Arxivar per març de 2016

31 març 2016


Feixisme en estat pur?

Classificat com a SOCIETAT

El periodista JM ALVAREZ parlava en el seu blog d’un “Vergonzoso cumpleaños de un fascista”. Jo no m’atreviria a tant i potser no posaria a tots els assistents al mateix sac. Però, deixant de banda el gruixut qualificatiu, sí que estic d’acord que aquesta mena d’esdeveniments que de tant en tant ens regala aquesta Espanya de pandereta són una vergonya. És el país del’Escopeta Nacional que es repeteix de manera semblant un dia i una altre sense cap mena de complexos. L’ambient que es respira en aquesta mena de festes és aquell ambient tardo franquista que tant bé saben reproduir a la Villa i Corte.

Em refereixo a la festa que Mario Vargas Llosa i la seva nova parella, Isabel Preysler, van celebrar en un hotel de Madrid. Una festa por todo lo alto amb motiu del 80è aniversari del Nobel. A més d’amics i familiars hi van assistir tot un munt de personatges de variat pelatge. Us en diré uns quants i cadascú que opini el que vulgui: els expresidents del Gobierno espanyol Felipe González y José María Aznar, així com altres homòlegs llatinoamericans com como Sebastián Piñera, Andrés Pastrana, Álvaro Uribe y Luis Alberto Lacalle. Tots ells presidents de la dreta més dretana.

Us en dic uns quants més? Aquí els teniu: els polítics Rosa Díez, Albert Rivera, Marta Rivera de la Cruz, Esperanza Aguirre; els periodistes Juan Cruz, Boris Izaguirre, Federico Jiménez Losantos, Iñaki Gabilondo i Juan Luis Cebrián. A més del fill de Vargas Llosa hi havia el ministro d’Industria y Turismo, José Manuel Soria, l’ambaixador d’ EEUU, James Costos i el seu marit, el disseny Michael Smith i Mis Capriles, esposa del dirigent opositor veneçolà Antonio Ledesma.

Durant la festa, els convidats van rebre com a regal el llibre “Ideas en libertad”, una obra que rendeix homenatge a Vargas Llosa a través de la ploma de 80 autors, entre els que hi figuren Luis María Ansón, Juan Luis Cebrián, Antonio Garrigues Walker, Arcadi Espada, Carlos Espinosa de los Monteros, Esperanza Aguirre, Álvaro Pombo, Carlos Rodríguez Braun o Mauricio Macri, entre altres.

Un bon i variat ramell de personatges, no? No cal qualificar-los. Ells mateixos es retraten. I el que sí evidencia tot plegat és que certes coses no passen mai de moda i que allò de que“Dios los cria y ellos se juntan” continua ben vigent.

Tags:

No hi ha resposta

28 març 2016


Els presentadors de les conferències

Classificat com a CULTURA

No fa gaire que vaig anar a una conferència. En aquell cas la presentadora va fer una llista tan llarga i exhaustiva de dades diverses del conferenciant que a mi, sincerament, em va cansar. Vaig pensar que un dia en parlaria aquí al blog.

Si hi ha alguna cosa que no m’agrada gens i trobo força ridícula, és allò que alguns presentadors (no només en el cas del què parlava al començament) acostumen a fer abans de les conferències, taules rodones o tertúlies vàries.  Tots ho hem vist i ho hem hagut de patir moltes vegades. Em refereixo a aquelles llargues presentacions del personatge (o personatges) en qüestió amb tot un reguitzell inacabable de títols, càrrecs, feines, etc. I si el conferenciant només és un rai! El mal és que a vegades són 6 a la mateixa tertúlia i s’ha de passar per aquet llarg i feixuc calvari sis vegades…

Quan hom s’asseu molt ben disposat a escoltar santament i pacient una conferència que li han dit que seria molt interessant i, ja d’entrada, algú agafa el micro i et comença a recitar una llarga llista dient-te que aquella persona és “president de tal lloc, assessor i expert, que té el doctorat en tal o qual cosa, que és coordinador de tal altra, soci-consultor de tal empresa, col·laborador, promotor del tink-tank de moda, que ha escrit 48 llibres (i llavors et van recitant, com si fos un interminable rosari, tots els títols de cada un dels llibres), que ha escrit 2567 articles en tal o qual diari o revista científica”… aquell hom que us parlava més amunt comença a remenar el cul a la cadira i li comença a agafar el neguit, o la son, o les dues coses plegades. Després de tota la llarga llista de titulacions només li hauria faltat dir al presentador o presentadora les vegades que anava al wàter cada dia, on hi anava, què menjava per esmorzar, quants fills tenia i quina era la marca del seu cotxe. Aquesta mena de presentacions no les suporto. Fan perdre temps, avorreixen i no aporten gran cosa. Amb el nom i un parell de dades importants hauríem fet el mateix fet.

Entretant, el personatge en qüestió va mirant el seu presentador molt satisfet de tot el seu llarg i brillant currículum; una mica encuriosit per saber d’on redimonis ha tret tota aquella informació; amb mirada múrria pels errors que va detectant en el recitat de la llarga llista, mentre pensa que – inevitablement- haurà de passar uns altres cinc minuts en corregir-los; auto admirat-se satisfet d’aquell viquipèdic repàs de tota la seva llarga i profitosa trajectòria professional i, finalment, amb l’inconfés i silent desig de poder començar d’una punyetera vegada la seva conferència perquè, si no, no tindrà temps de dir tot el que volia dir.

Segurament que no em llegirà cap futur presentador. Però si per casualitat ho fes, agrairia que tingués presents algunes de les coses que he escrit perquè, sense voler pecar de falsa modèstia, em sembla que seríem molts els que els ho agrairíem. Molts presentadors no s’adonen que amb un parell de minuts n’hi hauria prou per presentar el conferenciant i la conferència. Tampoc s’adonen que la gent no va a escoltar-los a ells sinó que han vingut per escoltar al conferenciant i que el que la majoria dels assistents esperen és que desaparegui com més aviat millor de la seva vista i deixi de dir coses que, o bé ja són sabudes, o no interessen gaire. O el que és pitjor: que -com alguna vegada ha passat- digui coses que després el mateix conferenciant haurà de desmentir, contradir o matisar…

Tags:

No hi ha resposta

23 març 2016


Creure: per què i per a què?

Classificat com a Espiritualitat,Setmana Santa

6

Aquests dies, que per alguns són Sants, (caldria preguntar-se si la Setmana Santa ho és de santa per a la majoria) sempre m’agrada fer –i fer-me-reflexions de caire espiritual. Trobo que són dies molt adequats per reflexionar sobre la nostra fe tots aquells que creiem.

Alguns encara creiem, tot i que em dóna la sensació que cada dia ni ha més gent que ho fa sortint dels camins oficials i habituals. He sentit dir a molts: jo crec, però crec a la meva manera. I ens podríem preguntar si encara val la pena tenir fe o creure en Déu, en un món en el que es dóna molta importància en el veure, en el tocar, en l’aquí i l’ara, en el carpe diem, en tot el que sigui material i comprovable, en tot allò que es pugui mesurar i pesar. Aquí ens caldria recordar l’apòstol Tomàs en aquell passatge de l’Evangeli quan li diuen que han vist el Senyor  i ell respon: “… Doncs jo “si no li veig a les mans la marca dels claus, si no fico el dit a la ferida dels claus i no li poso la ma dins el costat, jo no creuré pas,” aquest sant apòstol, Tomàs, podria ser molt bé patró de molts que diuen avui mateix amb ell: “si no ho veig, no ho crec” (Joan 20, 19-31).

La foto que acompanya aquest text ens diu que, davant certes coses, l’actitud potser hauria de ser exactament la contrària. “Algunes coses han de ser cregudes per a ser vistes”. Hi han coses que no es veuen ni es toquen. La frase no és res més que una invitació a canviar la nostra actitud davant certes realitats i que no sempre el més raonable és creure només en tot allò que és comprovable. Moltes vegades ens hem de refiar de la paraula dels altres, com un nen que es refia del que li diu la mare, o l’alumne es refia del que li explica el mestre. S’ho creuen sense demanar explicacions perquè es refien d’aquella persona i creuen que no els enganyarà. A tots ens passa que molt sovint ens hem de refiar dels companys o d’algunes persones a qui creiem només perquè ens mereixen confiança. Sí o no? Ens explica l’ Evangeli que al cap de vuit dies, els deixebles es trobaven altra vegada en aquell mateix lloc i Tomàs també hi era. Estant tancades les portes, Jesús va arribar, es posà al mig i els digué: “Pau a vosaltres.” Després digué a Tomàs. “Porta el dit aquí i mira’m les mans; porta la mà i posa-me-la dins el costat. No siguis incrèdul, siguis creient.” Tomàs li va respondre: “Senyor meu i Déu meu!” Jesús li diu: “Perquè m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist!”.

Creure sense haver vist. No sempre és fàcil. Alguns diuen que ells no rebutgen Déu però que se n’han anant allunyant sense saber ben bé per quins motius i sense plantejar-s’ho  gaire a fons. El que els passa és que no encerten què han de creure i tampoc veuen molt clar per a què et pot servir la fe. Per què no comencem per fer-nos algunes preguntes?

Potser la primera pregunta que sorgeix en el nostre interior és la més senzilla i, a la vegada, la més complicada: ¿Per què creure? Canvia alguna cosa la vida el fet de creure o no creure? Serveix la fe realment per a alguna cosa? Aquesta pregunta només és possible quan pensem equivocadament que tenir fe és creure una sèrie de coses enormement estranyes que res tenen a veure amb la vida i quan no s’ha viscut mai l’experiència viva de Déu.  És aquella experiència única i profunda de sentir-se acollit per Ell enmig de la solitud i l’abandó, sentir-se consolat en el dolor i la depressió, sentir-se perdonat en el pecat i el pes de la culpabilitat, sentir-se enfortit en la impotència i caducitat, sentir-se impulsat a viure, estimar i crear vida enmig de la fragilitat.

Per tant, per què creure? Per viure la vida amb més plenitud. Per situar-ho tot en la seva veritable perspectiva i dimensió. Per viure fins i tot els esdeveniments més banals i insignificants amb més profunditat. Per atrevir-te a ser humà fins al final. Per no ofegar el teu desig de vida fins a l’infinit. Per defensar la veritable llibertat sense retre el teu ser a qualsevol ídol esclavitzant. Per romandre obert a tot l’amor, tota la veritat, tota la tendresa que es pot encabir en l’ésser. Per seguir treballant la teva pròpia conversió amb fe. Per no perdre l’esperança en l’home i en la vida. I podríem seguir i trobaríem tantes respostes personals com creients.

Estic rellegint aquests dies el llibre  TESTIMONI D’AMOR. ESGLÉSIA I PAÍS, que és un recull de textos de Mossèn JESÚS HUGUET. A la pàgina 135 hi ha un text titulat Un animal de realitats en què recull un text  de Jordi Pujol que deia: “Als vint-i-tres anys jo era un jove de molta fe. Ho veia tot molt clar, amb una claredat gairebé petulant. Ara també tinc fe, però es troba embolcallada pel misteri. És la fe viscuda des de l’acceptació que no tot es pot entendre, que la nostra capacitat de comprensió és limitada. La mirada no et permet veure més enllà de l’horitzó. Podria ser que en aquest més enllà no hi hagués res. però tu saps, o creus que creus, o vols creure, que hi ha alguna cosa sense saber ben bé què. Un gran esperit, una gran ànima, l’ànima de tot. Una infinita, positiva i activa força moral. Això és Déu”.

El misteri. El dubte. La permanent incertesa basada, però, en la confiança. Creure sense veure-hi, o sense veure-re-hi del tot, però entreveient la llum. L’entreveure. El caminar una mica a les palpentes. L’interrogar-se constantment. No fer servir la tàctica de l’estruç -ens diu Mossèn Huguet-, “que pot servir per a les qüestions relatives però que no serveix per a les qüestions fonamentals en què hi va tota l’existència. perquè és perquè, com diria el filòsof Zubiri, sóc un animal de realitats i per això he de confessar que m’he passat tota la vida furgant en el misteri, tot i saber que no l’arribaré a desentranyar mai”.Racionalment no podem passar de la racionalitat. Aquell que pretengui dominar racionalment les coses de Déu, ell mateix , amb la seva actitud, es barra el camí de la fe. Com diu la guineu del Petit Príncep, només s’hi veu bé amb el cor. L’essencial és invisible als ulls. Però hi ha intuïcions que són encertades del tot.

Tags: , ,

No hi ha resposta

21 març 2016


Sobre Jesús de Natzaret

Classificat com a RELIGIÓ

“Per aquest temps va viure Jesús, un home savi. Va ser autor d’obres increïbles i el mestre de tots els homes que acullen la veritat amb plaer. Va atreure molts jueus i també molts pagans. I encara que Pilat el va condemnar a morir a la creu per instigació de les autoritats del nostre poble, els seus anteriors adeptes no li van ser deslleials. I fins al dia d’avui hi ha el llinatge dels cristians, que s’anomenen així en referència a ell “.

– Flavi Josep (37-100), “Antiguitats Jueves,” (18,63s), historiador jueu.

———————————————-

“Va expulsar de Roma els jueus, que provocaven aldarulls contínuament a instigació de Crist”.

– Suetoni (69 – 140), Divus Claudius 25,4; Vides dels dotze cèsars).

———————————————-

“Per acabar amb els rumors, Neró va presentar com a culpables i va sotmetre als més rebuscats turments a qui el poble anomenava cristians, menyspreats per les seves ignomínies. Aquell de qui prenien el nom, Crist, havia estat executat en el regnat de Tiberi pel procurador Ponç Pilat; l’execrable superstició, momentàniament reprimida, irrompia de nou no només per la Judea, origen del mal, sinó també per la Ciutat, lloc en el qual de tot arreu conflueixen “.

– Tàcit (55 – 125), advocat, senador i procònsol, en els seus Anals (115-117) relata la història de Roma des de l’any 14 al 68 a partir de documents oficials.

———————————————–


“Al cor de tot home hi ha un buit que té la forma de Déu. Aquest buit no pot ser omplert per cap cosa creada. Pot ser omplert únicament per Déu, a qui podem conèixer mitjançant Crist Jesús “.

– Blaise Pascal (1623 – 1662), matemàtic, físic i filòsof francès.

—————————————————–

“Hem de suposar que la història evangèlica és mera ficció? […] Al contrari, la història de Sòcrates, que ningú s’atreveix a posar en dubte, no està tan comprovada com ho està la de Jesucrist “.

– Jean-Jacques Rousseau (1712 – 1778), escriptor i filòsof francès.

—————————————————

“Jesús va ser un treballador de categoria superior, el sistema de moralitat va ser el més benvolent i sublim que probablement s’hagi ensenyat mai … Es va adonar de la incorrecció de les idees dels seus avantpassats sobre la deïtat i la moralitat i va assumir la tasca de dur-los als principis d’un deisme pur, i a nocions més correctes dels atributs de Déu, per reformar les seves doctrines morals segons el model de la raó, la justícia i la filantropia “.

– Thomas Jefferson (1743 – 1826), tercer president dels Estats Units d’Amèrica.

————————————————

“Crist és l’ideal de la perfecció moral, prototip de l’actitud moral, ideal del bé, mestre de designis divins, però personalment molt humà”.

– Immanuel Kant (1724 – 1804), filòsof alemany.

———————————————-

“Qui d’entre els seus seguidors, o d’entre els seus prosèlits, podia inventar-se les paraules que se li atribueixen a Jesús, o imaginar-se la vida i el caràcter que es revelen en els Evangelis? Certament no els pescadors de Galilea “.

– John Stuart Mill (1806 – 1863), filòsof, polític i economista anglès.

———————————————

image“Aquest bon missatger va morir tal com va viure, tal com va ensenyar… per mostrar com s’ha de viure. El que ell va llegar a la humanitat és la pràctica. El seu comportament davant els jutges, davant els galifardeus, davant els acusadors, davant tota classe de calúmnia i burla. El seu comportament a la creu. Ell no oposa resistència, no defensa el seu dret, no dóna cap pas per apartar de si el més extrem, més encara, no provoca … i ell prega, pateix, estima amb qui estima, en els que li fan mal. Les paraules dites al lladre a la creu contenen l’evangeli etern … No defensar-se, no enfurir-se, no fer responsable a ningú … Per contra, no oposar resistència, ni tan sols al malvat, sinó estimar-lo”.

– Friedrich Wilhelm Nietzsche (1844 – 1900), “El anticrist,” Aliança, Madrid, 1992, pàg. 65, filòsof alemany.

———————————————-

“Cal deixar-se guiar només per Jesús, el sanador del malalt, el ressuscitador dels morts, l’amic de tots els afligits i depauperats, el mestre pacient que va vessar llàgrimes de compassió per les nostres debilitats”.

– Charles Dickens (1812 – 1870), escriptor britànic.

————————————————

“Durant trenta-cinc anys de la meva vida he estat nihilista en l’exacta accepció de la paraula, […] un home que no creu res. Fa cinc anys vaig trobar la fe; vaig creure en la doctrina de Jesús, i tota la meva vida va canviar de sobte “.

– Lleó Tolstoi (1828 – 1910), novel·lista rus.

————————————————

“La grandesa de l’home es pot mesurar pel que deixa plantat perquè es desenvolupi, i si va posar o no a pensar a altres en noves direccions amb un vigor que persisteix després d’ell. Si s’aplica aquesta prova, Jesús està en primer lloc “.

– Herbert George Wells (1866 – 1946), historiador, filòsof i sociòleg anglès.

———————————————

“Ell creia potser en la resurrecció de la carn, a la manera judaica, no en la immortalitat de l’ànima, a la manera platònica grega … Les proves d’això es poden veure en qualsevol llibre d’exegesi honrada … Els jesuïtes … ens vénen amb la cantarella aquesta del regnat social de Jesucrist, i amb aquest criteri polític volen tractar els problemes polítics i els econòmics i socials … el Crist no té res a veure ni amb el socialisme ni amb la propietat privada … Ell va dir que el seu regne no era d’aquest món “.

– Miguel de Unamuno (1864 – 1936), escriptor i filòsof espanyol.

—————————————

“L’esperit del Sermó de la Muntanya s’inspira en la meva gairebé mateixa fascinació que el Bhagavad-Gita. Aquest sermó és l’origen del meu afecte a Jesús “.

– Mahatma Gandhi (1869 – 1948), advocat, pensador i polític indi.

————————————

“Ningú pot llegir els Evangelis sense sentir la presència real de Jesús. La seva personalitat vibra en cada paraula. No és possible crear un mite amb aquesta vida “.

– Albert Einstein (1879 – 1955), físic d’origen alemany.

——————————————

“No podríem trobar fonament millor per construir sobre ell que l’ètica cristiana i com més seguim de prop el Sermó de la Muntanya, més possibilitats tindrem d’aconseguir l’èxit en els nostres esforços”.

– Winston Churchill (1874 – 1965), polític i estadista britànic.

———————————————

“És interessant i significatiu el que un historiador, sense cap prejudici teològic algun, descobreixi que no pot descriure el progrés de la humanitat honradament sense donar un lloc de prominència a un mestre pobre de Natzaret … Un historiador com jo, que ni tan sols es diu cristià , descobreix que el quadre va girant irresistiblement al voltant de la vida i al caràcter d’aquest home tan significatiu “.

– Will James Durant (1885 – 1988), filòsof, escriptor i historiador nord-americà.

——————————————-

“Jo no crec en la seva resurrecció, però no amagaré l’emoció que sento davant Crist i el seu ensenyament. Davant ell i davant la seva història, no experimento més que respecte i admiració “.

– Albert Camus (1913 – 1960), novel·lista i filòsof francès d’origen algerià.

——————————————–

“El descobridor del paper que té el perdó en l’esfera dels afers humans va ser Jesús de Natzaret. El fet que fes aquest descobriment en un context religiós no és raó per prendre-ho amb menys serietat en un sentit estrictament secular “.

– Hannah Arendt (1906 – 1975), filòsofa política alemanya.

———————————————–

“Jesús va fer Déu accessible per a tots … va recórrer el camí que abans d’ell havien obert els profetes jueus. El seu Déu no prohibeix casar-se amb les filles dels infidels ni recomana exterminar altres pobles; diu que tots els justos constitueixen un poble … Per a ell no hi ha grecs ni jueus … Que no hi ha pobles triats, estimats per Déu i per la història més que altres, destinats per això a dominar per la força a altres pobles en nom d’un dret qualsevol … que els valors fonamentals de la humanitat són patrimoni de tots i que aquesta constitueix un poble: heus aquí una idea que ha vingut a ser part inalienable del nostre món espiritual gràcies a la doctrina de Jesús”.

– Leszek Kolakowski (1927 – 2009), “Els marxistes i la causa de Jesús,” Segueix-me, Salamanca, 1976, filòsof polonès.

———————————————

“Els seus mètodes eren diferents. Ell procedia per insinuacions, per respectuoses invitacions i apel·lacions al més profund de l’home. Mai va violentar consciències ni imposar dogmàticament les seves pròpies conviccions. És ociós recordar que no va imposar sancions ni condemnar ningú al silenci. Alguna vegada, els seus deixebles li van demanar que fes baixar foc del cel per donar el seu merescut als dissidents, però Jesús va rebutjar asprament la seva proposta. I els seus millors seguidors van parlar sempre amb ‘parresia’, és a dir, amb una llibertat que afrontava el risc. És la llibertat que mou als que confien que la veritat és noble i s’obre pas per si mateixa “.

– Manuel Fraijó, teòleg i filòsof, “Fragments d’Esperanza”, pàg. 355, Verb Diví 1996.

Tags:

No hi ha resposta

18 març 2016


Mossèn Ballarín: retorn a casa

Classificat com a Església,Josep Maria Ballarín,LITERATURA

Avui se’ns ha mort Mossèn Ballarín. Ha anat a buscar la pau i els silencis d’aquella casa de Matadepera on hi va passar a la seva joventut 6 llargs anys de malaltia.

Mossèn, sempre dèieu que no sabíeu pas com seria el judici  i que esperàveu que Déu jutgés més la lleugeresa del cor que l’embalum de les bones obres. I que esperàveu no haver de saber què era l’infern.

Mossèn, també dèieu que esperàveu que la glòria tingués molt d’aquell silenci familiar, quiet, meravellat i acompanyat de la vostra cambra de malalt de Matadepera.

Mossèn, dèieu que el cel té regust d’home perquè l’ha fet el fill de l’ Home. Més que no pas una capgirada de tot allò que som, el cel és l’assolida de tot allò que voldríem ser. És el retrobament del silenci que tots enyorem perquè, en el fons som fets de silencis vius, cercant a les palpentes una vida que se’ns aturi de plena. El cel és l’aturada gràvida i eterna en Déu, amb santa Maria i els nostres. El cel és a casa.

Mossèn, dèieu que la casa de Matadepera no era tan sols un passat i un present, sinó que era un demà en l’esperança. L’entrada als cels ha de ser, dèieu, un retorn a aquesta cambra, a la casa de la santa pobresa escrostonada, xica i acollidora, feta silencis de malalt.

Mossèn, dèieu també que, arribat malalt de la terra, esperàveu que Déu us rebés a la llinda, us dugués a una cambra com aquella de Matadepera  i us digués: -Au, bordegàs, reposa i dorm despert.

…I que us deixés passar estones a la porta de casa per a veure-hi la cara de sorpresa dels amics ateus que no s’ho esperaven, la mirada reposada d’una vella amb rosaris que ja s’ho espera així.

…I que esperàveu que el Senyor amb mans de fuster us aconduís al pedrís del cap del carrer per a veure, en el balç de la terra, com tot retorna cap a Ell.

Mossèn, segur que tot això avui mateix ha sigut tal com us ho heu imaginat. Descanseu en pau.

Tags: , ,

2 respostes

16 març 2016


“Abans que el teu record torni cendra”

Classificat com a LITERATURA

No recordo bé com vaig descobrir el blog de la MARIA ESCALAS. El que sí que sé i recordo perfectament és que des d’aquell precís moment ja no he deixat de llegir-lo perquè sempre hi trobo algun escrit que val la pena. I d’això deu fer ja sis o set anys… El seu blog es diu IDÒ i el trobareu a la següent adreça http://www.mariaescalas.cat/
De seguida em vaig adonar que la Maria era una dona que deia coses molt interessants i que les deia molt ben dites. Trobava que escrivia molt bé i que donava gust de llegir-la. De tant en tant jo li deixava algun comentari al seu blog i ella me’n deixava algun al meu. Podríem dir que som amics virtuals i que ens enviem felicitacions per Nadal…Al cap de no gaire temps de començar a llegir-la, recordo que va comentar que al seu cap donava tombs una futura novel·la. Jo estava ben cert de que el dia que l’escrivís i la publiqués valdria la pena llegir-la i així ha sigut.
Doncs ja la tenim aquí i porta per títol ABANS QUE EL TEU RECORD TORNI CENDRA (Ara llibres). Fa un parell de dies que he acabat de llegir-la i he de dir que trobo que és una molt bona novel·la, que no m’ha decebut gens ni mica i que  és un molt bon començament per a una futura escriptora. Diu que ja n’ha començat la gestació d’una altra. Segur que tampoc ens decebrà gens ni mica.
Avui en vull parlar una mica, sense cap intenció de fer-ne crítica literària –que no en sé-, ni res que s’hi vulgui assemblar. Simplement perquè crec que val la pena donar a conèixer aquesta autora novella i la seva novel·la. La mateixa Maria ens fa la seva presentació al seu blog: “Vaig néixer a Mallorca un 12 de novembre. Visc a Mataró. Sóc músic, toco l’oboè, i també sóc professora de piano. Ara estic donant classes a una escola de secundària de Mataró. Tinc dos fills i un home, (o ells em tenen a mi) una hipoteca brutal i una gata que respon (és un dir) a un nom absurd. He publicat la meva primera novel·la, “Abans que el teu record torni cendra”, (Ed. Ara llibres col·lecció Amsterdam) i estic escrivint una segona”.
Tal com diu la contraportada del llibre, és una apassionant història d’amor que ens trasllada als anys de la Segona República i la Guerra Civil a un petit llogaret de Mallorca. Un home que ha conegut l’amor i la carn, però ha promès obediència. Un home que ha tastat el sabor agre de la sang dels innocents i n’arrossega la culpa i el remordiment. Un home que avui és el rector d’un petit indret de Mallorca encès per una confrontació fratricida que esbudellarà tota l’illa, tot el país i tota la seva gent. Què ha de fer aquest home si vol fer justícia amb el seu poble, però també amb ell mateix i el seu desig?
Un mosaic de personatges que recorren els anys que van de la guerra de les Filipines a la Guerra Civil, amb secrets que cremen com ferro roent, homes que assassinen cosins i es malfien de germans, capellans que amaguen pecats inconfessables, monges de cor corcat, vides trencades per les addiccions, i, sobretot, un poble anònim que palpita amb el dia a dia d’una època que podria haver estat concebuda pel mateix diable.
L’autora diu que “vol ser un homenatge als amors que no poden ser i a les múltiples vides que hem deixat de viure per viure la que tenim”. Tots els personatges que hi van sortint, totes les històries que s’hi expliquen, tot el clima que la maria ha sabut crear trobo que són totalment creïbles i hom els sent tan propers que em sembla que tots en coneixem més d’un i d’una que farien el mateix que fan els seus personatges i que els sentiments que s’hi mouen són els mateixos que es deuen moure en una infinitat de persones de qualsevol poble. Algunes coses de les que ella explica jo també vaig escoltar-les quan era petit del meu poble… El mèrit és que tot aquest clima l’ha sabut recrear magistralment i ho ha fet –com havia de ser, lògicament- amb la parla mallorquina i les expressions que els personatges haurien fet servir en el seu viure i en les seves relacions de cada dia. Trobo que és un encert haver-ho fet així perquè ho fa tot molt més creïble i ens enriqueix amb expressions mallorquines plenes de poesia. Sempre penso que el parlar de les balears és molt més poètic que el nostre…
Llegiu-la. Us la recomano vivament.

Tags:

Una resposta fins a ara

10 març 2016


El viatge interior

Classificat com a A PEU,PSICOLOGIA

Dos peregrinos por una calzada de piedras

Una amiga de l’Uruguai, amb qui ens comuniquem de tant en tant, em diu que ha demanat una baixa voluntària d’un parell de mesos per a fer el Camí de Sant Jaume. Em comunica que vindrà ara a finals d’abril i s’estarà uns dies amb nosaltres abans i després del viatge. Em parla de les ganes que en té i d’allò que pretén que sigui: no ha de ser un simple viatge a peu, sinó que vol que sigui una espècie de viatge interior. Jo no l’he fet mai, però tinc ganes de fer-lo algun dia, tot i que no em veig amb cor de fer-lo sencer. N’he llegit algunes coses, això sí, i veig que té un atractiu especial per a molta gent.

Diuen que cada pelegrí té unes raons personals per a fer-lo i, per tant, n’hi deu haver una gama quasi infinita. De totes maneres, expliquen que la majoria de raons es podrien resumir en que és una espècie de repte personal, un voler fer un viatge a l’interior d’un mateix per a conèixer-se millor, gaudir d’uns paisatges idíl·lics, un interès per la història i l’art que es palpa al llarg del camí, una forma diferent de fer turisme, etc etc.

No és fàcil en el món apressat en què vivim, moguts pels mòbils, la velocitat i el soroll, voler –i poder-parar-se una mica, entrar dins d’un mateix per contemplar i contemplar-se. Contemplar, que no és exactament mirar, sinó que comporta alguna cosa més. Una cosa que ens acostuma a fer una mica de por perquè cada un de nosaltres és un misteri insondable que es fa cada cop més gran i més profund si ens hi endinsem una mica. El contacte amb la natura quan es fa el Camí segur que hi ajuda perquè aquells paratges que es recorren diuen que són d’una gran bellesa i que, a mida que es camina, hom s’integra en el paisatge, va deixant anar el llast que potser porta d’ans i panys, inquietuds arrossegades de molt temps i la ment es va alliberant i hom va entrant dins de si mateix tot caminant i reflexionant. He llegit alguna cosa ben interessant sobre aquest fet de trobar-se un mateix mentre es fa el Camí de Sant Jaume i com aquesta experiència marca la resta de la vida. Hi ha hagut gent que ha canviat radicalment de vida després del Camí. Alguns altres diuen que han estat capaços de respondre velles preguntes vitals que arrossegaven de temps. Altres confessen haver trobat un pau interior que havien buscat també durant molt temps i que no havien estat capaços de trobar. Reconec que ens hem plantejat seriosament acceptar la invitació d’acompanyar la nostra amiga però, finalment, ho hem deixat per una altra ocasió que, si Déu vol, ja tindrem.

Sí que valoro, però, moltíssim aquesta necessària reflexió sobre un mateix, la conversa quasi sempre diferida amb nosaltres mateixos per arribar a saber una mica millor qui som, com som i què volem ser. En el fons és buscar el moment per auto preguntar-nos  com volem caminar cap allò que tots busquem i que tant ens costa trobar: la felicitat. És clar que podem anar a veure a un professional de la psicologia que ens ajudi a crear aquest espai de reflexió per saber una mica més sobre nosaltres mateixos, tenir menys Ego, ser més empàtics, sentir-nos millor amb nosaltres mateixos, amb els que ens envolten i amb la societat sencera. Podem anar a veure un psicoterapeuta que ens ajudi a comprendre i integrar millor en nostre sofriment. Podem buscar un professional que ens faci veure per quin motiu estem atrapats en la densa teranyina de les nostres pròpies contradiccions personals i els camins per a desfer-nos-en. Tots aquests professionals ens hi poden ajudar, sens dubte, a fer tot aquest camí cap al nostre interior personal, però -ben pensat- ¿no podria ser una bona oportunitat provar de fer el Camí de Sant Jaume?

Quan hagi tornat de fer-lo la nostra amiga li haurem de preguntar i potser ens acabem d’animar…

Tags: ,

2 respostes

06 març 2016


Una jutgessa violadora

Classificat com a Justícia

A Vitòria -ni més ni menys que al Jutjat de Violència sobre la Dona número 1!- una jutgessa va violar la dignitat i la intimitat d’una dona, que ja havia estat violada anteriorment i havia presentat denúncia, quan li va preguntar textualment: ¿Cerró bien las piernas?, ¿cerró toda la parte de los órganos femeninos?”. A una ofensa, a una extralimitació, a una suposició tan malèvola com aquesta jo en dic violació sense cap mena de recança. Aquesta pobra dona devia pensar: On he anat a parar, Déu meu! Per uns instants es devia sentir doblement abusada i violada, perquè primerament va ser-ho físicament (havia denunciat dos agressions sexuals) i després en la seva dignitat de persona.

M’imagino aquesta pobra dona, embarassada de quatre mesos, sortint del jutjat atònita, estupefacta i sense entendre res. Me l’imagino perdent-se pels carrers de Vitòria arrossegant una tristesa infinita que no la deixava ni caminar. Me l’imagino asseguda en qualsevol banc d’un parc d’aquella bonica i pulcra ciutat amb la mirada perduda i acompanyada només per algun colom que se li atansava sense ni que ella el veiés.

Me l’imagino entotsolada en un llarg i profund silenci mirant més cap endins que no pas cap enfora. Me l’imagino mirant-se a si mateixa, contemplant pesadament el seu passat, tot allò tan desagradable que li ha succeït, obrint la bossa de mà i  traient d’esma el mòbil, fixant la mirada a la pantalla, passant els dits per les tecles sense buscar res en concret. Simplement per distreure’s i anar remugant pensaments.

Me l’imagino immòbil, com una estàtua de carn, passant les hores, perdent el sentit del temps i sense sentir el fred de la tarda que es va acabant. D’ella potser només criden l’atenció els seus ulls que de tant en tant comencen a brillar, a humitejar-se fins al punt que un riuet brillant comença a córrer cara avall. Només llavors la seva mà quieta es mou per treure’s un mocador de paper de la butxaca i eixugar-se delicadament i pausada aquelles furtives llàgrimes que ragen sense parar acompanyades d’algun sanglot profund i molt dens. El plor és silenciós, discret i subtil, com per a que ningú dels que passen per allà se’n pugui adonar. En un moment determinat sembla que allò desembocarà en una tempesta de plors, llàgrimes abundants i sanglots sorollosos. Res d’això no passa. De mica en mica aquell rostre es va asserenant de nou i torna a restar quiet i estàtic aquell cos gelat per fora que conté a dins un cor congelat pel desencís  i la frustració.

La dona segueix asseguda amb la dignitat intacta. Aquella dignitat que una jutgessa indigna de la seva funció i del seu càrrec li volia arrabassar i que no ha pogut. De tant en tant respira fondo i deixa anar un sospir allargassat que sembla voler recórrer tot el parc i que, finalment es perd entre els arbres i la foscor. Perquè ja s’ha fet fosc i, tot i això, la dona no sembla tenir ganes de tornar a casa. Sent necessitat d’aquella solitud del parc i de la foscor que la protegeix. Protegeix més la foscor de la nit que no pas una jutgessa indigna, mediocre i injusta, deu pensar ella.

I finalment s’aixeca d’una revolada. Aquell cos sembla recobrar tota la força que aparentava no tenir i es posa a caminar decidida, tot arreglant-se d’un cop de cap els negres cabells llargs i acabant-los de retocar amb la mà dreta. Sembla que la seva cara ha recobrat la serenitat que una jutgessa malcarada, que durant anys no deu haver fet res més que complir una feina mecànica, de funcionària robotitzada i sense ànima ni sentiments, li volia prendre.

Ni aquesta dona, ni cap altra dona, ni cap ciutadà es mereix un tracte així. Esperem que algú se n’adoni i l’aparti del càrrec per una temporada. Potser serà la única manera de que se li estovin els sentiments que potser algun dia havia tingut i comprengui que no es poden tractar les persones amb la poca consideració amb què ho ha fet ella.

Text dedicat a totes les dones que han sofert injustícies múltiples en motiu del dia internacional de les dones que se celebra el 8 de Març. 

Tags:

Una resposta fins a ara

03 març 2016


Discos ratllats

Classificat com a POLÍTICA

Recordeu aquells discos de vinil que, quan es ratllaven, repetien una i mil vegades el mateix? Diuen que, quan semblava que se n’havien anat definitivament, ara tornen i que hi ha un mercat a l’alça d’aquest producte vintage . No sé si és una moda passatgera i si només persistirà entre una minoria de col·leccionistes nostàlgics. La tecnologia avança tant i tan de pressa que em sembla que ningú sap ben bé cap on anirem a parar en aquests camps. Sigui com sigui, no vull parlar pas avui dels discos de vinil sinó d’aquells polítics que sempre repeteixen el mateix. Alguns són com un disc ratllat i fa temps que els podem escoltar massa sovint, sobretot quan parlen als parlaments. Per sort no tots són així. A mi m’agraden els polítics que tenen alguna cosa interessant per dir i que saben com dir-la, encara que no siguin de la meva corda. La majoria són repetitius, avorrits, no ens diuen res de nou i s’acontenten a repetir allò que el cap de files els diu que han de dir. Abans que obrin la boca ja sabem que ens diran. Aquesta mena de polítics no m’interessen gens ni mica.

Un dels defectes que trobo en molts polítics és que viuen en una espècie de torra d’ivori, en un món artificial –ara en diríem virtual, potser-, lluny del carrer i dels problemes de la gent i més interessats en tenir un lloc destacat dins del partit i si pot ser un càrrec ben remunerat, encara molt millor. El món polític és com una espècie de microclima que fa que hi creixen persones una mica estranyes, més dedicades moltes vegades a pensar en ells mateixos que no pas en el bé del país al qual haurien de servir. Una bona prova en són els infinits cassos de corrupció que sorgeixen en tots els partits que toquen poder d’una manera o altra. Alguns se n’adonen i miren de sortir d’aquesta espècie de teranyina que els engabia sense adonar-se’n i surten al carrer a escoltar la gent. Una de les virtuts que hauria de tenir tot polític és la de saber escoltar i no només escoltar els cercles reduïts que els envolten, sino a tothom. També a la gent que no pensa com ells. És interessant escoltar la gent dels altres partits. I tant interessant com escoltar és saber parlar i saber arribar. Avui dia, quan hi han mil maneres diferents de comunicar i mil mitjans per a fer-ho, cal aprendre a fer-ho bé. Veig que molts polítics ho estan aprofitant molt bé: tenen Twitter, Facebook i un munt de coses més. Però també s’ha de saber fer-ho servir bé perquè, si no, es tornen a convertir en discos ratllats que la gent no escolta. Discos ratllats més moderns, però ratllats a fi de comptes.

Escoltar, parlar i comunicar bé. Heus ací tres virtuts que jo considero bàsiques per un polític. I ja se sap que per comunicar bé, hom s’ha de creure el que comunica sense fingiments i interpretacions buides. He seguit poc aquests dos dies de debats d’investidura i, per tant, tampoc m’atreveixo a fer cap judici fonamentat. Però els trossos que he escoltat –sobretot en els líders dels dos grans partits espanyols- m’han semblat discos ratllats. No han fet més que repetir coses que ja estem farts d’escoltar. I els que ells mateixos es diuen representants d’una nova política no han fet res més que despotricar, malparlar i dir fàstics dels demés i derruir, derruir sense cap proposta ferma de voler construir res amb cap i peus. Em sembla que haurien d’assajar una altra mena de discurs i intentar fer una altra mena de política. Si no, malament rai!

Tags:

No hi ha resposta