A PEU

Al món es poden trobar encara alguns exemplars estranys  que conserven una cosa que se’n diu FE.  Altres diuen que no n’han tingut mai i que no val la pena perdre-hi ni un minut en aquestes bestieses. També es troben alguns exemplars que diuen que en algun temps n’havien tingut però que ara ja han deixat de tenir-ne. Seria bo posar-se una mica d’acord en què vol dir tenir fe, perquè –ben mirat- de fe tots en tenim en alguna cosa, en alguna persona i potser fins i tot en Déu.

Veient aquest dies la tele o escoltant algunes tertúlies he recordat que una vegada vaig contemplar en un carrer molt cèntric d’una gran ciutat una escena que trobo que és equiparable al que a vegades escoltem aquests dies parlant de l’Església o dels creients. Ho dic pels nivells d’intolerància, obcecació, fanatisme i sectarisme que noto en certs ambients i en certes persones que, per la seva educació, trajectòria i posició política, sembla que haurien de tenir la ment una mica més oberta. Teníem la idea de que les dretes estaven formades per persones de mentalitat tancada i les esquerres estaven reservades per gent més oberta (per dir-ho de manera ben planera). Cada cop em convenço més que res d’això succeeix.

L’escena de la que parlava va passar, deia,  en un carrer cèntric d’una gran ciutat. Un carrer ple de tot: botigues, músics, mims, mags, gent passejant, badant…. Una mena de formiguer humà, vaja! En un moment determinat vaig veure algú que, damunt d’una caixa de fusta per tal de que el veiessin millor, començava a cridar que Jesús ens estima i que ens salva. Uns quants badocs s’hi aturaven una estona però poca cosa més. Jo també m’hi vaig parar per veure què deia. De cop i volta, però, va passar una cosa curiosa: es veu que aquell dia el predicador havia preparat una sessió extraordinària per impactar una mica més, en veure que els seus mètodes d’evangelització necessitaven canviar una mica per tal de ser més efectius. En lloc d’un orador, aquell dia eren tres o quatre més, tots ben equipats d’un bon amplificador i micròfon sense fil amb bluetooth (es veu que la paraula del Senyor toca més consciències en alta fidelitat). A més, van sortir una colla d’amics perquè donessin ambient amb algun “Al·leluia!” ben potent i diversos “Amén” i uns “Oh, yeah!” molt “Gospel“.

El discurs dels predicadors era el de sempre. Quan vaig veure els dos primers, amb la seva colla d’acòlits, vaig recordar aquella història del virtuós del violí que va tocar un Stradivarius al metro de Washington. Si ningú es va parar llavors per apreciar la bellesa, és obvi que cridar ben alt i fort trossos d’un llibre que després de dos mil·lennis al mercat cada cop es llegeix menys és un esforç estèril. Un dels predicadors vaig veure que s’havia embrancat en una discussió amb un vianant ateu. El nivell del debat era el que cal esperar de dos fanàtics. Vaig pensar que hauria sigut millor que haguessin seguit tranquil·lament la xerrada en un dels cafès que hi havia per allà. Estarien més còmodes i podrien parlar més tranquils… Res d’això. Quan es van cansar de cridar sense escoltar-se gens ni mica, l’ateu va marxar i va arribar un musulmà. Després es van acostar un parell d’adolescents. Més tard, un homosexual. El predicador es va embrancar amb tots. Els debats no eren brillants i sempre acabaven amb tots dos interlocutors comprensiblement convençuts que l’altre era massa gilipolles per veure la llum.

Me’n vaig anar carrer avall amb un somriure: Vaig pensar que cap d’ells va aprendre gran cosa d’aquells intercanvis de molts crits i poques idees. El nivell intel·lectual tampoc era gran cosa, però si s’haguessin escoltat una mica i no haguessin anat amb tantes idees preconcebudes tot hauria canviat una mica. Em sorprendria que algun dels participants sabés qui va ser Plató, com s’escriu Nietzsche o en quin segle va viure Confuci. Cap d’ells segurament que no havia estudiat mai la Bíblia amb una mica de profunditat i de manera rigorosa. Però tots s’atrevien a opinar i tots semblava que en sabien molt. Com amb el futbol, que tots hi entenem molt i tots ens atrevim a discutir-ne de manera aferrissada.

Aquesta mena d’escenes en què un predicador evangelista inculte, homòfob i intolerant o bé un tertulià analfabet religiós i posseïdor de la veritat absoluta aixequen prepotents la veu, són les que poden fer tornar la fe; si no la fe en Déu, almenys la fe i l’esperança en què la humanitat encara pot progressar molt, podent comprovar el baix nivell de la incultura religiosa en el que estem instal·lats. L’escala és llarga i tardarem anys a pujar-la. Però no podem perdre l’esperança.

Tags: RELIGIÓ

URI del Retroenllaç | Comentaris RSS