22 gen. 2016

És bell el vell?

Publicat en 13:39 sota Jubilació,Vida i mort

 

El títol d’aquest apunt pot semblar simplement un joc de paraules. Però potser no ho és. Podria ser també el punt de partida d’una reflexió, que és el que intentaré fer sense cap intent de que sigui profunda ni res d’això. Possiblement l’origen de l’apunt surt de dues  circumstàncies que s’han correlacionat casualment durant aquests dies.

Per una banda el viatge que vaig fer amb l’IMSERSO, un intens bany de vellesa (o, si voleu, de maduresa força madura) que feia pensar de manera irremeiable en les acaballes i en els  finals, volguessis o no. Tot el dia immers en un microclima de gent més o menys gran (més aviat més que menys), escoltant converses amb temes de gent gran, veient unes cares més aviat amb arrugues i unes actituds molt concretes fa que tot allò et faci reflexionar una mica.   El concepte de senectut ha anat canviant al llarg de la història, certament, i actualment tendim a valorar aquesta etapa de la vida de molt diferent manera de com s’ha fet en altres èpoques. El vells d’ara no tenen gran cosa a veure amb els vells d’altres èpoques,  tenen un lloc molt diferent i són valorats també de molt distinta manera de com ho eren en altres temps. Els vells d’ara tendeixen a dissimular-ho força i miren de que no es notin  massa les clivelles que els ha deixat la vida, vestint-se i comportant-se moltes vegades com a joves sense cap mena de mania. A vegades fent solemnement el ridícul i situant-se visiblement fora de lloc. Però no seré jo qui ho critiqui i cadascú que faci el que millor li sembli.

I la segona circumstància que m’ha fet pensar que podia escriure sobre aquest tema ha estat un correu que vaig rebre, estant justament en ple viatge de l’ IMSERSO. El dimarts 12 de Gener vaig rebre un correu electrònic de la MONTSERRAT CELDRAN CASTRO de la Facultat de psicologia de la Universitat de Barcelona en el que em deia que s’adreçava a mi “perquè estem buscant persones més grans de 60 anys que en l’actualitat escriguin en un blog”.  M’explicava que “tenen entre mans un projecte de titulat:“Blogers grans, grans blogers”  que té com a objectiu  explorar les opinions i l’experiència de persones blogaires de 60 anys o més (com van començar, el moment present i el futur com a bloger). Considerem que és una activitat que no ha tingut ressò als mitjans i que es una bona oportunitat de donar visibilitat a les persones d’una determinada edat que van servir les noves tecnologies”. Em convidava a participar-hi fent una entrevista telefònica ja que no visc a Barcelona.

Ahir vam tenir l’entrevista i justament abans d’ahir vaig fer 68 anys. Vol dir entro plenament en aquesta franja d’edat i que miro d’entrar-hi a poc a poc i de puntetes, amb molt de respecte, en aquest imprecisa època de la vida que acostuma a començar amb la jubilació i que acaba en la vellesa pura i dura, si tenim la sort de viure uns quants anys més. A mi no m’agraden gaire els eufemismes i tant em fa dir-ne tercera edat o directament vellesa, perquè aquesta és la realitat, diem-li com li diem o bategem-la amb el nom que vulguem. Quan anem intuint que la vida es va atansant al seu ocàs i a una decadència anunciada sempre penso en l’íntim dolor humà que acompanya la situació i que uneix els vells de tots els temps i de totes les èpoques. Potser en altres temps els vells tenien un altre rol dins la societat i eren considerats imprescindibles i, per tant, eren molt més respectats. No sé si avui els vells no són cada cop més prescindibles i, per tant, menys respectats i més oblidats. El que és cert  és que el rol ha anat canviant d’acord amb els canvis que la societat moderna ha anat fent i no entraré aquí a fer-ne cap valoració ètica, que seria molt més llarg i complicat de fer i potser no en sabria prou. Simplement faig una descripció d’una realitat històrica que seria ben interessant anar repassant i que potser algun altre dia faré…

Diguem-ne vellesa, ancianitat, senectut, tercera edat, gent gran, longevitat -o de la manera que ens sembli millor- la realitat és que ens referim a una època de la vida en què les forces van minvant i hom s’adona que es va atansant a un final. D’acord que això es pot viure de diferents maneres i es pot entomar millor o pitjor d’acord a l’estat de salut, el bon humor o el tarannà de cadascú. Però sempre que penso en aquest estadi vital penso en un text que vaig trobar un dia i que em vaig guardar. És segurament el text més antic que coneixem d’un vell que fa un autoanàlisi prou rigorós i lúcid com per tenir-lo en compte. Es tracta d’un escriba egipci, Ptahhotep, visir del faraó Tzezi de la dinastia V, per tant redactat cap a l’any 2450 AC.  Diu aquest text: Què penosa és la fi d’un vell! Es va debilitant cada dia; la seva vista disminueix, les orelles es tornen sordes; la seva força declina, el seu cor ja no descansa, la seva boca es torna silenciosa i no parla. Les seves facultats intel·lectuals disminueixen i li resulta impossible recordar avui allò que va passar ahir. Tots els ossos estan adolorits. Les ocupacions que tenia i feia no fa gaire amb plaer, només les realitza ara amb dificultat i el sentit del gust desapareix. La vellesa és la pitjor de les desgràcies que pot afligir un home”.

I, per acabar, us explicaré una altra casual circumstància que s’ha donat mentre escrivia aquest apunt i que m’ha semblat bé que hi podria posar un bon colofó. Mentre escrivia això que esteu llegint, estava escoltant un programa que es diu La vida de Catalunya Ràdio i que parlaven justament de la vellesa. Han posat per iniciar el tema una deliciosa cançó de Luís Llach que descriu un vell mariner assegut en una taula de taverna. Us la deixo:

A LA TAVERNA DEL MAR

A la taverna del Mar hi seu un vell
amb el cap blanquinós, deixat anar;
té el diari al davant perquè ningú no li fa companyia.
Sap el menyspreu que els ulls tenen pel seu cos,
sap que el temps ha passat sense cap goig,
que ja no pot donar l’antiga frescor d’aquella bellesa que tenia.
És vell, prou que ho sap; és vell, prou que ho nota.
És vell, prou que ho sent cada instant que plora.
És vell, i té temps, massa temps per a veure-ho.
Era, era quan era ahir encara.
I se’n recorda del seny, el mentider,
com el seny que li va fer aquest infern
quan a cada desig li deia “demà tindràs temps encara”.
I fa memòria del plaer que va frenar,
cada albada de goig que es va negar,
cada estona perduda que ara li fa escarni del cos llaurat pels anys.
És vell, prou que ho sap; és vell, prou que ho nota…
A la taverna del Mar hi seu un vell
que, de tant recordar, tant somniar,
s’ha quedat adormit damunt la taula.

5 respostes

5 respostes a “És bell el vell?”

  1. Amics del Llob.en 23 gen. 2016 en 0:40 1

    Jaume, un altre dia llegeix la lletra de la cançó ” El llop de mar” veuràs com parla d’un home que amb setanta anys a l’esquena, està molt acabat.
    Alguns de nosaltres quan la cantem a la nostra coral, riem, perquè hi ha algú que passa dels 80 i diu: Que fotut està aquest home, molt més que nosaltres! Serà que a la muntanya hi ha més bons aires que prop del mar?
    Una abraçada. Amics del Llobregat

  2. Jaume Pubillen 23 gen. 2016 en 10:15 2

    Gràcies, amics del Llobregat, pel vostre comentari. Ja que me l’heu suggerida, he anat a buscar i he rellegit aquesta cançó que, com bé dieu, també fa un bon retrat d’un vell pescador. Una abraçada

    El llop de mar
    Amb setanta anys a l’esquena,
    la pipa sempre a flor de llavi,
    contemplant la nit serena,
    vora la mar s’hi passeja un avi.

    Tota la vida gronxat per les ones,
    amb son bastó caminant a l’atzar,
    contemplant la nit serena,
    es passeja un llop de mar.

    Quan el temporal i la tramuntana
    inflaven les veles d’un vell bergantí,
    jove i aferrat al pal de messana,
    cridava ben fort: «El mar és per mi!»

    Ara que ja és vell, al vespre no marxa,
    ja no va a la pesca, ja no té companys.
    Només va a passeig i enyora la xarxa,
    camina feixuc pel pes de tants anys.

    Quan el temporal i la tramuntana
    inflaven les veles d’un vell bergantí,
    jove i aferrat al pal de messana,
    cridava ben fort: «El mar és per mi!»

    Ara que ja és vell, al vespre no marxa,
    ja no va a la pesca, ja no té companys.
    Només va a passeig i enyora la xarxa,
    camina feixuc pel pes de tants anys.

  3. ramona sanfeliuen 23 gen. 2016 en 14:08 3

    La cançó de Lluis Llac serà molt maca però no sé si prou acertada ja que als vells el que ens cal és no plorar tant els nostres mals i buscar més la nostra felicitat.
    Crec que sou pocs els jubilats que escriguéu el vostre blog. Suposo que els qui s’aniran jubilant ja ho aniran fent i es posaran al dia amb les noves tecnologies.

  4. Jaume Pubillen 23 gen. 2016 en 21:11 4

    No et pensis, Ramona… Som molts més del que et penses. Jo en conec una bona colla. L’apunt d’avui no vol ser cap lamentació; simplement vol ser una descripció d’una situació de la que -tens raó- se n’ha de treure la part positiva. Buscar la felicitat és bo a qualsevol edat…

  5. Montse Celdránen 01 febr. 2016 en 14:58 5

    Gràcies Jaume per l’entrada al blog sobre el nostre estudi ““Blogers grans , grans blogers”. Si algú més té un blog i té més de 60 anys i vol participar, el meu email és [email protected]

    Sobre la reflexió entorn a l’envelliment… Certament el mon envelleix i això s’ha de veure com un èxit de la societat, per poder tenir una millor qualitat de vida al llarg dels anys que ens permet arribar a ser grans. Sempre he pensat que està a les mans de la generació que arriba als 65 anys el poder canviar l’actual visió, normalment estereotipada i negativa, que es té de les persones grans.

    A més, l’envelliment progressiu de la població està inclús modificant què entenen per una persona gran. Per exemple, us deixo una entrada del blog del CSIC que parla sobre si haurien de tenir un Umbral modificable del que entenen per envelliment. Consideren que al 2015 situarien l’inici als 73 anys però de cara al 2050 seria als 77 anys. https://envejecimientoenred.wordpress.com/2016/01/22/umbral-fijo-o-movil-nueva-forma-de-medir-el-inicio-de-la-vejez/

URI del Retroenllaç | Comentaris RSS

Deixi una contestació

*