A PEU

Els tres Reis d’ Orient eren dos i van resultar ser els pares. No recordo bé en quin moment vaig descobrir aquest fet. Em sembla que va ser a l’escola quan els nens més grans –segurament per sentir-se més importants- ho anaven xerrant en secret als més petits. Els fet és que en algun moment es va trencar aquell encantament que durant els anys de la nostra infantesa sentíem els nens pels Reis d’Orient. De mica en mica es va anar esfumant aquella il·lusió infantil, tot i que ens guardàvem prou bé de fer veure que ja sabíem la crua realitat. Pensàvem que d’aquesta manera els Reis anirien arribant, cosa que no teníem tant segur que passés si els pares hagessin arribat a saber que nosaltres ja havíem descobert el misteri.

Durant anys, les dates anteriors a les festes de Nadal foren plenes d’unes quantes il·lusions: primer per fer el pessebre, després per donar de menjar i beure al tió i finalment per fer la carta als Reis amb la secreta esperança de que es creguessin tota la història que els escrivia amb la millor bona lletra possible (allà els explicava que m’havia portat bé i que, per tant, em mereixia tot allò que els demanava. I no faltava mai la promesa que l’any vinent encara em portaria millor….). En aquells temps de la meva infantesa només hi havia aquestes tres o quatre il·lusions molt ben filtrades pels pares, que anaven prou justos de butxaca com per fer-nos veure que els Reis havien de portar joguines a molts i molts nens i que, per tant, no havíem d’abusar de la seva generositat fent una llista molt llarga. A casa meva no hi havia arbre de Nadal, ni Pare Noel, ni grans regals. Tot era molt senzill, molt casolà, molt segons les tradicions catalanes i els regals acostumaven a ser coses útils. Els meus “Reixos” –com diem aquí al Pla d’ Urgell- em deixaven més aviat carteres d’anar a l’escola, pissarres, estoigs de llapis de colors Alpino o alguna peça de roba… Predominava la utilitat a la diversió, tot i que de tant en tant no puc negar que també queien algunes joguines.

A Castellnou –el meu poble- els Reis arribaven en tren. Vull dir que l’estació del tren, a les afores del poble, era el lloc ideal per a preparar la gran festa dels nens. Des d’allà, en una carreta una mica disfressada i estirada per un tractor qualsevol, entraven al poble. A vegades deixaven els regals al balcó de les cases i altres vegades anaven fins a l’església. Allà, una vegada rebuts amb un parlament, anaven cridant els noms de tots els nens que tenien algun paquet i que esperaven amb frisança que els anomenessin. En aquells llunyans temps els grans magatzems per departaments els desconeixíem i les joguines que demanàvem eren molt senzilles. La gran varietat només es donava a Barcelona i nosaltres, pobrets nens de poble, encara no ho havíem descobert. El posterior Pare Noel, tan obès, tan rotund i de barba tan blanca -com veiem avui a tot arreu, -encara no havia arribat i desconeixíem totalment les grans novetats que portava dins el sac. Els seu paper, en aquell temps, el feien els patges dels Reis amb molta més discreció, però amb la mateixa efectivitat.

La cartera de desitjos dels nens de llavors devia ser la mateixa que la dels ara i les cartes les dipositàvem a les bústies de Correos; amb la diferència que llavors la situació no era tant boiant com la d’ara i ens conformàvem –quin remei!- amb poca cosa perquè no havíem tastat encara el gust de l’abundància. Però tampoc no ens feia cap falta per a ser feliços, la veritat sigui dita…  Per als nens i nenes de llavors, el que comptava era la nit del 5 de gener on tot era màgia, ansietat i també somni, literal i metafòric. Era una nit en què costava dormir. Qualsevol soroll et feia parar l’orella i et feia pensar que els Reis ja eren allà i deixaven els regals vora les sabates que havíem deixat ben enllustrades i ben arrenglerades al balcó al costat del menjar i el beure pels camells. Quantes nits mal dormides portem a l’esquena els que ara tenim ja més anys dels que voldríem! I quantes matinades il·lusionades del dia de Reis encara recordem, baixant d’una revolada del llit i corrent cap al balcó! Aquells misteriosos i generosos Mags que, quan anàvem a “doctrina” ens havien ensenyat que arribaven a la cova de Betlem amb les seves ofrenes d’or, encens i mirra, ara ens deixaven també regals a nosaltres…

De mica en mica, i gairebé sense que ens n’adonéssim, la màgia monàrquica es va anar esfumant i devaluant i vam anar creient cada cop més amb els pares, amb el seu esforç, amb les seves subtils maneres de fer-nos feliços que, al cap i a la fi, és del que es tractava. I ens vam anar conformant amb la nova situació i ho vam anar comprenent -si no de grat, per força- i vam procurar continuar sent feliços.

Alguns ens hem anat tornant republicans del tot  (acèrrims republicans, fins i tot) però seguim creient incomprensiblement amb aquests mateixos Reis d’ Orient i fins i tot seguim esperant el nostre preuat regal: que ben aviat ens puguin portar la tan desitjada REPÚBLICA CATALANA. Que així sigui!