A PEU

El títol d’aquest apunt pot semblar simplement un joc de paraules. Però potser no ho és. Podria ser també el punt de partida d’una reflexió, que és el que intentaré fer sense cap intent de que sigui profunda ni res d’això. Possiblement l’origen de l’apunt surt de dues  circumstàncies que s’han correlacionat casualment durant aquests dies.

Per una banda el viatge que vaig fer amb l’IMSERSO, un intens bany de vellesa (o, si voleu, de maduresa força madura) que feia pensar de manera irremeiable en les acaballes i en els  finals, volguessis o no. Tot el dia immers en un microclima de gent més o menys gran (més aviat més que menys), escoltant converses amb temes de gent gran, veient unes cares més aviat amb arrugues i unes actituds molt concretes fa que tot allò et faci reflexionar una mica.   El concepte de senectut ha anat canviant al llarg de la història, certament, i actualment tendim a valorar aquesta etapa de la vida de molt diferent manera de com s’ha fet en altres èpoques. El vells d’ara no tenen gran cosa a veure amb els vells d’altres èpoques,  tenen un lloc molt diferent i són valorats també de molt distinta manera de com ho eren en altres temps. Els vells d’ara tendeixen a dissimular-ho força i miren de que no es notin  massa les clivelles que els ha deixat la vida, vestint-se i comportant-se moltes vegades com a joves sense cap mena de mania. A vegades fent solemnement el ridícul i situant-se visiblement fora de lloc. Però no seré jo qui ho critiqui i cadascú que faci el que millor li sembli.

I la segona circumstància que m’ha fet pensar que podia escriure sobre aquest tema ha estat un correu que vaig rebre, estant justament en ple viatge de l’ IMSERSO. El dimarts 12 de Gener vaig rebre un correu electrònic de la MONTSERRAT CELDRAN CASTRO de la Facultat de psicologia de la Universitat de Barcelona en el que em deia que s’adreçava a mi “perquè estem buscant persones més grans de 60 anys que en l’actualitat escriguin en un blog”.  M’explicava que “tenen entre mans un projecte de titulat:“Blogers grans, grans blogers”  que té com a objectiu  explorar les opinions i l’experiència de persones blogaires de 60 anys o més (com van començar, el moment present i el futur com a bloger). Considerem que és una activitat que no ha tingut ressò als mitjans i que es una bona oportunitat de donar visibilitat a les persones d’una determinada edat que van servir les noves tecnologies”. Em convidava a participar-hi fent una entrevista telefònica ja que no visc a Barcelona.

Ahir vam tenir l’entrevista i justament abans d’ahir vaig fer 68 anys. Vol dir entro plenament en aquesta franja d’edat i que miro d’entrar-hi a poc a poc i de puntetes, amb molt de respecte, en aquest imprecisa època de la vida que acostuma a començar amb la jubilació i que acaba en la vellesa pura i dura, si tenim la sort de viure uns quants anys més. A mi no m’agraden gaire els eufemismes i tant em fa dir-ne tercera edat o directament vellesa, perquè aquesta és la realitat, diem-li com li diem o bategem-la amb el nom que vulguem. Quan anem intuint que la vida es va atansant al seu ocàs i a una decadència anunciada sempre penso en l’íntim dolor humà que acompanya la situació i que uneix els vells de tots els temps i de totes les èpoques. Potser en altres temps els vells tenien un altre rol dins la societat i eren considerats imprescindibles i, per tant, eren molt més respectats. No sé si avui els vells no són cada cop més prescindibles i, per tant, menys respectats i més oblidats. El que és cert  és que el rol ha anat canviant d’acord amb els canvis que la societat moderna ha anat fent i no entraré aquí a fer-ne cap valoració ètica, que seria molt més llarg i complicat de fer i potser no en sabria prou. Simplement faig una descripció d’una realitat històrica que seria ben interessant anar repassant i que potser algun altre dia faré…

Diguem-ne vellesa, ancianitat, senectut, tercera edat, gent gran, longevitat -o de la manera que ens sembli millor- la realitat és que ens referim a una època de la vida en què les forces van minvant i hom s’adona que es va atansant a un final. D’acord que això es pot viure de diferents maneres i es pot entomar millor o pitjor d’acord a l’estat de salut, el bon humor o el tarannà de cadascú. Però sempre que penso en aquest estadi vital penso en un text que vaig trobar un dia i que em vaig guardar. És segurament el text més antic que coneixem d’un vell que fa un autoanàlisi prou rigorós i lúcid com per tenir-lo en compte. Es tracta d’un escriba egipci, Ptahhotep, visir del faraó Tzezi de la dinastia V, per tant redactat cap a l’any 2450 AC.  Diu aquest text: Què penosa és la fi d’un vell! Es va debilitant cada dia; la seva vista disminueix, les orelles es tornen sordes; la seva força declina, el seu cor ja no descansa, la seva boca es torna silenciosa i no parla. Les seves facultats intel·lectuals disminueixen i li resulta impossible recordar avui allò que va passar ahir. Tots els ossos estan adolorits. Les ocupacions que tenia i feia no fa gaire amb plaer, només les realitza ara amb dificultat i el sentit del gust desapareix. La vellesa és la pitjor de les desgràcies que pot afligir un home”.

I, per acabar, us explicaré una altra casual circumstància que s’ha donat mentre escrivia aquest apunt i que m’ha semblat bé que hi podria posar un bon colofó. Mentre escrivia això que esteu llegint, estava escoltant un programa que es diu La vida de Catalunya Ràdio i que parlaven justament de la vellesa. Han posat per iniciar el tema una deliciosa cançó de Luís Llach que descriu un vell mariner assegut en una taula de taverna. Us la deixo:

A LA TAVERNA DEL MAR

A la taverna del Mar hi seu un vell
amb el cap blanquinós, deixat anar;
té el diari al davant perquè ningú no li fa companyia.
Sap el menyspreu que els ulls tenen pel seu cos,
sap que el temps ha passat sense cap goig,
que ja no pot donar l’antiga frescor d’aquella bellesa que tenia.
És vell, prou que ho sap; és vell, prou que ho nota.
És vell, prou que ho sent cada instant que plora.
És vell, i té temps, massa temps per a veure-ho.
Era, era quan era ahir encara.
I se’n recorda del seny, el mentider,
com el seny que li va fer aquest infern
quan a cada desig li deia “demà tindràs temps encara”.
I fa memòria del plaer que va frenar,
cada albada de goig que es va negar,
cada estona perduda que ara li fa escarni del cos llaurat pels anys.
És vell, prou que ho sap; és vell, prou que ho nota…
A la taverna del Mar hi seu un vell
que, de tant recordar, tant somniar,
s’ha quedat adormit damunt la taula.

Tal com suggereix l’autor del blog amic Elnouburxeta vull fer córrer avui un article, escrit pel director de Religión Digital, José Maria Vidal.És prou interessant com per llegir-lo i pensar-lo detingudament. Personalment m’hi adhereixo perquè el considero prou lúcid i clar com per retratar el moment transcendental i delicat que viu l’ Església catòlica. No sé si els canvis profunds que el Papa Francesc vol tirar endavant arribaran a bon port. Reconec que no li serà fàcil, tot i que seria molt necessari i convenient. Però la Cúria és la Cúria i els Papes passen i ells es queden… L’article descriu prou bé tots els entrebancs que troba pel camí. És cert que l’article parla en general i no pot entrar en detalls concrets de cada país -en trobaríem tants!- però ja que l’article està escrit a Espanya, trobo a faltar algun comentari sobre els dos grans búnquers integristes espanyols com son 13TV i la COPE, dos mitjans de comunicació vinculats amb l’Església que fan fàstic, vergonya i que sembla que ningú hi vulgui posar remei…

Aquí teniu l’article de José M. Vidal:

Están al acecho. Como los cazadores despechados. Llevan tres años sin cobrarse la pieza y ya disparan sin parar, a todo lo que se mueve. Incluido al Papa. Sobre todo al Papa Francisco. Los ‘cazadores’ eclesiásticos son los talibanes de siempre (obispos, curas y laicos), los que, durante años, impartieron carnets de catolicismo para elegidos, de docrtrina íntegra y de principios innegociables.

Los obispos-cazadores vivieron como príncipes y no consienten que el Papa les deje en evidencia. Los curas son algunos de los que, sin demasiados méritos ni celo pastoral, aprovecharon la situación para colocarse cada vez más arriba en el escalafón clerical. Y, ahora, no quieren bajar peldaños.

Y los laicos son sus monaguillos, laicos clericalizados e ideologizados. Los que convirtieron la fe en doctrina y dejaron de lado el Evangelio. Los que disparan ya sin rebozo alguno desde sus pequeñas pero numerosas terminales mediáticas.

Cardenales de todos conocidos (Burke, Sodano, Re, Bertone, Ruini…y un largo etcétera). Y, entre nosotros, Rouco y los obispos de su cuerda y línea, como Demetrio, Munilla o Reig. Por hablar sólo del trio de tenores episcopales más temeriario del suelo patrio. Los tres obispos que cada vez que abren la boca baja el pan de la credibilidad eclesial.

También abundan los curas ‘trabucaires’, diocesanos y de los movimientos neoconservadores. Los que congelaron el Concilio y se olvidaron de salir a las calles. Los que enterraron la parábola del buen samaritano en el cajón de los olvidos y ciñeron el seguimiento de Jesús al Catecismo y al Código de Derecho Canónico.

En los últimos tiempos destaca como cazador avezado el antiguo corresponsal religioso de ABC y fundador de los Franciscanos de María, el padreSantiago Martín. Desde Roma y a través de grabaciones en vídeo lanza soflomas contra la “confusión” creada por el Papa Francisco en la Iglesia, advierte que los católicos fetén están desertando de ir a Roma y que Bergoglio diluye la sagrada doctrina católica en el sincretismo, con el último video que acaba de lanzar sobre el diálogo interreligioso.

Obispos y curas están apoyados, en España, por una serie de laicos ultramontanos, que son los que siempre dan la cara, a través de sus terminales de Internet: Son los infovaticanos y los infocatólicos de todo pelaje y condición que arremeten, directa e indirectamente, contra todo lo que venga de Roma. Contra todo lo que salga de la boca o de la pluma del Papa Francisco.

Ellos, tan papistas antaño, ahora se rasgan les vestiduras y acusan al Papa argentino de todos los males de la Iglesia. Actuales y por venir. En un primer momento, tiraban la piedra y escondían la mano. Ahora ya no se ocultan y lanzan sus pedradas abiertamente. Venga o no venga a cuento. Han convertido al Papa en un muñeco del pim-pam-pum y se han aficionado a jugar con él a diario. Arrojándole todo tipo de proyectiles: chinas, cantos, piedrecitas, pedruscos y pedradas.

La consigna es darle ‘leña al mono’ por muy Papa que sea. Para intentar desacreditarlo (¡qué ilusos!) y para que desista de su ‘revolución tranquila’, de su reforma evangélica. Para que deje de predicar el Evangelio de los pobres. Para que se amilane y desista. Y, si no lo hace (¡que no lo hace ni lo hará!), lo mínimo que le desean es que se muera o que lo mueran (como a Juan Pablo I), que dice el obispo de Ferrara, monseñor Negri.

Sólo ansían que el pontificado de Francisco sea una tormenta de verano, una pesadilla pasajera. Y que las aguas eclesiales vuelvan a su cauce, al de ellos, al de la Iglesia-aduana y fortaleza asediada por los enemigos de dentro y de fuera. Más de dentro (quintacolumnistas nos llaman) que de fuera. Porque ya se sabe que no hay peor cuña que la de la misma madera.

Y es que, como dice Andrea Tornielli, el autor del libro entrevista con el Papa ‘El nombre de Dios es misericordia’, “cuando las críticas no son sinceras, sino hechas sobre la base de prejuicios, cuando se convierten en sistemáticas, incluso ridículas, por su insistencia y por su inconsistencia, al final se vuelven en contra de quienes las hacen”.

Cegados por la fe convertida en ideología no ven la primavera. Y no son capaces de entender que Francisco es un regalo de Dios para el mundo y para la Iglesia. Ciegos, no descubren la primavera, a pesar de tenerla ante sus ojos. Y no quieren aceptar que nadie puede parar la primevera en primavera.

“Los que lapidan a Francisco… por sistema.” José María Vidal-Religión Digital

Temps enrere recordo haver llegit una interessant entrevista de Laia de Ahumada a Joan Escales, rector d’ Enviny, al Pallars Sobirà. Si voleu, la podeu llegir aquí: Entrevista a Joan Escales.

Justament avui un amic m’ha fet arribar el Pregó de Nadal que ha escrit aquest any. Com que encara som en temps nadalenc i considero que és prou bonic com per llegir-lo pausadament, us el transcric

PREGÓ DE NADAL 2015

S’apropa Nadal!

Quan comença Nadal?

Nadal comença quan comencem a somiar en ell. Així ho vivíem en la nostra infantesa. El que feia bonic el Nadal era l’espera. Per tant, tractaré de descriure com l’esperàvem i el vivíem, en aquells temps.

-Jo recordo de ben petit, en el meu poblet dels Pirineus, Enviny, quan sentia les primeres esquelles de les ovelles que baixaven de les muntanyes i trencaven el silenci del poble, em feien pensar en Nadal.

-M’ho recordaven també el bel ensordidor dels corderets, a l’hora d’afillar, quan esperaven les seves mares al corral per a popar.

-La fal·lera dels nens a la sortida d’estudi que ens passàvem la tarda a l’alzinar en busca de soques i d’arbres caiguts per a preparar la foguera de la Nit de Nadal.

Despertava també la il·lusió de Nadal veure com la nostra amiga que havia estat amagada durant tot l’any, apareixia vestia de blanc al cim de les muntanyes enviant-nos com a missatge de la seva arribada les primeres volvetes de neu.

-Quantes vegades en aixecar-me al matí i obrir la finestra, ens trobàvem amb la sorpresa d’un paisatge que no s’assemblava gens al que estàvem acostumats a veure. Mig metre o un metre de neu: les cases, els carrers i els conreus, els arbres, vestit tot del mateix color; semblava com si despertés en un altre poble, que aquell no era el meu.

-I què bonic era veure com els homes, cada un en la parcel·la de davant de casa seva, s’obrien camí entre la neu fent ruta amb la pala per a poder transitar pels carrers que semblaven tots anivellats pel gruix de neu que els cobria.

-Les festes de Nadal estan teixides de records bonics i de persones que ja no hi són, però el Nadal és com una veu que els crida, i tornen… Pensem-hi, pensem-hi, i posem-hi noms: Pares, padrins, germans… (Donar la paraula a ells).Tot ens parlava de Nadal. L’ambient del poble… Es respirava alegria a les famílies, als carrers. A mi els pares, en aquetes festes, em semblaven diferents pel seu bon humor, per la seva tendresa, especialment el pare, més aviat seriós. Els germans, vivíem els preparatius com si fos ja Nadal. Vivíem tan il·lusionats… Recordo que el primer any de seminari no ens van deixar anar a casa per Nadal… Quant em vaig enyorar… I és que, “per nadal cada ovella al seu corral” Enyorava els pares, els padrins, els germans, en aquelles vetllades a la vora del foc. Tots reunits allí amb alguna família del poble que els pares havia invitat: “Veniu, veniu a passar vetllada”. I allí reunits, amb el gran ardor del foc, fent bullir la caldera del menjar dels tocinos, sense tele ni radio, ens passaven les hores explicant històries, passant el rosari, cantant cançons de Nadal i fent alguna becaina, i no acabàvem mai la reunió sense regar-ho amb el porró del vi de la toneta del racó.

-I el pessebre, fet amb la il·lusió de tots: uns portaven la molsa, altres, les escorces, i els pares compraven les figuretes i nosaltres les col·locàvem.

-I la tronca… Era una escena encantadora veure com els germanets més petits, desprès de retirar-se uns minuts a la sala per a pregar, mentre els pares fornien la tronca, tornaven disparats, i trucaven amb tota la seva força i la seva fe: “Tronca de Nadal, per la virtut que Déu t’ha donat, caga torrons per aquest forat”.

– I la falla, aquella foguera que enceníem al vespre en sortir de Completes, i cremava tota la Nit de Nadal. És ben cert, el que feia gran les Festes, era l’espera, somiar en elles, i així s’allargaven, i s’allargaven.

Per això l’Església fa una llarga preparació de Nadal. Com en diem d’aquest temps de preparació?… Advent. Són 4 setmanes de preparació i d’espera. Aquest és el sentit de l’Advent

-Nadal ens feia pensar també en el gall. a més dels torrons, les panses i figues. Però el gall era el plat típic del dinar de Nadal. Les mestresses s’hi lluïen, no era com ara que en mengem a tot hora.

-I el dia de cap d’Any amb les neules i les orellanes i el ninou, la recapta dels nens pel poble…

-I els Reis, oh els Reis! la febre amb que eren esperats fins a les tantes de la nit, i quan la son podia més que la il·lusió de veure’ls passar, quan ja estàvem dormint, llavors actuaven els pares, que nosaltres pensàvem que eren el Reis d’Orient.

-En aquell temps no hi havia “Gordo”, però aquella alegria del poble que ens aplegava tots a la Missa del Gall, el dia de Nadal, era la millor loteria. Jesús ja podia néixer. La il·lusió amb que l’havíem preparat era el seu bressol.

Joan Escales