A PEU

Una de les coses que produeixen més tristesa és atansar-se a una casa abandonada, però on encara s’hi poden veure senyals de vida. Hi han molts pobles abandonats, tot i que sembla que darrerament se’n tornen a recuperar alguns. Però quan alguna vegada m’he atansat a una d’aquestes cases, la seva visió m’ha fet pensar què se n’han fet de les arrels d’aquelles llars i dels projectes i il·lusions que s’hi van arrecerar. Quan hom és jove i comença a bastir una llar o entra per primera vegada en un pis carregat d’il·lusió i projectes no es pot arribar a imaginar que tot allò pot arribar a quedar arruïnat, ple de brutícia, abandonat i ple de teranyines. Aquestes cases vençudes pel temps, per les crisis i per les diverses circumstàncies de la vida fan que hom es torni una mica filòsof i es pregunti els per què de tot allò, qui hi devia viure i per quins motius o circumstàncies van decidir un dia abandonar-ho.

Alguns voldrien veure Catalunya com una casa arruïnada i abandonada. Voldrien veure els seus habitants abatuts i derrotats. Des de fa molts segles que alguna mala gent fa tot el que pot i posa els mitjans necessaris perquè així sigui. Pel seu gust els agradaria veure Catalunya com la Barcelona del 1714 i, com volia el general Espartero, quan deia que“Barcelona ha de ser bombardeada cada cincuenta años”, també ho voldrien per Catalunya molta altra gent. Ho han demostrat a bastament alguns monarques espanyols al llarg de la història i sembla que ara segueixen la mateixa tradició alguns dels actuals polítics quan deixen anar amb molta mala baba, molt d’odi i lleis fetes a mida les seves males intencions contra nosaltres. Però no ho aconseguiran perquè dins de les nostres cases i dels cors de molts catalans encara hi queda molta esperança, molt esperit de lluita, molts projectes per acomplir i moltes ganes de resistir totes les malvestats que vinguin.

Una de les coses que més ràbia em fa, és veure com la majoria de mitjans de comunicació espanyols (amb tots els “mandamassos” que s’hi amaguen al darrere) callen de manera vergonyant i amb total cinisme davant de les injustícies que patim cada dia. Posen els platós de televisió, les pàgines dels seus diaris i les antenes de les seves ràdios al servei del més bocamoll i el més mal educat de cada casa per tal de que ens omplin d’improperis i d’insults. En això hi ha barra lliure i sembla que facin concursos a veure qui la diu més gruixuda i qui pot dir l’insult més gros. I, evidentment, cap tribunal s’hi posa ni els para els peus. Contra els catalans tot s’hi val i es pot mentir, insinuar malèvolament i insultar directament, sigui a la recent elegida presidenta del Parlament, al mateix president de la Generalitat i, si fa falta, al Parlament en ple. Avui n’ha donat una mostra més aquest (per dir-ho d’alguna manera) periodista que presenta el programa matinal d’una de les cadenes de ràdio espanyoles més repugnants i vomitives -la COPE- quan ha titllat de  “zafía” i “sectaria” a Carme Forcadell. I no és ell sol, sinó que a aquest pim-pam-pum s’hi apunta un munt de gent. I tots callen com morts.

Caldria que llegissin una mica Cervantes i prendre’n nota quan diu en un lloc del Quijote:” Porque aunque pusieron silencio a las lenguas, no le pudieron poner a las plumas…..las cuales…. suelen dar a entender a quién quieren, lo que en el alma está encerrado…”. Tots sabem que Cervantes va viure i va haver de sofrir la Inquisició i mil i una malvestats. Per això, després d’una vida plena de decepcions i de males experiències, en tornar del seu captiveri a Alger, per poder-se fer passar l’amargor i potser com  a única forma de protesta va escriure aquestes paraules que acabem de llegir i que vindrien a ser el crit de rebel·lia que actualment alguns fan quan diuen: “No ens faran callar!”. Ja ho diu també l’ Evangeli: “Si vosaltres calleu, parlaran fins i tot les pedres”. Per tant, és moment de no callar i aguantar ben fort. Venen mals temps i l’hivern serà llarg…