28 set. 2015
Avui ha tornat a sortir el sol
La jornada d’ahir havia de ser excepcional. Molts l’esperàvem més excepcional del que en realitat va ser. Jo vaig anar-me’n al llit amb el cap ple de xifres, tants per cent, opinions i interpretacions de tota mena dels resultats electorals catalans. Però avui m’adono que potser no va ser tan excepcional i que va ser, com avui, un dia qualsevol. Avui ha tornat a sortir el sol com cada dia –com ahir-, m’he llevat més o menys a l’hora de cada dia, he tret la gosseta a donar una volta, he esmorzat, he engegat l’ordinador per llegir els diaris i veure quin correus hi havia… En fi, que el dia d’avui m’ha semblat un dia qualsevol, molt semblant a molts altres i que el dia d’ahir no va ser tan excepcional com jo i molts més esperàvem.
No sé si ens cal esperar dies excepcionals. Ben pensat, en la vida d’una persona hi han pocs dies excepcionals i el més comú és que la majoria dels dies que vivim siguin ben corrents i normals. Als que els toqui anar a treballar, hi hauran d’anar; els que estem jubilats seguirem omplint el temps amb cosetes que donin sentit a la nostra vida; els nens i nenes s’aixecaran lleganyosos per anar a l’escola com sempre; el món donarà voltes a la mateixa velocitat de sempre i la lluna canviarà de color de tant en tant per cridar l’atenció. Però els dies seguiran sent ben normals per a la gran majoria de gent. També pels catalans i també per tots aquells polítics que s’atreveixen a proclamar als quatre vents que han guanyat, que han tret molt bons resultats i que tot és alegria i xerinola sense acabar-se d’adonar –o potser perquè se n’adonen massa- que les coses no han canviat tant.
Jo cada cop veig menys dies excepcionals i més dies qualsevols. No sé pas si creure’m allò de que “el tren només passa només una vegada” o, al contrari, que “la vida ens dóna sempre segones oportunitats”. Pensant-ho bé, potser són certes les dues coses…Avui ha tornat a sortir el sol com sempre i veig que seguiran havent-hi els mateixos problemes de sempre i farem més o menys el de sempre per viure –alguns-, sobreviure –altres- i malviure –molts-. I és que la vida acostuma a ser més monòtona del que voldríem i als dies plans i grisos els hi hem d’anar posant una mica de pebre i sal per tal de que tinguin una mica més de gràcia. Als dies normals els hem de donar sentit posant-los-hi adjectius i amanint-los una mica per tal de poder-nos els empassar amb una mica més de gràcia.
No esperem dies excepcionals i mirem de que els dies comuns i ordinaris no siguin vulgars.Si aconseguim això ja haurem fet molt. Avui els nostres polítics hauran de fer la seva feina –callada, grisa i desconeguda per la majoria de nosaltres- per tal de que aquest país faci els passos necessaris per poder ser ell mateix, per poder deixar de ser súbdit de Madrid i per ser algun dia no massa llunyà lliure i digne. I potser llavors podrem dir que aquell dia ha sigut un dia excepcional. Entretant, convencem-nos que seguirem vivint molts dies normals; potser encara ens esperen un munt de dies normals i corrents. Però no hi fa res si un dia arriba aquest dia excepcional que tots esperem.
3 respostes
Tens raó. Però no deixa de ser una llàstima que per tant poc no hàgim quedat bé del tot. Ara tot serà molt més complicat doncs ja se sap que als catalans ens perd l’estètica i deixem de ser pràctics. Quan els convé, altres saben ser prou pràctics com per fer pactes contra natura, pactes diabòlics o el que convingui. Els catalans no ho sabem fer i em sembla que n’haurem d’aprendre urgentment si no volem que tot se’n vagi en orris.
I també els catalans ens llencem pedres a la teulada. Haguéssim volgut guanyar per golejada, però vam guanyar, i tant. Mai en el nostre Parlament havíem tingut 72 diutats que volen la independència, sense embuts. I si mirem el nombre de vots, xifres, podem veure que hem anat amunt i amunt. És incomprensible com uns diuen que hem perdut del tot, un fracàs, d’altr4es que no ha estat excepcional, que ha estat una ‘victòria amarga’. Ens queden 18 mesos per posar en solfa tot el que hem guanyat i ho farem. L’altíssima participació ha legitimat les xifres d’aquestdes eleccions autonòmiques, que no pas un referendum, que ja el farem quan toqui. I sí, el dia 28 va ser un dia normal, i avui i demà, però la satisfgacció d’anar a votar diumenge no me la treu ningú, perque ara sí que és vinculant i legal, i el tret de sortida per bastir el nous país.
Sabrà entendre la CUP el que vol la majoria de catalans? Sabrà llegir els “signes dels temps” que ens diuen clarament que ara no és hora de grans desavinences i que és justament l’hora d’anar tots junts? No sé si és bo ara posar-se massa fi i tornar-se tiquis-miquis quan l’amenaça gran ens ve de ponent i caldrà defensar-nos junts….