Arxivar per 20, setembre de 2015

20 set. 2015


MAMMÓ

Classificat com a ECONOMIA,Ètica i Moral

Quant al mes d’ Abril vaig escriure en aquest mateix blog un apunt que titulava AQUEST ANY TOCA COMUNIÓ ho feia perquè havia rebut un comunicat del meu banc que em va fer plantejar unes quantes coses. Si ho voleu llegir, només cal que cliqueu d’amunt de l’enllaç que us he posat. Deia allà que seguia amb el BBVA, el meu banc de molts anys, per pura inèrcia i, si he de ser sincer, per mandra. No sabeu pas com de llarg i pesat és canviar certes coses als bancs o a les oficines públiques una vegada t’han enganxat! Fer un canvi de dades pot ser un calvari, una font d’absurdes equivocacions i un munt de trucades telefòniques i molta paciència. Per ser client d’alguna companyia o entitat tot són facilitats i tot és de color de rosa. Per sortir-ne ja tot és una altra cosa…

El cas és que, a partir d’aquell dia, vaig començar a plantejar-me seriosament si calia canviar la meva modesta i gens boiant situació econòmica de lloc. Anar-la portant des del meu banc de sempre a algun altre que tractés amb més cura els meus diners. Ja sé que és un petit gra de sorra sense importància, però molts grans de sorra fan una platja sencera. Deia llavors: “Sóc a aquest banc per pura inèrcia i per la típica mandra de canviar de banc. Ja sé que això no hauria de ser excusa de res i que més d’una vegada m’he plantejat si hauria de seguir en aquest banc, doncs hi ha coses que no m’agraden gens ni mica i que potser ja seria hora de passar-me d’una vegada a la banca ètica….”. Ja ho he fet. Des de fa un parell de mesos que sóc client de TRIODOS BANK i no sabeu pas com de content vaig quedar ahir quan llegia: TRIODOS BANK ES DESMARCA DEL PRONUNCIAMENT DE LA BANCA CONTRA LA INDEPENDÈNCIA

Els bancs i els diners tenen una relació íntima, indestriable, pecaminosa, necessària. Els diners són la seva raó de ser. És el seu objectiu. És la seva lògica: fer-ne cada dia més, tenir-se cada cop més i fer-los servir allà on produeixin més sense miraments de cap mena. Això ja ho sabíem tots, encara que intenten amagar-ho tot dient que ells estan al servei de la gent, que hi són per ajudar-nos. Però no ens ho creiem. Cada cop ens ho creiem menys. El diner no té entranyes i sabem que, entre moltes altres coses, dóna poder. I ja sabem que tenir poder és el que compta. Molt poder. Tant com sigui possible. Amb el poder es pot fer quasi tot amb total impunitat i sense cap tipus de conseqüències com veiem cada dia.  Ja ho deia Francisco de Quevedo: PODEROSO CABALLERO ES DON DINERO” (…Y pues es quien hace iguales al rico y al pordiosero… da autoridad al gañán y al jornalero… su fuerza humilla al cobarde y al guerrero… Más valen en cualquier tierra, (Mirad si es harto sagaz), sus escudos en la paz, que rodelas en la guerra, pues al natural destierra, y hace propio al forastero. Poderoso caballero es don Dinero).

Mammó era el déu sirià de la riquesa i aquest terme és utilitzat al Nou testament per a descriure l’abundància o avarícia material. És una paraula d’origen arameu que significa “riquesa”, però té una etimologia confusa. Sembla que pot derivar de la paraula hebrea “matmon“, que significa “tresor”.  També s’utilitza en hebreu aquesta paraula per a simbolitzar “diners” (ממון.). La paraula grega per Mammó, és μαμωνας (mamonas). Com deia, la trobem -entre altres llocs- al Sermó de la muntanya, a la paràbola de l’administrador injust (Lluc 16,13) o a l’Evangeli de Mateu (Mt 6,24): 24 »Ningú no pot servir dos senyors, perquè si estima l’un, avorrirà l’altre, i si fa cas de l’un, no en farà de l’altre. No podeu servir alhora Déu i el diner”. És veritat això que diu Jesús? Sempre és tan dolent el diner?. De veritat que no té entranyes? No en podria tenir? Si es fa servir tal com l’acostumen a fer servir els bancs potser sí que l’afirmació és correcta. Només cal tenir una mica de memòria –com escriu Vicent Sanchis en un article al Punt Avui mateix- i recordar que

 “només fa quatre dies de les preferents, dels desnonaments, del desastre de les caixes, de les targetes de Rodrigo Rato, de les indemnitzacions milionàries als executius més descarats del món i del rescat europeu. Per acabar d’arrodonir el descrèdit, els executius dels principals bancs espanyols han tornat a anunciar beneficis descomunals entre la indiferència o la ràbia de la majoria de l’opinió pública. Els mateixos senyors que s’han equivocat en tot i que han alterat les consciències més santes, ara gosen donar lliçons d’estratègia nacional als seus clients. O no tenen vergonya o són uns desgraciats i han hagut de cedir a les pressions del govern de Rajoy, que els controla fins al punt de fer-los fer el més magre paper. Diuen que se’n van si Catalunya s’independitza? Bon viatge. Es pensen que fan caritat? Es mouen per negoci. Si ells no en volen fer, vindran uns altres a aprofitar-se’n.

Potser aquests altres bancs dels que parla Vicent Sanchis és la banca ètica. Em sembla que la gent cada com som més sensibles a certs temes i crec fermament que ha arribat l’hora de la banca ètica si aquesta sap aprofitar el moment. La crisi ens ha ajudat a veure moltes coses. Ens ha obert els ulls i ens ha fer enfrontar-nos amb la crua realitat, com diu Charles Eisenstein en el seu llibre Economía Sagrada. La crisi ens ha fet afrontar la realitat i hem hagut de reconèixer que els deutes de molts països no podran ser pagats mai a la vida. “El que necessitarem és una versió moderna de les reformes econòmiques de Soló a Atenes fa 2.600 anys. Caldrà perdonar el deute i canviar les nostres convencions sobre els diners i la propietat”, diu Eisenstein. Potser ha arribat el moment de sortir de  l’Era de la Usura i anar cap a una altra Era que encara no té nom, però que s’anirà definint poc a poc. Mentre arriba la reforma “solónica” caldrà anar fent passos. En països com Grècia i Espanya, on l’economia “monetària” ja no funciona, la gent està redescobrint la necessitat de sortir a l’encontre de les necessitats reals i retirar-se parcialment de les estructures econòmiques existents. Els pagesos o els ramaders, per exemple, han trobat fórmules per arribar directament als consumidors. S’estan creant més i més cooperatives, bancs de temps , monedes complementàries i altres alternatives “.

Eisenstein vaticina que assistirem a una reinvenció dels sistemes d’intercanvi que esborrarà les tradicionals fronteres entre el «regne monetari» i el “no monetari”. “No estic parlant de la completa desmonetització de la nostra societat”, adverteix. “Seguirem necessitant els diners, sobretot per funcionar a nivell internacional o a gran escala. Però part de la resposta serà tornar a la producció local per a moltes de les coses que fem servir diàriament i que enriqueixen les nostres vides. I no parlo només de la relocalització del sistema de producció d’aliments, també en sectors com la construcció i els serveis “.

I els catalans davant de tot això tenim ara l’ocasió d’or per respondre a les amenaces de la gran banca: passar-nos -poc a poc i amb bona lletra- a la banca ètica.

No hi ha resposta