28 ag. 2015
On és la justícia?
En aquests convulsos dies d’agost, quan milers de persones són foragitats dels seus respectius països per la guerra, la fam i la misèria i es veuen obligats a deixar les seves vides entre filats de fulles tallants o al fons del mar, és quan es fa més urgent una reflexió serena del què és la justícia, si n’hi ha una mica i, en cas afirmatiu, preguntar-se on s’amaga. Perquè, la veritat sigui dita, aquesta justícia no es veu per enlloc i resta ben amagada.
Ja ho deia Bertolt Brecht: “no hem d’acceptar allò que és habitual com una cosa natural. Perquè en temps de desordre, de confusió organitzada, d’humanitat deshumanitzada, res ha de semblar-nos natural, res no ha de semblar impossible poder canviar”. No hem d’acceptar de cap manera aquesta gran injustícia que s’està donant a Europa en un munt de fronts. Sembla que Europa estigui morta perquè no es veu recció de cap mena. Sembla que als que tallen el bacallà ja els estigui bé el que passa i no els ve d’un mort més o menys. Al contrari: sembla que quan veuen algú que treu el cap, encara miren d’enfonsar-lo més. O, si no, mirem el que fan amb Grècia o el que estan fent ara amb els milers de refugiats que, desesperats, busquen un metre quadrat on viure amb una mica de pau i poder ser una mica feliços.
Caldria tornar a llegir en aquests moments Hannah Arendt, una pensadora d’origen jueu que va escriure sobre l’activitat política, el totalitarisme i la modernitat. Neix a Hannover el 1906, és alumna brillant, entre 1924 i 1928, de mestres com Heidegger, Guardini, Husserl o Jaspers i que col·labora després amb la resistència sionista a Alemanya. Després de ser detinguda i posada en llibertat, Hannah fuig a París amb la seva mare. A França és secretària general de Youth Aliyah, agència jueva per a Palestina; s’encarrega de rescatar nens jueus d’Àustria i Txecoslovàquia; es casa amb Heinrich Blücher; és internada en un camp de refugiats. El 1941 s’exilia amb el seu marit als Estats Units, s’estableixen en Nova York i comença a treballar com periodista. Comprova de primera mà la immensa capacitat de manipulació del periodisme nazi i sap que els periodistes creen en gran mesura la cultura d’una època, perquè la gent veu la realitat a través de les seves històries.
Europa, en aquest sentit, és una vergonya. Poca gent aixeca el crit indignat pel què està passant i poca gent sembla disposada a fer alguna cosa. Espanya encara és una vergonya més gran. Ens caldria un munt d’ Hannah Arendt per airejar una mica tota la merda que s’amaga sota les catifes. Per Hannah Arendt l’ofici periodístic és per destapar la veritat que massa sovint és amagada per les mentides oficials i, per això, realitza una sèrie de reportatges sobre el judici al nazi Adolf Eichmann, a Jerusalem. Reportatges que van ser publicats per The New Yorker el 1963. En aquests articles, així com en el llibre on són compilats, Eichmann a Jerusalem, Hannah s’atreveix a airejar una veritat sepultada pel judaisme oficial: que molts jueus havien col·laborat amb els seus botxins a les tasques de reclutament per a l’enviament als camps, i també en la supervisió de treballs i matances en aquells inferns. “El paper que van jugar els dirigents jueus en la destrucció del seu propi poble constitueix, sens dubte, un dels capítols més tenebrosos de la ja tenebrosa història dels patiments dels jueus a Europa”. El llibre va ser prohibit a Israel i va desencadenar una campanya internacional contra la seva autora. El fet que la periodista fos una dona jueva amb enorme prestigi intel·lectual i moral, no va fer més que augmentar l’ofensa i l’escarment. Però la veritat ja no podia ocultar-se. En el propi llibre, Hannah reconeix que “centenars de milers de bondadosos americans de classe mitjana hauran après d’aquests articles que els líders jueus d’Europa van ser covards, ineptes i fins i tot col·laboracionistes; que la comunitat jueva va ajudar als nazis a complir el seu objectiu de genocidi racial “.
Això mateix està passant a Europa i, en concret a Espanya. Sembla que ningú vulgui aprendre la lliçó. Aquesta gentussa del PP en són especialistes consumats. Han refinat els mètodes fins a l’extrem i s’estan tornant especialistes de la manipulació i de la mentida. Amaguen tan com poden les seves pròpies misèries i busquen urgentment i amb ànsia desenfrenada culpables en qualsevol lloc. Si s’ha de fer joc brut, se’n fa. Si s’ha de mentir, es menteix. Si s’ha d’inventar proves falses, s’inventen. Si s’ha de comprar jutges i fiscals, es compren. Si s’ha de fer espectacle mediàtic, se’n fa. Si s’han de manipular teles i diaris, es manipulen. Si s’han de decapitar les ànsies de llibertat d’un poble es busquen els mitjans que calgui per fer-ho. Tot, absolutament tot el que calgui, per amagar la seva pròpia merda, les seves pròpies mancances i mirant de transformar la seva (poca) vergonya en accions nobles, justes i beneficioses per Espanya (és el que diuen). Són tan cínic com per dir que ells no fan distincions de cap mena… Creuen que són rucs i que no veiem les coses!
Però jo seguiré preguntant-me: on és la justícia en tot això? On són els bons periodistes, els bons intel·lectuals, els bon escriptors, els bons polítics que destapin aquesta gran comuna que ja fa anys que fa pudor i que ja no es pot aguantar més? On són els valents que diguin d’una vegada per totes que aquesta Europa no és la que volem i que aquesta Europa no ens servirà per a res de bo. Ni ens farà més lliures, ni més feliços, ni més justos, ni més humans, ni més fraterns. Potser és el moment de preguntar-nos: cap on anem? Cap on volem anar?
