Arxivar per juliol de 2015

30 jul. 2015


Estany d’ Ivars i Vila-Sana

Com que som a l’estiu i amb aquestes calorades que ens regala no em ve gaire de gust escriure sobre segons quins temes, he decidit recollir alguns textos extrets d’ací i d’allà sobre l’ Estany d’ Ivars i Vila-Sana.
Alguns ja coneixeu aquest bell indret del Pla d’ Urgell però, per a qui no el conegui, pot ser interessant. A més, passejar-se entorn d’un beneït toll d’aigua com aquest, amb el bat de sol que cada dia ens cau al damunt, pot ser refrescant i relaxant, a més de ser mentalment saludable deixar una mica de banda certs temes que fan mal al fetge de tan pesats de digerir.
 
L’Estany d’Ivars i Vila-sana (el Pla d’Urgell – les Terres de Lleida) és una llacuna d’aigua dolça recuperada després d’una colla d’anys d’haver estat dessecada. Es tracta de l’estany interior de Catalunya més gran quant a dimensions i acull una important diversitat biològica. Va ser una de les zones humides més importants de la Catalunya interior fins a la seva dessecació l’any 1951. Aquest estany, ben viu encara a la memòria popular, ha reeixit amb el projecte de recuperació i condicionament ecològic que s’hi ha executat.
D’ençà que el 2005 es va iniciar la inundació, l’estany ja mostra un paisatge plenament transformat amb una important diversitat biològica. Les seves dimensions són molt importants: 126 hade làmina d’aigua que constitueixen un perímetre de gairebé 6 km, amb una amplada màxima de 800 m, una longitud de 2.200 m i una profunditat mitjana d’1,9 m. Actualment, l’aigua prové delcanal d’Urgell i es correspon a la mateixa dotació que fins fa poc temps s’emprava per conrear aquestes terres. Originàriament, era un estany endorreic que gairebé s’assecava a l’estiu i que amb l’arribada de les aigües del canal es va convertir en una gran zona humida.
Des del punt de vista ornitològic l’estany d’Ivars i Vila-sana s’ha convertit en una de les zones humides més importants de Catalunya pel que fa a l’observació de les aus. Hi destaca la diversitat d’espècies que es poden observar: més de 200 al llarg de l’any, entre sedentàries, estivals, hivernants o de pas. D’altra banda, a l’hivern s’hi donen concentracions de centenars d’ànecs, fotges, gavines, fredelugues, etc. que han comportat que l’estany esdevingui la principal zona humida de l’interior de Catalunya.
 
L’estany disposa de dos punts d’informació situats a les zones d’arribada: (una al costat sud-est: accés des d’Ivars) i l’altra al costat nord-oest (accés des de Vila-sana i Vallverd), d’on parteixen els itineraris naturals equipats amb miradors, aguaits i plafons d’interpretació ambiental. En conjunt es tracta d’un espai natural de gran interès ecològic i preparat per fer-hi agradables passejades a peu i amb bicicleta. Al llarg del perímetre,  la profunditat és molt baixa (menys d’1 metre), de manera que proliferen les comunitats lacustres. I la profunditat màxima no arriba als quatre metres. Al llarg de l’estany s’hi han recreat illes amb diferents formes, pendents, alçades i emplaçaments que afavoreixen la fauna, especialment els ocells, amb punts de descans, alimentació i reproducció.
L’estany està situat a la comarca del Pla d’Urgell, entre les poblacions d’Ivars d’Urgell (2 km a l’oest), Vila-sana (2 km al nord-est) i Vallverd (a 1 km al sud). La capital comarcal, Mollerussa, es troba a tan sols 8 km de l’estany, mentre que Lleida es troba a 35 km i Barcelona a 140 km. Des de l’autovia A2 i a través de les respectives sortides d’Ivars d’Urgell o Vila-sana, s’hi accedeix amb menys de 10 km. També, des de qualsevol de les poblacions de l’entorn, s’hi arriba per camins rurals ben senyalitzats.
Més informació: http://www.estanyivarsvilasana.cat/ Fotos Núria Tomàs

No hi ha resposta

27 jul. 2015


Cotarelo dixit: “Carta abierta a Felipe VI”

Classificat com a Monarquia,POLÍTICA

Estimado señor: en 1716, un antepasado suyo, Felipe V, abolió de un plumazo los derechos y libertades catalanas tras someter Barcelona mediante conquista militar. Trescientos años después quiere el destino que venga usted a impedir que los recuperen.Acaba usted de espetar un discurso a un gobernante democrático, elegido por las urnas, como usted no lo ha sido, cuyo contenido esencial reside en recordar la necesidad de respeto al principio de supremacía de la ley, sin el cual, no es posible la sociedad civilizada.

¿Con qué autoridad dice usted eso a un presidente que, como él mismo señaló en una entrevista posterior, nunca se ha saltado la ley? Contestemos a esta fastidiosa pregunta.
Su autoridad personal en la materia que, a fuer de republicano, este blog no reconoce, es inexistente. Su poder viene directamente de la designación de un militar golpista, un delincuente perjuro que se alzó contra su gobierno y usted no ha tenido el coraje ni la gallardía de refrendarlo mediante una consulta a la ciudadanía, un referéndum en el que esta decida si quiere seguir con la monarquía o prefiere la República, el último régimen legítimo que hubo en España, pues el suyo no lo es.
Usted carece de autoridad pero se hace eco de la del gobierno español, ese sí, elegido por sufragio universal. Es este quien ha enviado a usted a Cataluña a recitar el catón elemental del Estado de derecho: el respeto a la ley, que a todos nos obliga, incluidos los gobernantes.
En términos abstractos esto es cierto. En términos concretos, aquí y ahora, en España, no solo no lo es, sino que es una burla. El gobierno que exige a Mas el cumplimiento de la ley, la cambia a su antojo, unilateralmente, sin consenso alguno, valiéndose de su rodillo parlamentario cuando le conviene, de forma que esa ley ya no es una norma de razón universal, general y abstracta que atienda al bien común, sino un dictado de los caprichos del gobierno del PP que, como sabe usted perfectamente, es el más corrupto, arbitrario e incompetente de la segunda restauración. Un solo ejemplo lo aclara: el mismo día que el presidente de ese gobierno, un hombre sin crédito ni autoridad algunos, sospechoso de haber estado cobrando sobresueldos de procedencia dudosa durante años, denuncia que los soberanistas catalanes intentan “cambiar las reglas del juego” al desobedecer la ley, sus acólitos presentaban un proyecto de ley de reforma del sistema electoral español para cambiar las reglas de juego a tres meses de unas elecciones. Y nadie en España, ni un medio de comunicación, ni un publicista ha denunciado esta arbitrariedad, esta ley del embudo.
Ciertamente, los gobernantes dicen que, si a los catalanistas no les gusta la ley, pueden cambiarla, pero legalmente, como han hecho ellos. No tengo a usted por una lumbrera, pero imagino que no se le escapará la impúdica hipocresía de este razonamiento pues los catalanes jamás serán mayoría en cuanto catalanes en España y, por tanto, no pueden materialmente cambiar la ley y están condenados a vivir bajo la que la mayoría les impone. Siempre. Por si no lo sabe usted, eso se llama “tiranía de la mayoría” y es tan odiosa como la de la minoría.
No, señor, el asunto ya no es de respeto a la ley. El asunto es de legitimidad, o sea mucho más profundo y antiguo. Pero, por no abusar de su paciencia, se lo expondré a usted en tres sencillos pasos a imitación de la triada dialéctica hegeliana que sirve para explicar la evolución de la realidad, pero también su involución.
Primero vino una guerra civil y cuarenta años de dictadura que forjaron una realidad española en la que se mezclaban los sueños de fanfarrias imperiales con los harapos de un país tercermundista, gobernado por los militares y los curas, como siempre. Fascismo, nacionalcatolicismo, centralismo, ignorancia, represión y robo sistemático. Fue la tesis.
Luego llegó la transición, la negación de la tesis, la antítesis. España se convertía en una democraciahomologable con el resto de los europeas. Se negaba la dictadura. El Estado se descentralizaba y devolvía libertades a los territorios, se promulgaba una Constitución que consagraba la separación de la Iglesia y el Estado y propugnaba un Estado social y democrático de derecho. Y se acariciaba la ilusión de que era posible una continuidad normal del Estado, por encima de los avatares históricos.
Por último llegó la negación de la antítesis, la negación de la negación, la síntesis. Con el triunfo aplastante del PP en 2011, volvió el espíritu de la dictadura, el gobierno de los  curas (o de sus sectarios del Opus Dei), el nacionalcatolicismo. Se conservó la cáscara de la Constitución, pero se la vació de contenido con la ayuda del principal partido de la oposición, cómplice en esta involución y se procedió a recentralizar el país, atacando el régimen autonómico y burlando las expectativas catalanas, de forma que su estatuto carece de contenido. De nuevo con la ayuda del PSOE y la diligente colaboración de todas las instituciones del Estado. La que más se ha usado ha sido un Tribunal Constitucional carente de todo prestigio y autoridad moral por estar plagado de magistrados al servicio del gobierno o sectarios del Opus Dei, con su presidente a la cabeza, militante y cotizante del PP.
Así están hoy las cosas en España, señor mío. Un gobierno de neofranquistas y nacionalcatólicos, empeñados en imponer sus convicciones como ley de la colectividad, corroído por la  corrupción, basado en un partido al que algún juez considera una asociación de delincuentes. Un gobierno que ha provocado una involución sin precedentes, una quiebra social profunda (lea usted las estadísticas de pobreza, las de paro, las de productividad, las verdaderas, no las que fabrica esta manga de embusteros) y una quiebra territorial mucho más profunda, que él mismo reconoce de una gravedad extrema y de la que es el único responsable por su incompetencia, autoritarismo y corrupción.
¿Cree usted que ese gobierno tiene autoridad para hablar de la ley?  ¿La tiene usted?
No le extrañe que los catalanes quieran liberarse de esta tiranía personificada en estúpidos provocadores como ese que quiere “españolizar a los niños catalanes”. Muchos otros, si pudiéramos, haríamos lo mismo. No quieren, no queremos, vivir otra vez el franquismo.
Y usted, le guste o no, lo representa.

Carta oberta publicada originalment al bloc de Ramon Cotarelo.

Una resposta fins a ara

22 jul. 2015


…i tanmateix, es mou!

Classificat com a POLÍTICA

Eppur si muove (o E pur si muove) és una frase atribuïda a Galileo Galilei. Es tradueix com «I tanmateix, es mou». S’explica que la va pronunciar després de veure’s obligat a abjurar de la visió heliocèntrica del món davant el tribunal de la Santa Inquisició. Ja sabem el que significava en aquell temps haver de presentar-se davant d’aquell tribunal. S’hi jugaven anys de presó, desterraments i, fins i tot, la vida en alguns cassos. L’autoritat és l’autoritat i ja sabem que qui la té li agrada fer-se valer. I també sabem que per a certes autoritats les coses no són com són, sinó com ells volen que siguin. Dit, duna altra manera: si ells diuen que no passa res, doncs no passa res… tot i que nosaltres seguirem dient eppur si muove.
Com podeu suposar, em refereixo al que està passant des de fa temps entre el Govern de Rajoy i el de la Generalitat i als retrets que mútuament es van intercanviant i que cada dia aniran en augment . Allà diuen que no passa res (tot i que ara han canviat una mica les paraules i el que diuen ara és que no passarà res). Suposo que no són tan cecs ni tan imbècils com per pensar que no passa res. Per ells España és UNA i afirmen amb contundència total que seguirà essent UNA. Però, tal com deia José Bergamín, decebut en veure com esdevenien les coses ja en temps de la Transició, “si España es una, ¿dónde está la otra”. Per aquesta gent cavernícola i tan poc demòcrata del PP, España és UNA, i amb una idea d’unitat molt particular i molt seva i pretenen que segueixi sent UNA i INTOCABLE pels segles dels segles. Són com el Tribunal de la Inquisició que imposen les idees i s’atribueixen la raó -tota la raó-, tot i que és molt dubtós que tinguin la veritat. Raó i veritat no sempre caminen juntes. Ells creuen que la veritat i la raó es poden imposar per la força, sense adonar-se que potser les coses han canviat, les situacions són diverses, el temps és un altre i que ja és l’hora de començar a discutir amb honestedat certes coses que creuen intocables. I més si ho exigeixen des d’ Europa. Ho hem vist amb Grècia i ho veuríem amb Espanya en el precís moment que la Merkel digui que això s’ha d’arreglar d’alguna manera.

2 respostes

19 jul. 2015


Coses del futbol

Classificat com a Barça,ESPORTS,Futbol

M’agrada el futbol. M’agradava molt jugar-hi quan era jove, però ara ja només em permeto mirar el Barça quan el donen per TV, escoltar-lo per la ràdio, aguantar alguna estona de tertúlia i poca cosa més. No vaig mai al camp, no soc soci de cap club, ni crec que tingués gaires ganes de passar fred o calor per veure un partit en un camp. Segueixo amb cert interès aquesta bombolla gegant i aquesta espècie de gran univers paral·lel en què s’ha convertit el futbol; un univers que ja fa temps ha deixat de ser únicament esport i que cada dia s’ha tornat més complicat i difícil d’entendre perquè s’hi barregen molts factors i interessos molt diversos. Tot i això, m’agrada seguir-lo, com m’agrada seguir altres àmbits de la realitat que poden ajudar a entendre una mica millor el món en què vivim i encara que només sigui per treure’n algunes lliçons. Cadascú té les seves dèries i, per altra banda, entenc perfectament que, per al que no li agradi gaire o gens, tot aquest món se li pugui fer pesat i en fugi com de la pesta. Però no podem negar que és una realitat de la que és difícil fugir-ne del tot i ignorar-la. Se’ns cola per tot arreu.
Ahir a Can Barça hi va haver eleccions a president. i, com molta altra gent, he seguit una mica el que han dit que faran cada un dels candidats, el que s’han atribuït del passat amb més o menys raó; he pogut veure de quines persones s’han rodejat, a quines velles glòries han invocat, talment esperits benefactors i miraculosos que han procurat posar al seu costat, he escoltat una i altra vegada promeses que no saben ni ells mateixos si podran acomplir o no; han tornat a treure totes les tradicionals destrals de guerra, demostrant fefaentment que volen que la guerra segueixi ben vigent entre les distintes famílies blaugranes (com en qualsevol família típica i tòpica, per altra banda….).  I a mi, vist el que he vist i escoltat el que he escoltat,  com que m’agrada treure conclusions de les coses, aquí us en deixo algunes.
Per exemple, que hi ha persones més educades que altres. Persones que, en lloc d’arguments, fan servir ja d’entrada la desqualificació, l’aspersor de merda, i el joc brut i, només sortir de casa, ja van amb la pistola carregada i a punt de disparar. Un cop a l’escenari, queda el que queda i que el que ha rebut, que s’apanyi.
També he pogut veure el contrast entre les típiques actituds del que va crescut, amb un ego i un complex de superioritat que li surt per tots els porus del cos i les del que és mostra més humil i molt més moderat en gestos i paraules. Algun dels candidats és pensava que ja ho tenia tot fet abans de sortir i algun altre era ben conscient que havia de treballar fort per poder aconseguir alguna cosa i, així i tot, potser no ho aconseguiria.
He pogut veure com algun sap guanyar i perdre i algun altre no. Ni en el món futbolístic ni enlloc, jo no me’n fio gens d’aquells que no reconeixen cap virtut al contrari i, en canvi, li veuen tots els defectes. Com si tots no tinguéssim moltes coses bones i dolentes. Saber reconèixer que l’altre potser ha fet coses ben fetes i que fins i tot pot ser millor que jo, és una virtut que no té tothom i que caldria que aprenguéssim. Si volen tornar a ser candidats en el futur, els recomanaria que ho tinguessin en compte. És un consell que els dono gratuïtament i que em sembla que els pot anar bé.
També he pogut comprovar que, quan aquests dies han parlat, ho han fet com si tots fossin unes verges pures i castes que no han trencat mai cap plat, que no els ha passat mai pel cap algun mal pensament, com si cap d’ells hagués fet mai una mala negociació, algun negoci brut (o., si voleu dir-ho més finament, prou net); com si tots ells ho haguessin encertat tot en la seva vida personal i professional; com si les victòries del Barça no fossin del club sinó que fossin purament victòries personals, com semblava quan els escoltaves.
M’he pogut adonar que l’odi i l’enveja acostumen a ser patrimoni d’amargats i frustrats i que en alguns candidats hi havia molta càrrega d’aquest verí que ho mata tot. M’ha semblat que ha estat una campanya que destacava només el negatiu i deixava de banda el positiu. Molt poques proposicions, molta crítica amarga que no ajudarà a fer un Barça millor i la sensació de que alguns no digereixen que els altres poden ser millor que nosaltres i que no n’hi ha prou d’aixecar algunes banderes que no serveixen més que per amagar enveja i ressentiment perquè s’ha posat en evidència que algú ha fet les coses millor que altres. A alguns els costa pair no ser únics posseïdors de l’excel·lència, com si això fos únicament i exclusiva patrimoni seu. I, és clar, no suporten que hi pot haver persones que potser poden fer les coses igual o millor que ells perquè això posa en evidència les seves misèries i temen que el que han fet pugui quedar a l’ombra i no es vegi prou.
Una altra conseqüència que en trec de tot plegat és que unes eleccions poden servir per a fer a un persona més gran o més petita del que en realitat és. Unes eleccions poden servir per engrandir egos, per fer caure del pedestal, per evidenciar qualitats i defectes i per mostrar una mica millor la qualitat moral d’una persona. Unes eleccions haurien de servir per posar un punt i apart; per oblidar i esborrar coses passades; per renovar l’aigua podrida de la bassa; per donar 100 dies de gràcia i l’oportunitat de veure com ho farà la nova junta… Unes eleccions guanyades o perdudes són un reconeixement i un vot de confiança. I unes eleccions a Can Barça són una ocasió de democràcia que pocs clubs al món poden presumir de tenir. Caldria cuidar aquest patrimoni únic, augmentar encara més la transparència i protegir les coses bones que tenim perquè al món del futbol sembla que es torni cada dia més mafiós i sembla anar molt escàs d’algunes virtuts que haurien de ser elementals. Els socis, que són els amos del club, ja tindran temps de dir el que hagin de dir quan els sembli que les coses no van prou bé. De moment, han dit el que han dit i tots ho haurien d’acceptar.

No hi ha resposta

17 jul. 2015


Pallassos

Classificat com a Llibertat

Quan parlem dels pallassos hauríem de tenir ben present que la paraula té dues accepcions molt diferents. Ens ho diu el diccionari. Per una banda, la paraula ‘pallasso’  té el significat d’artista còmic i és l’aspecte positiu de la paraula. I per altra banda, fem servir també la paraula en sentit pejoratiu quan l’apliquem a aquella persona que pel seu capteniment poc seriós i inconsistent no mereix d’ésser tinguda sinó com un objecte de divertiment.

No sé si l’ Albert Boadella va ser en algun moment un bon actor, un bon còmic o un bon pallasso. Jo no vaig tenir l’oportunitat de veure’l actuar, però era tingut com a bon actor i, sobretot, va triomfar fent papers satírics. Ell i els Joglars eren especialistes fer sàtires ben àcides. Jo no sé si és sempre veritat allò que diuen en castellà de “quien tuvo, retuvo”. Potser sí. Però també és veritat que les coses s’acostumen a degradar amb el temps i la bis còmica del Boadella s’ha anat degradant de tal manera que ara aquest personatge ja no fa riure. Més aviat fa plorar de pena. És un ressentit que, de tant en tant, va deixant anar la bilis acumulada durant una temporada. I té una fixació tal envers Catalunya i tot el que faci olor a català que, quan té la mínima oportunitat, ho deixa anar sense miraments. Ho dic perquè vaig llegir que en una entrevista a ‘La Razón’  havia dit que “una ciutat com Barcelona, que es creu el melic del món, hagi passat a mans de la Colau i el seu equip és de la les coses més divertides“. I afegia que “una part de la burgesia catalana ha pujat al carro nacionalista i l’altra s’ha immers en un silenci absolut. Veure-la en aquest ridícul, en aquesta cosa tan casposa que ara domina la ciutat, em diverteix”.

Al Boadella li podríem recordar com n’era de casposa i ridícula l’alcaldessa de Madrid fins no fa gaire. Ell no ho devia voler veure perquè menjava de les seves mans.També era una cosa força divertida l’espectacle que donava. Però aquí no m’hi posaré pas perquè considero que cada ciutat és ben lliure d’escollir a qui vulgui. Això sí: que després cadascú s’atengui a les conseqüències.  Per tant, no defensaré la Colau, ni denigraré la Botella. Cadascú és ben lliure de tenir la seva opinió de les coses. Però sí que li recordaria al pallasso Boadella (i vull fer ús aquí de la segona accepció del terme) que la llibertat hauria de ser una cosa sagrada, tot i que sabem prou bé que mai podrem decidir amb total independència; però sí que tenim dret a escollir per nosaltres mateixos allò que considerem millor per a tots. És, per tant, ser lliure és una aspiració que mai farem realitat totalment però sí que podem tenir la legítima aspiració de voler-ho ser. I ho podrem ser si podem exercir el dret a decidir el que ens sembli millor, fins i tot amb el rics de no encertar-ho.

El Concili Vaticà II, va afirmar que la consciència és el “recinte sagrat” inviolable de tota persona i no es pot obligar a ningú a actuar contra la seva consciència” (Dignitatis humanae 2). I això no val només per als subjectes individuals sinó que val també per als subjectes col·lectius. O sigui, que val per a totes les nacions sense Estat com nosaltres. Hem de poder decidir sobre el nostre destí. És un dret natural i és un dret democràtic. I cap Constitució hauria d’impedir-ho i, si ho impedeix, vol dir que és una mala Constitució i caldria reformar-la a l’instant. Jo no vull pertànyer de cap manera a un Estat que aixequi parets tant per als qui vulguin entrar-hi com per als que en vulguin marxar. No vull pertànyer a un Estat que m’imposi una unió forçada. Vull un Estat que sigui prou democràtic com per poder-me oferir poder-me quedar a gust o poder triar una separació pactada si la vull. I si no és capaç d’això és un estat que no val la pena i no m’interessa per a res.

No hi ha resposta

14 jul. 2015


Ja tenim el tren; ara a pujar-hi tots!

Classificat com a Independència

Sembla que per fi hi ha acord per fer una llista unitària de cara al 27-S. Ja tenim el tren; ara a pujar-hi tots, afegint-hi tots els vagons possibles. Hem de fer un tren ben llarg i que faci goig.
Ha costat, certament. No entenc massa perquè als catalans ens costa tant posar-nos d’acord. Som capaços de discutir-ho tot: el nom de la llista, qui l’ham de composar, com s’ha de fer, qui l’ha de fer, quan s’ha de fer, el color, les formes i la mare que ho va parit tot… A mi –i em sembla que a una bona majoria- tan ens fa el nom i la majoria de detalls. Els arbres ens fan perdre la visió del bosc i les pedres del camí ens fan perdre el camí. Em sembla que la majoria n’estem una mica tips de tantes discussions que no serveixen per altra cosa que per perdre el temps, desinflar els ànims i anar perdent llençols en cada bugada i, al final de tot, córrer el perill de perdre bous i esquelles.
Sembla que hi ha un acord bàsic. Al·leluia! Ara cal sumar tot el sumable. Ara és el moment de convèncer a tots aquells indecisos, els decebuts, els hamletians, animar els sobiranistes i convertir els infidels unionistes que encara no han vist la llum i no han caigut del cavall. Ara és l’hora de creure i fer creure que podem guanyar i que forjar la independència és el millor per tothom i que tots hi sortirem guanyant.
Ja tenim el tren. Ara cal carregar ben carregada de carburant la màquina i anar-hi afegint vagons. De moment ja en tenim uns quants: CDC, ERC, CUP, MES, DC, ANC, ÒMNIUM; AMI… i s’hi afegiran un munt d’associacions, institucions, clubs i gent de tota mena de la societat civil. Mirem de treure tots els obstacles de la via. Netegem de brossa tan com puguem la via.
Els que passeu al davant, si us plau, no feu malbé l’acord. És un moment que cal que tots tinguin grandesa de mires i mirin més pel país que per ells mateixos. Potser cal pensar que en un moment com aquest els principals enemics no els tenim fora sinó que segurament que som nosaltres mateixos.
Ens hi va molt. Ens hi va la llibertat i un futur millor per al nostre poble.

No hi ha resposta

12 jul. 2015


Com més vells, més lliures

Classificat com a Amèrica Llatina,Església

Hi ha un lector del meu blog que -ell també- té un blog molt interessant. Es diu Joan Gil (es firma JOANOT) i el seu interessant blog es diu  Els EUA són diferents. Us recomano vivament que doneu un tomb per casa seva i llegiu els seus articles d’anàlisis profunds i ben argumentats. El Joan és un metge català, ara ja jubilat, que ha passat una bona part de la seva vida treballant als EEUU. De tant en tant deixa algun comentari als meus apunts. Ja fa un parell de cops que, quan he parlat del Papa Francesc, em diu que “en Francesc és encara millor del que semblava i que, escoltant-lo, em va impressionar com poca gent i cap polític ho ha fet”. A mi m’impressiona la vitalitat que demostra tenir el Joan, tot i ser ja ben gran i, a més trobo que té tota la raó del món.

Deia d’ell mateix Jose Saramago que “com més vell es feia, més lliure era i com més lliure, més radical”. No sé si a tots els vells els passa alguna cosa semblant. En alguns cassos segurament que és tot el contrari. Però sí que tenim exemples que donen la raó a Saramago. Monsenyor Romero, per exemple, en va ser un altre cas clar. De jove era un capellà molt conservador (com ell mateix reconeix) i quan el van fer bisbe i va anar veient tota la pobresa i tota la injustícia que hi havia al seu bisbat va anar revoltant-se interiorment i es va anar tornant cada cop més radical a l’hora de defensar la dignitat de la seva gent. I un altre exemple, entre molts altres, el trobaríem en José Luís Sampedro, que semblava que com més vell es feia, més radical es tornava.

La vellesa, per sí mateixa, no podríem pas dir que porti llibertat. Més aviat tot el contrari. La vellesa ens  limita físicament, ens treu forces, ens fa sentir d’una manera o altra el pes dels anys, ens va apaivagant els ànims, ens va afegint dissimuladament xacres de tota mena i, en una paraula, la vellesa no sempre és un regal ni la podem mirar amb l’optimisme que ens volen fer veure alguns. Sí, però, que a vegades es produeix una cosa ben curiosa: tot i les limitacions que hem dit, la maduresa ens va donant llibertat interior i molta més llibertat d’esperit. I aquesta mena de llibertat ens pot fer tornar més lliures i radicals en la nostra visió de les coses i en la manera d’expressar les nostres opinions. És com aquell pres que deia al seu carceller: pots tancar el meu cos però no pots subjectar la meva imaginació ni el meu pensament. Tot sovint veiem vells que són autèntics esperits lliures i que fan molta sana enveja.

I un altre personatge que sembla que cada dia és més lliure –i radical. és el Papa Francesc. I per això, com deia el meu amic Joan, no deixa de sorprendre’ns a tots. Fins i tot sorprèn al que el coneixien com a cardenal de Buenos Aires. Tres o quatre anys enrere diuen que Francesc no hauria dit el que diu i amb la força i convicció que ho diu. I no cal dir que no ho ho haurien dit els Papes anteriors, sempre tan curosos amb les expressions, amb les formes rebuscades i diplomàtiques típiques del Vaticà. I ara arriba un Papa que diu les coses de forma planera, clara i contundent; i, a més, ho acompanya amb gestos significatius per tal de reforçar aquestes mateixes paraules i per tal de que tot quedi meridianament clar. M’agradaria recollir aquí algunes d’aquestes frases.

  • A Brasil el 2013 ja va dir una frase que marcava el rumb del que ell volia:“Hagan lío!”. Moveu-vos, feu-vos sentir, sortiu al carrer…
  • Ara, en la seva primera gira llatinoamericana, Francesc ha dit: “no se achiquen!” davant tota la immensa feina que tenen els que lluiten per canviar les estructures injustes. I va seguir dient als representants dels moviments socials:“ustedes, los más humildes, los explotados, los pobres y excluidos, pueden y hacen mucho (…) en los grandes procesos de cambio, nacionales, regionales y mundiales”. “Me atrevo a decirles que el futuro de la humanidad está, en gran medida, en sus manos”. Els va invitar a la “participación protagónica” i a “promover alternativas creativas”, en la búsqueda cotidiana de las “tres T… trabajo, techo y tierra”.
  • Alguns esperaven recriminacions als presidents esquerranoso i, en canvi, li va agrair al president equatorià “su consonancia con mi pensamiento”. I li va desitjar “con mis mejores deseos para que pueda lograr lo que quiere para el bien de su pueblo”. I davant Evo Morales, que no té gens de bona relació amb l’ Església catòlica local va reconèixer que “Bolivia está dando pasos importantes para incluir a amplios sectores en la vida económica, social y política del país” y “cuenta con una Constitución que reconoce los derechos de los individuos, de las minorías, del medio ambiente, y con unas instituciones sensibles a estas realidades”.
  • I va fer una referència a tot el conjunt d’ Amèrica Llatina quan va dir “Las palabras sonque en estos últimos años, los gobiernos de la región aunaron esfuerzos para hacer respetar su soberanía, la de cada país, la del conjunto regional, que tan bellamente, como nuestros padres de antaño, llaman la Patria Grande”.  “La Iglesia no puede ni debe estar ajena a este proceso (de cambio) en el anuncio del Evangelio”.
  • I ha dit més coses: “La primera tarea es poner la economía al servicio de los pueblos. Los seres humanos y la naturaleza no deben estar al servicio del dinero. Digamos NO a una economía de exclusión e inequidad donde el dinero reina en lugar de servir. Esa economía mata. Esa economía excluye. Esa economía destruye la madre tierra.”.
  • “La segunda tarea es unir nuestros pueblos en el camino de la paz y la justicia. Los pueblos del mundo quieren ser artífices de su propio destino. Quieren transitar en paz su marcha hacia la justicia. No quieren tutelajes ni injerencias donde el más fuerte subordina al más débil. (…) Ningún poder fáctico o constituido tiene derecho a privar a los países pobres del pleno ejercicio de su soberanía y, cuando lo hacen, vemos nuevas formas de colonialismo que afectan seriamente las posibilidades de paz y de justicia.” Per això va exhortar: “Digamos NO, entonces, a las viejas y nuevas formas de colonialismo. Digamos SI al encuentro entre pueblos y culturas. Felices los que trabajan por la paz”.
  • “La tercera tarea, tal vez la más importante que debemos asumir hoy, es defender la madre tierra. La casa común de todos nosotros está siendo saqueada, devastada, vejada impunemente”. Per això “es imprescindible que, junto a la reivindicación de sus legítimos derechos, los pueblos y organizaciones sociales construyan una alternativa humana a la globalización excluyente” perquè “no hacerlo es un pecado grave”.
  • I algunes frases més encara per criticar “la concentración monopólica de los medios de comunicación social”, per dir que “el destino universal de los bienes no es un adorno discursivo de la doctrina social de la Iglesia” perquè “es una realidad anterior a la propiedad privada”; per reconèixer que “se han cometido muchos y graves pecados contra los pueblos originarios de América en nombre de Dios y pedir humildemente perdón, no sólo por las ofensas de la propia Iglesia sino por los crímenes contra los pueblos originarios durante la llamada conquista de América”; per recordar a Bolívia el jesuïta Lluis Espinal assassinat el 1980 per la dictadura de García Meza i per reconèixer al Paraguai, a las Madres de Plaza de Mayo. I va recordar que “la Iglesia, sus hijos e hijas, son una parte de la identidad de los pueblos en Latinoamérica. Identidad que, tanto aquí como en otros países, algunos poderes se empeñan en borrar, tal vez porque nuestra fe es revolucionaria, porque nuestra fe de- safía la tiranía del ídolo dinero”.

Trobo que ens donen a tots molt bones lliçons tots aquests vellets… no us sembla?

No hi ha resposta

09 jul. 2015


Francesc a Llatinoamèrica

Aquest Papa Francesc és un home que acostuma a parlar clar i català. Vull dir que, quan diu les coses que diu, se l’entén. Ha canviat formes i ha canviat el llenguatge; i per això fa coses i diu coses que a alguns els deu costar digerir. Als nacionalistes espanyols, per exemple, els deu fer una mica mal a l’orella sentir algunes coses de les que diu. Només fa un parell de dies que en aquest mateix blog recollia unes paraules seves en què deia que “en alguns casos, les separacions resulten «inevitables i moralment necessàries». Ja sé que en aquella ocasió no es referia als catalans farts d’aguantar un amo mal tractador, però no ens caldria fer gaires esforços per tal de poder-ho aplicar perfectament a la nostra relació política amb Espanya.
Aquests dies és a Llatinoamèrica i torna a dir coses prou interessants com per anar-lo seguint. A l’ Equador, en ocasió de la celebració del Bicentenari de la independència d’Hispanoamèrica, no va dir el que va dir per nosaltres, però altre cop ens ho podem atribuir perfectament. O, si no, llegiu-ho vosaltres mateixos:
“El “crit d’independència” d’Hispanoamèrica va ser un crit nascut de la consciència de la falta de llibertats, d’estar essent oprimits i saquejats.  A aquell crit de llibertat propagat fa poc més de 200 anys no li va faltar convicció ni força, tot i que només va ser contundent quan va deixar els personalismes de banda.”
Tot i que se n’ha escrit molt i s’han fet estudis de tota mena de les causes de la independència d’aquests països, em sembla que aquestes paraules del Papa són un resum perfecte de per què s’arriba on s’arriba. I, per altra banda, no us sembla que podria estar parlant perfectament per nosaltres i que aquestes paraules les podríem aplicar a la situació política catalana actual?. A Llatinoamèrica els anhels d’independència van córrer com un regueró de pólvora una vegada van decidir-se a espolsar-se els colonitzadors que els sotmetien. Va començar Haití el 1804 i de seguida van continuar Equador, Bolívia (1809), Veneçuela, Argentina, Colòmbia, Mèxic, Xile (1810), Uruguai, Paraguai, El Salvador (1811), Perú (1820), Panamà (1821), Brasil (1822), República Dominicana (1844) i Cuba (1902).
A què va ser degut tot plegat? És evident que no hi ha una sola causa i que un dels factors principals és el mateix desenvolupament, maduració i presa de consciència que les societats fan d’elles mateixes i el desig de llibertat que totes elles tenen. Però hi han altres factors que, sens dubte hi ajuden, com per exemple, el grau de deteriorament moral i nivell de corrupció a que arriba la classe dirigent; o a la mentalitat colonitzadora que encara subsisteix en el subconscient de molts governants i polítics espanyols. Encara creuen que tot ha de seguir passant per Madrid i que les coses no es poden fer sense el seu permís. Perfecta mentalitat de colonitzadors.
Ahir a Bolívia va parlar d’un català que va deixar-hi allà la seva vida. Em refereixo al jesuïta Lluís Espinal. El Papa es va referir a ell amb les següents paraules:”El Padre Luis Espinal predicó el Evangelio, ese Evangelio molestó: por eso lo eliminaron“. Només arribar a Bolívia, Bergoglio va voler anar a la “curva Achachicala”, el lloc on el 21 de març de 1980 van assassinar al jesuïta català. Alguns ho han interpretat com un reconeixement del seu martiri i ja són molts els que reclamen la beatificació d’ Espinal. Una vegada allà va ordenar para el cotxe i, davant una gernació que feia 35 anys esperant un gest com aquest va demanar un minut de silenci i va resar un Pare Nostre. “Les pido que no se olviden de rezar por él, por un hermano nuestro, víctima de intereses de los que no querían que se luchara por la libertad de Bolivia. El padre Espinal predicó el Evangelio que nos hace libres. Que Jesús lo tenga junto a él”, va dir el Papa.
A principis del segle XIX van començar els moviments d’independència de les colònies americanes d’Espanya i Portugal. La Il·lustració francesa va servir de justificació ideològica per a la guerra d’ independència de la majoria de països llatinoamericans, però no va ser exactament aquesta la causa que la va originar. Més aviat va ser l’afartament que sentia aquella gent del domini polític, social i econòmic que Espanya i Portugal exercien sobre ell. Eren autèntics colonitzadors i ells es van començar a sentir brutalment colonitzats, amb tot el que comporta aquest terme. Van deixar de sentir-se persones lliures i van començar a sentir-se esclaus, justament perquè eren tractats com a tals. I això, amics meus, és de les coses que més revolten quan hom ho descobreix i ho sent dins seu. Burocràcia centralitzadora, prohibicions absurdes, impostos abusius, pèrdua de costums pròpies per imposició d’unes altres sobrevingudes i estranyes, imposició per la força de la creu i de l’espasa de noves creences i noves formes de vida, prohibicions i restriccions de tota mena… Totes aquestes coses van anar covant el malestar i van anar fent créixer el descontentament. La gent es va sentir oprimida i van començar a somniar poder ser sobirans de la seva pròpia existència.
Us sona a alguna cosa aquesta melodia? A mi sí que em sona i em sona ben a prop. Tant de bo sapiguem interpretar-la com ho van fer exemplarment, amb valentia, decisió i unitat-, tots aquests països. No ens haurà arribat aquest moment a nosaltres ara?.

3 respostes

04 jul. 2015


Armes per matar… de gana!

Classificat com a Crisi,Exèrcit

La crisi grega ens l’han intentat explicar pel dret i pel revés. Ho han intentat fet economistes de dreta i d’esquerra, portant tots l’aigua al seu molí i donant sempre la culpa als altres. Jo d’economia no hi entenc i no sé qui deu tenir raó. Potser una mica cadascú. Aquests dies, llegint sobre aquest tema, me n’he pogut fer una idea una mica més ajustada de com s’ha arribat on s’ha arribat i del per què s’hi ha arribat. I, tenint en compte que l’entrada a l’euro de les economies més dèbils no va ser gens modèlica i segurament que una mica precipitada, no ens ha d’estranyar de que es trobin en la ruïna total i ningú troba el camí adequat per sortir-se’n.
Però una cosa ha quedat molt clara: una de les causes (no pas la única, ni de bon tros) d’aquest desastre ha estat l’excessiva despesa militar. PERE ORTEGA, del Centre Delàs d’ Estudis per la Pau, ha recollit unes quantes dades significatives:
L’enorme despesa militar grega és una de les causes de l’endeutament del país hel·lè, del seu dèficit pressupostari i de la crisi. Una causa no massa posada en relleu i que hauria de fer reflexionar a Syriza i a tota l’esquerra en general.
Grècia és un país amb un fort militarisme que prové, en primer lloc, del nombre dels seus efectius militars. Referent a això, cal saber, que les forces armades gregues tenen la ràtio més alta d’efectius d’Europa, 12,9 per mil habitants (Espanya té 2,9 i França un 3,3). En segon lloc una despesa militar de 2,2% del PIB el 2014. Que si bé és cert ha disminuït des de l’arribada de la crisi, en l’última dècada va ser del 4%, quan la mitjana de la UE era del 1,7 % (Espanya té en l’actualitat un 0,9% i França que és qui més gasta un 2,2%). Llavors, si les seves forces armades haguessin estat més d’acord amb les mitjanes dels països de la UE, Grècia es podria haver estalviat no menys d’un 50% del PIB de la seva despesa militar, és a dir entre 4.800 i 6.000 MIL MILIONS d’euros a l’any (Sipri 2014).
La part més substancial de la despesa militar grega prové de l’adquisició de material militar a l’exterior, uns 10.000 milions d’euros en els últims deu anys. Això va fer arribar a Grècia al quart lloc en 2007 del rànquing mundial de compradors d’armes. Compres que van ser adquirides en la seva majoria a Alemanya (3.000 M €) i França (4.000 M €), precisament els principals creditors de Grècia. Llavors, l’enorme deute grec està relacionat amb aquestes adquisicions d’armes. Diverses fonts han denunciat que Alemanya forçava contractes de vendes d’armes com a condició per concedir préstecs. Tant Alemanya com França li van vendre a Grècia el 2010 divers material: Alemanya, 4 submarins (1.800 M €), 12 vaixells (1.700 M €) i 170 blindats Leopard (1.700 M €); França 25 avions Mirage, 6 fragates i 20 helicòpters de combat per 4.000 M €. Fets corroborats per la cancellera Àngela Merkel qui, recolzada per Nicolás Sarkozy, exposaven en el seu dia després de la concessió del primer préstec, que Grècia havia de complir amb els compromisos adquirits en els seus contractes a l’exterior, és a dir, la compra d’aquestes armes.
I tot aquest tèrbol panorama s’ha anat sabent que estava ple de corrupció, comissions als polítics, pressions de les grans indústries d’armament, falsificació dels comptes i de la realitat grega, interessos dels països més rics, etc. Amb tot això, per què dimonis ens hem d’estranyar que Grècia estigui com està! I ara no estan disposats a salvar un país que ells mateixos van ajudar a enfonsar, amb la vil col·laboració d’alguns nefastos governants grecs que a hores d’ara haurien d’estar engarjolats.
I una vegada aquí podríem entrar en un altre debat que també seria prou bo i molt saludable de fer públicament i de forma ben oberta: El debat de si els cal tan armament als països, si no seria molt bo, recomanable i saludable desarmar-se una mica, atacar a fons el comerç d’armes i l’origen i l’allargament indefinit de molts conflictes armats, si no s’hauria de promoure molt més entre els infants i els joves la cultura de la pau i si, com a mal menor, no hi hauria d’haver un sol exèrcit europeu que estigués al servei de tots els països. Segurament que seria molt més pràctic, més raonable i, per suposat, que molt més barat. I tots aquests diners que ens estalviaríem podrien servir, en lloc de matar de gana, per donar de menjar. Però sembla que aquest debat no interessa a ningú i que no volem aprendre les moltes lliçons que la història ens ha brindat…
Segurament que encara haurem de passar molts anys per veure com les coses canvien. Però, com totes les utopies, cal somniar-les i treballar per fer-les realitat.

No hi ha resposta

01 jul. 2015


Separacions inevitables i necessàries

Classificat com a Independència

Ho ha dit el Papa Francesc. No arriba a paraula de Déu, però és paraula de Papa. Déu n’hi do! Potser no us ho creureu, però el Papa ha dit textualment: “En alguns casos, les separacions resulten «inevitables i moralment necessàries».

Parlava de Catalunya? No, no sigueu malpensats.Es veu que no. Però, amb totes les vegades que hem dit que això de Catalunya i Espanya és com un matrimoni malavingut que ha arribat al cap del camí, podríem aplicar aquestes paraules del Papa, dedicades al matrimoni, a les deteriorades relacions entre Espanya i Catalunya. Un dia després de la publicació del «Instrumentum Laboris» per al proper Sínode de la família, en què el Vaticà planteja com fer front als grans problemes que sacsegen avui la institució familiar, Francisco va dedicar la seva audiència general d’ahir a les parelles trencades i a les traïcions conjugals. Davant les desenes de milers de fidels congregats a la plaça de Sant Pere, el Pontífex va dir que en alguns casos, les separacions resulten «inevitables i moralment necessàries». Algunes de les reflexions que feia el Papa eren les següents: “Aquestes situacions són aquelles en les que s’ha de «salvar el cònjuge més feble» o quan s’ha de protegir els «fills petits dels danys més greus causats per la prepotència i per la violència, per l’enviliment i l’explotació, per la distància i la indiferència».

Em sembla que, mutatis mutandis, els arguments del Papa ens poden servir per argumentar el nostre dret a decidir si ens quedem o decidim marxar d’una punyetera vegada. A vegades cal salvar el més feble, s’ha de salvaguardar la ciutadania de la prepotència i la violència, l’enviliment, l’explotació per la distància i la indiferència que cada dia es fan més patents. Bons arguments. I en trobaríem molts més, com per exemple, el dret democràtic a triar el que volem ser i com volem ser; a poder decidir la llengua amb la que vull aprendre, escriure o parlar; el dret a ser un país normal que fa servir la seva llengua les 24 hores del dia i en en tots els àmbits; el dret a no ser insultat constantment pel fet de ser català; perquè vull que la meva cultura tingui igualtat d’oportunitats com qualsevol altra; perquè vull triar la manera de ser solidari, quan vull ser-ho i amb qui vull ser-ho; perquè vull que els meus impostos se’m retornin de forma més justa i es distribueixin amb una mica d’intel·ligència; perquè no tinc cap obligació d’acceptar Caps d’ Estat imposats i prefereixo poder-lo triar jo; perquè ja ens han maltractat prou al llarg de la nostra dilatada història i començo a tenir ganes de ser respectat; perquè… perquè…. perquè…

La llista es faria tan llarga que no acabaria ni demà. I com diu el Papa, “en alguns casos, les separacions resulten «inevitables i moralment necessàries». 

Una resposta fins a ara