21 ag. 2015
Un bateig del segle passat a El Poal
Salvar la nostra pròpia identitat ha estat i està sent la feina callada de molta gent al llarg dels anys. Al període conegut com La Renaixença hi va haver molta gent que va fer feina de formigueta per salvar d’alguna manera la nostra llengua, les nostres tradicions i tot el que actualment és conegut com a cultura popular o folklore. Alguns d’aquests folkloristes foren : Marià Aguiló, Francesc Pelagi Briz, Francesc Maspons i Labrós, Pau Bertràn i Bros, Aureli Capmany, Joan Amades, Ramon Violant i Simorra, Valeri Serra i Boldú.
Aquest darrer és de la nostra terra i en aquest apunt d’avui el voldria recordar. Valeri Serra i Boldú (Castellserà-Urgell- 1874 – Barcelona 23 de juny de 1938) ha estat un dels més destacats estudiosos del folklore català. Estudià als escolapis de Balaguer i després peritatge mercantil a Barcelona. Des que el 1896 conegué Jacint Verdaguer, féu de veritable deixeble i col·laborador seu, especialment a la revista “La Creu del Montseny” (1899-1900), i compartí el seu ideari de catalanisme catòlic i conservador, alhora que anà encarrerant els seus interessos envers el folklore religiós, seguint el consell de mossèn Cinto.
Mort Verdaguer, i casat i instal·lat a Bellpuig, Valeri Serra fundà i dirigí el setmanari “Lo Pla d’Urgell” (1912-1921), a través del qual participà activament en les qüestions de caire econòmic, polític i religiós que es donaren en aquells temps a la gran plana urgellenca. Hi publicà també en forma de seccions o sèries d’articles, obres importants com el Calendari folklòric de l’Urgell (1914-15) i Mossèn Cinto Verdaguer (1915).
Periodista, biògraf de Verdaguer i folklorista, l’any 1919 es traslladà a Barcelona on féu de professor a l’Escola d’Agricultura. Treballà a l’administració catalana i després a La Vanguardia. Reconegut ja com a periodista i folklorista professional, publicà monografies d’interès turístic sobre Bellpuig, Tàrrega, Lleida, reculls de rondalles, el Llibre d’Or del Rosari a Catalunya (1925) i una revista especialitzada en estudis de folklore, l’Arxiu de Tradicions Populars (1928-1935).
Voldria aportar avui unes interessants Notes de viatge escrites el 1900 en les que descriu amb tot tipus de detall com era la festa d’un bateig en aquell temps. Jo, tot i haver nascut una bona colla d’anys després, recordo molt bé com algunes d’aquestes escenes que explica la narració es conservaven exactament com quan jo era petit i anava a “plegar” confits als batejos i als casaments al meu poble… Gaudiu-la exactament tal com ell la va escriure.
NOTES DE VIATGE. Valeri Serra i Boldú (1900)
Me van venir a buscar a Linyola per anar a un bateig a Poal, un poblet del cor del Pla d’Urgell que “si de dia sempre hi penso,lo somio cada nit”.
La tartana anava tot lo de pressa que puga anar un vehícul, deixant enrere camps i vinyes, i, com que la distància és petita i la carretera molt bona, en un santiamén vàrem ser-hi.
La gent que havien de concórrer al bateig anaven arribant. Primer la padrina, després lo padrí; la padrina, que era casada, acompanyada de dugues amigues també casades. L’acompanyament del padrí era compost de més solters que casats, ja que era solter qui convidava.
I, mentre se feien los preparatius d’arreglar la comitiva per anar a la iglésia, a la cuina tot era plomar feram i coure carn a la graella.
S’ordenaren la canalla dels sillonets i tovalloles, darrere seu s’arrengleraren los hòmens i a darrere la padrina amb les acompanyantes. Quina patxoca feien aquelles tres joves totes tres fresques i més eixerides que un pèsol! Tancava la comitiva la madrina o llevadora portant agombolada la criatura que en prou feines se veia, ja que estava ficada entremig d’una pila de robatge de lo que més bo que hi degué haver a les botigues.
Los repics de les campanes, que van sentir-se promptament, indicaren que la paga havia sigut bona per als campaners i ens convencérem de lo mateix al sentir lo que durava la tocada.
Ja tinguérem cristiana la criatura i ens disposàrem a sortir mentres lo padrí, en Joanet de Térmens, amania els confits. 
Sortir al carrer i voltar-nos tota la canalla del poble tot va ser u: lo padrí va començar a tirar confits i la comitiva es desfeia, xiquets, xiquetes i dones se disputaven fins un confit que anava on anava i la qüestió era agafar-lo. Aixís i després d’esparramar unes quantes lliures de confits i, mentres tots los elements citats del poble anaven arroplegant los confits que havien caigut a les entrades i per les arreus que hi havia pel carrer, entràvem a casa.
Nos disposàrem a tirar coses seguint la costum del país i sortírem al balcó amb una paperinassa de confits i un cove de nous. Tirant-les per tots los indrets del carrer va repetir-se l’escena de la sortida de l’iglésia tirant confits: tothom se’n barallava.
La Narcisa, padrina, i les seues acompanyantes Casilda i Josepa no es van volguer quedar enrere i també varen sortir a distribuir bones platerades de confits.
Després se va donar la paga als dels sillonets i tovalloles, consistent en mitja presa de xocolata, lo mateix que als amics i companys del petit hereu de la casa.
I una vegada s’hagué complert amb lo poble, la casa va disposar-se a complir amb la gent del bateig.
Vam sentar-nos a taula i, entre la gresca que és de suposar, vàrem anar buidant aquelles plates acurullades de costelles i rostits de tota mena.
I, com que entre una cosa i altra s’anava fent tard, van començar a arreglar-se les tartanes i marxaren los demés lluny cap a Térmens i després los de Bellvís quedant-nos a dormir allí nosaltres per a esperar la Narcisa i la Pepa que, junts amb la Casilda, devíem anar a Linyola al dia següent.
A Linyola vam entusiasmar-nos per a fer una altra festa plegats a Ivars, i mentres nos despedíem fins a dos dies més tard, jo m’engrescava per anar a Bellcaire.
De matinet, entre tres i onze anàrem a Bellcaire a l’endemà, a saludar la família i b
ons amics que hi tinc.
Vegérem a la parentela, saludàrem al diputat provincial don Francisco Corberó, a sa distingida senyora i hermosa filla Xaviera, acompanyats sempre de la Marieta, la cosineta aixerida.
Eren les set del dematí següent que en Francisco Bosch ens passava a buscar per anar a dinar a Ivars.
Amb los parents i amics anàrem a veure els adornos de l’altar del Mes de Maria, a la Mare de Déu de l’Horta en sa capella i a beure un vas d’aigua a la fonteta de la Mare de Déu per agafar millor gana per a fer aixís més honor al dinar que engiponà la Dolors.
Mossèn Ramon no perdonà medi de fer-nos agradable l’estada, i val a dir que entre la Magina i el Valeri Segarra ens van donar a entendre que lo mateix era marxar aquella nit que a l’endemà al dematí.
Ho acceptàrem amb la Casilda i, tot recollint cançons populars i procurant distreure el dia esperant que parés de ploure, vingué la tarda sens que ho logréssim. Però no parà i calia anar a veure la senyora Josepa fins a Bellvís que, per cert, me guardava tot un sarró de cançons de ronda.
Valeri Serra i Boldú, «Crònica. Notes de viatge», Lo Teatre Regional, núm. 437 (23 de juny de 1900).
Vull fer notar que les fotos són tretes del blog Memòries de Poblet i són propietat de Celvisió, i pertanyen a la seua pàgina www.celvisio.com,
