14 ag. 2015
Mollerussa, capital
La gent de la comarca ja el coneixeu, però altres possiblement no. Avui us vull portar un fragment del llibre El jardí de la boira, de Francesc Pascual, un personatge polifacètic del meu poble que sap fer bé tot el que toca: escriu, pinta, canta…
Ens explica la Viquipèdia que Francesc Pascual Greoles (Castellnou de Seana, Pla d’Urgell, 1934) va estudiar al seminari de Solsona, però no hi va arrelar i va passar-se a la cançó, la poesia i la pintura. Membre dels Setze Jutges dels primers anys, va formar part del grup Can 64 de Lleida, grup de cantautors amb els quals ha publicat un llibre i un CD testimonial (1996). Com a pintor ha realitzat una dotzena d’exposicions i, com a escriptor, ha publicat diversos llibres de temàtiques diverses. Pas a pas ha esdevingut un escriptor reconegut. Comptabilitza una quinzena d’obres publicades en solitari, i unes quantes més en col·laboració.
És un escriptor de molt bon llegir, agut i detallista que d’una manera prioritària ha centrat les seues obres en la gent, els costums i els esdeveniments de la terra on viu, el Pla d’ Urgell. Alguns dels seus llibres són:
La Golarda. Lleida: Lleida: Pagès, 1991
El jardí de la Boira. Lleida: Pagès, 1994
Les bigues mestres. Lleida: Pagès, 1999
El clot de l’aigua. Lleida: Pagès, 2002
Perfum d’alfàbrega. Lleida: Pagès, 2004
Pas de pardal. Lleida: Pagès, 2004
Soca d’olivera. Lleida: Pagès, 2007
Des de la plana verda. Pòrtic. 2007
Camp de concentració. Bolero. Lleida: Pagès, 2013
Una casa amb teulada. Lleida: Pagès 2014
Els arbres perduts. Lleida: Pagès 2008
Miquel Boldú, un home Hilton. Lleida: Pagès.2009
La raó trobada. Lleida: Pagès 2010
En els fragments que recullo avui ens parla de Mollerussa -la capital d’aquesta comarca- tal com ell la veia fa ja una colla d’anys
Francesc Pascual, El jardí de la boira.1993, p. 56-59 i 106-107 (fragments)
És més un fenomen social que una extraordinària atracció d’esbargiment. Una concentració tan massiva de gent només es pot comparar a un dia de Barça, al Camp Nou.
Riuades de jovent cridaner, ben peixat, mudat; maco. Incomptables cotxes als aparcaments de banda i banda de la carretera, fins a llocs d’impossible accés. Llum, bullida a l’ambient, gent contenta, em va semblar; riallera…
Em van portar a resseguir dependències i vam petar a una sala-soterrani del complex on hi havia instal·lada una «bolera», billars, ping-pongs, maquinetes de joc, unes a tocar de les altres, un bar concorregut i arreu un combinat de gent de la nostra quinta i canalleta més jove.
—Aquesta és la sala de la gent de coneixement; com nosaltres.
—Pots pensar! Aquí engormandeixen les criatures, donen confiança als pares que els acompanyen i fa de «semillero». Després, ve el que ve.
El Jaume i el Blai van trobar i saludar tots els herois de la guerra.
—D’on surt tant personal?
—A tots els pobles escombren!
Després em van menar a la sala gran del primer replà, on ens van deixar entrar sense pagar, ja que el Jaume coneixia el porter i tenia arguments:
—Portem a pasturar aquest pobre home de Barcelona, que no s’ha mogut mai de la vora del mar.
—Eduqueu-lo, eduqueu-lo. I no us foteu a ballar que segurament que hi teniu la canalla i us veuran. Que ja sou grandets!
—Doncs encara n’hi ha que ens guanyen.
—I més de cent.
En aquella sala, el soroll esquerdava els ossos. Llums embogidores, dolls de jovent pertot arreu, caps, mans enlaire a la pista de ball, foscor… una gran caverna! Tothom entrepassegava, cridava, xisclava… I aquell llum!
—Traieu-me d’aquí, que em tornaré boig!
—Això és vida, xiquet!
—Per això et queixes? Doncs espera’t!
En una altra sala del costat —no sé ni com hi vam entrar— el soroll infernal de la música (o el que fos) feia trontollar la roba. Sortia de sota de les sabates, pujava cames amunt, xopant i anegant-te; molestíssim. Tan fosc que, instintivament, em vaig agafar al braç del Blai per no perdre’m. Tufera de fum, ambientadors i de vés a saber què; irrespirable. Tothom bevent i enganxats, ajuntats els uns als altres; parelles morrejant-se pertot arreu…
***
Efectivament, Mollerussa, un dissabte a la nit, és una experiència. Plena de bars i restaurants, on no hi pots entrar de tan plens, els carrers curulls de jovent juganer, crits, soroll, cotxes fins a la saturació…
Vaig voler entrar a l’Amistat, que funciona. Conserva el seu encant de cafè de poble, amb les taules de clients fent la partideta, els billars en activitat i una barra circular on no hi havia un lloc per demanar una beguda.
La Societat Recreativa l’Amistat és una institució que encara és viva tot i els anys de la seva fundació. S’ha modernitzat, s’ha adequat a la circumstància actual i campeja. Organitza el concurs anual de vestits de paper, participa i munta campionats de billar, té un bingo. La gran sala del teatre l’han reconvertida en cinema…; rutlla. L’empenta de l’ambient actual que impera a Mollerussa sembla no afectar-la gaire. Almenys externament.
Vam deixar el baf de caliquenyo de Fondarella que impregnava el cafè i vam sortir a donar un tomb pel carrer, especialment pel carrer de l’Estació on el moviment era més intens.
—On van tota aquesta canalla?
—Hi ha una altra discoteca per a la gent més jove, aquí mateix.
—Si no fos tan viu tot plegat, semblaria artificial.
—És Mollerussa, xiquet!
—Abans la gent, per a divertir-se, baixava a Barcelona.
—Ara pugen aquí. Hi ha poca gent que vulgui la gran ciutat per distreure’s. Ho té tot a casa i ben servit.
—Han capgirat l’ordre establert. Nosaltres teníem un altre equilibri.
—Aquest poble ha trasbalsat tots els altres i les cases. És com un imant irresistible que marca el nord.
—En tots els aspectes, ja que si vols sortir de la rutina has de petar aquí.
—Maquinària, reparació, serveis…
—Ja ho veig, ja!
—És bo, home. Així la sang es belluga que prou estancats estàvem.
—Però ningú es queda al poble! El jovent, acostumat al que ha tastat, defuig fermar-se i s’estableix a Mollerussa. Encara que tingui la feina a casa.
—Doncs malament.
—Això no se sap encara. De moment, barreja, coneix altres tendències i s’espavila…
—Es va massa de pressa.
—Nosaltres anàvem prou a poc a poc! Érem de l’arca de Noè i ara, si no et bellugues, t’encalles.
—És imparable. No fa per nosaltres, si bé ens cal pujar al carro.
***
Estesa damunt del Merlet, la franja més beneïda del Pla d’Urgell, sense una minsa pujadeta ni baixadeta de res, esbatanada per la carretera n-ii i la via del ferrocarril, ha sabut, com una heura insistent, treure brancatge per on ha pogut, vencent barreres i sortint-se amb la seva.
Com a ciutat —ningú ho ponderà això—, és lletja amb ganes. Pintada, mudada, perfumada, estocada…; lletja! Només la part nova comença a tenir una mica de cara i ulls; ampla, ben estructurada, amb plantes arreu… La Mollerussa de sempre acabarà per tenir mèrit si bé de moment, per molta remodelació que hi fan, bons edificis reconstruïts, places esplendoroses com la de l’Ajuntament; és neulada de naixença i no hi pot fer més.
Pels que l’hem coneguda de sempre: millorada, embellida i tot. Objectivament, sense traça ni relleu.
Plena de bancs, comerços moderns, garatges, indústries, bars i restaurants a cada cantonada, edificacions noves —enderrocades les velles—, carrers encertadament pavimentats… Té el posat de curullada com cap més altra de la província. Indiscutiblement. Rica, suficient, potentada… i estranyament acollidora a la vegada. Segurament que encara és tan «jove» que no ha après a vinclar-se i és com és; natural.
La plaça Major amb la capelleta de Sant Isidori —si no la saps, no la trobes— és un dels únics racons encara recomanables. El carrer Mossèn Cinto i tota la Vilaclosa, l’arrel. Sí, d’anys ja en té ja, el que passa és que no es veuen.
A la gent de la meva volada —estic segur que coincideixen— ens fa la impressió que s’ha construït una ciutat nova de trinca on era la vella i de la bullida n’ha sortit ramificacions fetes carrers cap on s’ha pogut, a tort i a dret. Només ara, amb l’avinguda de la Pau i la del Canal, comences a veure-hi una mica d’orientació. S’ha construït tant i tant de pressa que els tècnics municipals —si en tenien— no van collar una trista placeta enlloc, poso per cas. Amb tot, és admirable. L’empenta de Mollerussa mereix tots els elogis.
Francesc Pascual, El jardí de la boira, Lleida, Pagès, 1993, p. 56-59 i 106-107 (fragment).
No hi ha resposta
