A PEU

Antoni Coll i Gilabert  és un periodista i escriptor que va néixer a Ivars d’Urgell el 1943. Entre els seus llibres té una novel·la  titulada Com una barca al mig de l’estany (Barcelona, Proa, 2001).

Us en deixo un fragment:

Quan la Maria tancava els ulls, veia la seva vida com una barqueta al mig de l’estany, sota una tempesta. Vivia amb els seus pares en una masia vora l’estany d’Ivars, una casa de paret seca que havia pertangut als seus avis, ja morts. La Maria era de complexió prima, tenia els omòplats sortits, els braços musculosos i les cames àgils. La noia posseïa des de petita un rostre agraciat que anà canviant amb els anys, però que mai no perdé el seu atractiu natural. El seu treball consistia a vendre el peix de l’estany pels pobles de la rodalia, els plans d’Urgell, i també a cuinar-lo a la masia per als caçadors que hi anaven per matar ànecs i gaudir d’una jornada deliciosa al llac.

El seu pare, en Mingo Montanya, era un pagès de boina i faixa, un home d’aspecte esprimatxat, però amb més energia de la que podia fer suposar la seva figura escardalenca. Mai no tingué oportunitat de seguir estudis després de complir els dotze anys, però la seva intel·ligència natural i un seny i sentit comú innats acostumaven a compensar-li les limitacions culturals quan en tenia necessitat. No posseïa terres més enllà d’un hortet tocant a la masia, i es dedicava a les tasques agrícoles per a les cases benestants, els amos de les quals li tenien dipositada tota la confiança.

La Montserrat de l’Estany, com la gent de la contrada anomenava la mare de la Maria, era una dona menuda, popular a tots els pobles del voltant, que recorria sovint amb un ruquet que estirava una petita carreta, fins al dia que l’animal li va clavar una guitza que li afectà greument el nervi ciàtic. Des d’aleshores anava coixa i les seves filles miraven de substituir-la en els seus desplaçaments, sobretot la Maria, perquè la Rosa es casà ben jove amb un fuster de Mollerussa i se’n va anar a viure a casa del seu home.

La Maria es féu càrrec del treball més feixuc. Baixava a les sèquies a pescar anguiles i crancs, es ficava dins l’estany a pescar i es corbava damunt l’herba per buscar-hi cargols en temps de pluja.

Al castell del Remei, una finca propera on hi havia un col·legi de religioses, les monges li havien ensenyat les quatre coses elementals que a una noieta en aquella època li calia saber: cosir, rentar, planxar, cuinar, administrar la llar i també una mica de lletra i bon capteniment en la seva relació amb les persones; uns coneixements que li van resultar molt útils i que potenciaren els seus dons naturals de laboriositat i simpatia. Ni tan sols quan se sentia molt cansada no amagava als altres un somrís franc, que davallava de la seva mirada d’argent viu fins a la boca entreoberta, que mostrava unes dents perfectament arrenglerades.

El ruquet era tan fràgil que la Maria no pujava al carro per tal de no afegir-hi més càrrega de la que l’animalet podia arrossegar; només estirar la carreta ja era esforç suficient per al pobre ase. La noia l’agafava pel ronsal i caminava al seu costat sobre la pols d’aquells camins entrecreuats que formaven una autèntica xarxa i convertien el Pla d’Urgell en un intricat laberint per al foraster.

L’havia recorregut infinites vegades, aquell laberint, en totes direccions. Coneixia el punt exacte on es trobaria amb un desviament, un canyisser, l’ombra d’un salze o d’una noguera i la font d’aigua fresca en un talús del terreny. De retorn a casa, després d’aquests periples pels pobles veïns, arribava fatigada, posava els peus en remull en una petita sèquia que passava per sota la figuera i al cap de pocs moments reprenia l’activitat i ajudava la seva mare en les tasques domèstiques.

Guaitant des de les finestres altes de la masia podia veure el seu pare treballant els conreus de ca l’Aragonès. Ella acudia a ajudar-lo en el temps d’aplegar les ametlles o collir les olives. Tenia igualment experiència en la verema i s’enfilava als cirerers per disputar-ne el fruit als ocells durant les poques setmanes que passen des que comencen a acolorir-se fins que estan madures.

—Maria! —cridaven a vegades els pagesos en veure-la passar pel costat d’algun camp—. Vols fer un glopet? —i li oferien el càntir o el porró, amb aire paternal, tot mirant-se-la tan jove encara, amb les cames i els braços prims, la figura esvelta, els pits poc prominents i el cabell recollit en una trena.

—Mingo, tens una filla que val un imperi —deien al pare el diumenge al cafè del poble. I els mateixos elogis feien a la seva mare quan la Montserrat anava a comprar pa en una masia veïna que tenia forn.

El pare conreava l’hortet en una parcel·la de terreny inclinat vora el camí que davallava de la masia a l’estany. Allí hi feia mongetes, albergínies, pebrots, enciams, cols i tomaqueres que s’enfilaven en espiral per les canyes plantades i decantades expressament perquè es creuessin i es recolzessin les unes amb les altres. També destinava quatre o cinc solcs per fer-hi melons, síndries i carbasses.

De l’hort estant, es veien les dues barques lligades a una petita plataforma de fusta que servia d’embarcador i on acabava el camí que anava a la masia fins al llac.

Quan eren petites, a la Maria li agradava pujar en una barca en companyia de la seva germana, i travessar l’estany d’una vora a l’altra. Des de ben menudes, les dues noies havien après a nedar, cosa poc freqüent en aquell temps, però que donava tranquil·litat als seus pares, convençuts que les aventures aquàtiques de les noies no representaven cap perill. Prendre el bany, navegar, ajaçar-se a la barca i deixar-se encegar per la llum del sol, o contemplar la lluna en les nits plàcides, eren els jocs ingenus d’una infantesa que s’estroncà aviat per la necessitat de col·laborar en el treball familiar.

Antoni Coll, Com una barca al mig de l’estany, Barcelona, Proa, 2001, p. 9-12 (fragment).