01 ag. 2015
Una truita amb bledes a l’ Estany d’ Ivars
En el llibre “El Pla d’Urgell. Memòria i paisatge”`(Autor/s: Josep Camps i Francesc Foguet, amb fotografies de Marta Benavides. Col·lecció Lo Plançó, 12. Editorial Fonoll), hi trobem una exquisida compilació de textos literaris dedicats al Pla d’Urgell, una comarca que existia ja molt abans de que oficialment li’n fessin.
Entre aquests textos, en trobem recollit un de Jacint M. Capella que es titula “Una truita amb bledes” i que es va publicar per primera vegada al diari catalanista conservador La Renaixença l’any 1893. És una narració breu, encara amb ortografia prefabriana. La història comença amb un exemple pres de la historiografia del nostre país veí, un cas ocorregut al rei Pere I el Cruel de Castella. Explica com el rei, desorientat en una cacera, es conforma amb un plat de sopes, mort de fam. L’exemple vol ser clar: la necessitat, fisiològica en aquesta ocasió, doblega fins i tot els més altius. Quan el rei volgué, en una altra ocasió, tornar a menjar sopes, no li agradaren pas: «la gana fou lo secret de les sopes d’aquella cacera». A semblança del reial exemple, el narrador explicarà un cas similar, «en una cacera que anys enrere férem quatre amics a l’estany d’Ivars d’Urgell. Un d’aquells, caçador vell, fou lo nostre cicerone; los altres no hi havíem estat mai ni coneixíem lo terreno».
Aquí recollirem només la part que fa referència a l’ Estany d’ Ivars. La descripció de la vestimenta dels visitants; del viatge amb tren fins a l’estació de Bellpuig i d’allà fins a l’ estany; la descripció del paisatge ï tota l’explicació de la cacera és una autèntica delícia.
Una truita amb bledes
Quantes vegades m’he recordat de les sopes de don Pere en excursions, en caçeres i fins en viatges a llunyanes terres! Més d’un cop he pogut comprovar la veritat del secret d’aquelles sopes: la gana; mes de molts, cap com en una cacera que anys enrere fèrem quatre amics a l’ Estany d’ Ivars d’ Urgell. Un d’aquells, caçador vell, fou lo nostre cicerone; els altres no hi havien estat mai ni coneixien el terreny.
Era una matinada del mes de desembre, freda i bonica com una miss inglesa. Amb los trajos de panna ben forrats de baieta, la gorra peluda que ens tapava el clatell, calçant lleugera espardenya, amb lo sarró i escopeta al coll, los plaids o mantes de viatge a la mà i portant un centenar de cartutxos per barba, ens trobàrem plegats los quatre companys a l’estació del Nord. Lo tren sortia a les 8.10 del meridià de Madrid i devíem arribar a Bellpuig, si no teníem cap desgràcia, a la 1.42. Aixís fou. Prenguérem en lo trajecte truites d’aquelles que tant renom han donat al restaurant de l’estació de Manresa, les remullàrem amb vi de la carabassa que tots portàvem i a l’hora fixa (rara avis en los camins de ferro espanyols), desembarcàvem a l’estació de Bellpuig. Pensàvem trobar-hi, si no un bon dinar, al menos alguna cosa per a menjar. A l’estació no hi havia res d’això. Hi trobàrem solament una taula amb un sellonet (càntir) d’aigua, quatre anissos, rosquilles, borregos, aiguardent, vi ranci i una noia molt rodanxona, de galtes rosades, amb faldilleta curta, mocador florejat clar al cap i fosc al pit, que, riallera, ens preguntava si volíem beure… Quines ganes teníem tots d’ensenyar-li les dents!
Acceptàrem, pagant, un borrego i una copeta de vi ranci, i en Ramon, lo nostre cicerone, mirant lo rellotge i dient-nos que teníem de fer tres hores llargues de camí, emprengué la marxa, seguint-lo tots a bon pas. Llavors, amb lo cori-mori que sentia jo, avivat pel borrego amb vi, em recordà el fet del rei don Pere. Tot just començàvem la nostra ruta de tres llargues hores que devíem fer, la meitat a peu i l’altra a cavall de les cames, per aquells plans d’Urgell, amb aquell griso que, baixant del Pirineu nevat, condensava l’alè en lo mostatxo i penetrava fins al moll de l’os, malgrat nostre ben forrat trajo! I tot això tenint sols per lastre una truita i un borrego!
Lo paisatge es desenrotllava davant nostre amb sos camps de blat i ordi, vinyes i erms. Pocs arbres trencaven aquella monòtona planúria, aixecant al cel ses despullades branques. Solament l’olivera i un que altre pi tenien fullatge. La borrosa silueta del campanar d’Ivars s’obirava al lluny, i darrere, més enllà, el blanc Pirineu semblava un biscuit glacé que feia frisança el mirar-ho.
Feia bona estona que caminàvem. En Ramon, amb la pipa a la boca, que mai deixava, xuclant com una criatura el biberón; l’Emili, embadalit amb lo paisatge; lo Tono, xerrant com una cotorra amb sa parla valenciana que ens distreia, i jo, pensant en les sopes de don Pere el Cruel, rei de Castella. De tant en tant, un vol de pebrets (1) s’aixecava a tret de canó dels humils camps, enlairant-se, repetint son crit conegut: «T’he vist, t’he vist.» —passaven los corbs i les cucales per damunt de nosaltres, alts, molt alts, flairant alguna rossa per a fer-ne un bon àpat, i jo, pobre de mi, no podent volar com ells, m’entretenia a filosofar sobre les preeminències de l’home, del rei de la creació, que en aquell moment climatèric se veia inferior a aquells éssers, no podent satisfer una de ses primeres necessitats.
Lo campanar d’Ivars, acabant en punta, dret com un espàrrec, era nostre guia; el vèiem sempre al davant, com també les cases del poble, i encara n’érem lluny després de dues hores de caminar. Lo dia declinava i el fred era més viu; no ens podíem entretenir escopetejant els aucells, perquè es feia tard i teníem just lo temps per a arribar a l’estany abans no fos fosc. Apretàrem lo pas, i cantant, xiulant i bromejant a estones nos acostàrem al poble. Res teníem que fer-hi, perquè, segons deia en Ramon, lo Senén, lo pescador de l’estany i sos fills, a quins ell coneixia, anaven poc al poble, on trobaríem només que les dones, una la muller i l’altra la filla del Senén. Los homes, nit i dia, quan no treballaven a la terra, eren a l’estany, vora del qual hi tenien una barraca, les barques i els seus enginys de pesca. Deixàrem, doncs, lo poble a la dreta i, veient-nos prop de la fi del nostre itinerari, tot era fer preguntes a en Ramon sobre un munt de coses a les quals amb prou feines podia contestar. Se parlà de la cacera, del plan que calia adoptar perquè tingués bon èxit, i, finalment, la conversa recaigué sobre el sopar que ens esperava. En Ramon se les prometia molt felices. Trobaríem de tot: carn, viram, peix sortint de l’estany, bon pa, millor vi i sobretot bona cara. Quina bouillabaisse faríem amb lo peix! Ni la del restaurant Roubion de Marsella fóra millor, i això que d’aquell restaurant pot dir-se verament lo que d’aquelles cajetillas de l’Havana: «Mi fama por el orbe vuela!» Malgrat aqueixa circumstància, estàvem resolts a fer-li la competència amb los barbs, tenques i anguiles de l’estany d’Ivars.
No teníem llagosta. Què hi feia? Ne tiràvem de plans, ne férem tants, de menús i de projectes de color de rosa, que mai penso pugui amb més veritat aplicar-se a ningú la faula de la lletera, i recordar amb més oportunitat aquell adagi francès: «Pour faire un civet il faut d’abord voir un lièvre.»
Estàvem a la vista de l’estany. Lo sol ponent reflectia sos raigs d’or rogenc sobre aquella immensitat d’aigua que l’oreig a penes movia; se sentien les esquelles dels bous i dels bens que tornaven al corral; cantava el vailet; xisclava la xibeca, i davant de nosaltres, al bell mig del lluent, les veus discordants de mils d’ànecs de totes menes, de cabussons, fotges, rasclons i polles d’aigua donaven l’últim adéu al dia que finia, formant lo tot un himne d’una harmonia estranya, salvatge, indescriptible que se’n pujava dret al cel, i commovent la nostra ànima per lo sublim de l’espectacle, feia que del fons d’ella n’ixqués muda, mes no menos fervorosa, una pregària al Creador.
A tret de bala s’aixecava, feta de tàpia, la barraca del Senén. Lo sol era post quan trucàrem a la porta. Obrí un home vell, encara verd, alt i robust, afeitat de cara, vestit a l’estil d’Urgell, amb barretina que nova degué ser morada i calçant sos peus uns descomunals esclops plens de palla. Teníem davant al Senén. La presentació d’en Ramon fou curta; el pescador nos rebé com s’acostuma en terra catalana: bé, molt bé; amb poques paraules i menos cumpliments.
La barraca del Senén no era gaire espaiosa. L’entrada estava plena d’eines de pagès, collars d’animals, coves, xarxes, fitores i altres enginys de pesca. Al fons, separada per una paret, hi havia l’estable, la peça més gran de la casa; a la dreta, la llar i a l’esquerra el celler que també servia de rebost. A la dreta, a l’escassa claror d’un llum d’oli, s’hi veien dos bancs de fusta, tres cadires de boga, baixes i esbotzades, una taula bruta de taques amb un porró verd mig ple de vi al damunt; a les parets una paella, unes graelles, los goigs del Sant Cristo de Balaguer casi esborrats pel fum, i fent joc un paper com una auca, brut de mosques, amb un dibuix representant a un jove que en una mà tenia una bandera tricolor enlaire i a l’altra un sabre: eren los versos de l’himne de Rouget de l’Isle, La Marseillaise. N’hi havia per a tots los gustos.
Deixàrem penjades les armes i els sarrons, i ens acostàrem al foc. Lo que havíem vist no era massa tranquil·litzador per a la gana que tots teníem. Anàvem a saber a la fi «si sería verdad tanta belleza», si podíem donar crèdit a les paraules d’en Ramon. Ell fou qui s’encarregà de trencar lo glaç. A les poques paraules que li respongué el Senén me caigueren les ales del cor i vaig sentir enrunar-se el castell de cartes que nostra gana havia aixecat. La Maria (la muller), amb lo Senentet i el Ventura (los fills) havien sortit aquell migdia cap a Balaguer emportant-se’n lo peix per a vendre, i junts amb la Rosa (la noia) no tornarien fins l’endemà a l’hora de dinar; se n’havien emportat la clau de la casa del poble, on hi havia el recapte (la viram), lo tocino i demés queviures, i tindríem de passar com poguéssem per aquella nit. Aixís parlà el Senén, oferint-nos amb tota bona voluntat son sopar. Lo sopar d’un home per a cinc, dels que quatre s’haurien menjat les ganes de caminar d’un coix! I quin sopar! Un plat de bledes bullides, dos ous i panets d’Urgell, grossos com lo puny, poc cuits com lo pa de munició i durs com palets de riera! Adéu, bouillabaisse, beefsteck i pollastre saltat! Devíem renunciar generosament, com aquell castellà, «a la mano de Leonor». Nostra situació era com la del rei don Pere, si no pitjor. En tot lo dia teníem dintre el cos només que la truita i el borrego, després de prop de quatre hores de camí, carregats amb cent cartutxos, les armes, los sarrons i les mantes de viatge! Teníem gana; tanta o més que aquell rei de les sopes amb all i ranció de porc.
Mai m’han agradat les bledes. Un de mos passats, a qui dec semblar-me quant al gust del paladar, forçat per son pare a menjar-ne, passà una malatia que el posà a les portes de la mort, tant li costà el pair-les. Aquell sant baró, un cop bo i després hereu de nostra casa, segons he sentit contar més d’una volta al meu pare, se’n recordà sempre i consignà en son testament lo fet, prohibint a sos descendents que poguessen mai obligar a ningú a menjar d’aquell cataclasme. Tenia molta raó, però en aquella barraca no hi havia altra cosa.
Lo consell en ple dels quatre famolencs caçadors, amb la vènia del vell Senén, resolgué fer una truita amb los dos ous i les bledes. Magre sopar, veritat?
Una paella d’aram feixuga, amb un rajolí d’oli, fou posada al foc i, un cop foren les bledes sofregides, s’hi tiraren los dos ous. Qui la feia lligar, aquella truita? Ho provàrem tots en va. Lo Senén agafà la paella i, posant-hi un plat dessobre, volgué girar la truita per a coure-la de l’altre cantó. Mai penso haver seguit amb tant d’interès semblant maniobra, que tingué malauradament un resultat fatal. Relliscant-li el plat, decantà un xic massa la paella, i la tan desitjada truita caigué enmig de les brases, ensems que un crit unànime de ràbia i fam sortia de nostres pits i totes les mans s’aplegaven per a salvar del foc nostre pobre sopar. —Struggle for life! —vaig dir jo entre dents. Sí, en aquell moment, se veia la lluita per la vida; era certa llavors la teoria de Darwin.
Menjàrem tots d’aquelles bledes brutes de cendra i socarrades; d’aquells renyonets del pla d’Urgell, bons per a carregar-ne un canó, i beguérem assedegats un vinet molt bo… per a fer-ne el vinagre de Bully.
Ja havíem sopat: estàvem cansats de la caminada i desitjàvem anar al llit. Lo Senén nos ensenyà l’estable, ple el sostre de teranyines, brut de fems per terra, on es trobava tota sola una somera carregada de nafres. No hi havia a la casa altre llit que la pallissa de l’estable i era prou gran per a dormir-hi tots. Allí, en aquell racó de món, a la claror d’un llumot d’oli penjat a la tàpia, sense despullar-me, ben embolicat amb lo plaid de viatge, amb lo ventre buit i regirat de fàstic i ple el cap de pensaments falaguers per a l’endemà, me vaig endormir sobre aquell jaç de palla, repetint mentalment aquells versos de Victor Hugo:
Oh! Demain, c’est la grande chose!
De quoi demain sera-t-il fait?(2)
Etc. Etc.
Per molt dolent que fos lo dia de demà, al menos per a sopar tindríem altra cosa que aquella famosa truita amb bledes.
———————————–
(1) Cogullades marines a l’Urgell. [Nota de l’autor.]
(2) Es tracta de dos versos del poema «Napoléon II», de Les chants du crépuscule (1836), de Victor Hugo.
Jacint M. Capella, «Una truita amb bledes», La Renaixença, núm. 40-42 (1893), p. 625-632 (fragment).
