Segueixo des de fa temps un blog que cada dia m’agrada més.  Es diu BLOG SOCIETAT ANÒNIMA i normalment comenta temes d’actualitat fent servir un cert contingut d’humor força àcid i molta, molta agudesa. És un blog molt ben escrit i, des d’aquí, us animo a llegir-lo.

Tags: Independència

Tags: Justícia

Ja són 14! Ahir vam fer la catorzena trobada de cosins. Em sembla que ja ens hi hem acostumat i ja l’esperem d’un any per altre. Algú ja va ser elegit per preparar la de l’any vinent que, si Déu vol, tornarem a fer. Esperarem poder-hi ser tots, cosa que amb el pas dels anys cada cop és més difícil. Tots ens fem grans i anem col·leccionant petites o grans avaries. Els metges ja miren prou d’anar recautxutant tot el que poden però no sempre se’n surten.

Vam tornar a passar el dia junts compartint la taula i compartint les darreres notícies de cada família. Vam poder trepitjar i veure territoris familiars que ens transportaren una colla d’anys enrere i  que ens van fer sentir una juvenil i potser agredolça nostàlgia. Però la vida ens ha regalat unes quantes virtuts, entre les quals hi ha l’esperit de superació i les ganes de tirar endavant. I aquí estem. Un any més trobant-nos, posant-nos al dia i compartint les diferents coses que la vida ens va portant.

Em va arribar, fa ben pocs dies, un text que diuen que és del Papa Francesc (cosa que no he pogut corroborar) que trobo que és molt adequat per reflexionar sobre la família. Si no és del Papa Francesc tant se val; sigui qui sigui que l’hagi escrit, trobo que és un text ple de saviesa i de raó. Us el deixo per tal de que el llegim pausadament i que l’any vinent puguem seguir la cadena d’aquestes trobades.

“No existeix la família perfecta. No tenim pares perfectes, no som perfectes, no ens casem amb una persona perfecta ni tenim fills perfectes. Tenim queixes dels uns als altres. Ens decebem els uns als altres. Per tant, no existeix un matrimoni saludable ni família saludable sense l’exercici del perdó. El perdó és vital per a la nostra salut emocional i supervivència espiritual. Sense perdó la família es converteix en un escenari de conflictes i un bastió de greuges. Sense el perdó la família es trona malalta. El perdó és l’esterilització de l’ànima, la neteja de la ment i l’alliberament del cor. Qui no perdona no té pau de l’ànima ni comunió amb Déu. El dolor és un verí que intoxica i mata. Desar una ferida del cor és un gest autodestructiu. És autofàgia. Qui no perdona emmalalteix físicament, emocionalment i espiritualment. És per això que la família ha de ser un lloc de vida i no de mort; territori de curació i no de malaltia; etapa de perdó i no de culpa. El perdó porta alegria on un dolor va produir tristesa; i curació, on el dolor ha causat malaltia.

Papa Francesc.

Tags: Familia

Salvar la nostra pròpia identitat ha estat i està sent la feina callada de molta gent al llarg dels anys. Al període conegut com La Renaixença hi va haver molta gent que va fer feina de formigueta per salvar d’alguna manera la nostra llengua, les nostres tradicions i tot el que actualment és conegut com a cultura popular o folklore. Alguns d’aquests folkloristes foren : Marià Aguiló, Francesc Pelagi Briz, Francesc Maspons i Labrós, Pau Bertràn i Bros, Aureli Capmany, Joan Amades, Ramon Violant i Simorra, Valeri Serra i Boldú.

Aquest darrer és de la nostra terra i en aquest apunt d’avui el voldria recordar. Valeri Serra i Boldú (Castellserà-Urgell- 1874 – Barcelona 23 de juny de 1938) ha estat un dels més destacats estudiosos del folklore català. Estudià als escolapis de Balaguer i després peritatge mercantil a Barcelona. Des que el 1896 conegué Jacint Verdaguer, féu de veritable deixeble i col·laborador seu, especialment a la revista “La Creu del Montseny” (1899-1900), i compartí el seu ideari de catalanisme catòlic i conservador, alhora que anà encarrerant els seus interessos envers el folklore religiós, seguint el consell de mossèn Cinto.

Mort Verdaguer, i casat i instal·lat a Bellpuig, Valeri Serra fundà i dirigí el setmanari “Lo Pla d’Urgell” (1912-1921), a través del qual participà activament en les qüestions de caire econòmic, polític i religiós que es donaren en aquells temps a la gran plana urgellenca. Hi publicà també en forma de seccions o sèries d’articles, obres importants com el Calendari folklòric de l’Urgell (1914-15) i Mossèn Cinto Verdaguer (1915).

Periodista, biògraf de Verdaguer i folklorista, l’any 1919 es traslladà a Barcelona on féu de professor a l’Escola d’Agricultura. Treballà a l’administració catalana i després a La Vanguardia. Reconegut ja com a periodista i folklorista professional, publicà monografies d’interès turístic sobre Bellpuig, Tàrrega, Lleida, reculls de rondalles, el Llibre d’Or del Rosari a Catalunya (1925) i una revista especialitzada en estudis de folklore, l’Arxiu de Tradicions Populars (1928-1935).

Voldria aportar avui unes interessants Notes de viatge escrites el 1900 en les que descriu amb tot tipus de detall com era la festa d’un bateig en aquell temps. Jo, tot i haver nascut una bona colla d’anys després, recordo molt bé com algunes d’aquestes escenes que explica la narració es conservaven exactament com quan jo era petit i anava a “plegar” confits als batejos i als casaments al meu poble… Gaudiu-la exactament tal com ell la va escriure.

NOTES DE VIATGE. Valeri Serra i Boldú (1900)

Me van venir a buscar a Linyola per anar a un bateig a Poal, un poblet del cor del Pla d’Urgell que “si de dia sempre hi penso,lo somio cada nit”.

La tartana anava tot lo de pressa que puga anar un vehícul, deixant enrere camps i vinyes, i, com que la distància és petita i la carretera molt bona, en un santiamén vàrem ser-hi.

La gent que havien de concórrer al bateig anaven arribant. Primer la padrina, després lo padrí; la padrina, que era casada, acompanyada de dugues amigues també casades. L’acompanyament del padrí era compost de més solters que casats, ja que era solter qui convidava.

I, mentre se feien los preparatius d’arreglar la comitiva per anar a la iglésia, a la cuina tot era plomar feram i coure carn a la graella.

S’ordenaren la canalla dels sillonets i tovalloles, darrere seu s’arrengleraren los hòmens i a darrere la padrina amb les acompanyantes. Quina patxoca feien aquelles tres joves totes tres fresques i més eixerides que un pèsol! Tancava la comitiva la madrina o llevadora portant agombolada la criatura que en prou feines se veia, ja que estava ficada entremig d’una pila de robatge de lo que més bo que hi degué haver a les botigues.

Los repics de les campanes, que van sentir-se promptament, indicaren que la paga havia sigut bona per als campaners i ens convencérem de lo mateix al sentir lo que durava la tocada.

Ja tinguérem cristiana la criatura i ens disposàrem a sortir mentres lo padrí, en Joanet de Térmens, amania els confits.

Sortir al carrer i voltar-nos tota la canalla del poble tot va ser u: lo padrí va començar a tirar confits i la comitiva es desfeia, xiquets, xiquetes i dones se disputaven fins un confit que anava on anava i la qüestió era agafar-lo. Aixís i després d’esparramar unes quantes lliures de confits i, mentres tots los elements citats del poble anaven arroplegant los confits que havien caigut a les entrades i per les arreus que hi havia pel carrer, entràvem a casa.

Nos disposàrem a tirar coses seguint la costum del país i sortírem al balcó amb una paperinassa de confits i un cove de nous. Tirant-les per tots los indrets del carrer va repetir-se l’escena de la sortida de l’iglésia tirant confits: tothom se’n barallava.

La Narcisa, padrina, i les seues acompanyantes Casilda i Josepa no es van volguer quedar enrere i també varen sortir a distribuir bones platerades de confits.

Després se va donar la paga als dels sillonets i tovalloles, consistent en mitja presa de xocolata, lo mateix que als amics i companys del petit hereu de la casa.

I una vegada s’hagué complert amb lo poble, la casa va disposar-se a complir amb la gent del bateig.

Vam sentar-nos a taula i, entre la gresca que és de suposar, vàrem anar buidant aquelles plates acurullades de costelles i rostits de tota mena.

I, com que entre una cosa i altra s’anava fent tard, van començar a arreglar-se les tartanes i marxaren los demés lluny cap a Térmens i després los de Bellvís quedant-nos a dormir allí nosaltres per a esperar la Narcisa i la Pepa que, junts amb la Casilda, devíem anar a Linyola al dia següent.

A Linyola vam entusiasmar-nos per a fer una altra festa plegats a Ivars, i mentres nos despedíem fins a dos dies més tard, jo m’engrescava per anar a Bellcaire.

De matinet, entre tres i onze anàrem a Bellcaire a l’endemà, a saludar la família i bons amics que hi tinc.

Vegérem a la parentela, saludàrem al diputat provincial don Francisco Corberó, a sa distingida senyora i hermosa filla Xaviera, acompanyats sempre de la Marieta, la cosineta aixerida.

Eren les set del dematí següent que en Francisco Bosch ens passava a buscar per anar a dinar a Ivars.

Amb los parents i amics anàrem a veure els adornos de l’altar del Mes de Maria, a la Mare de Déu de l’Horta en sa capella i a beure un vas d’aigua a la fonteta de la Mare de Déu per agafar millor gana per a fer aixís més honor al dinar que engiponà la Dolors.

Mossèn Ramon no perdonà medi de fer-nos agradable l’estada, i val a dir que entre la Magina i el Valeri Segarra ens van donar a entendre que lo mateix era marxar aquella nit que a l’endemà al dematí.

Ho acceptàrem amb la Casilda i, tot recollint cançons populars i procurant distreure el dia esperant que parés de ploure, vingué la tarda sens que ho logréssim. Però no parà i calia anar a veure la senyora Josepa fins a Bellvís que, per cert, me guardava tot un sarró de cançons de ronda.

Valeri Serra i Boldú, «Crònica. Notes de viatge», Lo Teatre Regional, núm. 437 (23 de juny de 1900).

Vull fer notar que les fotos són tretes del blog Memòries de Poblet i són propietat de Celvisió, i pertanyen a la seua pàgina www.celvisio.com,

Tags: CULTURA, El Pla d'Urgell, LITERATURA

Cosme III de Mèdici, príncep hereu del gran ducat de Toscana,  va fer un llarg viatge per Espanya i Portugal des del 18 de setembre de 1668 fins al 19 de març de 1669. Posteriorment, va continuar el seu recorregut per Irlanda, Anglaterra, Holanda i França.

A Espanya, va iniciar el viatge a Catalunya i va anar visitant diferents ciutats i pobles fins arribar a Extremadura.  Des de Badajoz, el dia 9 de gener va passar a Portugal per tal de continuar el seu viatge allà.

Cosme de Mèdici anava acompanyat dels escriptors Lorenzo Magalotti iFilippo Corsini que van anar prenent notes del viatge. A la Introducció deViaje de Médicis por España y Portugal, se senyala:

«Por la impresión que dan los pueblos, tenemos que decir, a nuestro pesar, que la impresión que los viajeros se llevan no parece ser demasiado halagüeña. La condición, generalmente miserable, suscita unos juicios no siempre amables […] Pero, aparte del carácter miserable que se reconoce a esos pueblos, lo que más disgusta a los refinados florentinos es la suciedad que domina en ellos. Y no sólo pueblos, o pueblecitos como Torrija o Guadalajara, sino ciudades como Alcalá, las que presentan calles generalmente intolerables por el mal olor determinado por la costumbre de vaciar en ella, durante el día, las peores suciedades.»

A Cosme de Mèdici també l’acompanyava el pintor i arquitecte Pier María Baldi que va fer una interessant col·lecció d’aquarel·les, amb vistes panoràmiques d’algunes localitats per on passaven i que il·lustren la crònica del viatge.

Les aquarel·les que il·lustren la crònica oficial que va redactar Magalotti es poden visualitzar, si es té una mica de paciència, fent clic a la imatge:

Viaje de Cosme de Médicis por España y Portugal (1668-1669) [Material gráfico] : láminas / [por
 Pier Maria Baldi] ; edición y notas por Ángel Sánchez Rivero y Ángela Mariutti de Sánchez Rivero
 . -- Madrid: Junta para Ampliación de Estudios e Investigaciones Científicas, Centro de Estudios
Históricos, [1933] (Fototipia Hauser y Menet)
3 h., LXXI lám. en una carpeta ; 50 x 63 cm

MAGALOTTI, Lorenzo, 1637-1712
Viaje de Cosme de Médicis por España y Portugal (1668-1669) / edicion y notas por Angel Sánchez Rivero y Angela Mariutti de Sánchez Rivero. – Madrid : Sucesores de Rivadeneyra, [1933]. – XXVI, 347 p. + 1 pasta (3 f., 71 estampas) ; 25 cm, 51×67 cm

Quina la fem? blog de J M MIR  és un blog que publica interessants dades històriques, geogràfiques i de cultura popular, especialment de les nostres terres de ponent. Avui li copio aquest apunt que fa referència a l’aquarel·la de Mollerussa  que va fer Baldi en aquest viatge.

[723] Mollerussa, un petit poble del segle XVII

1668-69. Mollerussa, el Pla d’Urgell.

«Viatge de Cosme Mèdici…», aquarel·la de P.M. Baldi.

Detall de l’obra d’aquest dibuixant italià, que acompanyà, entre setembre de 1668-69, el príncep hereu del Gran Ducat de Toscana, Cosme III de Mèdici, un dels prínceps renaixentistes més destacats de la seua època, i que d’acord amb les idees del moment volia ampliar horitzons i veure món. Pier Maria Baldi pintà aquarel·les de les ciutats per on la comitiva ducal va anar passant durant aquell any i les làmines que ens han arribat són un dels més destacats retrats de les poblacions i ciutats ibèriques siscentistes. Segurament, aquesta és la primera vista mai feta de Mollerussa, fa uns tres-cents cinquanta anys.

La present imatge no pot fer honor a l’original. Vista en mida grossa, és desoladora: ni un arbre, ni un signe de vida fins allà on la vista allarga. Això era la plana urgellenca: el clot del dimoni, temperatures extremes d’estiu i d’hivern, un graner els anys que plovia, un pla desèrtic els anys de sequera (cliqueu damunt per fer la foto una mica més gran).

1668-69. Mollerussa, el Pla d’Urgell.

«Viatge de Cosme Mèdici…», aquarel·la de P.M. Baldi.
L’animació humana de la imatge, situada a l’extrem, encara la fa més inhòspita. Sota aquells bats de sol, el trànsit per la plana lleidatana de població en població no era gens agradable. La solitària creu de terme marcava l’arribada al poble venint de Lleida en direcció cap a l’est.

1668-69. Mollerussa, el Pla d’Urgell.

«Viatge de Cosme Mèdici…», aquarel·la de P.M. Baldi.
Detall dels dos viatges a cavall de mules i del seu criat, a peu.

1668-69. Mollerussa, el Pla d’Urgell.

«Viatge de Cosme Mèdici…», aquarel·la de P.M. Baldi.
Cap arbre a l’horitzó, només la solitud que la creu de terme encara reforçava, allà gens acompanyada. No ho conec del cert, però diria que no, que aquesta creu, probablement d’origen medieval, no ens ha pervingut fins avui.

1668-69. Mollerussa, el Pla d’Urgell.

«Viatge de Cosme Mèdici…», aquarel·la de P.M. Baldi.
Detall del poble envoltat d’un mur que més aviat fa l’efecte que és de tàpia més que no pas de pedra.  En primer terme, la portalada d’accés que es trobava venint de Lleida. La vila no tenia gaires cases, era prou petita. De fet, així serà fins a l’arribada de l’aigua del Canal d’Urgell. Destaca la torra rere la portalada, al costat d’un casalot que podria ben bé correspondre’s amb la coneguda Casa Forta, que féu les funcions d’ajuntament fins als anys 1950.

1668-69. Mollerussa, el Pla d’Urgell.

«Viatge de Cosme Mèdici…», aquarel·la de P.M. Baldi.
L’església de Sant Jaume, llavors a la dreta. El canvi de situació es produí a mitjan segle XX. Llavors, Isidre Puig Boada, arquitecte diocesà, presenta un projecte de construcció d’una nova església, prevista a l’altra banda de carretera d’on es trobava l’església vella. En l’expedient de reconstrucció, s’informa d’un acord amb l’Ajuntament per tal de rectificar el traçat de la carretera que passava entre la Casa Consistorial i les restes de l’església parroquial, de manera que l’Ajuntament adquiria el solar i restes de la parròquia, i a canvi li cedia un solar contigu a la municipalitat d’aleshores. Aquest acord tardà anys a portar-se a terme, i les restes de l’església vella no foren definitivament enrunades fins a l’any 1957, per bé que les obres de l’església nova s’havien començat l’any 1949 i s’inaugurava l’any 1952.

1668-69. Mollerussa, el Pla d’Urgell.

«Viatge de Cosme Mèdici…», aquarel·la de P.M.Baldi.

Detall del mur de la vila per la banda oest, mentre que per la contrària sembla com si les mateixes cases s’afilerin per fer un carrer de vila closa.

1668-69. Mollerussa, el Pla d’Urgell.

«Viatge de Cosme Mèdici…», aquarel·la de P.M.Baldi.
Detall del poble per la banda més oriental, arribant de Tàrrega i Bellpuig. Sembla que unes pletes i un hostal rebien el viatger que creuava el pla.

Tags: El Pla d'Urgell, Mollerussa

Adif, (Administrador de Infraestructuras Ferroviarias), és una entitat pública empresarial dependent del Ministeri de Foment. Adif exerceix un paper principal com a dinamitzador del sector ferroviari, fent del ferrocarril el mitjà de transport per excel·lència i facilitant l’accés a la infraestructura en condicions d’igualtat. Adif té com a missió fonamental enllaçar ferroviàriament les distintes estacions que poblen els nostres territoris. I de fer-ho de forma segura. Aquesta feina exigeix l’esforç constant de mantenir i conservar en perfecte estat totes les nostres vies, catenàries, sistemes de senyalització, centres de control de la circulació i, per descomptat, les nostres estacions.

L’estació del poble on vaig néixer, Castellnou de Seana, com moltíssimes altres estacions perdudes per la geografia espanyola, desmenteixen aquestes paraules. El tren va arribar a Castellnou de Seana el 1860 amb la posada en servei del tram de Manresa a Lleida i va significar per aquests territoris de ponent un gran avenç en tots els sentits. L’estació va disposar de diverses vies i va tenir molta vida. Encara recordo quan, de ben petit, hi havia muntanyes de remolatxa esperant ser carregada per a fer-ne sucre. Actualment és una estació fantasma convertida en un un simple baixador amb una trista marquesina-refugi per aixoplugar els viatgers de les inclemències meteorològiques. Encara es mantenen dretes les parets de l’edifici de viatgers de l’estació, situat a la dreta de les vies, que era de dues plantes. Però es troba de fa anys en un estat totalment ruïnós, com també s’hi troba l’antic moll de mercaderies.

Tot i que la línia fos del 1860, Castellnou, durant anys no va tenir estació. No es va construir fins a finals dels anys 50 amb la participació de tot el poble pel sistema de “joves”, és a dir, cada família aportava un membre com a treballador mitjançant un calendari de rotacions. Aquella bonica estació, que havia costat tants esforços i tanta suor construir, ara és un esquelet mort i abandonat. ADIF és un organisme tan incompetent i desgraciat que no ha estat capaç de donar algun tipus de servei i aprofitament a aquestes estacions i ha preferit deixar que es deterioressin. En el cas de Castellnou encara és més greu el fet, essent com va ser que fou construïda pel mateix poble. Podien haver-la retornat al poble, o llogar-la com a habitatge. Almenys algú l’hauria aprofitat i no l’hauríem de veure amb la mala ganya que fa ara…

Aquestes estacions abandonades fan pena. I fan ràbia. Els matolls i la brutícia han envaït tots els racons i el temps i l’abandonament s’han anat menjant tot l’edifici. Els coloms hi han fets nius i ho han deixat tot ple d’excrements. El sol s’ha anat menjant amb els anys la pintura i els vents han anat aixecant les teules i s’han emportat tots els bons records que hi poguessin quedar. Silencis llargs s’han fet amos del lloc i ara ja no serveix ni perquè els passavolants hi puguin passar la nit com abans solien fer perquè jo no hi queden finestres ni portes i fins i tot pot resultar perillós perquè el vent passa massa rabent i esperitat, emportant-se fins i tot els pocs bons ànims que puguin tenir  i omplint el lloc de pors difuses i de mals pensaments. A l’antiga sala d’espera hi quedava una cadira tan corcada que no aguantaria ni el pes d’un infant. I a terra vidres, pols i excrements. No s’hi ha vist encara cap fantasma, però no descarteu pas que ho hi sigui…

Tags: El Pla d'Urgell, Estany d'Ivars i Vila-Sana

Fa poc més d’una setmana que va arribar la notícia. Es rumorejava de feia temps, però sempre hi havia l’esperança de que a última hora algú el salvaria. No ha estat així. Les entranyes dels bancs no acostumen a tenir sentiments. La pela és la pela!

Ja molts altres han parlat del que va significar aquest mític complex de lleure durant 39 anys, que és el que ha durat al cap i a la fi.  Han estat vàries les generacions que han gaudit de l’establiment, sigui de la discoteca o del restaurant i se’n podria escriure un munt d’històries. De fet algú ja ho ha fet, i per aquest motiu m’ha vingut de gust recollit un text del conegut escriptor lleidatà Vidal Vidal.  Mitja Espanya coneixia la Big Ben i va esdevenir sense cap mena de dubte un fenomen sense precedents a l’època dels 80. Era capaç de congregar milers de persones de tota Catalunya, Aragó i fins i tot d’altres llocs d’Espanya. Fins i tot s’hi havien organitzat autocars des de ciutats llunyanes per poder gaudir de les actuacions d’artistes de primer nivell que hi venien a actuar.

Va provocar un revulsiu en relació a la composició de les parelles dels casaments per la interrelació comarcal, molt tancada fins aleshores, i sols reservada als pocs que sortien a estudiar fora de casa, tot un fenomen demogràfic que va transformar molts pobles.

Com alguns ja han fet notar, era lògicament insostenible que a les comarques de Lleida hi hagués dues discoteques de les més grans d’aquell temps. Però van conviure i retro alimentar-se l’una a l’altra durant molt temps. El món ha canviat, els models d’oci també i la crisi econòmica ha acabat de fer-hi la resta. En aquests darrers anys aquest sector ha anat esllanguint-se i han anat caient les més petites. Però ara també li ha arribat l’hora a les grans. Primerament va morir la Wonder de Lleida i ara la Big Ben de Mollerussa (que, en realitat, estava situada al terme municipal de Golmés).

L’ escriptor Vidal Vidal la veia així fa ja uns anys:

Generació Big Ben (Vidal Vidal-1999)

Un nom ha dominat el panorama lúdic a les comarques de Ponent durant dues llargues dècades, des de principis dels setanta a meitat dels noranta: Big-Ben. La macro discoteca dreçada entre Mollerussa i Golmés ha exercit un protagonisme gairebé exclusiu, a penes sense competències. Però a banda de la seva dimensió com a centre d’esbarjo juvenil, aquell complex recreatiu ha funcionat com a gresol de veïnatges diversos, trencant la tradicional endogàmia localista dels pobles d’aquestes comarques, que en realitat no han estat tan sols les limítrofes: en els temps àlgids del Big-Ben, es comptaven per centenars els clients provinents de paratges ben allunyats, des de l’Alt Pirineu fins a la ciutat de Barcelona, o algunes poblacions d’Aragó endins. Mai no es va arribar a fer un estudi estadístic de la procedència dels parroquians de la casa —la Casa Gran, com la coneixíem els assidus, i ha estat una llàstima, perquè el resultat hauria donat algunes sorpreses curioses.

Però què era —i és encara, perquè Big-Ben continua obert, però ja sense aquell paper hegemònic, per bé que encara majoritari en el sector— allò que atreia tan poderosament els joves i no tan joves que feien fins a tres o quatre hores de cotxe cada dissabte i diumenge per passar una estona en aquesta mena de paradís de l’oci nocturn, aquest modern mercat de cares boniques, que haurien dit els folkloristes decimonònics del país, incapaços d’imaginar les magnituds d’un tal fenomen. Un fenomen social. Hi ha hagut explicacions de totes classes, incidint sobretot en l’efecte multiplicador de la multitud congregada: gent crida gent.

Una tal concentració, setmana rere setmana, al llarg de tants anys, va propiciar un desert dins d’aquest àmbit a les contrades veïnes, però també a la llarga l’aparició d’establiments menors —en certa manera subsidiaris— a la mateixa ciutat de Mollerussa, esdevinguda capital indiscutible de la moguda ponentina.

La gràcia principal i una de les raons més probables d’un èxit tan inusitat radica en el component democràtic, això és interclassista i alhora inter generacional, de les diverses sales de la discoteca. Cada sector, cada edat, cada colla d’acord amb els diferents nivells determinats per l’origen social o comarcal, trobava —i encara troba— el seu racó fosc en el recinte. Ningú no s’hi sentia estrany. D’aquí que sempre s’hi apleguessin uns aforaments tan espectaculars (parlem de 3.000 o fins 5.000 persones per cada sessió). D’aquí també que molts, moltíssims, dels matrimonis celebrats en els últims més de vint anys a la plana de Lleida siguin de parelles que es van conèixer o intimar a les seves pistes de ball o repenjats a les concorregudes barres.

Tota una generació Big-Ben marcada pel fenomen. I els fills d’aquells pioners que avui acudeixen com en un ritual a la Casa Gran. Perquè Big-Ben continua la marxa, reduïdes i retocades lleugerament les pretensions, que ja no poden ser tan acaparadores, convertida en l’oferta cap a un públic familiar, tan heterogeni com sempre.

Vidal Vidal, «Generació Big Ben», dins Jaume Barrull i Conxita Mir (ed.), Memòria del segle xx, Lleida, Diari Segre, 1999, p. 384.

Tags: El Pla d'Urgell, SOCIETAT

Som a l’estiu i aparentment sembla que no passa res, però els substrats polítics i socials del nostre país es mouen frenèticament. Alguns han parat uns dies per agafar forces i respirar fondo per airejar els pulmons de cara a l’esforç que s’atansa. Seran mesos d’infart, sens dubte.Tot semblarà que fa pujada i que no acabem d’arribar mai al cim. Estic segur que podrem cantar –amb tota la raó- allò de “el carrer fa pujada i me’n vaig a peu”. La pujada que ens espera serà forta durant aquests propers mesos i haurem de desbrossar a fons i treure molts pals de les rodes; pals que ens posaran des de Madrid i pals que ens posaran gent d’aquí mateix. Pals federalistes, unionistes, pals de tots colors que ens faran agafar moltes emprenyades. Cal, doncs, aprofitar a fons les vacances per fer ioga mental que ens ajudi a guardar el necessari equilibri per no perdre els estreps. Sigui passejant per verds corriols de muntanya o remullant els peus amb la sorra de la platja, a tots ens caldrà agafar forces per l’esprint final. Tot serà bo i correcte si tot ens dóna ànims per omplir els pulmons i per no acabar la bufera en el moment més delicat i quan la necessitem de veritat. Perquè, estigueu-ne segurs, ens esperen temps de grans esbufecs.

Entretant, jo miro de prendre-m’ho amb calma passejant la gosseta – la Lluna- sota l’ombra dels plataners del Canal d’ Urgell.Quan em vaig jubilar vam creure que era el moment adequat per anar a buscar un gosset que em fes companyia en els meus passejos. I realment ha estat així: jo la faig passejar la Lluna i ella em fa passejar a mi. Fem un bon tàndem tots dos, tot i que amb aquesta calor sembla que tot el país -gossos inclosos- tingui ganes de quedar-se ben quiet a l’ombra o, com a molt, moure’s plàcidament a ritme de passeig tranquil de bicicleta o a peu. Tot i que costa molt, hauríem de caminar molt més tots plegats perquè ens milloraria la salut física i la mental. Que no és poca cosa!

I parlant de passejar, és ideal fer-ho al voltant de l’ Estany d’ Ivars i Vila-Sana aprofitant la fresca del matí o cap al tard per poder gaudir de les incomparables postes de sol que, gratuïtament i generosa, ens ofereix aquestaplana d’ Urgell fèrtil i esponerosa. Cada any hi acostumo a anar-hi unes quantes vegades perquè cada època té els seus encants. M’hi passejo, li dono el tomb, faig alguna foto i respiro fondo. L’estany és bonic sempre però és diferent a cada estació de l’any. Les passejades són sempre pausades i molt agradables. És fàcil poder fer-hi la volta sencera a peu o en bicicleta (que us la llogaran allà mateix) perquè el perímetre ronda els 6 Km amb un camí planer i agradable. Fins i tot els més agosarats podran fer un passeig en barca… El passeig es pot fer amb nens i, si voleu podreu fer parada i fonda en alguna de les tres zones de pic-nic que hi ha estratègicament situades o contemplar l’aigua, el paisatge o les aus des d’algun dels bonic miradors que també podreu trobar. Ah!, i una cosa important: allà no us arribaran les contínues amenaces del PP que hem d’aguantar dia sí i dia també. A l’estany hi trobareu fauna molt diversa però, per sort, no s’hi cria aquesta rara fauna unionista, provocadora i apocalíptica que apel·la constantment a la por i a mantenir un status quo que ja avorreix de tan conegut.

Per als que no hi heu anat mai, sapigueu que podreu gaudir d’una gran riquesa de fauna i flora i que l’espai natural de l’Estany d’Ivars compta amb 2 zones d’arribada amb pàrquing, 4 àrees de descans, 4 miradors i 2 aguaits d’observació de l’avifauna, a més d’un recorregut degudament senyalitzat amb indicacions verticals i plafons informatius. L’Estany d’Ivars i Vila-Sana és un espai natural protegit dins de la Xarxa Natura 2000. Està considerat com una Zona d’Especial Protecció d’Aus (ZEPA) i Lloc d’Importància Comunitària (LIC). Inclòs dintre del Pla d’Espais d’Interès Natural de Catalunya.

Tags: El Pla d'Urgell, Estany d'Ivars i Vila-Sana

En el llibre “El Pla d’Urgell. Memòria i paisatge”`(Autor/s: Josep Camps i Francesc Foguet, amb fotografies de Marta Benavides. Col·lecció Lo Plançó, 12. Editorial Fonoll), hi trobem una exquisida compilació de textos literaris dedicats al Pla d’Urgell, una comarca que existia ja molt abans de que oficialment li’n fessin.

Entre aquests textos, en trobem recollit un de Jacint M. Capella que es titula “Una truita amb bledes” i que es va publicar per primera vegada al diari catalanista conservador La Renaixença l’any 1893. És una narració breu, encara amb ortografia prefabriana. La història comença amb un exemple pres de la historiografia del nostre país veí, un cas ocorregut al rei Pere I el Cruel de Castella.  Explica com el rei, desorientat en una cacera, es conforma amb un plat de sopes, mort de fam. L’exemple vol ser clar: la necessitat, fisiològica en aquesta ocasió, doblega fins i tot els més altius. Quan el rei volgué, en una altra ocasió, tornar a menjar sopes, no li agradaren pas: «la gana fou lo secret de les sopes d’aquella cacera». A semblança del reial exemple, el narrador explicarà un cas similar, «en una cacera que anys enrere férem quatre amics a l’estany d’Ivars d’Urgell. Un d’aquells, caçador vell, fou lo nostre cicerone; los altres no hi havíem estat mai ni coneixíem lo terreno».

Aquí recollirem només la part que fa referència a l’ Estany d’ Ivars. La descripció de la vestimenta dels visitants; del viatge amb tren fins a l’estació de Bellpuig i d’allà fins a l’ estany; la descripció del paisatge ï tota l’explicació de la cacera és una autèntica delícia.

Una truita amb bledes

Quantes vegades m’he recordat de les sopes de don Pere en excursions, en caçeres i fins en viatges a llunyanes terres! Més d’un cop he pogut comprovar la veritat del secret d’aquelles sopes: la gana; mes de molts, cap com en una cacera que anys enrere fèrem quatre amics a l’ Estany d’ Ivars d’ Urgell. Un d’aquells, caçador vell, fou lo nostre cicerone; els altres no hi havien estat mai ni coneixien el terreny.

Era una matinada del mes de desembre, freda i bonica com una miss inglesa. Amb los trajos de panna ben forrats de baieta, la gorra peluda que ens tapava el clatell, calçant lleugera espardenya, amb lo sarró i escopeta al coll, los plaids o mantes de viatge a la mà i portant un centenar de cartutxos per barba, ens trobàrem plegats los quatre companys a l’estació del Nord. Lo tren sortia a les 8.10 del meridià de Madrid i devíem arribar a Bellpuig, si no teníem cap desgràcia, a la 1.42. Aixís fou. Prenguérem en lo trajecte truites d’aquelles que tant renom han donat al restaurant de l’estació de Manresa, les remullàrem amb vi de la carabassa que tots portàvem i a l’hora fixa (rara avis en los camins de ferro espanyols), desembarcàvem a l’estació de Bellpuig. Pensàvem trobar-hi, si no un bon dinar, al menos alguna cosa per a menjar. A l’estació no hi havia res d’això. Hi trobàrem solament una taula amb un sellonet (càntir) d’aigua, quatre anissos, rosquilles, borregos, aiguardent, vi ranci i una noia molt rodanxona, de galtes rosades, amb faldilleta curta, mocador florejat clar al cap i fosc al pit, que, riallera, ens preguntava si volíem beure… Quines ganes teníem tots d’ensenyar-li les dents!

Acceptàrem, pagant, un borrego i una copeta de vi ranci, i en Ramon, lo nostre cicerone, mirant lo rellotge i dient-nos que teníem de fer tres hores llargues de camí, emprengué la marxa, seguint-lo tots a bon pas. Llavors, amb lo cori-mori que sentia jo, avivat pel borrego amb vi, em recordà el fet del rei don Pere. Tot just començàvem la nostra ruta de tres llargues hores que devíem fer, la meitat a peu i l’altra a cavall de les cames, per aquells plans d’Urgell, amb aquell griso que, baixant del Pirineu nevat, condensava l’alè en lo mostatxo i penetrava fins al moll de l’os, malgrat nostre ben forrat trajo! I tot això tenint sols per lastre una truita i un borrego!

Lo paisatge es desenrotllava davant nostre amb sos camps de blat i ordi, vinyes i erms. Pocs arbres trencaven aquella monòtona planúria, aixecant al cel ses despullades branques. Solament l’olivera i un que altre pi tenien fullatge. La borrosa silueta del campanar d’Ivars s’obirava al lluny, i darrere, més enllà, el blanc Pirineu semblava un biscuit glacé que feia frisança el mirar-ho.

Feia bona estona que caminàvem. En Ramon, amb la pipa a la boca, que mai deixava, xuclant com una criatura el biberón; l’Emili, embadalit amb lo paisatge; lo Tono, xerrant com una cotorra amb sa parla valenciana que ens distreia, i jo, pensant en les sopes de don Pere el Cruel, rei de Castella. De tant en tant, un vol de pebrets (1) s’aixecava a tret de canó dels humils camps, enlairant-se, repetint son crit conegut: «T’he vist, t’he vist.» —passaven los corbs i les cucales per damunt de nosaltres, alts, molt alts, flairant alguna rossa per a fer-ne un bon àpat, i jo, pobre de mi, no podent volar com ells, m’entretenia a filosofar sobre les preeminències de l’home, del rei de la creació, que en aquell moment climatèric se veia inferior a aquells éssers, no podent satisfer una de ses primeres necessitats.

Lo campanar d’Ivars, acabant en punta, dret com un espàrrec, era nostre guia; el vèiem sempre al davant, com també les cases del poble, i encara n’érem lluny després de dues hores de caminar. Lo dia declinava i el fred era més viu; no ens podíem entretenir escopetejant els aucells, perquè es feia tard i teníem just lo temps per a arribar a l’estany abans no fos fosc. Apretàrem lo pas, i cantant, xiulant i bromejant a estones nos acostàrem al poble. Res teníem que fer-hi, perquè, segons deia en Ramon, lo Senén, lo pescador de l’estany i sos fills, a quins ell coneixia, anaven poc al poble, on trobaríem només que les dones, una la muller i l’altra la filla del Senén. Los homes, nit i dia, quan no treballaven a la terra, eren a l’estany, vora del qual hi tenien una barraca, les barques i els seus enginys de pesca. Deixàrem, doncs, lo poble a la dreta i, veient-nos prop de la fi del nostre itinerari, tot era fer preguntes a en Ramon sobre un munt de coses a les quals amb prou feines podia contestar. Se parlà de la cacera, del plan que calia adoptar perquè tingués bon èxit, i, finalment, la conversa recaigué sobre el sopar que ens esperava. En Ramon se les prometia molt felices. Trobaríem de tot: carn, viram, peix sortint de l’estany, bon pa, millor vi i sobretot bona cara. Quina bouillabaisse faríem amb lo peix! Ni la del restaurant Roubion de Marsella fóra millor, i això que d’aquell restaurant pot dir-se verament lo que d’aquelles cajetillas de l’Havana: «Mi fama por el orbe vuela!» Malgrat aqueixa circumstància, estàvem resolts a fer-li la competència amb los barbs, tenques i anguiles de l’estany d’Ivars.

No teníem llagosta. Què hi feia? Ne tiràvem de plans, ne férem tants, de menús i de projectes de color de rosa, que mai penso pugui amb més veritat aplicar-se a ningú la faula de la lletera, i recordar amb més oportunitat aquell adagi francès: «Pour faire un civet il faut d’abord voir un lièvre.»

Estàvem a la vista de l’estany. Lo sol ponent reflectia sos raigs d’or rogenc sobre aquella immensitat d’aigua que l’oreig a penes movia; se sentien les esquelles dels bous i dels bens que tornaven al corral; cantava el vailet; xisclava la xibeca, i davant de nosaltres, al bell mig del lluent, les veus discordants de mils d’ànecs de totes menes, de cabussons, fotges, rasclons i polles d’aigua donaven l’últim adéu al dia que finia, formant lo tot un himne d’una harmonia estranya, salvatge, indescriptible que se’n pujava dret al cel, i commovent la nostra ànima per lo sublim de l’espectacle, feia que del fons d’ella n’ixqués muda, mes no menos fervorosa, una pregària al Creador.

A tret de bala s’aixecava, feta de tàpia, la barraca del Senén. Lo sol era post quan trucàrem a la porta. Obrí un home vell, encara verd, alt i robust, afeitat de cara, vestit a l’estil d’Urgell, amb barretina que nova degué ser morada i calçant sos peus uns descomunals esclops plens de palla. Teníem davant al Senén. La presentació d’en Ramon fou curta; el pescador nos rebé com s’acostuma en terra catalana: bé, molt bé; amb poques paraules i menos cumpliments.

La barraca del Senén no era gaire espaiosa. L’entrada estava plena d’eines de pagès, collars d’animals, coves, xarxes, fitores i altres enginys de pesca. Al fons, separada per una paret, hi havia l’estable, la peça més gran de la casa; a la dreta, la llar i a l’esquerra el celler que també servia de rebost. A la dreta, a l’escassa claror d’un llum d’oli, s’hi veien dos bancs de fusta, tres cadires de boga, baixes i esbotzades, una taula bruta de taques amb un porró verd mig ple de vi al damunt; a les parets una paella, unes graelles, los goigs del Sant Cristo de Balaguer casi esborrats pel fum, i fent joc un paper com una auca, brut de mosques, amb un dibuix representant a un jove que en una mà tenia una bandera tricolor enlaire i a l’altra un sabre: eren los versos de l’himne de Rouget de l’Isle, La Marseillaise. N’hi havia per a tots los gustos.

Deixàrem penjades les armes i els sarrons, i ens acostàrem al foc. Lo que havíem vist no era massa tranquil·litzador per a la gana que tots teníem. Anàvem a saber a la fi «si sería verdad tanta belleza», si podíem donar crèdit a les paraules d’en Ramon. Ell fou qui s’encarregà de trencar lo glaç. A les poques paraules que li respongué el Senén me caigueren les ales del cor i vaig sentir enrunar-se el castell de cartes que nostra gana havia aixecat. La Maria (la muller), amb lo Senentet i el Ventura (los fills) havien sortit aquell migdia cap a Balaguer emportant-se’n lo peix per a vendre, i junts amb la Rosa (la noia) no tornarien fins l’endemà a l’hora de dinar; se n’havien emportat la clau de la casa del poble, on hi havia el recapte (la viram), lo tocino i demés queviures, i tindríem de passar com poguéssem per aquella nit. Aixís parlà el Senén, oferint-nos amb tota bona voluntat son sopar. Lo sopar d’un home per a cinc, dels que quatre s’haurien menjat les ganes de caminar d’un coix! I quin sopar! Un plat de bledes bullides, dos ous i panets d’Urgell, grossos com lo puny, poc cuits com lo pa de munició i durs com palets de riera! Adéu, bouillabaisse, beefsteck i pollastre saltat! Devíem renunciar generosament, com aquell castellà, «a la mano de Leonor». Nostra situació era com la del rei don Pere, si no pitjor. En tot lo dia teníem dintre el cos només que la truita i el borrego, després de prop de quatre hores de camí, carregats amb cent cartutxos, les armes, los sarrons i les mantes de viatge! Teníem gana; tanta o més que aquell rei de les sopes amb all i ranció de porc.

Mai m’han agradat les bledes. Un de mos passats, a qui dec semblar-me quant al gust del paladar, forçat per son pare a menjar-ne, passà una malatia que el posà a les portes de la mort, tant li costà el pair-les. Aquell sant baró, un cop bo i després hereu de nostra casa, segons he sentit contar més d’una volta al meu pare, se’n recordà sempre i consignà en son testament lo fet, prohibint a sos descendents que poguessen mai obligar a ningú a menjar d’aquell cataclasme. Tenia molta raó, però en aquella barraca no hi havia altra cosa.

Lo consell en ple dels quatre famolencs caçadors, amb la vènia del vell Senén, resolgué fer una truita amb los dos ous i les bledes. Magre sopar, veritat?

Una paella d’aram feixuga, amb un rajolí d’oli, fou posada al foc i, un cop foren les bledes sofregides, s’hi tiraren los dos ous. Qui la feia lligar, aquella truita? Ho provàrem tots en va. Lo Senén agafà la paella i, posant-hi un plat dessobre, volgué girar la truita per a coure-la de l’altre cantó. Mai penso haver seguit amb tant d’interès semblant maniobra, que tingué malauradament un resultat fatal. Relliscant-li el plat, decantà un xic massa la paella, i la tan desitjada truita caigué enmig de les brases, ensems que un crit unànime de ràbia i fam sortia de nostres pits i totes les mans s’aplegaven per a salvar del foc nostre pobre sopar. —Struggle for life! —vaig dir jo entre dents. Sí, en aquell moment, se veia la lluita per la vida; era certa llavors la teoria de Darwin.

Menjàrem tots d’aquelles bledes brutes de cendra i socarrades; d’aquells renyonets del pla d’Urgell, bons per a carregar-ne un canó, i beguérem assedegats un vinet molt bo… per a fer-ne el vinagre de Bully.

Ja havíem sopat: estàvem cansats de la caminada i desitjàvem anar al llit. Lo Senén nos ensenyà l’estable, ple el sostre de teranyines, brut de fems per terra, on es trobava tota sola una somera carregada de nafres. No hi havia a la casa altre llit que la pallissa de l’estable i era prou gran per a dormir-hi tots. Allí, en aquell racó de món, a la claror d’un llumot d’oli penjat a la tàpia, sense despullar-me, ben embolicat amb lo plaid de viatge, amb lo ventre buit i regirat de fàstic i ple el cap de pensaments falaguers per a l’endemà, me vaig endormir sobre aquell jaç de palla, repetint mentalment aquells versos de Victor Hugo:

Oh! Demain, c’est la grande chose!

De quoi demain sera-t-il fait?(2)

Etc. Etc.

Per molt dolent que fos lo dia de demà, al menos per a sopar tindríem altra cosa que aquella famosa truita amb bledes.

———————————–

(1) Cogullades marines a l’Urgell. [Nota de l’autor.]

(2) Es tracta de dos versos del poema «Napoléon II», de Les chants du crépuscule (1836), de Victor Hugo.

Jacint M. Capella, «Una truita amb bledes», La Renaixença, núm. 40-42 (1893), p. 625-632 (fragment).

Tags: El Pla d'Urgell, Estany d'Ivars i Vila-Sana, LITERATURA