A PEU

Chuck Palahniuk  fa dir a un dels seus personatges (Tyler Durden) de la seva seva famosa novel·la El Club de lluitaunes frases que s’han fet famoses: “Tu no ets la teva feina. No ets el diner que tens al banc. No ets el cotxe que condueixes. No ets el que hi ha dins de la teva cartera. No ets la marca dels teus maleïts pantalons. Ets la merda obedient del món”.

Però, per desgràcia, no ens ho hem acabat de creure. La majoria no ens ho creiem. “No ens creiem que la gent no necessita cotxes immensos i que el que necessita és respecte. No necessita armaris plens de roba, necessita sentir-se atractiva i demana excitació, varietat, bellesa. La gent no necessita passatemps electrònics, necessita fer, amb la seva vida, alguna cosa que pagui la pena […]. Intentar omplir aquests buits amb objectes materials és provocar una fam insaciable de falses solucions per a problemes reals que mai es realitzen. (Més enllà dels límits del creixement-CLUB DE ROMA, 1992).

L’apunt d’avui és conseqüència de la lectura que acabo de fer del número 123 de Quaderns Cristianisme i Justícia (Consumeixo=existeixo) sobre el consum i el consumisme. Per tant, ja des d’ara aviso que no hi ha absolutament res meu en aquest apunt d’avui. Simplement el ressò que he sentit dins meu en llegir aquest quadern i la mínima feina d’escriure-ho. Només em cal dir que recomano vivament la lectura d’aquests quaderns. No en trobareu cap que no valgui molt la pena.

El preu del consumisme qui el paga?. Els països empobrits paguen els plats trencats del malbaratament. Molt abans, en major mesura i amb repercussions més greus que els enriquits, ja que tenen menys capacitat de resposta. Per exemple, davant la pujada del nivell del mar com a conseqüència de l’escalfament global, als Països Baixos podrien construir un gran dic, a Bangla Desh, no; milers de persones haurien de fugir, o morir. Aquest tipus de desenvolupament funciona com un triangle viciós: consumisme que genera contaminació i destrucció que acaben per traduir-se en pobresa; pobresa que, al seu torn, contamina i destrueix. La societat de consum exigeix sobreexplotació de la Naturalesa, explotació del Sud pel Nord, redistribució injusta de la renda en el Nord i en el Sud.

Un exemple el tenim amb un estri que fem servir cada dia: el mòbil. Un telèfon mòbil és més d’un 50 % plàstic, al voltant d’un 25 % metalls i la resta, ceràmica i vidre. Cal afegir la mà d’obra i altres despeses de producció, comercialització i transport. Les companyies els regalen perquè els compensa el que paguem pel seu ús. Podrien durar 10 anys, però la mitjana de canvi està entre 18 i 30 mesos. A Espanya hi ha més mòbils que persones; si no fos per les renovacions, el mercat estaria saturat. Els fabricants són transnacionals que practiquen la deslocalització, que consisteix en tancar empreses, deixant un rastre d’atur,  la recerca sempre de pitjors condicions de treball. Un component de les bateries és el coltan, que s’obté d’un mineral, el 80 % de les reserves del qual es troba a Àfrica, sobretot en una zona bèl·lica, la República Democràtica del Congo, «on més de 10.000 miners recullen en condicions infrahumanes aquesta argila rica en coltan», segons la Fundació Terra. El preu d’aquest mineral s’ha disparat a causa del boom de l’electrònica, així que no només aviva la violència, sinó que la finança. A la vista de tot això, potser seria tan clar que els mòbils siguin tan barats.

El primer que hauríem de fer és preguntar-nos :Per a què serveixen les coses?. En principi, adquirim objectes i usem serveis perquè els necessitem, i per a això són produïts. La societat de consum subverteix el procés de satisfacció de les necessitats humanes: es crea la demanda del que convé produir; convencent a la gent del que necessita. La relació entre l’objecte i la seva funció primària s’allunya. La funció dels objectes continua sent satisfer necessitats, però no les que semblen òbvies. És aquesta anomalia el que produeix deteriorament ambiental i empobriment. Però no automàticament felicitat.

Preguntes imprescindibles: Si els éssers humans ens caracteritzem com a tals pel fet de ser conscients, la primera cosa que hem de fer és prendre consciència del que estem fent. Això ja és donar una passa. Hem d’adonar-nos que aquesta és la dinàmica de les nostres societats. Pensem-ho i donem una passa més. Preguntem-nos si ens agrada. Ens sembla que volem continuar fent el mateix? Se suposa que som éssers lliures i això és el que ha de portar a preguntar-nos cadascú: Què es consumeix? Qui ho consumeix? Qui decideix el que es consumeix?

Quatre paràmetres per avaluar el consum des del punt de vista ètic:

Consumir és imprescindible per viure, el problema és que una part de la humanitat consumeix massa poc i una altra, massa. El Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD) assenyala que el consum ha de ser compartit (garantir la satisfacció de les necessitats bàsiques de tots), enfortidor (augmentar la capacitat humana), socialment responsable (el consum d’uns no ha d’amenaçar el benestar d’altres ) i sostenible (no posar en perill les condicions de vida de les generacions futures).