12 juny 2015
Política i religió
Acabo de llegir un article curt però molt aclaridor, al meu parer, sobre l’eterna polèmica de si un religiós s’ha de posar en política. es titula Dues monges sota la llum dels focus i l’ha escrit Lluís Serra Llansana, germà marista que serveix l’URC (Unió de Religiosos de Catalunya) com a secretari general i també ha realitzat tasques directives i docents a la Universitat Ramon Llull. El tema ha estat sempre ben vigent i, de tant en tant, torna a sortir a la palestra per alguna causa concreta. No cal dir que algunes de les “culpables” són aquestes dues monges tan mediàtiques que tenim aquí a casa i la fama de les quals ha traspassat fronteres. Em refereixo a Lucía Caram i Teresa Forcades. Totes dues desperten passions i totes dues tenen un munt de furibunds detractors i de profunds seguidors. Com diu el final del citat article, “caminar sobre la corda del funàmbul és arriscat, però és la seva opció. Molt diferent en tots dos casos. En Lucía, l’acció social. En Teresa, la militància política”.
És arriscat, és polèmic, és perillós, per a molts és criticable, però a mi em sembla que és necessari i en trobaríem un munt d’antecedents si ens poséssim a buscar. Només en citaré alguns de ben coneguts: Martin Luther King, Desmond Tutu, Òscar Romero, Pere Casaldàliga, els màrtirs jesuïtes del Salvador, etc. Fer política no vol dir de cap manera fer només política de partit. És fa política de moltes maneres i la millor de totes és el testimoni. Alguns la fan alineant-se descaradament amb partits que conculquen clarament drets humans i que defenses l’estatus dels poderosos i altres es posicionen també descaradament a favor dels pobres i dels seus drets. Tot és política. O no?
Els religiosos són, abans de res, ciutadans i poden expressar les seves opinions sobre qualsevol cosa. També poden expressar la seva opinió política. Com un metge, un mecànic o un professor universitari…Però aquest no és, al meu entendre, el nucli de l’assumpte sinó que la clau la trobarem en com ho fa i mirant quins interessos defèn. Podrem discutir més o menys els mètodes, ens podran agradar més o menys, podrem estar-hi també més o menys d’acord, però si la seva actuació i el seu discurs és per defensar els drets humans, estar al costat del que sofreix, dels exclosos, dels oprimits i dels espoliats, llavors em sembla que no hi ha res a dir. Podrem discutir els mètodes, però no podem discutir la seva opció i la seva lluita per una societat més justa i millor.
Per tant, no només és bo que hi diguin la seva sinó que és necessari. Possiblement serà millor que ho facin des de fora d’un partit concret, però tampoc és contradictori que ho facin unint-se a l’actuació d’un partit que comparteixi els seus mateixos valors. I sempre serà bo per a la societat que algú des de fora aixequi la veu per denunciar formes de fer política que no siguin honestes i prou ètiques. En el cas de les dues monges de les que parlàvem al principi crec que són un bon exemple de parlar clar i català i faríem bé d’escoltar-les, tot i que no estiguem al cent per cent d’acord amb el que diuen.
No hi ha resposta
