A PEU

Arran del relleu de José Ignacio Wert al capdavant del Ministeri d’Educació espanyol VilaWew recull una excel·lent idea que la Plataforma per la Llengua ha engegat. No és res més que una campanya perquè tothom pugui fer-li arribar una postal de comiat amb missatges que recorden les accions i polèmiques que ha protagonitzat contra el català. Amb Adeuwert.cat, l’entitat ‘pretén de donar veu a la ciutadania per a fer evident el malestar que ha causat el ministre durant tota la legislatura amb la seva política contra la llengua catalana, l’escola catalana i contra el model d’immersió lingüística, reconegut internacionalment’.

Rajoy s’ha desempallegat d’un dels seus ministres més polèmics. Com sempre, ha estat prou covard (per això s’acostuma a fer la puta i la ramoneta com a bon gallec o  amagar-se darrera d’una pantalla de plasma) i ha anat pel camí més fàcil. No li servirà de res perquè el seu substitut Iñigo Méndez de Vigo és de la mateixa fusta. Serà difícil que el nou ministre es plantegi derogar la polèmica LOMQE perquè aquesta gent del PP són de pensament únic, d’idees fixes i encara no han après el que significa respectar els pobles i les seves llengües. Per ells faran!

El cas és que des d’aquesta pàgina web es pot enviar una postal de comiat a l’ínclit ex-ministre amb el benintencionat intent de col·lapsar el seu correu electrònic amb milers de postals de comiat. Que sàpiga què pensem els catalans d’ell!, diu la invitació. Per a fer-ho més fàcil hi ha uns formularis per omplir amb les nostres dades i amb uns missatges predeterminats. Està bé. És una manera de facilitar les coses. Però aquestes coses ja sabem el recorregut que tenen…

Però, pensant-ho bé, no està gens malament la idea. Jo ja li he enviat la meva postal amb un text de Manuel de Pedrolo. Possiblement jo hauria estat molt més agressiu i li hauria dit alguna cosa més. Com que no ho he pogut fer allà, ho faig aquí.

Mira, Wert, hauries de saber que una bona majoria de catalans estem molt emprenyats amb tu pel poc respecte que has mostrat envers nosaltres i envers la nostra llengua. Has falsejat la realitat –i ho saps- dient que els nois i noies catalans no saben prou castellà. Vas dir que no tenien “prou competència lingüística en castellà” quan la crua realitat de les dades ens diu que, com a mínim, la tenen com a la resta de de l’Estat i fins i tot hi ha alguns estudis que indiquen que el nivell és superior.

Senyor Wert (això de senyor, és un dir, perquè com diem per aquí “de porc i de senyor se n’ha de venir de mena” i aquest no és el teu cas) saps prou bé que a Catalunya les dues llengües conviuen amb total normalitat i que, si alguna surt perdedora, és el català. Només cal que et passegis per qualsevol barri de Catalunya. Saps també prou bé que la majoria de canals de TV emeten la seva programació en castellà. Saps prou bé que el català està en inferioritat de condicions en tots els àmbits i que, si no el defensem nosaltres, no el defensarà ningú. Potser va ser sense voler, però ho vas dir prou clar: “Hay que españolizar a los niños catalanes”. Un lapsus linguae? Segurament. Però vas dir exactament el que pensaves i durant tot el temps que has estat ministres has mirat de fer. Tu i tots els teus correligionaris del PP no heu fet més que ser tan bel·ligerants com heu pogut amb la nostra llengua. I, per acabar-ho d’adobar, ara se us hi ha afegit la Punset de Ciudadanos. Només faltava això!

Senyor Wert, sabem que no ets ruc. Sabem que ets una persona preparada. Què ho fa que t’has tornat així? Com és que una persona com tu diu el que diu i fa el que fa? Només hi ha una explicació: “poderoso caballero es don dinero” . O dit d’una altra manera: dóna molt bo asseure’s a la taula dels poderosos i tenir la sensació de que hom té poder. És pot ser arrogant i no passa res. Es por claudicar de les conviccions de joventut i no passa res. Es pot canviar de pell com les serps i no passa res. El poder és el poder, i de moment el teniu vosaltres. Però se us acaba. A tu ja se t’ha acabat i aviat se’ls acabarà a tots els del PP. Com diu la dita, “Cuando las barbas de tu vecino veas pelar, pon las tuyas a remojar”…

Senyor Wert, el pitjor de tot és que marxes tu i al teu lloc n’hi posen un que pensa com tu. Poca cosa guanyarem i estic segur que seguireu emprenyant fins al darrer segon que maneu. Sou tan miserables que no teniu en compte tots aquests anys de bona sintonia, de bona convivència i de pau en l’àmbit de l’ensenyament i de la llengua. Heu decidit fer-ne problema de forma artificial i ho heu aconseguit. No som nosaltres qui hem dividit la població. Heu estat vosaltres que heu creat un problema on no n’hi havia. Tothom sap que Catalunya és un país d’acollida i que aquí tothom és ben rebut, vingui d’on vingui i parli la llengua que parli. Aquí sabem acollir. Aquí tothom se sent acollit, fora d’alguns éssers estranys que la única cosa que volen és crear problemes.

Senyor Wert i senyors del PP: no us en sortireu. Estem massa avesats a lluitar i no sereu vosaltres els que ens tapareu la boca i ens lligareu les mans. Seguirem lluitant. I en aquest terreny de la llengua i la cultura estigueu ben certs que guanyarem.

Tags: Catalunya, CULTURA, Llengua catalana

Tags: Catalunya, Independència, POLÍTICA

Tags: Ecologia, Església, Papa Francesc

Tags: POLÍTICA

Acabo de llegir un article curt però molt aclaridor, al meu parer, sobre l’eterna polèmica de si un religiós s’ha de posar en política. es titula Dues monges sota la llum dels focus i l’ha escrit Lluís Serra Llansana, germà marista que serveix l’URC (Unió de Religiosos de Catalunya) com a secretari general i també ha realitzat tasques directives i docents a la Universitat Ramon Llull. El tema ha estat sempre ben vigent i, de tant en tant, torna a sortir a la palestra per alguna causa concreta. No cal dir que algunes de les “culpables”  són aquestes dues monges tan mediàtiques que tenim aquí a casa i la fama de les quals ha traspassat fronteres. Em refereixo a Lucía Caram i Teresa Forcades. Totes dues desperten passions i totes dues tenen un munt de furibunds detractors i de profunds seguidors. Com diu el final del citat article, “caminar sobre la corda del funàmbul és arriscat, però és la seva opció. Molt diferent en tots dos casos. En Lucía, l’acció social. En Teresa, la militància política”.

És arriscat, és polèmic, és perillós, per a molts és criticable, però a mi em sembla que és necessari i en trobaríem un munt d’antecedents si ens poséssim a buscar. Només en citaré alguns de ben coneguts: Martin Luther King, Desmond Tutu, Òscar Romero, Pere Casaldàliga, els màrtirs jesuïtes del Salvador, etc. Fer política no vol dir de cap manera fer només política de partit. És fa política de moltes maneres i la millor de totes és el testimoni. Alguns la fan alineant-se descaradament amb partits que conculquen clarament drets humans i que defenses l’estatus dels poderosos i altres es posicionen també descaradament a favor dels pobres i dels seus drets. Tot és política. O no?

Els religiosos són, abans de res, ciutadans i poden expressar les seves opinions sobre qualsevol cosa. També poden expressar la seva opinió política. Com un metge, un mecànic o un professor universitari…Però aquest no és, al meu entendre, el nucli de l’assumpte sinó que la clau la trobarem en com ho fa i mirant quins interessos defèn. Podrem discutir més o menys els mètodes, ens podran agradar més o menys, podrem estar-hi també més o menys d’acord, però si la seva actuació i el seu discurs és per defensar els drets humans, estar al costat del que sofreix, dels exclosos, dels oprimits i dels espoliats, llavors em sembla que no hi ha res a dir. Podrem discutir els mètodes, però no podem discutir la seva opció i la seva lluita per una societat més justa i millor.

Per tant, no només és bo que hi diguin la seva sinó que és necessari. Possiblement serà millor que ho facin des de fora d’un partit concret, però tampoc és contradictori que ho facin unint-se a l’actuació d’un partit que comparteixi els seus mateixos valors. I sempre serà bo per a la societat que algú des de fora aixequi la veu per denunciar formes de fer política que no siguin honestes i prou ètiques. En el cas de les dues monges de les que parlàvem al principi crec que són un bon exemple de parlar clar i català i faríem bé d’escoltar-les, tot i que no estiguem al cent per cent d’acord amb el que diuen.

Tags: POLÍTICA, RELIGIÓ, Sor Lucía Caram, Teresa Forcades

Hem sentit a parlar moltes vegades dels pactes amb el diable. Hi ha un munt de llegendes i tradicions a tot Europa que en parlen des de ben antic. El pacte diabòlic consisteix en oferir la pròpia ànima a canvi d’algun favor impossible d’aconseguir per un altre camí. Es fan pactes per aconseguir poder, l’amor d’alguna persona, diners, l’eterna joventut o coses per l’estil. Aquests dies són dies de pactes als Ajuntaments o en algunes Comunitats autònomes i alguns d’ells resulten estranyíssims i molt difícils d’entendre. La primera sensació que fan és que són pactes diabòlics ja que, a canvi d’un càrrec per a tu, n’hi ha d’haver una altre per a mi, deixant de banda principis, promeses i paraules que –com se sap. se les emporta qualsevol ventada.

I així anar fent. Amb l’única condició de tocar poder de prop, una poltrona on aposentar el cul i uns calaixos ben grossos on guardar el principis, alguns polítics es passen aquests dies de pactes abans d’anar a la platja i fer vacances. Aquí és on s’escau exactament allò del Grouxo Marx: “Aquests són els meus principis; si no us agraden, en tinc uns altres”. La política, com en altres ordres de la vida, no sempre funciona per principis ètics clars i nets. Més aviat es mou entre dues aigües i entre llums. I sovint amb aigües brutes i poca, molt poca, llum. No sé si algun dia això canviarà i si n’aprendrem una mica d’alguns països on la res publica és una cosa força més clara, pública, i es fa amb llum i taquígrafs. Aquí no hi estem acostumats i encara no ho exigim prou. Per això encara posem massa confiança en polítics d’aquest estil.

Tot això no vol dir pas que sigui enemic dels pactes. En tots els ordres de la vida crec que són inevitables per tal de poder viure o, almenys, sobreviure. Pactem amb els amics, amb la família, amb els veïns. Pacten els mestres amb els alumnes; pacten els entrenadors de futbol amb les seves figures… Pactar és bo. Les treves són bones. Les negociacions en tots els terrenys són sempre convenients, necessàries i, molt sovint imprescindibles. El que no accepto com a bo o legítim són els pactes contra natura. Vendre’n l’ànima al diable no acostuma a sortir a compte, tot i que tot hi hem estat temptats alguna vegada i potser ho hem fet i tot. Adulterar els principis propis tampoc acostuma a sortir a compte perquè més d’hora o més tard es fa present el fracàs. Em sembla que tots nosaltres hem sentit el propi fracàs -més o menys gran- per haver abandonat pel camí principis que consideràvem imprescindibles per poder viure amb dignitat. Poques persones han sigut sempre totalment rectes i poques persones poden dir que no s’han desviat ni un centímetre dels seus ideals. I si n’hi ha alguna, cal fer-li un monument i prendre’n exemple tots plegats.

Els fracassos, en aquest terreny, són molt comuns i tampoc cal estranyar-se’n. Però caldria que els evitéssim sempre que puguem i molt més ara que tots parlen de regeneració, neteja i començar de nou. Si els nostres polítics fan pactes lògics, naturals i beneficiosos pels ciutadans, tots ho entendrem, i fins i tot els aplaudirem.Ala Ajuntaments això sembla més fàcil, fins i tot, perquè els temes són molt propers al ciutadà. Altres tipus de pactes no els entendrem mai a la vida, per més que ens els expliquin pel dret i pel revés. Són legítims? Són necessaris? No s’han preguntat si a la llarga no hi sortiran perdent?. Sembla que no s’ho plantegen això. O si s’ho han preguntat i ho han analitzat, no els importa gaire. Calen menys paraules, menys explicacions d’allò que havien dit i més fets. Tot el que no sigui pactes que pensin en el ciutadà no els entendrem i cal condemnar-los.

Tags: Pactes, Partits polítics, POLÍTICA

Tags: Futbol, Lectura

El jugador del Barça Xavi Hernández és una persona clarivident dins i fora del camp. Dins del camp, tots hem pogut veure durant una bona colla d’anys com la seva manera d’entendre i practicar el futbol és la més senzilla i pràctica que existeix, que no vol dir que sigui fàcil. I ho és perquè té dins del seu cap tot el que passa al camp i sap trobar en cada moment la sortida adequada als problemes que els crea l’equip contrari. Això que aparentment és tan fàcil, no ho és gens ni mica i només en gaudeixen certs privilegiats. Aquesta mateixa manera que té el Xavi de jugar a futbol i de trobar solucions als problemes és la manera que em sembla millor per anar per la vida. Si hi ha una solució senzilla, millor que no pas fer servir la complicada. Diuen que les persones intel·ligents són aquelles que fan semblar senzilla una cosa complicada i saben trobar la sortida adequada als problemes. Tenir sentit pràctic per a fer les coses és també una altra cosa que admiro dels que tenen aquest do o aquesta qualitat.

Encertar en una opinió o en un judici no sempre és fàcil perquè freqüentment ens deixem portar pels nostres prejudicis, per les nostres fòbies o fílies. Per exemple: no m’agraden gens ni mica aquells que amaguen la falta d’arguments, de claredat o de preparació sota el paraigua de la verborrea, dels sofismes o directament de la mentida. No m’agraden aquells que parlen i parlen per a no dir res o, el que és pitjor, per rebatre amb amenaces els que no pensen com ells. o amb mentides i arguments de baixa volada. Normalment són gent complicada i fa la vida complicada als demés. I a mi no m’agrada la gent complicada.

De tot el soroll mediàtic que ha despertat la xiulada del Camp Nou, de totes les controvèrsies que ha encès i de tots els comentaris que he escoltat, el que més m’ha agradat ha estat el del Xavi, que des del sentit comú (que cal recordar que generalment és el menys comú dels sentits) ha dit, ras i curt:

 “Estem en democràcia i tothom pot opinar: Haurien de preguntar-se per què es produeix aquest fet i no pensar només en sancionar-lo.”.

Poques paraules i ben dites. Paraules sàvies. Una anàlisi d’una realitat que no ha estat capaç de fer cap dels que manen a Madrid, d’una realitat que ens toca patir des de fa molts anys, però tota ella molt més agreujada, deformada i complicada en aquests darrers temps, quan molts milers de catalans han decidit que ja n’hi ha prou i han decidit plantar la canya. Això, com era d’esperar, no ha agradat gens ni mica a tot un grup de gent que no ha estat capaç mai d’analitzar causes, veure els per quès de les coses, estudiar com s’arriba a certs punts de no retorn, ni ha volgut entendre mai una realitat concreta que, per més que no els agradi, existeix i cada dia creix més. Falta de capacitat? Falta de preparació? Miopia intel·lectual? Mala fe? Impotència? Gelosia? Hi deu haver una mica de cada cosa d’aquestes, crec jo, i segurament que algunes més. Però no vull ser massa dolent i crec que és millor deixar-ho amb amb ‘incapacitat manifesta per veure i analitzar la realitat’.

La gent que ha tingut durant segles el poder -i el bastó-, que s’ha valgut durant anys d’arguments tronats i gens democràtics, que no ha sabut escoltar ni palpar les inquietuds d’un poble, no serveix per governar. I parlo per a gent de dretes i per a gent que s’han dit d’esquerres però que, ni uns ni altres, han entès res de Catalunya. I acompanyen tota aquesta tropa un munt de periodistes, intel·lectuals, formadors d’opinió, tertulians del munt de cadenes i emissores de les Espanyes. Quasi ningú ha estat capaç d’ajudar a que les coses es vegis des d’un altre angle. Més aviat han atiat el foc quan han vist qualsevol intent d’aixecar el cap i plantar cara d’uns ciutadans que han estat durant segles subjugats. Mentre ens han vist submisos, contemporitzadors, covards, botiflers, mentre des d’aquí s’ha fet la política del peix al cove, a ells ja els anava bé. En pic han vist que hem decidit dir prou i que un bon munt de gent està disposada a marxar, ha començat la repressió de totes les formes possibles. Franco l’exercia sense complexos i de forma clara i evident. Els d’ara han anat perdent les subtilitats i els complexos i ara ja ho fan d’una manera semblant als vells temps del gallec. Per alguna cosa són els deixebles avantatjats i nostàlgics del franquisme i per alguna cosa estan convençuts de que són ells els que manen, i ningú més ha de gosar atansar-se al pastís. Per això es creuen amb el dret a l’amenaça, a l’insult, a la prepotència o a lleis sancionadores. Si cal, prohibiran parlar, escriure o xiular; i si encara cal més, prohibiran respirar. Com ha dit el Xavi, no entenen que en una democràcia es pot opinar, escriure, dir o xiular el que sigui, a qui sigui amb la condició de que es faci de manera pacífica. Que el respecte a les coses, a les persones o als símbols no s’imposa sinó que es mereix i s’adquireix fent les coses bé.Les coses s’han fet tan malament darrerament que han perdut i els hem perdut tot el respecte. I amb tot aquest panorama, segueixen essent incapaços de preguntar-se res o de preguntar-nos per què fem el què fem o volem el què volem.

A fi de comptes és una mica paradoxal que l’anàlisi més encertat i més lúcid de tot plegat l’hagi fet un futbolista com el Xavi. Deu ser que, com a al gespa del camp, té les coses sempre molt clares perquè abans de passar els problemes pels peus els ha passat pel cap. Primer els resol amb el cap i després els peus fan el que han de fer. No com altres, que sembla que no tinguin cap i només tinguin l’orgue que fabrica la testosterona…

Tags: Barça, Futbol, POLÍTICA