A PEU

Segueixo amb el tema de l’últim apunt que vaig escriure fa un parell de dies, amb el perill de que em faci pesat. Perdoneu-me el que em llegiu, però són les reflexions que em faig aquests dies i vull compartir-les.

S’ha acabat el temps de les promeses. De mica en mica s’aniran desvetllant totes les incògnites de qui governa a cada ajuntament. En alguns llocs ha quedat prou evident perquè els resultats han estat clars. En altres, però, la situació s’ha tornat molt més complexa i el resultat vindrà després de moltes i llargues hores de reunions i negociacions i em sembla que val més que no sapiguem massa com s’ha cuinat tot plegat perquè encara ens agafarien basques i no podríem digerir-ho. És moments com aquests que la política es trona més fastigosa. Quants cassos s’han vist de transfuguismes per diners, de compres,  vendes i distribucions de càrrecs amb evidents i vergonyants interessos!

Si les campanyes electorals són fastigoses per allò de que es promet molt més del que saben que podran donar, encara ho és més escoltar els polítics a l’hora de negociar poder tocar una mica de cuixa. Perquè en molts cassos dóna la impressió que el que interessa és només poder tenir una mica de poder i s’obliden dels ciutadans i de la construcció del país. “De prometre a complir hi ha molt a dir”, diu el refrany. “Prometre és com una veta, que dura fins que no peta”. I ara és quan arriba el temps de tensar la veta mirant de que no els peti a les mans, cosa cada dia més difícil d’aconseguir en les actuals circumstàncies. “Prometre no fa pobre”, diu un altre refrany. Però és delicat prometre essent pobre i sabent de segur que seguirem essent-ne, perquè quasi tothom (menys el PP) està d’acord i no sembla no haver lloc a discussió: els anys que vénen seguiran sent difícils. Sembla evident que poc a poc anirem millorant la situació econòmica perquè sembla que vam tocar fons. Però és evident també  que aquell vent de cua que durant uns anys ens va fer volar sense massa dificultats i ens va facilitar molt les coses, fa temps que s’ha acabat i potser ja no tronaré més. Això no ho dic pas jo –que d’aquestes coses no hi entenc un borrall-, però és el que diuen la majoria d’entesos.Més que vent de cua, el que ens hem d’esperar a partir d’ara és vent per tots costats i més d’una tempesta per trampejar…

Per això farien bé tots plegats de no seguir pel camí de les promeses i fer volar coloms i ser ben realista, posant les coses ben claretes damunt la taula per tal de que tots sapiguem el que ens espera i de quin mal haurem de morir. Sembla que el que s’anomena “les esquerres” van guanyant terreny, com sembla guanyar-ne també l’independentisme aquí a Catalunya. Les dues coses són prou bones si no es cau en la pura ideologia i es deixa de banda la realitat. Els motlles són bons i ajuden, però a vegades cal trencar-los perquè ja no serveixen. Ara és un moment per trencar motlles, sigui de grat o per força, perquè la situació econòmica i social ha canviat i ha canviat molt. Es faran amb una bona part del poder gent nova, amb idees noves i somnis nous. Però la realitat és la que és i quan aterrin a la dura realitat es trobaran amb el que es trobaran i potser hauran de guardar a la caixa dels bons propòsits algunes de les promeses. Però això no és nou i s’hi han trobat tots els partits que els ha tocat governar alguna vegada. Alguns d’ells ja saben quin pa s’hi dóna; a alguns altres em sembla que els vindrà molt de nou i se’ls farà molt difícil governar amb tantes sensibilitats diverses com han hagut d’amalgamar en aquesta temporada. Per tant, no ens hem d’estranyar que comencin a deixar de ser simpàtics; que la popularitat els baixi de forma inversament proporcional al temps que els toqui governar; que, com en les millors famílies, comencin a sortir discòrdies, algunes esgarrapades i més d’una mala cara.

Els partits anomenats tradicionals tenen l’avantatge de que ja saben quin pa s’hi dóna i estan molt més estructurats per lluitar contra la disbauxa que comporta tocar poder, si no es va molt alerta. Per altra banda tenen l’inconvenient de que s’han acomodat massa a una situació de privilegi que potser els semblava que no se’ls hi havia d’acabar mai. I, com diu la dita de l’ historiador britànic Lord Acton , “el poder corromps, i el poder absolut corromp absolutament”. En canvi, els nous partits tenen l’avantatge de sortir a l’escena verges i sense pecat original. Porten, sens dubte, moltes idees noves, noves formes de fer política, moltes ganes de ser honestos i molta il·lusió. Tot això és molt bo, però pot ser també un inconvenient si no vigilen i no toquen molt de peus a terra mirant de fer possible allò impossible, fent realitat els somnis i fent servir el diàleg per tal de buscar complicitats. Si no és així vaticino que els serà molt difícil poder governar mitjanament bé. Donem-los almenys els 100 dies de confiança que tot nou governant mereix i tant de bo aquestes eleccions siguin el començament d’una nova etapa.