A PEU

Dilluns parlava d’una Església simpàtica, d’una Església on hi havia gent com el Bisbe Deig o Mossèn Huguet, que es feia estimar i respectar per tothom. Aquesta és una cara de l’Església que, per sort existeix i és molt nombrosa. És l’Església que, a imatge i semblança de Jesús, passa pel món fent el bé i mirant de fer-lo millor per mitjà de l’amor.

Però, com qualsevol institució, l’ Església té llums i ombres i, lamentablement, avui cal parlar de la cara fosca, tètrica, trista i llòbrega d’aquesta mateixa Església. I cal parlar-ne inevitablement després d’haver vist l’impactant reportatge dels periodistes Montse Armengou i Ricard Belis “Els internats de la por” i que  TV3 va emetre el dimarts.

No és que hagi estat cap sorpresa, ni cap primícia, la notícia que durant el franquisme -i fins i tot durant una colla d’anys després-, hi hagués internats que no van ser pas gaire modèlics. Era un rumor que corriasotto voce i ja havien sortit als diaris més d’una vegada notícies al respecte. El que a mi personalment em va sorprendre fou descobrir que n’hi hagués tants, que fos una pràctica tan estesa i que durés tant temps aquest calvari per a milers de nens, nenes i joves. Em va sorprendre saber que fins ben entrada la democràcia, milers de nens i nenes continuessin tancats en internats, col·legis religiosos, orfenats, preventoris antituberculosos o centres d’Auxilio Social, convertits en una mena de presó per a aquests infants on molts d’ells van patir abusos físics, psíquics, sexuals, explotació laboral o pràctiques mèdiques dubtoses. El reportatge –molt dur però molt ben fet- va tenir la virtut de destapar aquest passat, a base de testimonis personals, que ha estat massa anys ocult i silenciat. A diferència de països com Irlanda, que han reconegut els maltractaments a nens sota la seva tutela, a Espanya aquests abusos no han estat mai reconeguts, jutjats ni reparats.

Congregacions religioses pertanyents a l’ Església Catòlica, junt amb algunes institucions civils ben conegudes en aquella llarga nit franquista- en tenen una bona part de culpa i hauria de ser l’ Església Catòlica la primera interessada en esclarir tant com sigui possible els fets i a demanar perdó per tantes vexacions, maltractaments i abusos, perquè és un deute amb les persones que van passar per aquells centres disfressats de pietat, educació i religió catòlica mal entesa i exercida amb crueltat. A aquells homes i dones que expressaven el seu testimoni al reportatge del dimarts ningú els ha demanat perdó ni els ha compensat de tot els mal que els van fer durant anys i panys. Tot el que allà s’hi va escoltar és tan terrible que fa esgarrifar i ens fa adonar de com de malament s’ha fet la transició en tots sentits. No només s’han amagat fets vergonyants de tota mena, sinó que s’han buscat premeditadament els mecanismes legals i polítics necessaris per tal de que aquests fets quedin impunes.

El reportatge s’organitza bàsicament amb el testimoni esgarrifós d’aquestes persones, assegudes en mobles coberts de llençols, com de cases deshabitades on un dia convindria treure la pols, aixecar les catifes i escombrar la porqueria. I, de tant en tant, mentre s’escolta el seu relat, les imatges del NO-DO de l’època, mostrant colles de nens contentíssims, fent gimnàs, menjant saludablement, jugant al pati d’establiments d’Auxilio Social, a les Llars Mundet o al preventori de tuberculosi de Guadarrama.  Tota una mentida institucional que ha durat fins fa quatre dies i que encara molts segueixen amagant o negant. Aquest reportatge és una peça més d’aquest gran puzle que, el dia que entre tots siguem capaços de fer-lo sencer, ens mostrarà el retrat del que va ser la llarga i cruel dictadura franquista.Ens falten encara molts detalls d’aquella època fosca d’una societat emmanillada, tancada en ella mateixa pels poders fàctics d’una dictadura cruel  i massa ben acompanyada i massa beneïda per una colla de gent d’església que era mereixedora de dir-se cristiana. Ens farien falta uns quants programes més d’aquests per adonar-nos de moltes coses que ens han amagat durant massa temps.

La finalitat de l’Església no és ser simpàtica. La seva finalitat i missió és la de viure i difondre l’evangeli de Jesús. Però si això ho fa d’una manera simpàtica, atractiva, cordial, suggeridora, propera i molt humana, molt millor, no us sembla? En el seu origen, la paraula simpatia (que ve del grec) vol dir ‘patir amb’, o sigui sentir, patir, alegrar-se, estar al costat de l’altre. Exactament això és el que vam voler celebrar el divendres passat a Fondarella (El Pla d’Urgell) unes 200 persones al Segon memorial dedicat a Mossèn Jesús Huguet, un home savi, senzill, humil i que sabia transmetre amb el seu fer quotidià la imatge d’una Església simpàtica perquè la sabia fer molt propera a la vida de les persones. De totes les persones, sense distincions de cap mena. Proposava una església oberta a tothom i que compartia les alegries i les penes dels homes i dones del seu temps.

El president de la Diputació de Lleida i alcalde de Fondarella, Joan Reñé, va exercir d’amfitrió en l’acte dedicat a mossèn Jesús Huguet, fill de Fondarella (Pla d’Urgell) i estret col·laborador del també desaparegut bisbe Antoni Deig. Per això es va aprofitar l’acte per presentar el llibre Miscel·lània. Homenatge al Bisbe Antoni Deig, acabat de sortir de la impremta. En aquest segon memorial hi va haver com a convidada Sor Lucia Caram que, després de veure un audiovisual sobre mossèn Huguet, es va manifestar contenta de poder estar al poble natal de mossèn Huguet a qui va admirar, primer, pel seus escrits al Full Diocesà, quan la monja tot just havia arribat a Catalunya -després d’estar uns anys a València- i d’haver arribat de la seva Argentina natal i després com a persona. Ja sabem que Sor Lucia no decep mai i que sempre diu coses interessants. En aquesta ocasió va destacar el llenguatge senzill del mossèn a l’hora de parlar de la fe, que el feia molt proper a la gent i molt lluny del llenguatge dels alts estaments de l’Església “plens de paraules sense contingut”. Va seguir destacant que el mossèn era un home bo i lliure que “molestava la jerarquia per la seva llibertat” i que això li va comportar problemes com, per exemple,  que vetessin els seus escrits al Full Diocesà. I va destacar que, com també va passar amb el bisbe Deig, “la gent es va adonar a qui havien perdut” quan van morir. Va destacar per damunt de tot en la “bondat i tendresa” de mossèn Jesús, va parar-se una mica en analitzar la situació actual, social i política, on cal un compromís sincer de llibertat per superar la indignació i sensació d’estafa que han generat els estaments “macro polítics” i les jerarquies eclesiàstiques. Catalunya –va dir- ha de ser un lloc on poder viure amb dignitat, fet que li permetrà recórrer “el camí de llibertat” en el que estem posats.

Mossèn Jesús Huguet i el bisbe Antoni Deig. Dues grans persones que fan que l’ Església sigui simpàtica per a tothom perquè la fan vertadera i propera. Dues persones que van col·laborar estretament, que es van enriquir mútuament i que van ser una llum que va il·luminar fortament el país en un moment determinat. Acabo de començar la lectura de la Miscel·lània, amb un ric recull de textos de persones que van conèixer i que van ser molt properes al Bisbe Deig, com Carles Tejedor, Joan Reñé, Josep M. Badia i Masgrau, Climent Forner, Miquel Barbarà, Francesc Romeu, Sebastià Taltavull, Ramon Segués, Lucía caram, Josep Pont, Jesús Huguet, Francesc Balcells, Jordi Orobitg, Salvador Cardús, Bernabé Dalmau, Francesc-Marc Álvaro, Enric Juliana, Antoni Puigverd, Albert Sáez  i Joan, J. Busqueta. Trobo que és un bon llibre; un llibre necessari perquè puguem conèixer encara més el Bisbe Deig en totes les seves distintes facetes ja que cadascú presenta aquella part de la seva vida que més coneix.

Mossèn Huguet, llavors rector de Navès i a qui el bisbe Antoni va donar importants responsabilitats a la Diòcesi de Solsona, explica aquella rica etapa de col·laboració  i recorda especialment l’any 1991, quan el Bisbe de Solsona va reclamar una Confederació Episcopal Catalana en el transcurs d’un seminari religiós organitzat a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent. Segons relata Mossèn Huguet en el llibre, el bisbe Deig s’havia convertit en una veu discordant per defensar obertament que ”a Catalunya l’Església ha de ser catalana i, com més catalana sigui, més universal serà”.

Un acte, doncs, aquest de divendres totalment just i necessari. Cal servar memòria agraïda de persones com ells que tant de bé han fet a l’ església i al país. Tant de bo es puguin seguir celebrant anualment els memorials de totes dues tal com pretenen fer les dues associacions: els Amics de Mossèn Huguet i els Amics del Bisbe Deig.

La coneguda dita popular de que més val enginy que força no és pas nova. Ja surt alcapítol 9 de l’ Eclesiastès, un llibre de la Bíblia escrit fa més o menys 2.200 anys. Aquest llibre és un llibre ple de saviesa, una saviesa que sembla que hem oblidat els homes i dones del segle XXI. Guaiteu què ens diu:

¹¹ Encara he vist més coses sota el sol: no són els més àgils els qui guanyen la cursa, ni els més forts els qui vencen en el combat; ni són els savis els qui tenen segur el menjar, ni els intel·ligents els qui es fan rics, ni els qui saben moltes coses els qui es guanyen l’amistat. Perquè a tothom li arriba el temps i el contratemps. ¹² De fet, l’home ignora la seva hora. Com els peixos agafats per la xarxa traïdora o com els ocells enxampats al parany, així són atrapats els homes per l’hora infausta que d’improvís els cau al damunt. ¹³ Encara he vist sota el sol un cas referent a la saviesa que m’ha semblat important. ¹⁴ Hi havia una ciutat petita, amb pocs habitants. Un rei poderós anà a atacar-la: hi va posar setge i va construir contra ella grans torres d’assalt.¹⁵ En aquella ciutat hi havia un home pobre però savi que, gràcies a la seva saviesa, hauria pogut salvar-la; però a ningú no se li va acudir de recórrer a un home pobre com ell. ¹⁶ Doncs bé, jo afirmo que val més la saviesa que la força. Tanmateix, quan un home savi és pobre, la gent el menysprea i no escolta els seus consells. ¹⁷ Val més escoltar les paraules d’un savi dites amb calma que els crits d’un capitost de necis. ¹⁸ Val més la saviesa que les màquines d’atac. Però un sol error malmet molta cosa bona.

Saviesa, enginy, esperit d’invenció, habilitat, aptesa a trobar els mitjans d’aconseguir o d’executar alguna cosa… Totes aquestes paraules amb significat tan semblant resumeixen el que els catalans hauríem de tenir ben present en aquests moments tan delicats que vivim i que em dóna la impressió que ens falta una mica. Ahir un munt de gent va omplir el Palau Sant Jordi i fins i tot alguns es van quedar fora en un acte convocat conjuntament per Òmnium, ANC i AMI. Molt bé. És un acte més d’afirmació d’allò que fa temps que diem que volem ser. Una demostració més de que molts catalans estan ben predisposats a fer els passos necessaris per a ser independents. Però no n’hi ha prou en dir-ho. Fins ara hem tingut molt bona voluntat, hem omplert carreteres, places, avingudes, hem fet tot el que ens han proposat, hem fet cas a les diverses crides, hem signat no sé pas quants manifestos i tot el que ha fet falta per dir ben alt i fort que ja no aguantem més aquests situació i que volem d’una vegada un estat català independent.

Per tant, tot això que hem fet fins ara ha estat molt bé i, si cal, encara farem més actes multitudinaris. Però amb això no no n’hi ha prou. Ara ens cal ser pràctics i posar els mitjans necessaris per guanyar. I, per guanyar, potser caldrà fer les coses una mica diferent de com s’han fet fins ara. L’anomenada societat civilha empès, ha passat al davant, ha tingut imaginació i crec que ha fet les coses molt ben fetes. Jo diria que quasi era impossible fer-les millor. Un 10 ben rodó per totes aquestes associacions que han passat al davant. Ara caldria que fessin les coses molt millor del que les han fetes els partits polítics. Fins ara no les han fes pas massa. Han posat massa sovint els seus interessos particulars, els del seu partit, per davant dels del país amb un miopisme difícil d’entendre. A parer meu em sembla que s’han equivocat de llarg en no voler anar junts, en no anar tots a la una en un objectiu prioritari en aquests moments i en no explicar-se millor. Des de Madrid se n’estan alegrant molt i no poden deixar de somriure veient com no ens acabem de posar d’acord.

Ara vindran les eleccions municipals i cadascú podrà veure les forces amb què compta. Alguns potser caldrà que deixin la por a l’armari i comencin a ser més decidits. Altres potser caldrà que facin el pas decisiu per deixar uns companys de viatge que no veuen gens clar això de la independència. Hi tenen tot el dret, és clar. Altres caldrà que clarifiquin al que creuen perquè fins ara només fan que nedar i guardar la roba. Com més clars siguin tots en aquest tema, millor. Ara bé, els que ho tinguin clar han de fer el pas per sumar. Els partits que creguin en una Catalunya independent que posin un punt comú al seu programa per tal de que ens hi puguem unir i fer els passos finals junts i, si pot ser, una mica ben avinguts.

Val més enginy que força, diu la dita popular plena de saviesa. Segurament que ens caldran les dues coses. D’enginy n’hi hem posat força i ens caldrà esprémer-lo fins a la darrera gota. Ens caldrà molta saviesa per poder decidir el millor per Catalunya i tota la força que tenim la veurem aviat. A veure si amb enginy i força ho acabem d’aconseguir…

La síndrome de Down (SD) és un trastorn genètic causat per la presència d’una còpia extra del cromosoma 21, o una part del mateix, en comptes dels dos habituals (trisomia del parell 21). Es caracteritza per la presència d’un grau variable de retard mental i uns trets físics peculiars que li donen un aspecte recognoscible. És la causa més freqüent de discapacitat psíquica congènita i deu el seu nom a John Langdon Haydon Down que va ser el primer a descriure aquesta alteració genètica en 1866, encara que mai va arribar a descobrir les causes que la produïen. Al juliol de 1958 un jove investigador, Jérôme Lejeune, va descobrir que la síndrome és una alteració en l’esmentat parell de cromosomes.(WIKIPÈDIA)

La Mònica Terribas va escriure un poema per a un ésser excepcional: per al seu fill Marc. Ho explica d’aquesta manera tan bonica:

“Cada dia entrevisto persones que ja sé el que em respondran. No són excepcionals. En canvi, en Marc cada dia em respon coses sorprenents perquè és un ésser excepcional”, va dir la periodista Mònica Terribas en l’acte de presentació, a l’FNAC de la plaça Catalunya, del seu poema Al cromosoma que et sobra, que va escriure just quatre dies després que va néixer el seu fill, que té síndrome de Down. “Vaig escriure aquest poema quan encara païa el significat del fet inesperat del naixement d’en Marc, quan encara estava en estat de xoc. Però suposo que en aquell moment i vist el que vaig escriure, el meu inconscient sabia millor que el meu conscient que m’havia passat una cosa excepcional”, va dir.

El poema, en què la Mònica parla del cromosoma 21 d’en Marc com d’un ésser amb vida i per això la il·lustradora Anna Terricabras l’ha dibuixat en forma de dent de lleó, fa així:

“AL CROMOSOMA QUE ET SOBRA”

Al cromosoma que et sobra
li direm el cromosoma tranquil
i l’anirem trobant, quan sigui,
barrejat en gestos i paraules.
Al cromosoma que et sobra
l’empaitarem pel pati
amb jocs i pilotes.
Al cromosoma que et sobra
el vestirem d’albades
i nits d’estels.
Al cromosoma que et sobra
el pentinarem amb colors
i l’adormirem amb rialles.
Al cromosoma que et sobra
l’ensenyarem a viure
feliç de ser qui és
dins dels teus ulls titànics.

Al cromosoma que et sobra, que ahir va recitar Beatriz Ruiz, ha ajudat moltes mares quan intentaven assumir la identitat del seu fill, com Alba Ayala, impulsora de l’edició del poema i autora del bloc Guillem21, on explica la seva experiència. Els diners de la venda del llibret aniran a parar a la Fundació Catalana Síndrome de Down, “que ha aconseguit que aquestes persones tinguin una vida incardinada a la societat, que s’ha enriquit amb la seva diversitat”. Creada per Montserrat Trueta, la Fundació la dirigeix la seva filla Katy Trias.

Fa un munt d’anys que sóc client del BBVA, com a conseqüència de que n’era de Banca Catalana i quan va ser absorbida pel BBVA em vaig quedar amb ells per pura inèrcia, per habitud, per costum i per sentit pràctic. Hi cobrava la nòmina, hi coneixia els empleats, hi tenia la hipoteca del pis, el compte corrent, hi pago els rebuts, i ara hi cobro la pensió… Com deia, tot plegat per pura inèrcia i per la típica mandra de canviar de banc. Ja sé que això no hauria de ser excusa de res i que més d’una vegada m’he plantejat si hauria de seguir en aquest banc, doncs hi ha coses que no m’agraden gens ni mica i que potser ja seria hora de passar-me d’una vegada a la banca ètica….

M’hi ha acabat de fer pensar una comunicació que vaig rebre del BBVA amb el següent títol: ¿Este año toca comunión? Llegiu-lo, que n’hi ha per sucar-hi pa!. Ja sé que un banc té, per definició, guanyar diners i un sentit monetari de les coses; ja sé que la vida i les persones per a ells existeixen per a treure’n profit. Ja sé també que davant dels diners no tenen cap mena d’escrúpols i que plantegen les coses per veure si els seus clients piquen l’ham i per veure com els poden esprémer una mica més. No acostumem a reaccionar tal com caldria.Som així de carallots, incloent-m’hi jo mateix.

La pregunta que ens fa el BBVA -per ella mateixa- ja té el seu quid? Això de que la comunió toqui fer-la, com si fos una obligació o una imposició social o familiar, em pensava que era cosa d’altres temps i que ara la gent era molt més lliure, molt més moderna i que no estava per brocs  ni per aquests romanços de capellans com és la primera comunió. Es veu que no. Sembla que la gent encara està molt enganxada als costums socials i que la primera comunió –que en molts cassos també és la darrera- encara és una cosa vigent per una bona majoria de famílies. No cal dir que, quan dic això, no em refereixo pas a aquelles famílies cristianes convençudes que creuen que han d’educar els seus fills segons unes creences que ells consideren bones i que, per tant, la primera comunió dels seus infants entra dins de la més absoluta normalitat. Quan parlo d’aquesta proposta del BBVA, em refereixo a aquelles famílies per les quals la primera comunió és purament un acte social sense gaire més sentit que el de celebrar una mena de festa sense saber massa què celebren. Per això la proposta que els fa el banc és la que és. Veiem com veu el BBVA aquest acte? Llegiu, llegiu…

 Blog BBVA by Equipo BBVA

En España somos de tradiciones: las verbenas del pueblo, la Semana Santa… y en mayo, cada año sin falta: las comuniones. Una costumbre que se mantiene con fuerza a pesar del gasto importante que supone para una familia: según la FUCI en 2014 el coste medio de una comunión fue de 2.412 €, la cifra supera los 3.000 € si vives en Madrid, Barcelona, Valencia o San Sebastián.

Si este año tienes una comunión entre manos y no la has previsto con suficiente antelación tranquilo, es posible celebrarla sin que suponga un enorme descalabro en tus finanzas familiares eso sí, tendrás que “trabajarla” un poco más para encajar el presupuesto, ¿hemos dicho presupuesto?, te ayudamos a darle forma recopilando las partidas que lo componen y dándote algunas ideas para adelgazarlas:

-Traje de comunión ( y lo que le rodea). Inversión importante, sobre todo si es para una niña (para que nos vamos a engañar, los vestidos cuestan más). Entre 80 y 300 € de presupuesto. Consejos para abaratar el coste: si no puedes (o no quieres) pedirlo prestado puedes alquilarlo o dar una vuelta por un outlet. Recomendación extra: que sea un traje o vestido reutilizable para otras ocasiones.  No olvides meter en el presupuesto los zapatos, adornos varios y peluquería;  puedes gastar desde 30€ hasta el infinito así que opta por un look sencillo ;).

-El “convite”. Si tienes en mente una comunión-boda calcula entre 40 – 65 € por cubierto. A ésto se le añaden el recuerdo para cada invitado (calendario con foto o similar, a 1 ó 2 € por persona) y, si hay muchos niños, algún espectáculo de animación (mago, etc.).  ¿Cómo abaratar esta partida?,dedica tiempo a buscar restaurante: algunos incluyen en el precio animación o disponen de parque infantil, otros lanzan ofertas pudiendo encontrar preciosdesde unos 15€ por cubierto.  Echa un vistazo al número de invitados, a lo mejor puedescelebrarla en casa contratando un catering (presupuesto libre) o preparando algo tú mismo. En cuanto al recuerdo para los invitados puedes diseñarlo tú mismo e imprimirlo a través de una imprenta online. Quizá estés pensando en hacerlo en casa con tu impresora: calcula antes cuánto vale el tóner y cuánta tinta necesitarás.

-Las fotos y el vídeo. Entre 250 y 700€ según los servicios contratados. Una buena idea para abaratarlo es contratar un único reportaje para la ceremonia para todos los niños. Para el convite probablemente sea suficiente  con las fotos familiares.

-La familia. Una partida que suele olvidarse: padre, madre, hermanos… ese día nuestra vestimenta debe ir acorde: ropa, algún complemento y peluquería es lo más habitual. Primero echa un vistazo al armario y a la hora de comprar, compra algo que puedas reutilizar y combinar con lo que ya tienes. Recuerda los consejos para el vestido de comunión que has leído más arriba.

¿Mucho verdad?, quizá por eso muchas familias se están planteando aplazarla a otro año. Otras buscan la manera de llevarla a cabo para que su hijo haga la comunión con el resto de sus compañeros. Si estás en ese segundo grupo aquí tienes tres opciones a valorar:

– Negocia con el restaurante, el fotógrafo, la tienda de trajes… y pacta un pago a plazos. Cada vez es más común ofrecerlo como una ventaja extra o se concede para no perder una venta.

–Tarjeta de crédito. Según la modalidad de pago es posible que no pagues interés, o que pagues poco.

– Préstamo personal. Dependiendo de la cantidad de dinero que necesites y de la liquidez con la que cuentes puede salirte más a cuenta solicitar un préstamo y pagar la comunión poco a poco en lugar de en pocos plazos o de un solo golpe.

Sobre todo, no pierdas el norte ni desesperes: dedícale tiempo y trata de ajustarse al presupuesto en la medida de lo posible, tus finanzas familiares te lo agradecerán.

Què us en sembla? No és una autèntica perla aquest text? Per desgràcia encara hi han massa cassos de famílies que es fan aquest plantejament i segueixen aquest esquemes tan tronats. Em costa que, des de fa molts anys, molts capellans malden per trobar algun tipus de solució i respostes adequades a aquesta trista realitat i que la catequesi als nens i als mateixos partes va dirigida a canviar aquesta mentalitat tan encarcarada. Però sé molt bé que no hi ha res a fer. Potser perquè una altra part de capellans ja els va bé seguir així i perquè es veu que costa molt canviar esquemes. Doncs, sí: aquest any toca comunió per a moltes famílies. El que potser caldria és que es plantegessin seriosament com ajudar a celebrar aquest sagrament de forma adequada als seus fills…

Aquest era el títol d’un coneguda telenovel·la mexicana dels anys 80 que es va fer famosa i que va donar la volta al món. No sé de què anava però considero que el títol era molt ben trobat i devia ser una bona part de l’èxit perquè, ja d’entrada cridava l’atenció. És evident que en algun moment de la vida a tots ens toca plorar i, per tant, també els toca als rics. I és llavors quan és una mica morbós i complaent per a certes persones veure com aquells que sempre riuen, viuen bé i sembla que no tinguin cap problema els arriba el moment de plorar. Vindria a ser com una espècie de callada i barata venjança que els pobres poden arribar a aconseguir: veure plorar i passar-ho malament un ric.

Quan parlo de rics, em refereixo a aquelles persones que, a més de tenir diners, tenen poder, fama, són famosos, tenen càrrecs importants, són una mica superbs, passen per damunt dels demés –xafant-los el cap, si cal- i van per la vida sense gaires miraments i contemplacions cap al proïsme. I si aquest proïsme és pobre i desgraciat encara sembla que s’ho passen millor acabant-los d’aixafar i ofegar. Diuen que al món hi ha més o menys 7.000 milions de persones. Entre totes elles n’hi ha 1.000 que són  molt i molt riques. Aquests 1,000 rics tenen tants diners com els 4.000 mil milions de pobres que consideren els entesos que hi ha. La resta deuen ser la classe mitja que van fent la viu-viu i que no són ni rics ni pobres. I, és clar, quan a algun d’aquest rics li arriba el moment de plorar, una bona part de gent sent una satisfacció interna que els retorna l’ànim per una temporada. El gènere humà té aquestes coses… Els pobres estan una mica tips de veure com els rics, generalment, es fan un tip de riure a costa dels altres. Si alguna vegada els veuen plorar és de tan riure (que també un tip de riure pot fer caure les llàgrimes) i de tant enriure’s i mofar-se dels demés.

Exactament això és el que deuen sentir milers de persones en veure el que li està passant a Rodrigo Rato ahir i avui. Els comentaris que darrerament s’anaven escoltant sobre aquest home sembla que ja feien preveure que arribaria aquest moment. Fa només una setmana que va haver d’escoltar en un avió que venia de Suïssa (què hi hauria anat a fer a Suïssa?) uns quants comentaris que no li devies agradar gaire. Alguns passatgers es va atrevir a engegar frases com: “Alguien ha robado un banco”; “Alguien se ha ido de putas con nuestro dinero”; “En este vuelo va un ladrón”. “Aquí hay una rata muy grande”… i coses per l’estil. I avui, quan sortia del seu despatx que acabaven de registrar els agents de Duanes ha hagut de sentir com la gent li deia “hijo de puta” y “cabrón”.

M’imagino que no deu ser gaire agradable trobar-se en una situació semblant. Però, dins de la desgràcia, encara se n’ha sortit prou bé. A alguns altres se’ls va veure emmanillats i van haver de dormir a la presó, cosa que a ell li han estalviat. A Rato li toca plorar en aquests moments, però després de riure molts anys i enriure’s de molta gent. Potser ara és el moment de recordar tot l’afer de Bankia, les black cards o targetes opaques al fisc en les quals s’haurien fet càrrecs d’uns 15,5 milions d’euros, el seu pas pel Fons Monetari Internacional i la manera com va fugir, etc., etc… Es veu que la llista d’irregularitats serà llarga i sortirà molta porqueria al voltant d’aquest home tan ben considerat i tan ben protegit pel PP fins fa ben poc. Quan van anar aflorant irregularitats i els diaris van anar explicant els escàndols prou grossos per no poder-se tapar, llavors el van abandonar. Rato es va veure obligat a retornar la meitat dels 100.000 euros quan el van enxampar i quan es va saber amb què s’havia gastat. part dels diners de les targetes, “que no va ser representant l’entitat sinó en marisqueries, viatges, clubs, sales de festes, pubs, discoteques i bars. I, és clar, després de la festa, la ressaca”, com ens explicava al diari El Punt/Avui.

I una pregunta que em faig constantment: ¿Fins quan les institucions de l’ Estat i el mateix Gobierno de España donaran diferent tracte a les persones, a les institucions, partits polítics o clubs de futbol? ¿Serà degut a si són o no de la mateixa corda o si són o no són catalans? M’agradaria que algú m’ho expliqués. I una altra cosa: avui m’ha agradat recordar aquell dia al Parlament quan David Fernàndez es va treure una sandàlia i la va mostrar a Rodrigo Rato tot dient-li: “Vostè no té por?”. “De vostè?”, va preguntat Rato, desafiador. “No, de perdre-ho tot, com els ha passat a milers de famílies, de veure que la gent se n’atipi”,va especificat el diputat de la CUP. “No respondré a aquesta pregunta“, va replicar l’expresident de Bankia. “Ens veiem a l’infern. El seu infern és la nostra esperança, és el carrer. Fins aviat, gàngster! Fora la màfia!”,

Doncs miri, senyor Rato, avui potser cal que comenci a tenir una mica de por perquè em sembla que ha començat el seu infern particular.

Abans d’ahir la casualitat va fer que ens arribés la desgraciada notícia de la mort al mateix dia de dos escriptors mundialment reconeguts: el Nobel alemany de literatura Günter Grass, 87 anys, i l’escriptor uruguaià Eduardo Galeano, 74 anys. Els coneixia a tots dos, però a Galeano el coneixia molt més i em quedava molt més proper. De Grass només vaig llegir –quan s’acabava de publicar fa ja molts anys-, la seva novel·la El timbal de llauna. Per tant, el conec molt poc i poca cosa en podria dir. Diguem, doncs, que era un escriptor que em quedava lluny, tot i que seguia les notícies d’ell que anaven sortint als diaris perquè li admirava molt el seu compromís amb la política i amb els drets humans.

Una altra cosa era Eduardo Galeano, del qual he parlat en moltes ocasions en aquest blog i que podeu repassar clicant AQUÍ si voleu. Per a mi era un escriptor molt interessant, que vaig descobrir l’any 1976 quan estava a punt d’anar a viure a l’ Uruguai i un amic em va donar Las venas abiertas de América Latina tot dient-me: “Si vols entendre una mica Amèrica Llatina has de llegir aquest llibre”. Des d’aquell precís moment em va enganxar aquest escriptor i ja no l’he deixat mai més. Em sembla que li he llegit tots els seus llibres més importants, un munt d’articles i he vist amb molt d’interès unes quantes entrevistes per televisió.

I per quin motiu em va enganxar tant, potser us preguntareu. Perquè era un gran pensador que sabia dir les coses d’una manera tan original, poètica i senzilla que enganxava. Només cal veure el munt de frases seves –curtes i rotundes- que corren per internet  i que sintetitzen tot un discurs, una opinió o una forma de pensar en un parell de línies Era un pensador d’esquerres que, com el seu col·lega alemany Günter Grass, estava compromès amb el món. Són d’aquella mena d’intel·lectuals que en podríem dir escriptors compromesos amb els febles, amb els perdedors, amb els que lluiten per alliberar-se i per la llibertat dels demés, amb els “Don Nadie” (que ell anomenava amb un neologisme que possiblement havia inventat ell mateix “els nadies” ); són gent que tenia una consciència moral molt alta i es convertien en consciència moral de tota una societat.

I aquí podríem entrar en l’etern debat de si els artistes, els escriptors, els intel·lectuals i tota aquella gent que té algun tipus d’influència ha de viure tancada en la seva torre d’ivori creant art, literatura o el que sigui per a ells mateixos i pel simple gaudi que aporta la creació pura; o si, al contrari, ha de viure ben en contacte amb els problemes de la gent, prenent partit i donant veu a aquells que no tenen veu, ficant-se enmig dels problemes, mullant-se –com vulgarment es diu- i complicant-se la vida. L’etern debat que sempre s’ha fet: apartar-se del món i mantenir-se pur o capbussar-s’hi fins a ofegar-s’hi, si cal, i tornar-se tan impur com sigui necessari. No cal dir que a mi m’agraden aquests darrers i segurament que és per això que m’agrada tant Eduardo Galeano.

Com que jo no sóc crític literari, ni sabria dir el que caldria i de la manera com caldria sobre l’obra de Galeano, només  vull animar-vos des d’aquí a que llegiu qualsevol llibre seu si encara no ho heu fet. M’imagino que des de dilluns a l’ Uruguai hi cau una suau i fina pluja de llàgrimes per al seu escriptor més il·lustre. I com els uruguaians, tots els seus lectors ens dóna la sensació que hem quedat una mica orfes i no ens podem acabar de creure que ens quedarem sense aquelles frases seves, tan ben dites, tan rodones, carregades amb aquella espurna d’ironia i de saviesa que només alguns grans escriptors són capaços de crear. Serà qüestió d’anar-lo repassant i rellegint. Serà la manera de no oblidar-lo i seguir tenint-lo viu en nosaltres.

“Hay un gran alboroto en el cielo. Està llegando Eduardo. El revoltoso, el poeta. Salen a recibirlo sus amigos de siempre, el gordo Soriano, Cortàzar, Benedetti, Juan Gelman con su hijo, y tantos otros… pero detràs de ellos, hay un rumor de alas, cobrizas y descalzas, humildes y màs inocentes que antes, son las almas de Latinoamèrica, aquellas que fueron ultrajadas, explotadas, contaminadas y torturadas, aquì en la Tierra.

Vienen a recibir al Hombre, ese que siempre los cuidò y los quiso, y los hizo visibles a travès de su inigualables palabras. Aquì abajo, los que sabemos su Verdad, estamos muy tristes, nos duelen las venas ahora màs abiertas que nunca. La sensibilidad ha perdido una mente y un corazòn, que nadie podrà reemplazar.

Don Eduardo era como mi papà. Y es muy grande decirle a un hombre que no conociste ni abrazaste, que es igual al hombre que màs amor te dio en la vida, pero es asì, los Maestros tienen ese don, ese aura, que nos ayuda a seguir siempre adelante aunque la herida duela infinitamente. Los pobres, las mujeres golpeadas, los poetas, la sabiduria, la humildad, el pueblo màs remoto de nuestro continente, los explotados, la alegrìa, los fumigados… todos absolutamente todos, nos sentimos un poco huèrfanos, un poco como esos niños que èl nos mostraba bañados de pureza, pese a los horrores.

¿Quien como èl para luchar contra los poderosos, los dictadores, la soberbia? ¿Quien como èl para mostrarnos que lo real es lo que sentimos, sea por una persona, por la naturaleza, o la justicia? Hoy somos màs pobres, se ha ido el Hombre sin fronteras, y el mejor homenaje es seguir leyendo sus Verdades, y ponernos siempre del lado de los que sufren las monstruosas injusticias humanas, sin dejar de lado la alegrìa y el buen romance. Me duele este dìa, aunque sabìa que podìa llegar, duele mucho, pero no me impide confesar que a Eduardo Galeano, lo amè y lo amarè siempre, como a aquel hombre de mi infancia, que por las tardes yo esperaba ansioso porque sabìa que en sus bolsillos habìa caramelos. Hasta siempre ser de luz, nos veremos siempre en un verso o en una puteada porque, “al fin y al cabo somos lo que hacemos para cambiar lo que somos.”

(Gaspar Ródenas)

De mentiders en volten més dels que caldria per aquests mons de Déu i –siguem sincers- tots hem dit alguna mentida piadosa (d’aquelles que se’n diu “de conveniència”, que serveixen per sortir del pas i que no fan mal a ningú). Però una cosa és dir mentides piadoses i una altra és ser mentider compulsiu que, com explica la psicologia,´pot arribar a ser un trastorn prou greu com per haver de ser tractat. Les persones afectades tenen la tendència a mentir molt sovint i de forma usual, generalment per cridar l’atenció o despertar admiració. L’objectiu que tenen és mirar de manipular la realitat per fer-la més cridanera de la que en realitat és i d’aquesta manera fer que els demés es fixin en ells.

Aquest matí escoltava a El Suplement de Catalunya Ràdio al director de l’agència de detectius Método 3, Francisco Marco, on assegurava que la presidenta del Partit Popular de Catalunya, Alícia Sánchez-Camacho, no va dir la veritat durant la seva compareixença en la comissió parlamentària contra el frau:“Va mentir en tot. Alícia Sánchez Camacho és una mentidera. Va anar al Parlament a mentir perquè és una mentidera compulsiva”, deia  durant l’entrevista. La veritat sigui dita, jo ja no sé a qui creure’m de tots els compareixents en aquesta comissió. Tot plegat fa un tuf de podrit que va venir basques i més aviat convida a apagar la ràdio. No sé qui té raó, però pels rastres que han anat deixant aquesta gent del PP jo cada cop em convenço més de que són una colla de mentiders compulsius, començant pel president del Govern, Mariano Rajoy, seguint pel seu ínclit ministre de l’ Interior Jorge Fernández Díaz i acabant per la ja molt desgraciadament coneguda nostra Alícia Sánchez-Camacho. EL PP és un partit de cínics i mentiders compulsius que, per continuar governant, faran tot el que sigui necessari, incloent-hi la mentida si és necessari. Aquest ministre de l’ Interior ja ens n’ha donat mostres massa sovint escampant merda damunt dels independentistes, propagant mentides en moments claus, deixant d’investigar el que caldria investigar per fer surar la veritat i esquitxar amb tota la mala fe l’independentisme català vinculant-lo amb el jihadisme. En una democràcia com Déu mana aquest home ja l’haurien enviat a casa seva a cuidar l’hort… A incompetents com ell i com gent del seu partit no puc entendre com els espanyols encara tenen els nassos de seguir votant-los…

Ningú es podia imaginar que es retrocedís tant en aquests anys de govern popular en quant a la pèrdua de llibertats democràtiques. Cada llei que fa aquesta gentussa representa un pas enrere pel que fa a respectar la democràcia. L’anomenada Llei Mordassa és l’exemple més clar per implantar i justificar una violència “legal” impensable en una societat democràtica moderna. Volen tornar al temps dels “grisos” i al temps de la dictadura franquista, quan manifestar-se comportava dures penes de presó i quan es detenia la gent per qualsevol causa justa o injusta. Aquest PP que governa Espanya amb majoria absoluta intenta això i, si badem massa, ho aconseguirà. Tenen nostàlgia del feixisme més caspós d’altres temps i faran el que sigui per tornar-hi amb la modificació de la Llei de Seguretat Ciutadana o amb totes les trampes que creguin convenients. Davant d’un Codi Penal, aprovat en solitari pel PP i denunciat per quasi tota l’oposició i per les organitzacions de Drets Humans de tot el món, fins i tot els Catedràtics de Dret Penal de 33 universitats hi han protestat i han exigit la seva derogació. La ONU i Amnistia Internacional, en concret, han presentat informes denunciant el “greu retrocés” per a les llibertats que significa en nou Codi Penal i la Llei de Seguretat Ciutadana. Serviran per alguna cosa totes aquestes protestes? Em temo que no si els espanyols no comencen a obrir els ulls i no els fan fora en les eleccions que aniran venint properament.

ACUDAM fa 40 anys! . Que una associació com aquesta arribi amb tan bona salut en els temps que corren és una excel·lent notícia. ACUDAM és una associació sense afany de lucre situada a Mollerussa i que vol ajudar a les persones de les nostres comarques amb discapacitat intel·lectual a dur una vida de qualitat i el més autònoma possible. Aquesta va ser la idea inicial i aquest és l’objectiu que encara avui –i esperem que sigui per molts anys més- persegueix.

ACUDAM sorgeix l’any 1975 a partir de l’afany d’uns pares que veien com la societat no facilitava els recursos necessaris per tal de que els seus fills amb algun grau de discapacitat intel·lectual es poguessin desenvolupar amb una certa normalitat. Eren uns temps on encara hi havia poca sensibilitat social i política en el tractament d’aquests temes. Tampoc hi havia gaires ajudes i només aquells pares que van embarcar-se en aquella aventura saben les dificultats de tota mena que van trobar; dificultats que al llarg dels anys han anat superant amb molt bona nota i molt encert.

Aquests pares, juntament amb un grup de voluntaris i amb l’ajuda d’algun polític i institucions que van endevinar la necessitat de donar un cop de mà a una iniciativa tan bona i que ja llavors van mostrar una gran sensibilitat, van buscar i trobar els recursos necessaris per començar aquesta bona obra i poder continuar-la amb tot els altres recursos que avui disposa. Un recursos que han anat creixent de mica en mica i que avui són molts i molt rics en tots sentits. Recursos pensats i basats en el treball, l’ocupació terapèutica i l’educació i cura de totes les persones que necessitin els seus serveis.

ACUDAM va començar constituint-se en quatre grans centres de serveis:

• els TALLERS PLA D’URGELL, situats primerament només a Mollerussa i en aquests moments també a Vila-Sana, on hi ha quasi tota la producció industrial i a Castellnou de Seana, on hi ha els vivers de plantes.
• la RESIDÈNCIA I LES LLARS, on hi ha les persones que s’han hagut de quedar a viure permanentment allà, degut a que les seves famílies no han pogut seguir atenent-los per raons diverses.
• el col·legi SILOÉ, actualment un col·legi públic situat a Mollerussa que està fent camí de forma autònoma però que sempre ha estat molt unit a l’ Associació.
• la LLAR SANTA ANNA DEL CASTELL DEL REMEI, al terme de Penelles i que també s’ha tornat un centre totalment autònom però que segueix tenint múltiples vincles amb l’Associació.

Sempre s’ha procurat treballar en 4 grans àrees:

1. Àrea d’ ATENCIÓ A LA PERSONA: Atenció pedagògica directa al Col·legi Siloé  i als Tallers Pla d’ Urgell; atenció psicològica, treball social i fisioteràpia.
2. Àrea de TREBALL: Hi ha el Servei de Teràpia Ocupacional que atén les persones amb un grau de discapacitat igual o superior al 65%, el Servei d’Orientació per la Integració, que procura integrar algunes d’aquestes persones  a la vida laboral d’empreses de la zona i el Centre Especial de Treball  on hi treballes totes aquelles persones que tenen capacitat laboral i que moltes d’elles estan donades d’alta a la Seguretat Social com un treballador més. A totes se’ls busca el lloc més adequat segons les seves capacitats o habilitats, pensant sempre el seu millor desenvolupament personal.
3. Àrea d’HABITATGE: La formen les Llar-Residència  les Llars-Apartaments i la Llar Santa Anna del Castell del Remei. Segons el grau d’incapacitat i la major o menor necessitat d’atenció a cada persona se li busca el lloc és adequat per a viure-hi.
4. Àrea d’ ESPORT I LLEURE: Es fan activitats esportives, d’oci, tallers, sortides, activitats d’integració social, etc. per a tots els que puguin fer-les

Durant aquests 40 anys s’ha fet un llarg camí i s’ha anat construint un bonic somni, pedra a pedra i amb molt d’esforç. Però com que aquell somni ACUDAM sap que no s’ha acabat, vol seguir treballant per aconseguint noves fites. Per això aquest any celebrarà amb una sèrie d’actes aquests 40 anys, amb molta il·lusió i amb l’entusiasme de que s’ha de seguir aquest camí. ACUDAM ens convida a tots a acompanyar-los en tots els actes que ha preparat i a celebrar-ho amb ells.

“Pienso que el real y verídico Viernes Santo tiene lugar en este olvidado continente africano. Hace pocos días los extremistas de Boko Haram volvían a secuestrar a un grupo de chicas que se unen al ya primero del cual por desgracia nadie habla. El ataque de ayer contra la Universidad de Garissa – el más sangriento de entre los perpetrados Al-Shabaab – apenas llega a los titulares de los medios de comunicación occidentales y menos aún goza de una atención mediática medio decente, porque los 150 estudiantes muertos y las decenas de heridos no iban en un avión europeo ni hubo occidentales entre las víctimas. Si un suceso así hubiera sido en otra universidad, en los medios occidentales se escribirían páginas reales o digitales sin fin pero, claro… “nos pilla lejos y además son negros…”

En este Viernes Santo, muchos de los crucificados de hoy se encuentran en este continente. Acuérdense también de ellos, que no caigan en el olvido.

Bona Pasqua

Bona Pasqua, bons amics.

Germans meus, molt bona Pasqua,

perquè en ella descobriu

que la vida venç l’hivern

en el clos de la vostra ànima,

i no vol que hi hagi fred

al voltant de vostra taula

ni paüres als carrers

ni mentida a les mirades.

Bona Pasqua, amics bons,

perquè avui endevineu

que hi ha ALGÚ que estima encara,

que hi ha ALGÚ que és vostra llum,

vostra força i vostra gràcia,

per cantar al vostre esguard

i plorar amb les vostres llàgrimes.

Bona Pasqua, amics meus,

perquè avui tots descobriu,

com Maria de Magdala,

Jesucrist el gran Vivent,

Jesucrist, nostra esperança,

que ens persigna el cor i el front

i les cendres torna flama.