A PEU

Aeroport del Prat. Gent amunt i avall, cadascú amb la seva dèria, les seves presses o el seu avorriment, tot esperant l’hora d’embarcar. Un formiguer i un rum-rum, trencat només pels altaveus que van anunciant vols, arribades i partides.

Emocions d’alguns per tornar a casa i tornar a veure la família. Plans d’uns altres pels negocis que esperen. Cabòries i pensaments perduts en altres. Vol 4U9525 amb destí a Düsseldorf a punt de sortir. Poc a poc, tots es van atansant a la porta d’embarcament. Alguns havien passat pel Free Shop i havien aprofitat per comprar els darrers regals. Havien imaginat quina cosa els podria agradar a les persones que els esperaven. Potser una crema hidratant per la mare i un whisky pel marit. Ah!… i el peluix per a la filla petita, que en té molts, però que no en té mai prou… Una llaminadura per a l’altre fill, un perfum per a la germana, i aquell altre perfum que tan agrada a la padrina i que no es troba fàcilment –i sobretot tan barat- en altres llocs.

Hora d’embarcar. Ella remena la bossa per buscar els documents, el bitllet, la tarja d’embarcament… Em sembla que ja ho tinc tot. Ja havia deixat feia estona el carret, després de facturar les maletes Louis Vuitton, fent inconscientment una mica d’ostentació de la seva posició econòmica. Presenta els documents i entra al moll d’embarcament,. Un gran invent aquest túnel que permet que els passatgers accedeixin amb total comoditat des de la sala d’embarcament fins a l’interior de l’avió. En dies rúfols, de pluja o vent és una gran cosa i s’agraeix.

Amb la satisfacció i emoció que significa tornar a casa, va buscant delerosa el seu seient que toca a la finestreta. S’hi acomoda i comença a mirar cap a fora mentre els seus pensaments volen cap aDüsseldorf. Ja li semblen massa dies fora de casa. Els petits rostres somrients dels seus fills li venen suaument a la seva ment. Els ha enyorat molt, malgrat haver parlat amb ells cada dia. No era la primera vegada que havia hagut de viatjar per feina i la família ja s’hi havia acostumat. La recompensa del petit trasbals familiar eren els regals que tots esperaven amb il·lusió.

No ha d’esperar gaire estona perquè l’avió comenci a moure’s, a enfilar la pista llarga i agafar velocitat. L’enlairament ha estat fàcil, ràpid i aquell pes al pit que sentia cada cop que l’avió s’elevava se’n va  poc a poc. Agafa una revista i comença a fullejar-la sense massa interès. Més aviat és una manera de passar el temps. Mig s’adorm, tot escoltant la seva música preferida que sempre porta al seu MP4…

El cel és clar, el sol brilla i rebota sobre els núvols que va trobant de tant en tant escampant rajos brillants arreu. El dia és radiant. Tot sembla perfecte fins que un sotrac sec la desperta enmig dels crits de tota la gent. L’avió comença a baixar desesperadament sense control enmig de la desesperació, els esgarips i els xiscles de tothom…

Després d’una gran explosió, el silenci es fa omnipresent en aquells Alps freds i nevats. Allà han mort 150 persones, milers d’il·lusions, de projectes, d’afectes i un munt de vides queden segades de cop. El destí? La sort? La mala sort? La fatalitat? Les coses passen. I passen quan menys t’ho esperes. Potser sense raó. Potser sense raons o potser per alguna causa. No ho sabem. Potser no ho sabrem mai. Ens podrem revoltar contra aquest tràgic destí i podrem guardar inútilment el ressentiment dins nostre durant anys i panys. No sé si hi guanyarem res. Potser val més acceptar allò que ens ha tocat i seguir endavant… Qui sap!