20 març 2015
Més dignitat i menys temor
Que la humanitat prospera em sembla que és una evidència, tot i que a vegades no ho sembli, veient el que veiem. Altre vegada acabem de viure una altra salvatjada a Tunísia. Un altre cop ha tret el cap l’integrisme islàmic, com en moltes altres ocasions en aquests darrers temps. Integrisme salvatge que mira d’emular, i fins i tot superar, altres integrismes que ells creuen que han hagut de patir els seus “germans musulmans” per part d’ Occident. Per això s’hi tornen. Com un acte de revenja que no ha fet més que començar. Diuen que és la primera gota d’una gran tempesta. I ho crec. Perquè aquest tipus d’accions són incontrolables i molt difícils de parar, per més policies que es posin als carrers.
Altres vegades he parlat d’integrismes en aquest blog perquè és un tema que em preocupa. Els integrismes són una lacra difícil d’eradicar. Les democràcies occidentals tenen també molts tics integristes, tot i que no els veiem perquè els tenim a casa nostra. Les religions també tenen punts de vista integristes per part d’alguns dels seus membres. Els Estats es miren molts conflictes des d’un òptica integrista, tancada i parcial. Per aquest motiu equivoquen quasi sempre la solució. Són incapaços de veure els problemes en tota la seva globalitat i complexitat; per això les resolucions que prenen no són res més que pegats que no fan res més que dissimular el problema, aplaçar la solució, complicar generalment les coses i, en definitiva, amagar el cap sota l’ala.
Crec fermament que qualsevol integrisme –sigui del tipus que sigui- és un mal en si mateix perquè va contra la llibertat de les persones, contra la llibertat d’expressió, contra la dignitat de les persones i contra la llibertat en general. L’integrisme vol aconseguir una unitat de pensament per la força allà on hi ha diversitat. Vol aconseguir una forma de pensar i actuar únic, granític, allà on les coses són necessàriament distintes. L’integrisme vol posar cadenes a un món on la llibertat de pensament s’ha constituït com un valor fonamental, intocable i irrenunciable. I quan dic llibertat de pensament vull dir de les distintes formes de pensament. Quan els Estats fan lleis massa restrictives i quan s’anul·la la llibertat, la pressió fa que tot exploti per algun costat i es radicalitzin les posicions. A menys llibertat, més mordasses, més temor i menys dignitat. Trobar el terme just no és mai fàcil, ja ho sé, però s’ha de buscar.
La nova cara del terrorisme serà l’integrisme i anirem veient com uns integristes respondran els atacs dels altres i tot plegat serà un mai acabar. Els uns amenacen els altres i, és clar, tots se senten amenaçats. I buscarem mil formes per protegir-nos. I comprovarem que no serviran absolutament de res. ¿Per on es pot trencar el cercle? Heus aquí el quid de la qüestió. Els més durs patrocinen enviar soldats, tropes, míssils mar/terra i el que faci falta contra els països que protegeixin jihadistes. Policia i més policia. controls i més controls. Presó i més presó. Condemnes ben dures i pena de mort, si cal… Cal atacar, diuen, i atacar fort. I d’aquesta manera es converteixen ells mateixos en integristes sense adonar-se’n. I no veuen que aquest és el camí equivocat. Cal controlar, però cal educar. Cal ser just amb els demés per tal de que els demés ho siguin amb tu. Cal donar llibertat per tal de que els demés et deixin viure amb llibertat a tu. Cal un nou ordre de relacions internacionals per tal de que tots ens sentim respectats. Un noi jove, sense feina, perseguit, maltractat, que la seva única perspectiva és viure en un gueto per a la resta de la seva vida quin camí buscarà? Siguem lògics i toquem de peus a terra: buscarà qualsevol sortida que li doni una mica d’esperança. Es deixarà entabanar per qualsevol que li parli amb paraules boniques des d’un xat de qualsevol xarxa social a internet. I, per més que ho vulguin controlar, això és incontrolable.
Ens pensàvem que les nostres societats occidentals, tan avançades, tan democràtiques i tan modernes podrien suportar tot el que vingués. I constatem amb horror que no és així. Veiem com qualsevol marrec desesperat pot ser fàcilment manipulat, sortir al carrer i fer disbarats. Per tant, aquest no és el camí. Anem molt equivocats si nosaltres també ens tornem integristes i deixem de dialogar, si no deixem de creure’ns superiors, si no canviem la mirada sobre l’altre i no deixem de mirar-lo com a enemic. O comencem a mirar l’altre com un igual i comencem a creure en ell, o no ens en sortirem. L’ altre –l’estrany, el desconegut, el d’una altra cultura, d’un altre color, etc…- no és dolent ‘per se ‘ ni ha vingut aquí a fer mal, a ser el nostre enemic. Ha vingut per treballar, per guanyar-se la vida, per viure més dignament que al seu país i potser per a poder menjar. L’únic camí per entendre’ns serà respectar-nos com a iguals, donar-los els mateixos drets i deures que tenim nosaltres. Posar menys murs, menys tanques i no considerar-los d’entrada ‘els dolents que ens venen a prendre el pa i a conquerir-nos’’ (com he llegit en algun lloc) i fer més exercici de la democràcia i dels drets humans. Per a mi és el camí vàlid. L’únic camí. I si em dieu somiatruites no m’importa gens ni mica…
