A PEU

Ser jubilat té els seus avantatges. Tot i que pràcticament cada dia em desperto i m’aixeco més o menys a la mateixa hora (potser pel costum de tants anys), el fet de no haver d’anar a fitxar em permet allargassar l’ esmorzar sense presses i estiregassar les primeres hores del matí l’estona que em dóna la gana. Ser jubilat porta annexada la condició favorable de disposar de més temps i de poder distribuir-lo de la manera que a un li sembli més convenient.

Una de les coses que no podia fer quan treballava era poder veure sencera l’entrevista a la persona convidada al programa “Els matins” de TV3 i la posterior tertúlia. No és que sempre m’interessi i hi pari atenció, però avui tenien de convidat al dirigent de Podemos, Juan Carlos Monedero. Me l’he escoltat amb atenció durant una estona. Exactament fins al moment que m’he adonat que feia les mateixes giragonses que la majoria dels polítics de “la casta” -que ells tan combaten i tant detesten- a l’hora de contestar les preguntes sobre la seva visió de Catalunya que li feia la periodista Lídia Heredia. Aquests de Podemos volen ser diferents i miren de presentar-s’hi de totes les maneres possibles, però cauen en els mateixos vicis dels polítics de “la caspa” (així els batejo jo), els polítics de sempre; aquells que poques vegades parlen clar i que acostumen a nedar i guardar la roba. Monedero considera que “la independència de Catalunya és un somni que no és real i que és un disbarat. El somni de tornar a començar pot semblar una solució adequada, però després no és real perquè fa cinc segles que vivim aquesta aventura en comú”. Si el gran argument és que fa cinc segles que vivim junts… pleguem. Jo creia que tenien millors i arguments una mica més sòlida i de més pes.

El que menys m’agrada d’un polític és que no parli clar. No m’agrada ni als  d’aquí, ni als d’allà. No m’agraden els polítics que ells denominen “casta”. Ni els d’aquí, ni els d’allà. No m’agrada cap polític- sigui d’on sigui- que no sigui honest, que s’aprofiti del seu càrrec, que no sàpiga desenganxar el cul de la cadira, que enyori massa el cotxe oficial, que no agafi mai el metro, el tren o l’autobús, que no s’embruti les sabates amb la pols del carrer, que s’embutxaqui diners públics, que faci servir el seu càrrec per endollar familiars o que no sigui a la política per a servir el poble. No m’agraden aquestes formes casposes, antigues -i, per desgràcia, massa corrents- de fer política, ni els els polítics casposos que coneixem.

No m’agrada que se segueixi fent el mateix discurs de sempre. Aquell discurs de moltes paraules, molta verborrea i moltes consignes sense contingut. Tot plegat, per no dir gran cosa o a vegades per a no dir res. Aquests de Podemos parlen de que “estamos viviendo un momento histórico, un momento de ilusión”;parlen de “combatir la casta” i parlen de “la gentuza que nos ha declarado la guerra a los ciudadanos”, a “los banqueros responsables de los desahucios”, a “los poderes ocultos que han secuestrado la democracia”, a “los políticos podridos que se llenan los bolsillos mientras los niños pasan hambre en los colegios. “La batalla contra la desigualdad es lo que Podemos representa, ante todo, y cuando llegue al poder “los peces pequeños se comerán a los peces grandes”.

Que no em vinguin a parlar de “casta” persones que consideren que Botín no és casta (qui ho és, doncs?) o que el Rei d’ Espanya “tendría muchas posibilidades de ganar unas elecciones como jefe de Estado porque tiene “enorme simpatía” por parte de los españoles”. Conceben una nova societat feta de castes semblants a les que ja tenim i que conceben una societat dividida tan jeràrquicament com fins ara. Per a la gent de Podemos, mana qui mana i Madrid ha de seguir manant. Catalunya no comptarà per a res si no és dins d’aquesta Espanya que ells conceben com una unitat intocable. Ja se li comença a veure la pota al llop i més que li veurem a mida que hagin d’anar concretant les coses. I quan governin ja sabem amb qui se n’aniran al llit i amb qui formaran societat anònima. Més o menys com el PP i el PSOE fan sempre que es tracti algun tema referent a Catalunya. Els costa poc unir-se contra els interessos de Catalunya. Caspa una altra vegada!. Més caspa! La caspa espanyola de sempre!

Parlen molt dels famosos “Círculos”, que són la base de Podemos. Diuen que són l’essència de la democràcia i que no es fa res sense ells. El model del que parlen sembla un model assembleari on tot es discuteix, on tot es vota i on es debaten les idees amb total llibertat i apertura. En teoria els cercles haurien de ser autònoms i haurien de ser escoltats. A la pràctica, ja comencem a veure que no és així.Podemos es basa totalment en un fort lideratge individual que no escolta gaire, manipula molt i on s’ha fet ben palès que certes idees que no hi caben dins d’aquest poti-poti informe, ple d’indefinicions i molt tèrbol que és Podemos.. Els catalans que creiem en la independència ho tenim força cru si volem el seu suport. En definitiva, volen que l’estructura de l’ Estat sigui la mateixa de sempre i que els grans canvis no entren dins de les seves perspectives. Caspa! La mateixa caspa de sempre!. Els mateixos tics de sempre! I, si no, que ens demostrin el contrari, que comencin a parlar clar i que mirin de fer-ho ben aviat perquè ens puguem assabentar ben bé què pensen.