A PEU

Demà farà tres anys que va morir d’accidentMossèn Jesús Huguet. Avui, l’Associació d’Amics de Mossèn Huguet ha preparat un acte d’homenatge i record al Teatre Comarcal de Solsona. Ho fa amb una conferència i amb la presentació del llibre Testimoni d’amor. Església i País, un recull de textos del mossèn publicats prèviament a la revista El Pregó.

De Mossèn Huguet ja se n’han dit moltes coses. I totes bones, em sembla. No és fàcil que hi hagi tanta unanimitat entorn a una persona, però és que tots els que el coneixíem coincidim en reconèixer que era un home de moltes i grans virtuts. Una persona que es feia estimar, vaja. Jo en destacaria dues: la bonhomia que li traspuava per tots els porus  i la intel·ligència que amagava sota la capa de la modèstia i de la discreció. I encara n’hi afegiria una altra: el que deia o escrivia, ho feia d’una forma clara, diàfana i senzilla per tal de que tothom ho pogués entendre..Per això cal aplaudir i agrair tota la feina que ha fet l’ Associació per recollir en un altre llibre els seus articles d’opinió per tal de que els puguem tornar a assaborit o potser perquè alguns els descobreixin per primer cop. Segur que serà un bon complement al ja conegut llibre Xàldigues. I segur que valdrà la pena llegir-lo.

I ja que parlem de Mossèn Huguet, caldria parlar d’aquesta modesta revista que s’anomena EL PREGÓ i que va sortir a la llum pública per primera vegada el març de 1994. És una publicació quinzenal d’opinió i informació eclesial que surt els dies 1 i 15 de cada més. No és una publicació qualsevol. Va ser -i segueix essent- l’eina adequada i necessària  que un grup de cristians han trobar per impulsar el projecte d’una publicació que aportés una visió lliure i crítica i des d’una òptica creient, sobre fets i esdeveniments de l’àmbit eclesial i social. El Pregó té els dos objectius que figuren escrits en la mateixa capçalera: “El Pregó eclesial d’informació i opinió.” I això, en el marc de les línies marcades pel concili Vaticà II i amb l’atenció posada en l’evolució de la cultura i els costums de la nostra societat, en progressiu procés de secularització.  Mossèn Huguet en va ser un dels puntals des del mateix inici, junt amb el seu director Casimir Martí i tota una colla dels col·laboradors més lúcids que pot aportar el nostre país.

Si el cristianisme i el món no es pot mirar des d’una visió moderna i crítica ja el podem enterrar. No servirà per a res i serà un fòssil molt bonic per estar en un museu i per a ser estudiat. Però tota aquesta colla de gent va creure que el cristianisme no era res d’això i van intentar de dir-ho a través dels seus escrits i de la seva visió lúcida i lliure del món, de la fe i del diàleg que hi ha d’haver entre tots els camps del coneixement. Els temes més polèmics s’han de poder tractar, dialogar i debatre. Mai s’han d’amagar i s’hi ha de buscar resposta a través de formulacions de la fe noves, tant en el llenguatge com en les formulacions. Mossèn Huguet creia en tot això i va ser valent per dir-ho i escriure-ho encara que li comportés problemes, fins al punt de que un dia li van dir que no podia escriure més en els òrgans oficials. Però com que era un esperit lliure va seguir fent el que va creure que havia de fer; seguir escrivint. El Pregó va ser un dels llocs que el van seguir acollint. Per això cal donar-li les gràcies en aquest moment en que es recolliran tots els seus articles publicats en aquesta revista.

Que la memòria de Mossèn Huguet resti ben present entre nosaltres perquè s’ho val.