A PEU

No sóc gaire d’anar als cementiris. Però hi solo anar una vegada a l’any -el dia de difunts- a posar una flor al nínxol familiar. Més que un ram de flors, m’agrada portar-hi una planta viva. La deixo allà, reso un parenostre i al cap d’un dia o dos hi torno per emportar-me-la a casa. Aquella flor –que dura el que dura- em suggereix i em fa reflexionar d’alguna manera sobre el que és la vida: una constant transformació. La planta neix, creix, floreix i mort després d’un cicle més o menys llarg. Com tots els altres éssers vius.

Aquesta matí he anat a buscar la flor que hi vaig deixar el diumenge. El matí d’avui era plujós, rúfol, tirant a fresc. Al cementiri de Castellnou era jo sol. Era un silenci total, trencat només pel degoteig silenciós de la pluja i per algun colom que es movia inquiet pels vuit o deu únics xiprers  que assenyalen el cel amb la seva fosca capçada fastigiada de fulles perennes. Tot era silent misteri aquell lloc, del qual el darrer son s’ha fet amo i senyor. Lloc de sons eterns i de quietuds perennes. Perquè aquest nom de cementiri prové del grec i vol dir dormitori, lloc on dormen per sempre les persones que han acabat el cicle -o un dels cicles- de la vida.

Matí fred i plujós, d’una tardor que l’estiu anava estirant, com si no la volgués deixar marxar i que semblava que li fes mandra arribar. L’estiu s’havia anat quedant, mandrós i allargassat, fins avui que ha començat a nevar a la muntanya i a caure arreu una puja menuda que ho ha anant refrescant tot. El meus passos s’escoltaven en el silenci i les creus antigues que encara hi ha plantades a terra semblava que m’anessin donant el bon dia amb els seus braços oberts. No deixa de tenir la seva bellesa i la seva poesia un cementiri, tot i ser humil i discret com ho és el del meu poble!. Mentre caminava, pensava en les moltes vides tancades misteriosament  dins d’aquells nínxols, petits forats que guarden existències de tot tipus. Allà hi dormen un munt de persones que han passat més o menys discretament per aquesta vida, fent més o menys bé les coses que els va tocar fer, construint amb més o menys encert famílies, fent la petita història d’ un poble  i  fent un poble a base d’anys i de tota mena d’afanys.

Allà hi he pogut veure encara el carro amb el que es portaven els difunts quan jo era un nen i feia d’escolà. Quantes vegades havia anar darrere d’aquella mula que estirava aquest mateix carro negre carregat amb una caixa que jo em mirava amb cert recel, tot i que en aquells temps la canalla estàvem molt més familiaritzats amb la mort que no pas ara. Quan el mossèn anava a donar l’extrema unció i el viàtic als moribunds nosaltres l’acompanyàvem fins al peu del llit sense cap mena de problema i podíem contemplar aquelles cares de dolor deixant anar els darrers sospirs. És cert que ens ho miràvem amb una mica de respecte, però no pas amb tanta por i tanta distància com com ho fan els infant d’ara. La mort, llavors, no s’amagava ni es dissimulava tant i es vivia amb molta més naturalitat.

Atansant-me aquest matí amb el paraigua obert  cap al nínxol familiar, anava veient com de bé han arreglat el lloc, com ho han deixat de net i polit i m’anava fixant amb petits detalls que no m’havia fixat mai. He aprofitat per fer unes fotos, gaudir uns moments del silenci i sentir amb natural evidència  que aquest era el meu destí. Potser per això va bé atansar-se als cementiris alguna vegada… Ajuden a pensar com n’és de prim i tènue el fil que separa la vida de la mort. Podia veure fotografies de persones que havien mort ja molt velles i amb molt camí recorregut i altres, en canvi, molt joves i amb la vida per estrenar. Anava pensant en el misteri de la vida, de la mort, amb l’eternitat, amb l’aquí i en el més enllà en una barreja de pensaments dispersos i plens de preguntes. Perquè no hem d’oblidar que cada vida és un munt de preguntes que ens cal contestar i que s’acaba amb el definitiu interrogant sense resposta.