10 juny 2014
España, “la roja y la rota”
Quan José Calvo Sotelo va dir allò de “Antes una España roja que una España rota” no parlava de la selecció de futbol espanyola. Aquests pròxims dies ens espera una “marea roja” molt forta. I tornarem a sentir les frases de sempre: “que la selecció espanyola uneix tots els espanyols” i que “una España unida favorece a todos” i que “los nacionalismos no hacen más que perjudicar a todos” i “romper España” i el bla, bla, bla de sempre…
Ja que aquest dies alguns recorden aquesta frase de Calvo Sotelo, també podrien recordar un altre text seu que en aquesta hora de crisi econòmica també ens podria anar bé:
“Muchas veces he pensado que la raíz real del problema de España no es política, sino económica, y que la receta de nuestros males, por ser de índole económica, se ahogará en germen ante el quietismo obstinado de gran parte de las clases conservadoras. La incomprensión egoísta de multitud de ciudadanos pudientes, aferrados a nociones quiritarias cual si viviésemos muchas centurias atrás, puede depararnos días desastrosos, porque las aguas represadas se sueltan en torbellino cuando rompen la esclusa”. (“Mis Servicios al Estado. Seis años de gestión”, 1931.)
I ens podria anar bé reflexionar-ho una mica quan aquest dies s’ha sabut que els premis dels internacionals de “la roja” per reeditar el seu triomf a la Copa del Món seran: 72.000 euros per cap per arribar a quarts; 180.000 per arribar a les semifinals; 360.000 per trepitjar la final i 720.000 per guanyar-la. O sigui, més que ningú (330.000 percebran brasilers i francesos i 300.000 alemanys). Ja era desorbitada i exagerada la xifra que li va tocar a cada jugador, al Mundial de Sudàfrica ara fa quatre anys. Ni més ni menys que 600.000 euros! Aquests nois –tots ells mig morts de gana- van guanyar 600.000 euros en un mes!. Algú ha pensat quants anys hauria de treballar un mestre, una infermera, un treballador de qualsevol fàbrica? Això vol dir 20.000 euros per dia. Així els 23 futbolistes que van guanyar el mundial fa quatre anys, van cobrar pràcticament 14 milions d’euros. I només per arribar a la final, ja haguessin aconseguit cadascun 120.000 euros. Però aquest any, tot i la crisi, les primes han augmentat…
Llegia fa uns mesos en aquest diari digital ANDALUCES.ES que hi havia un noi –JESÚS PARDAL– que es guanyava la vida fent xurros, fregint peix, fent pollastres a l’ast, venent assegurances, baixant les escombraries d’alguns veïns dels pisos als contenidors … Aquest noi de Cadis podria ensenyar a molta gent –futbolistes inclosos- què vol dir guanyar-se la vida. Estava desesperat. A punt de ser pare, aquest cuiner que va treballar fins i tot un any a París, va tornar a Cadis l’estiu de 2011 pensant que hauria feina a l’hostaleria en aquesta època, “com sempre”. Però es va equivocar i va passar l’estiu, la tardor i “no trobava res”. Sense ajudes, amb una nena en camí i vivint amb sis persones a casa de la seva sogra amb la pensió de l’àvia, no va veure altra sortida que convertir el contenidor en el seu lloc de treball. “Jo volia feina, no demanar almoina, i em van explicar que fa molts anys, un home baixava les escombraries i vaig pensar, per què no?”. Assegura “no sentir vergonya” i que “la gent més senzilla és la més solidària”. El seu anunci va obtenir resposta. Al voltant d’uns cinquanta clients -si se’ls pot dir així- van sol·licitar els seus particulars serveis. Molts eren gent gran però també “no tan grans” que, sobretot, ho feien “per ajudar”. De fet, encara avui li donen menjar per a la seva nena.
El Jesús compagina això amb un contracte a mitja jornada que ha aconseguit en un rostidor de pollastres. A la tarda, ven assegurances dels morts. A les set, agafa la bici o va caminant fins al barri del Turó del Moro per baixar les escombraries d’una desena de clients que segueixen fidels al servei. I a les vuit, torna al rostidor. I així, dia rere dia. Si teniu una mica de temps, llegiu la crònica que hi trobareu més detalls d’aquest noi que, tot i això, no perd l’esperança i diu que “el dia de demà, la meva filla no podrà dir que no m’he buscat la vida per poder tirar endavant la meva família. Amb això em quedo “.
Aquest noi no sé en quina situació està ara. Potser igual o pitjor. Potser no tindrà temps ni ganes de veure “la roja” perquè tornarà a casa cansat i amb ganes d’anar a dormir. Potser els jugadors li podrien donar un cop de mà i passar-li uns quants euros de tot el que guanyaran en aquest mes…
5 respostes
Hola Jaume, meravellós article, com sempre. No puc sentir fàstig per un esport que sento un passió irrefrenable. Els jugadors professionals no són culpables. Els immorals, amb majúscules, són els politicastres que paguen el que no val en aquest cas. Aquest infecte estat d’Una sola nació política instrumentalitza la selecció nacional espanyola amb finalitats polítiques uniformitzadores. Això encara ho puc entendre, perquè Espanya es pensa que és França. Si parlessin en francés, tampoc m’estranyaria. Ara bé, el tema de l’increment en les primes en aquesta llarga i trista conjuntura econòmica… La diria molt grossa, i ja n’estic fart de picar de peus. No m’enrotllo més gran Jaume. Sempre em fas reflexionar. El contrast entre els seleccionats i el Jesús és molt eloqüent. És un fet que es subsumeix perfectament en el text del 1931 incorporat a l’article. ¿De qui és? Perquè la clava. Estem governats per gent curta, ultramediocre, faltada de tota ética, mal parida i malalta. Perdona per fer servir la paraula “mal parit”. Ets un home molt correcte. Però m’amparo en la llibertat d’expressió en aquest cas. No m’apliquis el dret d’admissió, si-us-plau. I no ho dic en conya. Sóc futboler. Sempre seré futboler. No obstant, seria bo de conèixer aquests noms i cognoms últims, que han pres la decisió de llançar tants diners públics en nom de la idea política de “la Una”. S’ha avançat una bestiesa des d’una vessant científica i tecnològica, però en socials i humanitats es cranqueja de mala manera. De molt mala manera! Per cert, el títol de l’article és brutal.
Una gran abraçada amic!
Torras
El nom i cognom últim d’questes decisions és en Mariano Rajoy. Si hi hagués un president de govern com Déu mana, no serien els campions en l’atorgament de primes de diner públic exorbitants per uns pocs jugadors de futbol que ja són milionaris, i, que, per tant, no els hi fa falta.
Torras
Fins la propera Jaume!
Fèlix: El text a que et refereixes també és de José Calvo Sotelo i es veu que ja llavors veia coses que no anaven prou bé i que no s’han mirat d’arreglar gaire.
Respecte al futbol, jo no sóc gaire futboler. M’agrada el joc com a tal però m’hi sobra tot l’entorn econòmic, polític i massa ple d’interessos reprovables. A les seleccions -en concret- m’hi sobra el nacionalisme que les acostuma a envoltar i les declaracions que fan uns i altres. Jo sempre penso que ja que s’omplen tant la boca amb el nom d'”España” podrien anar-hi a jugar gratis…
Una abraçada
Com anem Jaume? Totalment d’acord, excepte en una qüestió. No es pot abstreure una selecció nacional del nacionalisme. Entenc que ho dius, perquè Espanya representa el carpetovetònic nacionalisme espanyol de tall jacobí. La selecció espanyola de futbol és la millor propaganda del centralisme polític, perquè, no oblidem, el futbol és l’opi de la massa del segle XXI. Si nosaltres tinguéssim la nostra, també estaria envoltada de senyeres catalanes i nacionalisme. Això no és dolent. El normal seria que existís una selecció catalana, vasca i espanyola en un marc de coexistència pacífica. El que passa que a Espanya no es respecta la singularitat i la diversitat. En canvi, el Regne Unit és un estat que permet i reconeix, de manera integradora, l’existència de les seves minories nacionals. Cada comunitat nacional minoritària pot gaudir de la seva respectiva selecció nacional. A Espanya, no. El Regne unit, hi ha la selecció gal·lesa, escosesa, d’Irlanda del Nord, i l’Anglesa. Si Espanya no fos com és, i es permetés l’existència de la selecció catalana, molts catalans deixarien de banda la seva profunda animadversió per la selecció espanyola. But Spain is diferent. Els nacionalismes no es poden separar de les seleccions nacionals. Hi ha un inherent sentiment nacionalista a cada selecció nacional. És inevitable.
Una abraçada Jaume! Quina pallissa li han clavat a “la Roja”. Avui, la blanca Roja l’han deixat més “Rota” que Roja.
Fèlix: Vols que et digui un secret? Ahir no mirava el partit, però quan vaig escoltar per la ràdio que la roja anava perdent… em vaig escarxofar davant el televisor i m’anava alegrant per cada gol que els queia.. Una bona pallissa, sí senyor!