A PEU

Mireu, posats a dir,  jo també podria dir que hi vivia a Andorra perquè durant molts anys hi vaig anat una bona colla de diumenges (ja sabeu que encara s’hi pot comprar bé algunes coses pels baixos impostos que hi ha al Principat: alguna ampolla d’alcohol, una mica de tabac, alguna cosa d’electrònica…) i baixava a Mollerussa a treballar durant la resta de dies de la setmana. Fins i tot em sembla que algun dia vaig veure la famosa “soprano espanyola” entrar o sortir d’algun banc quan jo entrava al caixer automàtic a treure alguns –pocs- euros. Per tant, això d’haver defraudat a Hisenda res de res perquè “la soprano ha explicat que qui li feia les declaracions de la renda era un assessor fiscal, que també la va ajudar a crear empreses a Andorra per tal de cobrar els seus honoraris al país pirinenc. Però aquest assessor fiscal va morir fa tres anys”.

No puc negar que a mi Andorra m’agrada. El “país del Pirineus” -com en diuen ara- té paisatges preciosos i és un país extremadament particular en molts aspectes. Quan alguns amics o familiars de l’ Uruguai em visiten, quasi sempre tenen curiositat i ganes de conèixer Andorra i jo els hi porto amb molt de gust. Perquè, sabeu, jo, de jove, vaig treballar un parell d’estius fent de cambrer a Andorra, com fèiem molt estudiants –a la desapareguda “Cava Les Tines” d’Andorra la Vella. “Cava Les Tines” era un lloc peculiar que el propietari sabia bé com aprofitar i treure’n força rendiment: entre les hores de menjar feia de bar, a l’hora de dinar i de sopar es convertia en un restaurant barat i de nit era una “boite”. Els cambrers érem tots estudiants que mai n’havíem vist de més fresques i que no sabíem res de l’ofici; però no calia perquè de seguida en vam aprendre. Juntament amb el pare, la mare i la filla, tiràvem endavant aquell negoci familiar tres o quatre estudiants que llogaven cada estiu, no cal dir que sense contracte ni assegurança de cap mena, tal com era costum en aquells anys. Allà vaig aprendre a servir taules amb rapidesa, tot portant tres o quatre plats a l’hora, a córrer esperitat entre taules de gent afamada i assedegada de sangria i a servir paelles fetes a les corredisses. La majoria de clients eren estrangers (la majoria francesos) i em sembla que sempre trobaven bo l’arròs per allò de que era un plat “typical spanish” famós.

Per més que el propietari s’esforçava una mica en decorar l’espai amb motius catalans i el propi local ja cridava força l’atenció per l’original entrada amb dues immenses tines de fusta -dins de les quals s’hi podia degustar vins de tota mena i de dubtosa condició- no aconseguia massa els seus propòsits. Als aprenents de cambrer ens feia dur una barretina a l’espatlla i una faixa vermella, com abillament que cridés l’atenció i que ens distingís com a catalans. No crec que ho aconseguís massa… Recordo, això sí, que ens pagaven poc i ens feien treballar molt. Les poques hores lliures que ens quedaven només les fèiem servir per descansar una mica, veure’ns amb altres companys i fer petar la xerrada  tot prenent una cervesa. No teníem esma ni ganes de gran cosa més. Quan anàvem a dormir –amuntegats en una petita habitació que l’amo havia llogat en una casa particular- estàvem tan rendits que ni ens adonàvem gaire de l’explotació laboral que sofríem. Però érem joves i ho aguantàvem tot!

Com que en aquells estius no vaig tenir temps de poder conèixer Andorra, sempre em va quedar el cuquet i les ganes d’anar-hi a passejar i poder gaudir dels molts racons bonics que té. Per això hi he tornat tantes i tantes vegades des de llavors… Tantes, que quasi bé podria dir com la Caballé que hi visc. I puc  jurar amb el cap ben alt i, si cal, sobre la Bíblia, que no és el meu paradís fiscal. I, si aquesta malvada gent d’ Hisenda no s’ho creuen, que vingui el propi ministre Montoro amb la seva rialleta de ratolí a investigar-me!