A PEU

Escola de Formació Professional Castellvell de Solsona, l’actual Escola Arrels II.

Ahir van morir –tots dos al mateix dia- dos capellans que jo coneixia. Els dos, unes grans persones, uns sants barons i dues persones molt sàvies. Són Mn. Josep M Ferran i Mn. Modest Prats. El primer, capellà del bisbat de Solsona i l’altre de Girona. Dos persones singulars, molt coneguts i estimats en els seus àmbits. La casualitat ha fet que morissin el mateix dia dues persones que vaig tenir la sort de que haguessin estat professors meus i, sobretot, d’haver conegut..

A Mossèn Ferran el coneixia molt de prop. Va fer tot el que va poder per ensenyar-me Matemàtiques i Geometria al Seminari de Solsona però, tot i la seva bona voluntat, no se’n va sortir. No sóc del ram del números. De totes formes, en guardo un molt bon record d’ell. Parlo per mi, però em sembla que la majoria de companys hi estarien d’acord. Tots li dèiem “El Padrinet” per la seva manera de caminar una mica corbada i el seu posat tranquil i bonhomiós. A vegades tenia una rialla una mica sorneguera que hom no sabia massa com identificar. Encara el veig ara, arribant a l’hora justa amb la seva inseparable bicicleta, per donar-nos la classe. Venia de la seva Escola Professional, on segurament que ja havia fet dues o tres classes abans. Es desplaçava sempre en bicicleta, fora de que fes molt mal temps. Era un brillant enginyer de ponts i camins que s’havia fet capellà i, d’entrada, això ja ens causava un gran respecte. A més, el bisbe Tarancón li va encarregar deposar en marxa una Escola Professional a Solsona, encàrrec que va complir a la perfecció i on hi va dedicar gran part dels seus esforços i de la seva vida. El curs 1962-1963 va començar l’activitat acadèmica de l’Escola de Formació Professional Castellvell de Solsona, de la que ell en va ser director durant molt anys. Però, com que ell deia que abans de tot era capellà, sempre va tenir una parròquia de pagès on bolcar la seva passió evangelitzadora els caps de setmana. Ha fet de capellà de pagès fins els darrers moments de la seva vida.

Vaig tenir la sort de tractar-lo de ben a prop durant un any en què jo també vaig estar a l’ Escola Professional de Solsona i on, durant les vacances d’estiu, vam compartir un inoblidable viatge –amb un cotxe llogat i dormint en càmpings- amb dos companys més per Itàlia, Suïssa i França. Mn. Ferran era un home bo, senzill, generós amb els seu temps i els seus pocs bens, un home savi que semblava que a vegades vivia una mica a la lluna però que tocava sempre molt de peus a terra. Que descansi en pau!

A Mn. Modest Prats el vaig conèixer molt poc i no el vaig tractar mai personalment. Ens va fer – esporàdicament – algunes classes  a la Facultat de Teologia dels jesuïtes a Sant Cugat del Vallès. Era un bon teòleg i un gran filòleg. “El capellà savi” de Girona -tal com el va definir Pasqual Maragall- i a qui els ha agermanat l’Alzheimer en aquests darrers anys. D’on el recordo més és de la tertúlia “Postres de músic”, a l’hora de la migdiada a Catalunya Ràdio, no recordo bé si amb el malaguanyat Ramon Barnils o amb Josep M Solé i Sabaté dirigint-la. Jo, en aquella època, anava a repartir amb una furgoneta alvèols per a fruita (que fabriquem a ACUDAM, centre on treballo) i recordo que aquella tertúlia em feia sempre molta companyia i m’alegrava una estona la feina en aquella hora tan feixuga dels calorosos estius del Pla d’ Urgell. D’aquells temps recordo unes tertúlies d’un nivell intel·lectual molt alt, sempre molt interessants, molt punyents i agudes (amb Sergi Pàmies, Quim Monzó, Jordi Vendrell, etc). I vull deixar constància també que em va agradar molt el seu llibre “Les homilies de Medinyà, que vaig llegir acabat de publicar el 2011, un recull de sermons i homilies tant de qüestions religioses com cíviques i ètiques en general. Que descansi en pau també.

Només una petita reflexió: Cóm continuem tenint-ne necessitat de persones com ells!. Són aquestes persones les que deixen petja en la vida de la gent i en la vida d’un país. Persones que generalment no surten massa als diaris ni són massa conegudes, (no és aquest el cas de Mn. Modest Prats). Persones que no fan soroll, però que fan molta feina i molt ben feta. Ho vaig poder comprovar personalment  l’any passat quan, amb motiu de que l’Escola de Formació Professional Castellvell de Solsona i l’actual Escola Arrels II va fer els 50 anys de funcionament, vam reunir-nos allà un munt de gent (ex alumnes, ex professors, amics de Mn. Ferran) i tots estàvem d’acord que tot allò no existiria ni hauria tirat endavant sense l’ànima i l’esperit de Mn. Ferran. No tinc cap dubte que seguirem tenint moltes persones com ells i que sabran seguir els seus passos.

No vull fer un joc de paraules amb aquest títol, encara que ho pugui semblar. Simplement vol ser una petita reflexió per referir-me a un fet que veig que s’ha produït molt quest dies en què, arrel de la mort de l’expresident Adolfo Suàrez,, tothom parla d’ell i d’aquells llunyans dies del que s’ha anomenat “transició”.

No seré jo qui deixi de reconèixer els molts valors de la transició. Es van fer coses que semblaven impensables i que, vistes en perspectiva, crec que van ser un gran encert i un gran pas endavant, sobretot si s’hagués seguit de forma decidida el procés que es va començar  i que va ser tallat d’arrel  amb l’intent de cop d’Estat (o com se li vulgui dir) del 23F de 1981. Reconeixent, doncs, les moltes coses positives que hi van haver aquells dies, cal fer memòria també del gran i vergonyant exercici de “desmemòria” que s’ha fet a partir de llavors. Desmemoriejar o desmemoriar-se pot ser per causa natural i involuntària (amb l’edat passa molt sovint que oblidem coses i que la memòria es torni fràgil), o pot ser degut a que sigui un procés volgut, ben voluntari i fins i tot buscat i desitjat. Quan parlem de memòria històrica volem dir exactament això: no s’ha d’oblidar mai el passat, no s’ha d’amagar i s’ha d’explicar a les generacions futures les coses tal com van succeir o, almenys, de la manera més aproximada possible a la realitat. És una mala tàctica amagar coses, callar-se’n d’altres i deformar la realitat, tot i que tots tenim la tendència natural de fer-ho.

Després d’aquells anys de transició a Espanya s’han esborrat moltes coses –massa- i s’ha fet un gran monument a la “desmemòria” col·lectiva. Ha estat un greu error, les conseqüències del qual encara arrosseguem i els problemes que no es van voler resoldre llavors ara surten molt més grossos i molt més reforçats. Per això aquest dies, que tant es parla de Suárez i de la transició modèlica que alguns diuen que es va fer, encara no ens atrevim a parlar clar i explicar-ho tot. S’expliquen i s’amplifiquen les llums i s’amaguen encara avui les ombres. No va ser només l’expresident Suárez qui va tenir Alzheimer sinó que ha estat una bona part d’Espanya qui n’ha tingut. Un dels símptomes més comuns d’aquesta malaltia és la pèrdua de memòria. Exactament això és el que ha passat a bona part de la societat espanyola: sembla que ens haguem oblidat de les coses i que hàgim començat a desenvolupar una espècie de memòria selectiva que fa que només recordem el que volem. I això és com jugar al solitari i fer-se trampa un mateix. No se’n treu res i, a la llarga, és contraproduent.

Ja seria hora, doncs, que aquí es comencés a parlar clar i que no tot va ser de color de rosa i tan bonic. Ja seria hora que es comencés a jutjar situacions i persones que no van estar a l’alçada de les circumstàncies. Ja seria hora que es comencessis a destapar fosses i veure què hi ha a sota, cosa que no s’ha volgut fer i que sembla que no es vol fer encara. Una llàstima!

Recordeu aquell jubilat grec que es deia Dimitris Christoulas  i que es va suïcidar públicament disparant-se un tret al cap a la plaça Sintagma d’Atenes, situada davant del Parlament grec? Va triar aquesta forma de morir com a protesta per la seva situació personal i per la situació social general de Grècia provocada per la crisi econòmica i pel seu deute extern, que ell considerava odiosa o il·legítima.

Christoulas era un farmacèutic jubilat, estava casat i tenia una filla, Emmi Christoulas. Va vendre la farmàcia que regentava el 1994 i vivia d’una pensió que ell mateix s’havia anat pagant sense ajuda de l’ Estat. Va deixar una nota manuscrita que van trobar a la seva butxaca que deia:

 El Govern de Tsolakoglou ha aniquilat tota possibilitat de supervivència per a mi, que es basava en una pensió molt digna que jo havia pagat pel meu compte sense cap ajuda de l’Estat durant 35 anys. I com que la meva avançada edat no em permet reaccionar d’una altra manera (encara que si un compatriota grec agafés un kalaixnikov, jo li donaria suport) no veig altra solució que posar fi a la meva vida d’aquesta forma digna per no haver d’acabar furgant als contenidors d’escombraries per poder subsistir. Crec que els joves sense futur agafaran algun dia les armes i penjaran cap per avall als traïdors d’aquest país a la plaça Syntagma, com els italians van fer amb Mussolini a 1945.                                                              Dimitris Christoulas, 4 d’abril de 20121

Si no hi ha res de nou, d’aquí menys de dos mesos em jubilaré. Com tantes i tantes persones confio poder viure de la pensió que em toqui després de molts anys treballats. És el que correspondria. Seria lo just, no us sembla? Però cada dia sembla més clar que aquest injust i podrit sistema capitalista en el que vivim no resistirà i se n’anirà en orris tot plegat. Veurem el què quedarà i en què quedaran les pensions de milers de persones, en què quedaran els serveis socials d’un estat de benestar que s’havia anat construint de mica en mica i amb molt d’esforç i, pel que sembla, sobre bases falses. Pel que expliquen economistes entesos –no pas jo- s’havia construït una gran mansió sense fonaments sòlids que poguessin aguantat aquest immens edifici. En una paraula, s’ha construït sobre un gran engany que, encara avui, ens volen fer creure que no és tal. Cada dia ens trobem amb declaracions de persones amb unes immenses galtes i molta cara dura que ens parlen que ja sortim de la crisi, que això ja està fet, que ja es veu la llum al final del túnel i que ja es veuen brots verd… I ens ho volen fer creure persones que tothom sap que són uns “trileros”, que ens ho diuen per distreure la nostra atenció i veure de quina manera ens poden robar una mica més sense que ens en adonem. Tenen por que si ens en adonéssim sortíssim al carrer amb armes, com deia Christoulas.

Per ser digne no cal suïcidar-se, certament. Però és una dolorosa decisió més que cal respectar, sobretot davant de la profunda desesperació d’una persona que veu que ho ha perdut tot i que té molt mal present i encara pitjor futur. Persones que han de remenar contenidors per poder menjar veuen com l’Estat està ajudant als bancs, als banquers mafiosos i està donant totes les facilitats del món als rics i poderosos per tal de que puguin seguir robant. Els milions de persones dignes que hi ha veuen amb desesperació que, si seguim així, no hi haurà pensions per als vells, no hi haurà residències, no hi haurà ajudes socials, no hi haurà una sanitat pública de certa qualitat, no hi haurà una educació digna i no hi haurà gran cosa més que una administració de la misèria per anar tirant.

Em direu catastrofista? No ho sóc. Més aviat sóc tot el contrari i segueixo tenint esperança i ganes de lluitar per uns ideals en què he cregut durant anys i en els que encara segueixo creient, tot i que cada dia m’ho posen més difícil. Si per cas, no m’acuseu a mi i digueu-ho als economistes que encara volen ser sincers, o a persones serioses que escriuen tot això que he portat aquí. Hi ha molta gent que parla clar i diuen que aquest sistema s’ha de canviar urgentment perquè no funciona. I entre aquests que parlen clar hi ha gent de totes les tendències, de totes les professions i de totes les escoles (Niño Becerra, Arcadi Oliveras, Teresa Forcades, Marc Vidal, Josep Manuel Novoa, Sala i Martín i, per suposat, molts més).

Després de veure tot el que estem veient dia a dia, una cosa em queda clara: que caldrà seguir lluitant molt, protestant molt, fer molts esforços, canviar governs i formes de fer, canviar polítics i dirigents, canviar esquemes, segurament que haurem de continuar sortint al carrer i tot per fer-nos escoltar i defensar alguns drets, sense els quals no hi ha dignitat possible… Caldrà no deixar-nos entabanar amb promeses, caldrà molta lluita i molta esperança de que les coses poden canviar i millorar. I caldrà creure que gestos com el de Dimitris Christoulas  i d’altres semblants no són inútils.

“Requiescat in pace” (Reposi en pau), cardenal  Rouco Varela!. No li desitjo pas la mort, tot i que aquest acrònim s’acostuma a fer servir per acomiadar els difunts. Simplement li desitjo que descansi en pau ara que ja no és el president de la Conferència Episcopal Española. Que descansi en pau ell i que deixi descansar en pau als demés, que durant anys ha tingut massa temps i ànims per fer moure tots els fils de l’ Església espanyola. També és cert que els vents li anaven a favor i ningú s’atreví a trencar-li la girada perquè tothom sabia que a Roma hi tenia bons puntals.

Descansi en pau, cardenal Rouco Varela, després del llarg, monotemàtic i avorrit discurs d’ahir. Un discurs que, com era de suposar, era “més del mateix”: clamar contra l’avortament, posicionar-se a favor de la família tradicional, reivindicar les classes de Religió, lamentar-se per “l’amenaça de les possibles ruptures insolidàries”, més laments pel negre panorama que es viu a Espanya (que ell va definir de post cristianisme), vanagloriar-se d’haver lluitat en tot moment per tutelar la doctrina catòlica i contra la secularització i sempre amb un discurs fosc, carregat de paraules i conceptes tèrbols, partidistes, distorsionant la realitat social i eclesial, etc.

Va ser el cardenal Rouco Varela de sempre, al que ens tenia acostumats durant aquests llargs i foscos anys de mandat, on tot ho tenia controlat i en els quals va donar una imatge d’Església d’allò més tradicional, tancada i esbiaixada del tot cap a la dreta, com si no existís -ni pogués existir- un altre tipus d’Església, una Església de mirada oberta a la societat plural que és Espanya actualment i comprensiva amb els problemes que els toca viure als homes i dones d’avui.

Que descansi en pau i que deixi sortir els nous brots i les noves llavors que sembla que vol sembrar el Papa Francesc, un home amb un altre tipus de discurs i amb una altra mirada sobre el món i les persones. A veure si amb el nou President Ricardo Blázquez podem deixar enrere d’una vegada aquesta Església fosca, antiga en tots sentis, inquisidora, ancorada en el passat més atrotinat  i comencem a construir-ne una altra amb una cara nova, on hi hagi lloc per a la misericòrdia i per a tothom que vulgui atansar-s’hi. Necessitem i volem una església acollidora, mare, germana, propera, oberta, dialogant, lliure, pobra, senzilla, amable i més cristiana. Perquè, com ha dit algú, s’hauria de veure si bisbes i cardenals com Rouco Varela ho són gaire de cristians…

Hi ha un text a l’Evangeli (Mt 7,6) que diu: «No doneu als gossos les coses santes ni tireu les perles als porcs, perquè les trepitjaran i després encara es giraran per destrossar-vos».  Entenc que el text vol dir que hi ha moments o situacions en què és inútil donar gaires explicacions a qui és incapaç de comprendre-les o oferir alguna cosa valuosa a qui no pot valorar-la. Aquesta incapacitat pot venir per diverses raons: per curtedat intel·lectual, per incapacitat involuntària de comprendre  la realitat (altres vegades, però, aquesta incapacitat és ben voluntària i culpable, a fe de Déu!), per l’educació rebuda, per falta de crítica, per costum, per mandra, etc.

M’ha vingut a la ment aquesta frase de l’ Evangeli tot veient les manifestacions i les actuacions reiterades d’alguns polítics  espanyols que manifesten una curtesa de mires preocupant. Amb aquesta gent tan poc apta és impossible que un Estat pugui anar bé. Sembla que juguin a veure qui troba la pitjor solució ala problemes. Hi han persones amb la ment oberta, amb una mica de sentit comú i amb voluntat d’escoltar i d’entendre situacions noves; persones capaces de dialogar, d’observar noves realitats, nous comportaments, obrir-se a canvis, a noves idees i formes de fer, a nous països, a nova gent o a noves llengües. I n’hi han d’altres que són incapaces d’entendre res del que passa al seu voltant i davant dels seus mateixos morros. Hi han ments tancades amb pany i forrellat que no les obrirem ni amb un trepant. Trobo que sempre val la pena donar explicacions i fer esforços amb qui veus que està disposat a entendre i està obert. En canvi, arriba un moment en que veus que no val la pena perdre temps i esforços amb el que no vol veure i està hermèticament tancat i ben protegit en la seva fortalesa mental o en la seva torre d’ivori. Espanya té un bon pom de polítics i intel·lectuals d’aquesta mena. Ja podem fer intents, que no hi ha res a fer! Per desgràcia és així i, per tant, qualsevol esforç és com tirar perles als porcs.

No fa gaires dies el govern del PP va menysprear els esforços d’intermediaris internacionals per posar fi al problema d’ETA. Era una oportunitat que se’ls oferia i, una vegada més, van deixar-la passar de llarg. Una vegada més, perles als porcs! Fa anys que hi ha malestar i disconformitat de com van les coses a Catalunya i sembla que ningú ho vulgui veure. Buscar solucions? Cap ni una! Perles als porcs!.I com aquestes en trobaríem un munt perquè sovint sembla que fan les lleis justament per crear problemes nous i deixar descontent tothom. Incapacitat? Mala fe? Interessos inconfessables? Em sembla que hi trobaríem una mica de tot, menys el fet de pensar amb la ment una mica oberta. Ja em direu, per exemple, què li hem de dir al President d’Extremadura quan agafa les balances fiscals i les interpreta tan barroerament tal com ho fa? Perles als porcs! No val la pena perdre-hi ni un minut…

Aquí no trobem ningú disposat a dialogar de veritat i, pel que anem veient en els darrers temps, a Espanya hi ha un munt de gent incapaç d’entendre i interpretar la realitat. Postures inamovibles, replegament, no voler baixar del ruc de cap de les maneres. El problema no és nou i fa segles que s’arrossega. Les diferències culturals, religioses o lingüístiques a Espanya no s’han acabat d’entendre mai i la solució ha estat massa vegades la dels Reis Catòlics (?) amb els jueus: expulsió, acusacions i, si cal, presó. I les conseqüències ja veiem quines són: els problemes no s’arreglen i cada cop es fan més grans.Perles als porcs!

I per acabar i parlant de porcs: fins i tot han estat capaços de crear un problema on no hi era amb l’assumpte dels purins Una cosa que semblava prou ben solucionada i de la que se’n treia un bon rendiment (fer electricitat dels residus dels porcs) han tingut la brillant idea d’espatllar-la i fer-ne un greu problema per a centenars de famílies i per un munt de territoris. Si a vegades sembla fins i tot que els porcs siguin més intel·ligents que ells!

Recordeu aquell personatge que sortia ja fa uns anys a TV3 i que es deia Capità Enciam? Era un personatge de ficció que intentava fer-nos entendre -amb un sentit de l’humor ben peculiar- que era molt bo i molt útil reciclar, encara que fos a través de petits gestos. Per això sempre acabava proclamant el seu lema dient: “Els petits canvis són poderosos”.

I trobo que és molt cert. En tots els àmbits de la vida els petits gestos, les petites coses normalment són decisives i tenen molta importància. Primerament, perquè la majoria de nosaltres no estem capacitats, ni potser tenim oportunitat, de fer grans coses. La vida de la majoria de nosaltres consisteix en fer una vida d’allò més normal, una vida que no crida gaire l’atenció i que passa molt desapercebuda. Només algunes persones –poques- tenen molta rellevància i tenen el poder de canviar la història, per a bé o per a mal. A més, normalment només ens fixem amb aquests grans fets i menyspreem els petits detalls. Aquí podríem recordar aquella popular cançó anglesa que diu:

Per un clau es va perdre una ferradura,
per una ferradura, es va perdre un cavall,
per un cavall, es va perdre una batalla,
per una batalla, es va perdre un Regne.
I tot per un clau d’una ferradura.

Un dia m’explicava una persona que es va donar de baixa de Telefònica perquè la companyia havia contractat Rodrigo Rato, un dels imputats pel cas Bankia. En un primer moment vaig pensar que era un gest sense importància, però després, pensant´ho bé, vaig veure que no ho era i que si molta gent féssim petits gestos com aquest potser les coses canviarien. Això potser ho podríem fer amb companyies elèctriques, bancs, comerços, restaurants, etc. L’altre dia llegia una notícia a 20 minutos  de que 20 exministres i dos expresidents estan a sou de les grans companyies espanyoles. La notícia era de l’any 2012. En aquest moments ja deuen ser el doble perquè, si alguna cosa tenen aquesta gent, és que de seguida troben qui els fitxi perquè les empreses saben que en trauran un bon rendiment pels contactes a tots els nivells han anat fent durant la seva vida política. I no cobren pas poc!

Jo n’he fet algun d’aquest gestos i no me’n penedeixo. Fins i tot a vegades penso si no hauria de ser més valent i fer-ne alguns més. I potser ens hi hauríem de posar tots a fer-ne per tal de que no segueixin prenent-nos tant el pèl. I si ens el volem deixar prendre, almenys que sapiguem qui ens el pren. I una altra cosa: potser és tant important fer el gest com explicar-lo. Si vaig a un lloc i no m’atenen bé potser no n’hi ha prou de no tornar-hi a anar, sinó que potser cal que diem a l’amo o a l’encarregat que no n’hem quedat contents, que no hi tornarem més i que en farem difusió entre amics i familiars del nostre desencant. Un petit gest sense importància? Potser sí, però un munt d’aquests gestos poden fer canviar algunes coses com s’ha pogut comprovar amb el tema de les Preferents o dels desnonaments. Amb les xarxes socials actualment estan canviant moltes coses i els petits esforços se sumen molt ràpidament i creixen amb una rapidesa que comencen a fer por a alguns poderosos. Segur que no ho canviarem tot, però segur que podrem canviar-ne moltes.