A PEU

Quan es mor algú que coneixem i que sentim proper, o quan es mor algú que potser no coneixem -però que d’alguna manera també sentim proper- normalment el nostre cap rebobina i comença a recordar coses que ens relacionen amb aquesta persona. Deu ser la manera que tenim els humans de fer reviure, de ressuscitar d’alguna manera aquella persona. Mentre algú la recordi, aquella persona restarà viva d’alguna manera. Viu en nosaltres i també en el record, l’amor i l’estima de moltes altres persones. A vegades, aquestes persones són tantes i esteses en tots els raconets del món que aquell record ja es torna memòria històrica universal. Ens passa, com deia, amb els familiars, els amics i els coneguts, però ens passa també amb famosos, com per exemple, cantants, escriptors, artistes, etc. Considero que és una bona cosa recordar la gent que ha fet coses bones per a la humanitat.

Quan mor algun escriptor, algun director o artista de cine, algun cantant o algun pintor tinc el costum d’ escoltar alguna música, rellegir alguna cosa o veure una pel·lícula del personatge en qüestió. Sobretot, com deia abans, si en algun moment anterior de la meva vida havien despertat en mi algun sentiment agradable i m’havien fet gaudir amb la seva obra. És la manera de fer-los reviure i retre’ls un petit i anònim homenatge personal.

És el que m’ha passat amb Juan Gelman, un escriptor que vaig llegir força en els anys que vaig viure a l’Uruguai. De fet, va ser llavors quan el vaig conèixer, en aquells anys foscos de les dictadures llatinoamericanes, que a ell  li van causar tant dolor. M’agrada d’ell sobretot la poesia, tot i que també l’havia seguit una mica com a articulista. Recordo un  text que va publicar un parell d’anys després que trobessin les restes del seu fill i que es titulava “Elogio de la culpa”. Allà feia algunes angoixants preguntes:

“Hubo que ser “inocente” para tener acceso a la categoría de “víctima de la dictadura militar”? Mi hijo no lo fue. No fue “inocente”, sí víctima. Marcelo Ariel Gelman tenía 20 años cuando fue secuestrado en su casa por un comando militar, el 24 de agosto de 1976. También fue secuestrada su esposa Claudia, encinta de 7 meses. Los restos de Marcelo fueron hallados a fines de 1989, gracias a la abnegada labor del Equipo Argentino de Antropología Forense. Fue asesinado de un tiro en la nuca disparado a medio metro de distancia. Ahora tiene sepultura y es éste un hecho sumamente importante para un padre huérfano de hijo, como soy, porque el rescate de sus restos fue el rescate de su historia.

Després de fer una breu història de totes les inquietuds polítiques i del recorregut del seu fill acaba dient:

Estoy orgulloso de la militancia de mi hijo. A veces pienso que algo tuve que ver yo con ella y eso redobla mi orgullo y mi dolor. Mi hijo no era un “inocente”. Le dolían la pobreza, la ignorancia, el sufrimiento ajeno, la estupidez, la explotación de los poderosos, la sumisión de los débiles. Nunca se sintió portador de una misión, pero quiso cambiar el país para que hubiera más justicia. Hizo lo que pudo, callada, humildemente. De todo eso fue “culpable”. ¿Y no fue por eso víctima de la dictadura militar? Repito la pregunta: ¿Hubo que ser “inocente” para tener acceso a categoría de “víctima de la dictadura militar”?

Preguntes fondes, interessants i transcendentals. Preguntes que continua fent-se cada dia molta gent que lluita per uns ideals. Gent que quasi sempre és acusada de “culpable” quan els autèntics culpables són ben bé uns altres. Els autèntics culpables s’escapen barat del càstig –si és que mai en reben algun- i poden fugir sense deixar-se gaires pèls a la gatera. Els plats trencats els paguen els pobres desgraciats de sempre i quan gosen alçar la veu resulta que encara són ells els acusats, els assenyalats, els culpables. És a tots aquests lluitadors per la justícia a qui se’ls pot aplicar altre cop aquest text i elogiar-los la seva culpa, les seves ànsies de canviar les coses, els seus somnis esperançats i les seves utopies realitzables.

I tota aquesta gent no és pas innocent. És clar que no són innocents!. I convé que que hi hagi molta gent que segueixi sense ser innocent. Recordeu la novel·la de Miguel Delibes “Los santos inocentes”? Avui, com en tantes altres circumstàncies ens ve com l’anell al dit. Els innocents de la novel·la era una pobre família al servei del “señorito del cortijo”; una família humiliada, explotada, arraconada i tinguda per no res. Bé que se n’adonaven prou i n’estaven ben tips. Però què faran? La seva única esperança era lluitar per a que els seus fills poguessin sortir d’aquella misèria moral i d’aquell indigne racó de món. Ja sabeu com acaba de malament la història…

Tota aquesta injustícia moral i social contra la que lluitava el fill de Juan Gelman i tants i tants lluitadors actuals víctimes “innocents” d’una greu crisi econòmica, no pas provocada per ells sinó per un capitalisme ferotge que té com a bons instruments i intermediaris els governs, els bancs, molts polítics i ex polítics que no tenen cap escrúpol d’asseure’s als consells d’administració de les grans empreses (que no fan res més que acabar d’escanyar els més pobres) és la causant de que cada dia hi hagi més “culpables”. Això sí. Tots aquests innocents contínuament culpabilitzats per governs com el del PP ja en comencen a estar tips de suportar tanta infàmia, tanta injustícia i formes de govern tan hipòcrites que no fan més que capgirar el sentit de les coses. Cada dia que passa sembla que anem veient més signes i avisos de que la cosa no pot continuar així. Aquests culpabilitzats innocents se’n van atipant. Alerta, doncs. És un avís que ens fan a tota la societat.