20 set. 2013
Instint de supervivència
Ha tornat a passar un cop més. I cada cop que passa, em quedo meravellat de la capacitat de supervivència que tenen tots els éssers vius i, en conseqüència, la que tenim també els humans. D’on ens ve aquesta ancestral ànsia de voler seguir vivint de la manera que sigui i mirar d’esquivar buscant totes les sortides possibles a aquelles situacions crítiques que ens posen al límit?.
Ha tornat a passar un cop més a la serralada dels Andes (¿recordeu la tragèdia d’aquells estudiants uruguaians que van tenir un accident d’avió i es van estar 72 dies perduts entre la neu i el fred?). I un altre cop ha estat un uruguaià, Raúl Gómez, de 58 anys, que va ser trobat en molt precari estat de salut (deshidratat i havent perdut més de 20 quilos) després d’haver estat perdut vora quatre mesos i haver-se pogut refugiar –finalment- en un refugi a 4500 metres i on el van trobar per casualitat uns tècnics que amidaven la quantitat de neu que hi havia a la zona.
Cada vegada que llegeixo notícies d’aquest tipus penso: què hi ha darrere de tot això?. Penso en el sentit de la vida i de la mort; penso en aquesta set infinita de viure que tots tenim i que no sabem massa bé d’on ens ve; penso si no tenim també un altre tipus d’instint bàsic (discutit per alguns i per uns altres gens ni mica) que podríem dir-ne espiritual o recerca de Déu. El que en podríem dir recerca de l’infinit.
Diuen els entesos que la supervivència és una de les capacitats que qualsevol ésser viu posseeix a l’hora de sobrepassar circumstàncies específiques que poden atemptar contra la seva vida i que, en tots els casos , l’instint de supervivència es dóna de manera espontània i immediata com a forma de calmar aquelles situacions de perill imminent. L’instint de supervivència forma part d’aquells instints vitals primaris que tenen per finalitat la conservació de l’existència de l’espècie (menjar, beure, reproduir-se, lluitar o fugir, buscar refugi davant les inclemències climàtiques). Després diuen que ja en venen altres instints que podríem qualificar de més secundaris (plaer i benestar, companyia, prestigi, poder, cultura…). Però, curiosament, també és dóna generalment un fet: moltíssimes vegades, després de que hom s’hagi trobat en situacions extremes, es veu la vida des d’una altra perspectiva de com es veia abans i hi ha uns canvis evidents de valors i de vida.
Per això em va fer gràcia el que va respondre aquest home quan li van preguntar si creia en Déu. Va respondre: “Abans no, però ara sí que hi he de creure per nassos”. Ell sabrà per quin motiu ho diu…
No hi ha resposta
