A PEU

Un conservador, en termes generals, podríem dir que és aquell que té per missió conservar alguna cosa. És bo que hi hagi persones que es dediquin a conservar amb sentit certes coses com, per exemple, el patrimoni d’un país. Conservar, en principi, podríem dir que és una cosa bona perquè la humanitat sempre ha evolucionat a partir del que ha anat aprenent i transmetent a través dels segles.

Conservar, doncs, és bo. I ho són també, en un altre àmbit,  els conservants o conservadors, que són aquelles substància que, afegides als productes alimentaris en una petita proporció, n’eviten l’alteració microbiana i n’eliminen o impedeixen el creixement de microorganismes. Però els conservants han de ser proporcionats, serveixen pel que serveixen i duren el que duren. La societat també s’ha proveït dels seus conservants: són els partits que en diem conservadors i que, en principi, lluiten contra les innovacions que els sembla que amenacen l’ordre social. Està bé, com dèiem, que hi hagi conservadors però caldria preguntar-nos fins a quin punt podran conservar una llauna que ja té molts anys, està a punt de caducar i potser ha arribat l’hora de decidir què en fem.

Arribats aquí, ens podríem preguntar fins a quin punt és bo ser conservador i si a vegades pot arribar fins i tot a ser dolent. Cada dos per tres ens avisen que hem de tenir cura amb certs conservants que posen als aliments perquè diuen que són contraris a la salut. Massa conservants està comprovat que no són bons. No haurem de tenir cura també de certs conservadors que volen preservar la societat de tot tipus de progrés que ells consideren malèfic i, per tant, volen deixar sempre les coses tal com eren al passat o, com a mal menor, tal com són ara i creuen més amb l’immobilisme i les formes històricament establertes que no pas amb els canvis?.

Aquesta pregunta o reflexió és ben oportuna fer-se en aquest moment que viu la societat catalana i ens podria portar a preguntar-nos si tot el vell és bo o si tot el nou és dolent. O al contrari, si tot el vell és dolent i tot el nou és bo. Segur que no arribarem a posar-nos d’acord i també segurament que arribarem a la conclusió de que cada situació depèn de moltes circumstàncies i cada moment és únic i diferent. Però en moments com el que vivim potser seria bo fer-nos la pregunta i podria ser bo també qüestionar-nos una mica les coses perquè la societat ha canviat molt en poc temps i canvia cada cop més de pressa. Potser ens caldria preguntar quines coses ens encadenen al passat i quines ens alliberen; quines coses ens fan més infeliços o més feliços; quin camí ens porta al progrés global i quin ens porta a l’estancament i a la mort. Caldria preguntar-se si cal que visquem tota la nostra existència tal com ara o si podem –i volem-  viure d’una altra manera.

Potser caldria preguntar-nos també per què fem les coses, per què les fem com les fem i per quin motiu no les volen canviar. Caldria preguntar—nos-ho tot: si el canvi és bo per si mateix i si no ens comportem simplement per esnobisme o perquè, a fi de comptes,el més fàcil és seguir la moda. Caldria preguntar-se si els canvis que inevitablement produeix la història no els haurien d’acompanyar les institucions, els partits polítics, els intel·lectuals, les elits, els líders i les persones que tenen algun tipus d’influència en el seu àmbit. Tant difícil és qüestionar-se les coses i poder debatre lliurament?. Es veu que sí!. A vegades penso que cada cop més la societat va per un costat i les institucions i partits per un altre completament diferent, fet que produeix un tall i un allunyament irreconciliables i que fa que els problemes, en lloc de solucionar-se, cada cop siguin més greus: partits que s’allunyen del que la societat demana; legisladors que legislen com si visquessin a Mart i no pas a la Terra; sistemes econòmics que, sabent que no resolen res, no es canvien, etc.

Totes aquestes coses me les pregunto aquests dies mentre la societat catalana espera (ben asseguda, perquè si no podria cansar-se) la resposta de la carta que Mas li va adreçar a Rajoy, tot i sabent que la resposta serà la ja sospitada, tancant portes, finestres i camins per tal de que tot quedi sense sortida i pretenent que tot quedi igual com està. Les demandes dels ciutadans sembla que no conten per a res i demanar una mica d’imaginació i diàleg tampoc sembla que sigui demanar res de l’altre món. Però és que ens trobem amb un tipus de conservadors que volen conservar tant que, quan se n’adonin, es trobaran amb la llauna caducada. I ja sabem què passa quan una llauna caduca: explota, rebenta i ho esquitxa tot.

Tags: Conservadors, SOCIETAT

Comentaris RSS