A PEU

EL MATÏ DIGITAL publicava el 22 de Novembre passat una altra  carta a un polític, després del ressò que va tenir la que va dirigir a Alicia Sánchez Camacho al mes d’Octubre. Suposo que volia que s’assabentessin, tant els del PP com els del PSOE, del que pensem una bona part de catalans. I ho feia amb el seu estil directe i sense pèls a la llengua –tal com ha de ser, per altra banda- perquè sembla que cap dels dos grans partits espanyols ho volen entendre. Aquí teniu la carta:

Carta al Sr.Bono

Respetado señor.

Soy un cura catalán con poca cosa más y con suficiente instinto de conservación para ahorrarme los panfletos y sandeces de una campaña electoral.

Así que fué al biés que le oí en televisión despachándose a sus anchas temperamentales sin dejar de ser bondadoso.

Usted repudiaba aqeullas apreturas políticas dictatoriales de antaño mandadas por el general, pero conservaba la misma idea de él en cuanto a la sagrada unidad de España, que ampliándola a la insaciable voracidad madrileña, llega a lo grotesco queriendo que el Mediterráneo desagüe en el Manzanares.

Lo dejo porque voy a por más.

Con la anchura de horizontes que le caracteriza, usted ha dicho una y otra vez que se puede ser catalán y español. Tal dilema no le toca a usted, español sin ser catalán, pero me toca de lleno a mi que soy catalán y me lo ponen muy negro para sentirme español.

Compréndame.  A mis noventa y dos años he vivido cuarenta y seis, la mitad justa, con el catalán prohibido en las escuelas.

Me responderá que ahora no andamos por tales duricias y que más de un resquemado añorando otros tiempos se queje de un español olvidado en la pedagogía.

Dejémoslo.  No voy a apedrearlo con un memorial de agravios, pero desde la ignominia del café para todos hasta hoy no recuerdo un solo gesto de ustedes de comprensión para con los catalanes.

Me apena ver como nunca comprenderán que el catalán es para mi tan sagrado como para ustedes el castellano.  Y si para ser español tengo que aceptar el mínimo desprecio de mi idioma, me es imposible serlo.

Es muy difícil, pero espero que nos comprendan, sólo podremos ser españoles si nos aceptan alegremente como catalanes.

Así hemos llegado a este momento.  Ustedes nos han cerrado todas las puertas, sólo nos queda una, ya me entiende.

Con todos mis respetos.

Mn. Josep Maria Ballarín

Tags: Josep M. Ballarín, POLÍTICA

Seguint amb el mateix tema d’ahir i sabent que parlar dels bancs –i, sobretot, de les males pràctiques d’alguns banquers- és un assumpte del que en podríem parlar molt i no acabaríem mai, avui m’agradaria aturar-me en un altre aspecte: el de les execucions hipotecàries, un assumpte gravíssim que cada dia toca a més gent i que aquest govern incompetent del PP no sap (o no vol) resoldre, com és evident que no sap resoldre la majoria d’assumptes que té entre mans i que ens porta a tots cap al precipici

El diari ‘El País’ publicava fa uns dies aquest gràfic que veieu aquí, extret d’un estudi del Colegio de Registradores de España, que deia:

“El fin de la burbuja inmobiliaria provocó, solo durante el año 2012, que la banca se quedara con 30.034 primeras viviendas por impago de los créditos, una media de 115 desahucios por día hábil o, lo que es lo mismo, uno cada 15 minutos. El número de viviendas, de primera y segunda residencia, que se quedaron los bancos el año pasado, asciende a 38.778, según el mismo informe. Otro dato que muestra la crudeza de la situación es que la banca admitió 11.441 daciones en pago en primera vivienda ante la insolvencia de sus clientes. Y, por último, el informe afirma que en 2012 se iniciaron 65.778 procesos de ejecución hipotecaria”.

Un autèntic problema social, per tant, que el Govern del PP no vol resoldre. Sembla que alguns governs autonòmics s’ho miren amb una mica més de sensibilitat i busquen maneres de resoldre el problema. El d’Andalusia ha estat el primer en fer un Decret LLei que, entre altres coses, regula l’expropiació temporal d’habitatges propietat dels bancs.I segur que seguiran altres per aquest camí perquè, tal com van les coses no sembla just ni raonable deixar més gent al carrer, podent trobar solucions com es podrien trobar. Ja seria hora que algú s’enfrontés obertament als bancs i els digués que no n’hi ha prou de guanyar diners sinó que han de tenir també una funció social en moments com els actuals. I que si a ells els han ajudat, potser també ha arribat l’hora que ells ajudin una mica.És intolerable acceptar sense indignar-se una notícia com la que porten avui els diaris: “Els quinze membres del consell d’administració de la Sareb van guanyar 142.917 euros al desembre del 2012, el primer mes de funcionament del conegut com a "banc dolent", dels quals 32.916 euros els va rebre la presidenta, Belén Romana”.

És en aquest sentit que ha parlat l’artista, activista i creador Dionisio González, un asturià de naixença però que viu i treballa a Sevilla, que és Doctor en Belles Arts i professor de la Universitat de Sevilla, molt famós pel disseny de les seves cases (que alguns diuen que són impossibles, però que ell les defensa com a molt possibles). Opinant sobre el Decret de la Junta d’Andalusia deia:

“Me parece una ley defensiva ante una ley abusiva. Da la sensación de que el decreto de expropiación de la Junta más que un golpe de efecto es un golpe de afecto. Esta situación llega después de muchos suicidios y escenas dramáticas que han enrojecido a la Unión Europea que nos impuso unas reglas demasiado severas. Sin embargo, ya sabemos que es más fácil que caiga un Gobierno que un banco. Hasta ahora hemos salvado a los bancos y ellos nos han correspondido con el mayor de los desafectos y la inhumanidad”.

On és el dret a una vivenda digna que recull la Constitució? Qui es cuida de fer-lo acomplir? On són mes mesures adequades per tal de posar una mica re racionalitat als drets fonamentals de les persones, que cada dia són més conculcats i més oblidats?. Els grans culpables d’aquest desgavell són els governs  i els bancs i caixes. Els governs perquè no fan lleis adequades i una mica més justes. I els bancs i caixes perquè s’estan beneficiant molt de tot plegat posant com excusa la crisi i fent pagar tots els plats trencats a la pobra gent que ha quedat sense feina i sense poder pagar les hipoteques. Ja sabem que alguns han estirat més els braç que la màniga però també és cert que els bancs en són en gran part culpables per no haver pres prou mesures i no haver explicat bé la lletra petita. Bancs, constructores, immobiliàries, ajuntaments… tots en són una mica culpables. Per tant, a tots ells els correspon ara d’arreglar una mica la situació tan desesperada per a moltes famílies que, de cop i volta, es veuen al carrer i sense ni poder menjar.

Tags: ECONOMIA

Avui rebia un correu on explicava que la banca a Espanya (el que llavors s’anomenava taula de canvi) va aparèixer durant el regnat de Jaume I El Conqueridor (1213-1276). La legislació romana i goda que regia aquest negoci va ser substituïda.

Aquests són alguns dels articles d’aquella nova legislació bancària que havia sortit:

El 13 febrer 1300 es va establir que qualsevol banquer que es declarés en fallida seria humiliat per tot el poble, per un pregoner públic i forçat a viure en una estricta dieta de pa i aigua fins que tornés als seus creditors la quantitat completa dels seus dipòsits.

El 16 maig 1301 es va decidir que els banquers estarien obligats a obtenir fiances i garanties de terceres parts per poder operar i aquells que no ho fessin no se’ls permetria estendre unes estovalles sobre les seves taules on treballaven. El propòsit d’això era fer saber a tothom que aquells banquers no eren tan solvents com aquells que usaven estovalles, és a dir, que estaven recolzats per fiances. Qualsevol banquer que trenqués aquesta regla (per exemple, que operés amb unes estovalles, però sense fiança) seria declarat culpable de frau.

No obstant això  i malgrat tot, els banquers aviat van començar a enganyar els seus clients. A causa d’aquests enganys, el 14 agost 1321 es va establir que aquells banquers que no complissin immediatament els seus compromisos, se’ls declararia en fallida, i si no pagaven els seus deutes en el termini d’un any, caurien en desgràcia pública, el que seria pregonat per portaveus per to el poble. Immediatament després, el banquer seria decapitat directament davant del seu taulell i les seves propietats venudes per pagar als seus creditors.

Existeixen evidències documentals de que això es complia. Per exemple, el banquer català Francesc Castelló, va ser decapitat directament davant seu taulell en 1360, en estricte compliment de la llei.

I acabava el correu amb aquest apunt: A  veure si PRENEM NOTA … Per qui comencem?

Jo no seria tan dràstic. No cal arribar al límit de decapitar ningú. Però sí que potser alguns banquers necessitarien que se’ls fes “escrache” i es fessin públics els abusos que cometen. És immoral que, en plena crisi, amb la necessitat urgent de crear feina i necessitant préstecs per a subsistir moltes empreses completament viables, no prestin diners i només pensin en augmentar els seus beneficis. Els bancs han estat ajudats amb milers de milions i ells no són capaços d’ajudar a qui ho necessita per fer que la societat pugui seguir funcionant mitjanament bé en un moment de crisi. Avui mateix, per exemple, llegia que
el BBVA ha guanyat 1.734 milions d’euros el primer trimestre, un 72% més que al mateix període de l’any passat, sobretot gràcies a la bona marxa dels mercats emergents i a la venda d’actius. I com aquest, alguns més. Ja sé que els bancs existeixen per guanyar diners i que no són Càritas… Però d’aquí a tancar l’aixeta del crèdit en un moment com el que estem vivint hi va un bon tros.

Potser sí que haurem de començar aprendre nota i haurem de començar a posar els nostres pocs diners en altres bancs. L’anomenada banca ètica pot ser una bona solució.

Tags: ECONOMIA

El diari BON DIA, que es reparteix gratuïtament per les contrades de Lleida, cada any fa un anuari que -mes a mes- repassa els esdeveniments més significatius de l’any. Per fer-ho, el diari demana a una colla de persones  de les comarques de Lleida que tenim blog i que el diari té l’amabilitat d’enllaçar-nos, si volem escriure un petit article sobre l’esdeveniment de l’any anterior que a nosaltres ens sembli important.

Ahir, diada de Sant Jordi, va sortir al carrer l’anuari del 2012. Aquest és l’article que jo els vaig enviar:

L’ESCALADA INDEPENDENTISTA

Els alpinistes saben bé què significa l’escalada. Saben que per arribar al cim de les grans muntanyes han de superar milers de dificultats. Tot i això, tots ells somnien en poder fer els 14 pics que tenen més de 8.000 metres. És el gran somni de qualsevol alpinista.

El gran somni d’una majoria de catalans és la independència. Independència, aquesta aspiració que alguns -de forma una mica despectiva- han anomenat escalada independentista,  no és res més que el desig de llibertat que tot ésser humà porta a dins i que surt d’una manera o altra quan aquesta es negada sistemàticament. Som cada un de nosaltres qui ens sentim lliures o no i no són ells qui ens ho han de dir. Si tenim lleis i Constitucions que no ens serveixen per ser-ho, cal canviar-les. I si volem decidir el nostre futur, cal crear els instruments per a poder-ho fer.

En aquest procés d’escalada que ja fa temps que vam començar, l’any passat vam fer un dels cims emblemàtics el dia 11 de Setembre amb la gran manifestació de Barcelona que -ho vulguin o no- marcarà una fita dins del procés sobiranista català. Des de llavors han canviat algunes coses i encara en canviaran moltes més, tot i els ingents esforços que hi posen des de Madrid per a frenar aquest procés. Ho faran jugant tant brut com puguin i sabent que tenen molt més poder que nosaltres i sabent que tenen els àrbitres interpretant les lleis a favor de les seves conveniències. Ho intentaran de totes les maneres, però també hem d’estar convençuts que el procés no té marxa enrere i que aquell 11 de Setembre es va aconseguir una gran fita perquè, a fi de comptes, el que fa que les coses es produeixin és la voluntat popular. Aquesta és la nostra força i el nostre poder. Sabem que davant nostre encara hi tenim altres cims per conquerir, que ens esperen i que no podem defallir.

Han passat molts dies des que vaig escriure l’article. Sembla que les coses no es mouen; sembla que els ànims ja no són els que eren; sembla que, fins i tot, s’ha anat establint un cert pessimisme, o sigui, aquell estat d’ànim que ens fa semblar que vivim en la pitjor situació possible. Alguns ja apunten que  hem agafat un camí sense sortida. Però jo crec que no és cert i segueixo pensant el que pensava llavors: que la força la tenim nosaltres –el poble- i serà el que nosaltres vulguem que sigui i que sabrem trobar el camí que ens porti cap allà on volem anar. Potser haurem de fer marrades; potser equivocarem camins per voler fer massa via, voler fer dreceres i voler arribar abans; potser haurem de tornar enrere per tal de retrobar el camí bo… Però segueixo pensant que ens sortirem perquè noto en l’ambient que el poble català cada dia es convenç més de que hem de buscar sortides (pitjor que ara difícilment podrem estar) i perquè cada dia som més. Els entrebancs que ens posin no faran altra cosa que enfortir-nos, per bé que potser ens farà ser més cauts i més vius. Però -tard o d’hora- tot arribarà, ja ho veureu!

Tags: Catalunya, Independència, POLÍTICA

Darrerament ens arriben de Roma bones notícies. Ja era hora!. Avui en llegia una d’aquelles que valen la pena: Monsenyor Romero ( Sant Romero d’Amèrica, com l’ha batejat Pere Casaldàliga) podrà ser aviat sant. El Papa Francesc així ho vol i ha desbloquejat el procés de beatificació, segons ha explicat Vincenzo Paglia, president del Pontifici Consell per la Família.

Qui va ser arquebisbe de SAN SALVADOR va ser assassinat d’un tret al cor mentre celebrava missa el 24 de març de 1980, ara fa 33 anys. L’any 1994 es va obrir el procés de beatificació a El Salvador. Una vegada acabat el procés diocesà, l’any 1996 el procés va passar al Vaticà i allà es va parar tot. Joan Pau II i després Benet XVI no ho veien amb bons ulls, com tampoc els agradava gens la teologia de l’alliberament. Per sort, el Papa Francesc veu les coses d’una altra manera i sembla que vol donar resposta al clam popular de fer sant al màrtir Romero. Un signe més d’esperança que ens dóna aquest Papa!

Pere Casaldàliga li va fer aquest poema, que ja s’ha fet clàssic.

San Romero de América, Pastor y Mártir nuestro

El ángel del Señor anunció en la víspera…
El corazón de El Salvador marcaba
24 de marzo y de agonía.
Tú ofrecías el Pan,
el Cuerpo Vivo
-el triturado cuerpo de tu Pueblo;
Su derramada Sangre victoriosa
-¡la sangre campesina de tu Pueblo en masacre
que ha de teñir en vinos de alegría la aurora conjurada!
El ángel del Señor anunció en la víspera,
y el Verbo se hizo muerte, otra vez, en tu muerte;
como se hace muerte, cada día, en la carne desnuda de tu Pueblo.
¡Y se hizo vida nueva
en nuestra vieja Iglesia!
Estamos otra vez en pie de testimonio,
¡San Romero de América, pastor y mártir nuestro!
Romero de la paz casi imposible en esta tierra en guerra.
Romero en flor morada de la esperanza incólume de todo el Continente.
Romero de la Pascua latinoamericana.
Pobre pastor glorioso, asesinado a sueldo, a dólar, a divisa.
Como Jesús, por orden del Imperio.
¡Pobre pastor glorioso,
abandonado
por tus propios hermanos de báculo y de Mesa…!
(Las curias no podían entenderte:
ninguna sinagoga bien montada puede entender a Cristo).
Tu pobrería sí te acompañaba,
en desespero fiel,
pasto y rebaño, a un tiempo, de tu misión profética.
El Pueblo te hizo santo.
La hora de tu Pueblo te consagró en el kairós.
Los pobres te enseñaron a leer el Evangelio.
Como un hermano herido por tanta muerte hermana,
tú sabías llorar, solo, en el Huerto.
Sabías tener miedo, como un hombre en combate.
¡Pero sabías dar a tu palabra, libre, su timbre de campana!
Y supiste beber el doble cáliz del Altar y del Pueblo,
con una sola mano consagrada al servicio.
América Latina ya te ha puesto en su gloria de Bernini
en la espuma-aureola de sus mares,
en el retablo antiguo de los Andes alertos,
en el dosel airado de todas sus florestas,
en la canción de todos sus caminos,
en el calvario nuevo de todas sus prisiones,
de todas sus trincheras,
de todos sus altares…
¡En el ara segura del corazón insomne de sus hijos!
San Romero de América, pastor y mártir nuestro:
¡nadie hará callar tu última homilía!

Pere Casaldàliga

Tags: Església, Monsenyor Romero, Pere Casaldàliga

Sense entendre-hi gens ni mica i simplement com a observador i lector del que diuen els que -en teoria- en saben més veig el panorama político-social una mica complicat pels catalans. La planificació que fan els grans partits espanyols del nostre futur (el de Catalunya) és tan evident que ja no cal confiar gens ni mica en una sortida digna. Parlen de diàleg, però el diàleg no el sé veure per enlloc. Únicament ens queda anar fent els passos necessaris per anar planificant el nostre futur independent.

Als catalans no ens deixaran fer altra cosa que gestionar la misèria. Aquesta és la pura i dura realitat. La crisi-estafa que estem vivint és el pretext perfecte per portar-nos al límit entre la vida i la mort. No ens deixaran morir perquè –senzillament no els convé- però faran tot el possible per tenir-nos amb l’aigua al coll i restar a les seves mans. L’únic que ens queda és marxar com més aviat millor, tot i que faran l’impossible perquè això no es produeixi.

Entretant, ens tindran collats i haurem de rebaixar totes les nostres expectatives: pitjor sanitat, pitjor educació, pitjors ajudes socials, menys drets, menys feina, pitjors salaris…  Com a molt, ens deixaran gestionar la misèria. Ens deixaran triar el color de la caixa amb la quan voldrem ser enterrats perquè, a fi de comptes, és de les poques coses que ens deixaran fer. Per això és urgent que vagin quallant iniciatives com les de la Forcades i l’ Oliveres: assolir la independència i gestionar els nostres diners, les nostres necessitats i les nostres coses de la forma més neta i correcta possible. Tot alhora. No una cosa sense l’altra perquè és impossible si no van totes juntes. No aconseguirem cap independència política si no tenim independència econòmica. Sortiríem molt millor de la crisi si ens deixessin ser solidaris sense ofegar-nos. I, segons ens diuen molts economistes de gran prestigi, no és veritat el que deia l’altre dia "The Times" que alertava que, amb la independència, Catalunya seria "més pobra".

I és fals perquè la realitat ens demostra que Catalunya és com aquell que es tira a l’aigua per salvar el company que s’ofega i el que surt ofegat és ell. Tant de bo fóssim capaços d’aconseguir aquesta necessària unitat per tal de que la força per a fer front a l’enemic fos més gran i, junts, poguéssim buscar i trobar les complicitats externes per poder fer els passos necessaris. De moment, Kosovo sembla que ho ha trobat, tot i que li ha costat una colla d’anys…

Tags: Catalunya, POLÍTICA

Cada any, quan arriba Sant Jordi, ens arriba una gran inundació, no pas d’aigua sinó de llibres. Llibres nous arreu. Un munt. Una autèntica benedicció si no fos perquè són massa i hom no pot arribar a tots els que voldria llegir. Però està bé que n’hi hagi molts perquè sempre n’hi ha algun que fa el pes i acabes comprant-lo i llegint-lo, cosa que està molt bé, no trobeu?.

Aquest any ja tinc triat –i demanat al propi autor-el llibre que compraré. És d’un amic virtual (no ens coneixem personalment) que té un blog que jo segueixo amb total devoció perquè trobo que val molt la pena. El blog es diu  "CON CARTONES POR LA CALLE" i l’autor és l’ ENRIQUE RICHARD, un voluntari de la Fundació Arrels. Com que el llibre l’ha auto editat ell mateix només es pot adquirir a Arrels Fundació (Riereta, 24), a la llibreria Claret (Roger de Llúria, 5) i a la rambla del Raval per Sant Jordi.

I per què us el recomano amb tant interès, sense ni tan sols haver-lo llegit?. Doncs perquè el llibre no és res més que una compilació de les vivències i les profundes reflexions que l’ Enrique ha anat plasmant al seu blog des de l’any 2007, encara que la seva relació amb les persones que viuen al carrer ja porta 10 anys. Jo l’he anat seguint durant una colla danys i ell sempre explica que la única cosa que pretenen aquests voluntaris és compartir temps, relació, companyia… Escoltant amb respecte, sense prometre res i estant –simplement- al seu costat. Tal com explica en un reportatge que li va fer  Rosa Mari Sanz a El Periódico, cada dimarts des de fa una dècada, Enrique Richard es troba amb Puri González per recórrer carrers de Barcelona i observar aquells a qui pocs miren, persones que han fet d’un banc, una plaça, un caixer o qualsevol racó un lloc on passar la nit i també part del dia. Homes i dones amb una pobresa cronificada que no desitgen gaire cosa més que una mica d’atenció i respecte. O simplement que els deixin tranquils.

Aquest llibre convida a la reflexió i denuncia situacions d’injustícia, alhora que reflecteix la manera de treballar d’un equip de 18 persones que acompanyen desenes de sense sostre. A vegades, fins i tot, fins a la mort.  L’Enrique explica que les persones dormen al ras són una mica més de 800 a tota la ciutat, al marge de les 700 persones instal·lades en assentaments i les 1.300 allotjades en centres i albergs). «Després de set anys de relació amb nosaltres, un dia Juan José va accedir a dormir en una pensió. La primera nit ho va fer a terra, al damunt de les rajoles fredes de l’habitació».

Però encara que l’èxit de la seva feina pugui semblar que una persona aconsegueixi una vida normalitzada, Richard no ho veu necessàriament així. «És molt relatiu. Hi ha qui està bé al carrer i no fa mal a ningú. Encara que sigui difícil d’entendre», explica. I recorda sense amagar la sensació de fracàs Enrique, a qui no hi havia manera de convèncer perquè dormís sota un sostre. «Demà hi aniré, demà hi aniré», deia sempre. Al cap de setmanes, mesos, insistint-hi, va acceptar una habitació. Al cap de tres dies, o potser quatre, va morir. «Era home de carrer. Només volia veure les estrelles quan es llevava…»

Durant aquesta dècada, aquest voluntari confessa que el carrer li ha ensenyat, entre moltes altres coses, que a fora hi ha poques amistats, que els que viuen en la pobresa extrema són desconfiats i menteixen per sobreviure, que la majoria pateix addiccions que vénen d’abans, que una mica de responsabilitat tenen de la seva situació, i que una vegada s’hi troben, el més urgent no és el més important. «Recordo un cop que preocupats per la salut d’un home li vam anar a preguntar pel seu dit. Tenia necrosi. ‘¡Tothom em pregunta pel dit. Ningú pregunta per mi!», ens va dir enfadat. «La urgència per a ell no era el més important. Per això el que intentem és entrar en la persona. Cadascú té un somni», assegura. I no té per què ser un sostre.

Però hi ha casos que no poden esperar gaire i preocupen de manera especial Arrels: el d’aquells en edat laboral amb dures situacions que encara no són cròniques. Aquesta oenagé ha vist com des de l’inici de la crisi, el 2007, s’ha quadruplicat el nombre de persones sense casa ateses de la franja d’entre 20 i 35 anys, i s’ha doblat entre els de 35 i 50. Per això, planegen reforçar el seu equip de voluntaris de carrer, passant dels 18 actuals a un centenar, i aplicar l’estratègia Housing first (vivenda primer), que funciona en altres països i que aposta per allotjar en pisos sense sostre sense condicionar l’accés a la participació de processos socioeducatius.

Tags: Blogs, Enrique Richard, Fundació Arrels, Pobresa, SOCIETAT, Voluntariat

Ja sé que aquest títol pot semblar contradictori perquè les coses són legítimes o il·legítimes (d’acord o no a la llei), però difícilment poden ser les dues coses a la vegada. Potser sí que és veritat, però jo penso que hi han lleis tan injustes que esdevenen il·legítimes i, per tant, difícils d’entendre i acomplir. Per exemple, les lleis que provenen d’una dictadura. Però d’aquest tema no en parlaré perquè no hi entenc i ja hi filòsofs del dret que n’han parlat.

Del que volia parlar és del famós “escrache” o escarni, tan de moda aquests dies. En aquest tema tampoc els juristes es posen gens d’acord si és legítim o no. Però sí que podríem dir que hi han coses tan vergonyants i tan sense sentit que provoquen en la societat formes noves de revolta, justament perquè aquesta mateixa societat ha deixat de creure en les lleis i en les institucions. Segueix sent un escarni a la intel·ligència seguir parlant d’una Europa social en uns moments en que ho és tot, menys social. Es creu en els mercats, en els interessos d’alguns països, en interessos polítics, es creu que el neoliberalisme és l’únic i millor camí per sortir de la crisi (cosa totalment discutible) però no es creu en fer noves polítiques socials pensant en els més pobres.

I per aquest motiu s’ha arribat on s’ha arribat: s’han buscat noves formes de protesta i s’han trobat gràcies a internet i les noves tecnologies. S’està passant de la indignació a la revolta social perquè ens hem anat fent grans i ja hem deixat de creure en massa coses: no creiem en España; no creiem en les institucions; tampoc en les lleis i en els que les apliquen; no creiem en aquesta democràcia ni en un Estat que s’està descomponent per la mateixa corrupció que experimenta a tots els nivells; no creiem en una justícia que està sota els dictàmens del poder polític i que reforma les lleis a la seva conveniència (la llei de l’embut). Els tribunals no donen abast a tants casos de corrupció, a tant lladronici, a tanta mentida disfressada de veritat, a tantes coses que abans potser no es posaven en dubte i que ara fan aigües per tots costats…

Davant d’aquest estat de coses, què cal fer? Què cal creure? Com s’ha d’actuar? Com es poden defensar els pobres desgraciats a qui els han pres la casa o els quatre estalvis que tenien? No hi han raons absolutament objectives per escridassar aquells que són culpables i que van encara pel carrer amb el cap ben alt?. No hi ha cap manera de fer-los pagar el que han fet, encara que només sigui escridassant-los i fent-los passar una mica de vergonya?. Com es pot dir que els que fan “escraches” estan incomplint la llei, si els mateixos polítics l’estan incomplint permanentment i són ells qui han trencat totes les regles més sagrades que ha de tenir una societat democràtica?. Què és legítim i què il·legítim?…

No m’estranya, doncs, que els ciutadans posin la confiança en altres moviments socials i en altres formes de constituir una societat. S’està creant una nova societat i la majoria dels que ens governen no ho saben veure. S’està gestant un terratrèmol en el si de la societat que algun dia d’aquests explotarà. Ja serà massa tard i llavors tot seran laments per no haver-se’n adonat a temps!

Tags: Corrupció, ECONOMIA, Ètica i Moral, Neoliberalisme, POLÍTICA, SOCIETAT

Veni, vidi, vici (vaig arribar, vaig veure, vaig vèncer) és la locució llatina que va fer servir Juli Cèsar per descriure la seva ràpida i exitosa victòria a la batalla de Zela. Això mateix podríem aplicar-ho a l’actual bisbe de Roma (que estaria molt més bé que no pas dir-li Papa) per descriure tot el que ha passat durant el mes exacte que avui es compleix de la seva elecció.

Avui fa un mes i ja ha tingut temps de rebre elogis per tot arreu. Quasi tothom el mira amb bons ulls, ha estat un èxit mundial en els diaris, revistes,TV, i mitjans de comunicació en general i podríem dir que ha estat un èxit total la seva elecció. Seria allò que els catalans en diem “arribar i moldre”. Això ha estat així, però ara arriba el més difícil perquè –com diu la dita- el més difícil no és arribar sinó mantenir-se. Ara caldrà mantenir tota aquesta expectativa i tota aquesta esperança que ha despertat arreu. Ho sabrà fer?

Avui fa exactament un més i ja ha fet una cosa molt interessant des del meu punt de vista: ha nomenat 8 cardenals d’arreu del món per tal de posar fil a l’agulla per a la reforma de la Cúria Romana, orgue clau pel govern de l’ Església Catòlica (que vol dir universal). I considero que és un pas important si el que pretén amb aquests nomenaments és que a la Cúria hi hagi una mirada universal, oberta a les inquietuds, als problemes i a les necessitats tan diverses de les esglésies locals d’arreu del món. Una mirada diversa per donar resposta a problemes i realitats molt diverses. Si és capaç d’aconseguir això serà un pas importantíssim. El Concili Vaticà II parlava del principi de col·legialitat que havia d’inspirar als bisbes, fet que s’havia oblidat massa i que s’havia guardat a l’armari durant anys. La Cúria romana feia i desfeia al seu aire i segons la visió centralista romana més rància i preservant més els interessos romans que no pas els de les esglésies locals. Centralisme marcat per lluites internes entre faccions oposades i grups de poder gens exemplars que van acabar amb el tristament famós “Vatileaks”.

Llegia aquests dies el que ha escrit un laic “porteño” –Sergio Zalba- que coneix Bergoglio des de fa una colla d’anys. Explica que “aquest jesuïta és un gran jugador d’escacs i calcula tots els moviments amb esbalaïdora habilitat” i que segurament seguirà fent a Roma el mateix que feia a Buenos Aires. Sergio Zalba explica que, de moment, Francesc es manté quasi idèntic a Bergoglio i “provoca los mismos asombros que ya supo provocar, aunque ahora se magnifiquen por su estatus de Papa y por la nueva dimensión real y mediática de su contexto. También, y por ello mismo, genera importantes expectativas aún entre personas asociadas a los sectores menos tradicionales y conservadores de la iglesia. Pero mucho me temo que les ocurra lo mismo que a aquel cura que mencioné en mi relato: que tales expectativas se les transformen en decepción. Cuán lamentable sería la Iglesia si sus transformaciones sustanciales deviniesen, simplemente, de los gestos del papa o de su austeridad, como si el obispo de Roma estuviese eximido de ese imperativo evangélico. Sin profundas revisiones y reformulaciones teológicas, no puede haber más que pequeños cambios cosméticos, aunque resulten simpáticos para muchos y hasta emotivos para otros tantos”. ( SERGIO ZALBA EN ATRIO 12/04/2013).

Totalment d’acord amb aquest senyor! Ara serà quan es farà realitat allò de que és més difícil mantenir-se que no pas arribar. Serà important –i difícil- mantenir enceses totes aquestes esperances que ha despertat el Bisbe de Roma, Francesc. Però això és el que esperem una bona part de cristians.

Tags: Església, Papa Francesc

Qui no ha tingut l’experiència d’un mal veí? És de les pitjors coses que et poden passar a la vida -sobretot si vius en un bloc d’habitatges- perquè aquests mals veïns poden arribar a amargar-te la vida.

N’hi ha de tota mena: aquell que fa soroll a qualsevol hora; aquell que no paga les despeses comunitàries; aquell que ho embruta tot; aquell que va sempre a la seva i no s’adona que al seu voltant hi té altra gent; aquell que a les reunions d’escala porta sempre la contrària i no és capaç mai de posar-se d’acord amb res ni amb ningú; aquell que té complex de superioritat i ni saluda; aquell que sempre amenaça… És un ventall tan variat i tan infinit que no acabaríem mai. Aquest tipus de veïns són inevitables i, alguna vegada, no queda més remei que marxar a un altre lloc.

Això és el que ens passa amb Espanya. Aquests darrers temps les coses s’han posat tan insuportables que ja només queden ganes de marxar d’una punyetera vegada. Perquè tot el que fem els molesta, els sembla malament i de seguida ho porten tot als jutges, sabent que els tenen a favor seu i, si cal pressionar-los una mica, es pressionen i ja està.

Ja sabíem que ens esperava això des del moment que vam parlar d’independència o, simplement, del dret a decidir. Sabíem que s’hi posarien de cul i que poca col·laboració trobaríem perquè això de la democràcia no saben massa de què va. Fa massa anys que fan servir el dret de conquesta i es comporten com a metròpoli davant d’una colònia. Som una colònia que cal conservar com sigui perquè dóna molts bons rendiments. I a nosaltres ja només ens queda l’esperança de poder marxar cam més aviat millor i deixar aquest mal veí que es Espanya. Que faci la seva, que nosaltres farem la nostra. És cansat i fastiguejant que cada dia, quan et lleves, et trobis amb un nou insult a la intel·ligència i a la teva dignitat com a poble i com a persona. El darrer exemple és la pretensió de que tota una classe canviï de llengua (per suposat, sempre cap a la castellana) només que un alumne ho demani.

Això n’és un exemple més dels molts que podríem posar. Però la gota malaia d’aquest mal veí seguirà i seguirà amb la pretensió de que ens cansem. Serà una tortura psicològica contínua, ben planificada i fent servir totes les males arts possibles; una tortura que haurem d’aguantar com puguem i de ben segur que ens ho faran passar malament. Però ens la caldrà aguantar amb la millor bona cara possibles i amb paciència infinita perquè tenim a tocar poder marxar d’una vegada i triar el nostre propi destí. O ara o mai!. Ara més que mai!

Tags: Independència, POLÍTICA

La seva vella Olivetti ja el deu conèixer i, quan se li acosta, ja deu començar a frisar neguitosa. Tants anys fent la mateixa rutina, tants anys de viure junts, tants anys de mirar-se, tants anys de que l’ Espinàs l’acariciï amb la punta dels dits i ella li correspongui amb una melodia teclejant, fa que surtin llibres com el que acaba de publicar (“Una vida articulada” Ed. La Campana) i que encara no he llegit, però que penso fer-ho. Diuen que ve a ser un recull-crònica de trossos d’articles de tots aquets anys i de ben segur que ens mostra el més autèntic Espinàs.

No és fàcil publicar un article diari durant 37 anys, per més que ell sembla que no li doni cap importància. No és fàcil escriure amb la difícil senzillesa com ho fa ell, perquè sembla que no vulgui dir res important parlant de coses sense importància la major part de les vegades. Coses sense importància a primer cop d’ull, però no és pas exactament així perquè d’un detall, d’un no-res és capaç de treure’n tant de suc que sembla que en podria fer 10 articles més…    

Ha publicat 11.000 articles, és cert, però és que també ha publicat 90 llibres! No és poca cosa! L’Espinàs ha fet de l’escriptura una forma de vida ben particular. No ha volgut fer grans obres, grans novel·les, res que pugui fel-lo semblar pedant. Tot el contrari: sempre ha buscat la senzillesa, escriure sobre la quotidianitat, observar i escriure d’allò que a la majoria de mortals ens passa desapercebut, d’allò que no li donem importància  i que, en canvi, en té molta en la ploma de l’ Espinàs, justament perquè té la capacitat de fer-nos-la veure. Les coses no tenen el valor que en realitat tenen, no pas perquè no en tinguin, sinó perquè no ens hi fixem prou. I és això, exactament i paradoxalment, el que ha fet ser un gran escriptor l’ Espinàs. Ens ha fet observar, amb una capacitat i una agudesa admirables, allò que no som capaços de veure per nosaltres mateixos.

Ja he dit més d’una vegada que la “culpa” de que aquest blog meu es digui “A peu” en gran part la té l’ Espinàs. Jo sóc un gran admirador dels seus llibres de viatges a peu. Com que durant aquest anys m’he perdut una gran part dels seus articles, ara serà l’ocasió –que no penso desaprofitar- de posar-me al dia amb tot aquest material inèdit per a mi. Endemés, amb l’avantatge de que algú ja s’haurà encarregat de fer-ne la tria prèviament.

Per acabar, només cal felicitar l’ Espinàs per aquest llibre i a la seva amiga editora Isabel Martí la bona pensada de fer-lo. I desitjar-los a tots dos que segueixen fent per molts anys més tan bon tàndem!            

Tags: Josep Maria Espinàs, LITERATURA

Facundo Cabral deia en una cançó seva “No soy de aquí ni soy de allá”. Això deu ser el que sent en el fons del seu ésser aquell que s’ha allunyat del seu país de forma voluntària o forçosa. La paraula “exiliar-se” prové del llatí “exsilīre” (saltar a fora) i expressa la separació, el salt, que ha de fer una persona de la terra que l’ha vist nàixer. Una situació que acostuma a ser en la majoria de cassos força dura en alguns aspectes.

Quan veig les nostres places plenes de gent desvagada, sense feina –la majoria d’ells estrangers- penso què deuen sentir i quin és el seu futur. La majoria d’ells van marxar de la seva terra forçats per raons econòmiques o polítiques i no pas per gust. Són dues formes d’exili força diferents: una és triada i l’altra és obligada, però són les modernes formes d’exili.

A l’ antiga Grècia, un dels càstigs pitjors per a les persones políticament sospitoses no era la presó, ni la confiscació dels seus béns sinó que se les desterrava. I els romans penaven amb l’exili els delictes de traïció, enverinament i incendi provocat. I la Bíblia ens retrata Adam i Eva expulsats del paradís terrenal després de cometre el seu pitjor pecat: l’exili com a càstig diví.

Tots els relats d’exili que jo he escoltat o llegit tenen un rerefons i un denominador comú: la nostàlgia que provoca el desarrelament. Una vegada deia Zitarrosa –el famós cantant uruguaià que va haver d’exiliar-se- que “l’exili provoca nostàlgia i que això és molt perillós`perquè hom s’hi acostuma fins al punt que arriba a dependre d’ella per a sobreviure”.

El pitjor de l’exiliat és la de no sentir-se “d’aquí” quan és aquí i quan torna al seu país tampoc sentir-se “d’allà”. Perquè com diu Carlos Liscano:

“Cuando regreses, si regresas, no serás el mismo. Los tuyos te esperarán y pasarás entre ellos y no te verán. Tal vez te pregunten si no lo has visto a él. Tendrás que explicarles que sí, pero hace muchos años, y que ahora él ha cambiado tanto que ya no es el mismo.
Entonces dirán que mientes.
Lo mejor será hacer como si nada. Simular, entregarles los abrazos que has acumulado para ellos, y contarles cuánto extrañaste navegando años en el Mar Ajeno. Ellos se lo creerán, y no notarán que desde hace mucho tiempo eres otro, que sólo vuelve por el hábito de llegar a algún sitio.”
Tomado de “Miscellanea observata”.

O bé com diu, Mario Benedetti en el seu poema “Pero vengo”

PERO VENGO

Más de una vez me siento expulsado

y con ganas de volver al exilio que me expulsa

y entonces me parece que ya no pertenezco a ningún sitio,

a nadie.

¿Será en indicio de que nunca más

podré no ser un exiliado?

¿Qué aquí o allá

o en cualquier parte

siempre habrá alguien que vigile y piense,

éste a qué viene?

Y vengo sin embargo

tal vez a compartir cansancio y vértigo

desamparo y querencia

también a recibir mi cuota de rencores

mi reflexiva comisión de amor

en verdad a qué vengo no lo sé

con certeza

pero vengo.

Tota aquesta pobra gent sense pàtria, sense feina, amb un present que els obliga a arrossega-se per les places i amb un futur molt incert perquè no tenen diners, ni ganes ni prou coratge per tornar al seu país potser s’hauran de convèncer i dir-se a si mateixos: “Odiseu, escolta, el retorn mai és possible perquè aquell que se’n va anar ja no existeix i el lloc d’origen ha deixat de ser el mateix”. I potser s’hauran d’acabar de convèncer que no són d’aquí ni són d’allà i que aquest és el primer pas per a començar a ser algú nou i poder somniar a començar algun projecte de vida nou, si és que encara la vida els dóna oportunitat per començar algun projecte.

Tags: Exili

Els que som a prop de la jubilació ho tenim força malament. Però encara ho tenen pitjor els que s’han de jubilar d’aquí uns anys. Aquest govern no només no han arreglat les coses, sinó que ha espatllat una de les poques coses que donava certa esperança al futur dels treballadors: han trencat la guardiola de les pensions comprant deute públic espanyol, una operació d’alt risc segons diuen els experts. Dit en altres paraules: han jugat els diners de les nostres pensions a la loteria i, com ja se sap, a la loteria s’hi guanya alguna vegada però també s’hi perd la majoria de les vegades.

Ho tenim cru els que hem de viure d’una humil pensió perquè cada dia hi ha més atur i els sous dels treballadors cada dia són més baixos. Les pensions futures corren un greu risc, per tant, perquè la Tresoreria General de la Seguretat Social publica mensualment l’anomenada "ràtio de dependència" del sistema de pensions i ens mostra que a l’agost de 2012 comptabilitzava tot just dos cotitzants  per cada pensionista, o el que és el mateix, 16.680.000 cotitzants per 8, 12 milions de pensionistes.

Si no s’inverteix el ritme actual de destrucció de llocs de treball (menys cotitzants) i el procés d’involució salarial (menys cotitzacions), és a dir, de no modificar radicalment la política econòmica, estem abocats a una sensible disminució de la quantia de la pensió per a la majoria de la població. Les dades d’afiliació corresponents al mes de desembre de 2012 resulten preocupants: la Seguretat Social ha tancat 2012 amb un total de 16.442.681 afiliats, el que suposa un descens del -4,57 per cent respecte a l’any anterior, tornant a nivells de 2003.

El que deia: ho tenim molt cru!. Si em deixen triar, trio marxar ben lluny d’ aquesta Espanya que cada dia fa les coses més mal fetes i que ens porta a tots a la ruïna total.

Tags: Jubilació

Fa un parell d’anys que vaig escoltar una paraula anglesa que no havia escoltat mai (jo, d’anglès no en sé gens ni mica) en una entrevista per la ràdio. L’entrevista em va interessar i vaig voler saber més del tema. La famosa paraula que us deia era “homeschooling” que vol dir “educació a la llar”. Buscant per internet sobre el tema vaig anar a parar a un blog que es diu PAIDEIA EN FAMILIA i que he anat seguint més o menys fidelment durant aquest temps. Resulta que aquest blog s’acomiada de tots els molts seguidors que té. Una llàstima, perquè era molt interessant i, almenys a mi, em feia repensar moltes coses justament perquè era una visió diferent sobre molts aspectes de la vida.

El dia que hi vaig entrar per primera vegada em va enganxar una frase de la famosa antropòloga cultural Margaret Mead que hi ha com a subtítol del blog. Diu: “LA MEVA IAIA VOLIA QUE FOS UNA DONA CULTA, PER AIXÒ NO EM VA PORTAR A L’ESCOLA”. La frase em va fer pensar i vaig creure que, en molts aspectes, tenia molta raó. I possiblement cada dia en té més, gràcies als plans d’educació que els diferents governs s’han anat inventant i que sembla que competeixen per veure si el nou pot ser més dolent que l’anterior.

No sóc pas especialista en educació ni voldria pensar que el meu parer pugui tenir cap valor. però sí que el meu sentit comú (el menys comú del tots els sentits massa vegades) em diu que cada dia s’educa pitjor. I les mostres són cada dia més evidents i només ens cal resseguir algunes opinions dels entesos i del que diuen alguns professors d’universitat de com els arriben els estudiants. Alguns professors diuen que no saben escriure sense faltes d’ortografia, que llegeixen tan malament que moltes vegades no són capaços de comprendre el que llegeixen i que es fa molt difícil seguir els programes…

L’educació a casa és un tema molt debatut i no tots s’hi posen d’acord. Deu tenir les seves pegues i les seves avantatges. En molts aspectes deu ser molt fàcil i en altres molt difícil. I el que potser és més important: per a la majoria de famílies és impossible de fer.

Us deixo les raons que l’autora d’aquest blog donava per tal de que la seva família fes  homeschooling. Cadascú que opini el que vulgui.

Nuestras razones para hacer homeschooling

Educamos en familia porque la única alternativa que conocemos sería la escuela y ese es un lugar feo para los niños.
Educamos en familia porque queremos que nuestros hijos sigan siendo siempre sabios.
Educamos en familia porque nos encanta ver crecer a nuestros pequeños, un poco salvajes, fuertes, sanos y sobre todo libres.
Educamos en familia porque necesitamos tener tiempo para soñar, para ser…sin prisas ni horarios ajenos a nuestros ritmos.

Educamos en familia porque nuestra obligación es proteger a nuestros hijos mientras ellos no estén preparados para hacerlo solos.
Educamos en familia porque no nos interesa que esta sociedad absurda y egoísta les inculque sus anti valores.
Educamos en familia porque tenemos la certeza de que si nuestros cuatro hombrecitos crecen seguros de si mismos y felices, de alguna manera estamos haciendo de este mundo un lugar más habitable.
Educamos en familia porque el tiempo de estar con los críos pequeños es muy corto y no queremos perderlo en despedidas.

Educamos en familia porque aunque amamos el silencio, es lindo oír y sentir la casa, siempre tan llena de vida.
Educamos en familia porque queremos que nuestros hijos puedan ver nacer, amamantar, acariciar, consolar, criar a sus hermanos pequeños.
Educamos en familia pues pensamos que los primeros años del ser humano son especialmente "sagrados" y que hay que cuidarlos mucho.
Educamos en familia pues es la opción educativa que mejor se adapta a nuestra manera de vivir y entender la vida.
Educamos en familia porque nos encantaría que cuando nuestros hijos fuesen maduros, aún les repiqueteasen porqués.

Educamos en familia pues aunque a veces es sacrificado, por lo general es una labor muy gratificante.
Educamos en familia pues nos gusta la belleza. ¿Puede existir algo más bonito que aprender día a día junto a tus hijos?
Educamos en familia porque no admitimos etiquetas para nuestros hijos.
Educamos en familia porque los niños han de poder ser niños, y necesitan jugar y jugar, sin obligaciones desmesuradas para su edad.
Educamos en familia porque ya hay bastantes fracasos escolares.
Educamos en familia pues queremos una educación de calidad.
Educamos en familia pues creemos en la familia como educadora y no en el Estado.
Educamos en familia porque es bueno que los niños pasen muchas horas al día en contacto con la naturaleza.
Educamos en familia porque nos gustan los retos.
Educamos en familia porque nuestros hijos necesitan y desean estar junto a nosotros.
Educamos en familia pues la vida es la gran escuela. No queremos tenerlos en una "burbuja".
Educamos en familia porque como padres responsables tenemos derecho a ello y a que se reconozca y apoye nuestra opción.
Educamos en familia porque como todos los padres del mundo deseamos lo mejor para nuestros pequeños y hoy por hoy nuestro corazón nos dice que estamos bien así…

Tags: Educació, Homeschooling

Em comentava un amic aquests dies que possiblement posem massa il·lusió en certes coses i que després en sortim defraudats. M’ho deia parlant, per exemple,  de les grans esperances que posem en temes com la independència de Catalunya i amb l’elecció d’aquest nou Papa..

Potser sí. Potser té raó. Però la il·lusió, l’esperança, les ganes de viure, l’optimisme que toca de peus a terra (altres en diuen realisme), el positivisme, el no ser totalment negatiu  i veure només la cara fosca de la vida ens ajuda a viure i a “anar tirant”. Ens ajuda a caminar i a anar fent passos sabent que tenen un destí final.

També em deia algú que amb això d’”anar tirant”  o “l’anar fent” no n’hi ha prou, perquè l’”anar fent” comporta una certa dosi de conformisme. Potser sí. Però en els moments que vivim què més voleu?. Voleu dir que hi ha molts motius per ser gaire optimista?. Jo ja em conformo amb aquest “anar tirant” que fa que no et quedis parat del tot i que segueixis tenint ànims per anar fent passos. Caminar és aquest petit –o a vegades molt gran- esforç d’anar posant un peu darrere l’altre amb la idea de poder arribar allà on es vol arribar. O, a vegades, simplement caminar sense destí pel simple plaer de caminar. El fet és no quedar-se parat, sense cap d’il·usió i sense motivacions de cap mena.

En moments complicats potser ens caldria fer nostre allò de Martin Luther King:

Fes el primer pas amb fe; no és necessari que vegis tota l’escala sencera, fes només el primer pas”.

La Pasqua que celebrem els cristians, en el fons, és el creure que la vida triomfa sobre la mort malgrat tot i malgrat tots els mals averany i les males persones.

Bona Pasqua i bona mona de Pasqua per a tots els que segueixin aquesta dolça tradició catalana!.

Tags: PSICOLOGIA