02 febr. 2013

Presumpte ve de presumir

Publicat en 11:19 sota Ètica i Moral

Presumpte ve de presumir. I presumir ve del verb llatí praesumĕre: prendre per endavant; imaginar-se, creure una cosa fundant-se en la seva probabilitat, en indicis o senyals que hom en té.

I el verb “presumir” té encara un parell d’accepcions més: el fet de creure, i donar-ho a entendre amb les paraules, el capteniment, etc., de posseir una qualitat o un mèrit. I també vol dir fatxendejar, gastar fatxenda.

Espanya –infinitament més que Catalunya, aquesta és la veritat- aquests darrers anys ha viscut de la presumpció i de la fatxenderia en el sentit pitjor del terme. Espanya s’ha arribat a creure el que no era ni ha estat mai i el que tothom –amb una mica d’enteniment- sabia que no arribaria a ser mai. Espanya sempre ha estat força fatxenda i no ens hem d’estranyar perquè ja li ve d’antic. Li ve de quan “en su Imperio no se ponía nunca el sol”, recordeu?.

Zapatero ja treia pit sense cap mena de rubor i sense cap sentit del ridícul en algunes situacions i davant d’algunes persones de l’ Europa seriosa, fet que el retratava a ell i a tots els que li reien les gràcies. Espanya, segons ell, creixia sense aturador i els passaria a tots al davant!. I Aznar era un altre fatxenda que gosava posar els peus damunt la taula allà al ranxo d’en Bush sense adonar-se que era una simple comparsa. I ara tenim aquest calamitós, perillós i emmerdat  PPE que segueix el mateix camí. En aquest sentit, els espanyols de dretes i els d’esquerres són exactament iguals: els falta una mica de sentit del ridícul quan diuen i es creuen certes coses. Els partits polítics han caigut en el descrèdit justament perquè parlen molt i fan molt poc i perquè s’amaguen massa les vergonyes els uns als altres.

I això també va pels catalans, que també ens hem tornat una mica així i també hem presumit una mica massa, sense adonar-nos que no cal presumir de res per ser quelcom. O que potser, presumint massa, no fem altra cosa que fer realitat aquella dita castellana de "Dime de qué presumes y te diré de qué careces". Presumir massa de saber és el primer pas de la ignorància i presumir no serveix gaire de res si no es té allò de què es presumeix. Si som alguna cosa o si tenim algun mèrit val més que ens ho reconeguin els altres que no pas anar-ho esbombant. Perquè ens ho hem cregut massa, perquè hem fet vida de nous rics, perquè ens pensàvem que la bonança no s’havia d’acabar mai hem viscut moltes vegades per damunt de les nostres possibilitats i ara paguem els plats trencats.

Ens falta molt –als d’aquí i als d’allà- per ser països seriosos i, si no ens hi posem aviat, poc arribarem mai a res. La fatxenderia i la presumpció encara és massa present arreu, amb la única diferència –això sí- de que ara tots són presumptes innocents d’un allau de delictes que els cauen al damunt. O sigui, que de la única cosa que ara poden presumir és de ser presumptes… Gran cosa!

No hi ha resposta

Comentaris RSS

Deixi una contestació

*