A PEU

Corria l’any 1904 i aquella tertúlia, que havia obert
el gallec Ramón María del Valle-Inclán en el Nuevo Café de Levante, bullia totes  les nits amb la flor i
nata dels intel · lectuals de la Generació del 98 i els
artistes més significats, entre ells Ignacio Zuloaga,
Gutiérrez Solana, Santiago Rusiñol, Mateo Inurria, Chicharro, Beltrán Masses o Rafael Penagos.
I aquella tarda nit del 13 de maig de 1904 el que
sorprendre a tots els presents va ser Pío Baroja.

Perquè quan s’estava parlant dels espanyols i de les diferents classes d’espanyols, el novel·lista basc va sorprendre a tothom i va dir:

“La verdad es que en España hay siete clases de españoles… sí, como los siete pecados capitales. A saber:
1) Los que no saben;
2) los que no quieren saber;
3) los que odian el saber;
4) los que sufren por no saber;
5) los que aparentan que saben;
6) los que triunfan sin saber, y
7) los que viven gracias a que los demás no saben.
Estos últimos se llaman a sí mismos “políticos” y a veces hasta “intelectuales”.

Doncs això. Millor no es pot dir. En certs moments els intel·lectuals sembla que haurien de ser persones una mica lúcides i sembla que haurien de ser els que hi veiessin una mica més enllà del nas. Però sembla que a Espanya no hi ha intel·lectuals, no hi veuen prou bé, o són sords i muts. Ebre enllà ningú obre la boca a favor de Catalunya per més que hi hauria ocasions. Perquè se suposa que en algun moment hi hauria d’haver algú que veiés el que és evident: que més aviat ens tracten força malament. Però res. Aquí ningú diu res.

L’únic “gran intel·lectual” que ha parlat és el Rei. I, com acostuma a fer últimament, s’ha posat altre cop de peus a la galleda.  Ara li podríem dir a ell:“¿Por qué no te callas?.

Tags: España

Comentaris RSS