17 ag. 2012
Canviar de falda
Fotos de Cecília Canudas
Hi pensava mentre resàvem un Parenostre davant del nínxol del nostre estimat Jesús. Van venir a visitar-nos uns amics i, junts, vam anat a visitar-lo a ell, el nostre comú amic Jesús.
Sota el sol de migdia -que queia a plom en aquest petit poble del Pla d’Urgell que és Fondarella- caminàvem cap al cementiri contents de trobar-nos. Les vacances també serveixen per això: per retrobar velles –i belles- amistats i compartir la vida en llargues sobretaules. Abans d’anar a dinar plegats vam voler arribar-nos fins al nínxol on està enterrat Mossèn Jesús Huguet. En aquest mateix poble hi va néixer i ara hi ha retornat per a que hi reposessin les seves despulles. Només les seves despulles, perquè ell és amb el seu Pare del cel a qui tant estimava.
No feia gaires dies que havia rellegit pausadament algunes de les seves xàldigues, tan riques en contingut malgrat la seva brevetat. I em va impactar una de les xàldigues més curtes del llibre, però una de les més tendres i boniques. Diu així:
LA GERRETA DE LES CENDRES
Ja fa anys. Però me’n recordaré sempre. Es deia Laia. Va morir als set mesos de fibrosi quística. Sobre aquell ventre, que uns quants mesos abans aixoplugava un niu de vida i d’il·lusions, la mare portava ara la gerreta de les cendres.
Em va consolar pensar que la Laia només havia canviat de falda. Que la mort havia guarit el seu mal. Que mentre els seus ploraven, la Laia estaria jugant entremaliada als genolls del Pare, qui sap si estirant-li la bondadosa barba.
Pensava que el Jesús també només havia canviat de falda. I que la mort també li havia guarit tots els seus patiments. Que havia passat de la falda d’una Mare-Església que, amb els anys, se li havia anat tornant madrastra (encara que ell se la continuava estimant igual i amb la passió de sempre) i que ara havia passat a la falda sempre acollidora del Pare del cel, on, com la Laia, s’hi trobarà a gust per sempre més. La Laia hi juga com a nena que és. El Jesús hi podrà parlar seriosament com a gran intel·lectual que era i hi podrà parlar de tot i amb la total llibertat dels fills de Déu. Allà ningú li dirà el que pot dir i el que no pot dir, el que pot escriure i el que no. Podrà ser tan agosarat com vulgui perquè el Pare del cel sap prou bé que tot ell era bonhomia i tot el que deia, pensava o escrivia eren crítiques benignes i plenes de bona intenció per a millorar l’església, les persones i el món sencer.
Perquè Mossèn Jesús va fer sempre honor a l’epitafi que, amb molt bon encert, han posat a la seva sepultura:
“Va passar pel món fent el bé i alliberant els homes del mal”.
Sempre, sempre t’estimarem i mai oblidarem el que hem compartit plegats.
4 respostes
Montse en 17 ago 2012 en 11:16 edita1
Molt bonica i emotiva, l’entrada que has publicat avui.
Gràcies per compartir amb nosaltres aquesta experiència.
Els amics del Llobregat hem quedat corpresos de la narració que ens fas avui de la persona que era Mn. Jesús Huguet.
Tan de respecte que ens fa la mort i que bonic seria consolar-nos de pressa quan perdem un esser estimat, pensant que solament
ha “canviat de falda”
Jaume, moltes gràcies per compartir-ho. Una abraçada.
Com sempre, Jaume, tens la capacitat de presentar els teus sentiments en una forma que molt clarament defineix qui era la persona perduda i quins atributs tenia.
Sortint-me una mica del tema, aprofito l’avinentesa, ara que hi ha tanta gent que vol anar a l’estranger, per assabentar tothom d’un problema que a mi, durant les meves corregudes per Alemanya, Àustria i Suïssa i finalment pels EUA, em va costar molt d’entendre. La immensa majoria de Cristians a aquests llocs i molts altres, consideren l’us onomàstic de Jesús com una blasfèmia i una pretensió intolerable. Quan jo volia fer entendre a algú que no, que hi havia molta gent normal i creient que s’anomenava Jesús i que no era cap blasfèmia, obrien els ulls i em miraven amb perplexitat. No s’ho creien. Que no podia ser, vaig sentir mes d’una vegada.
Una abraçada
Gràcies a tots tres per les vostres paraules. Els cristians creiem en la “comunió dels sants” i, com diria Mn. Jesús, si els nostres difunts viuen en Déu i Déu està amb nosaltres, els nostres difunts estan amb nosaltres. La mort ens els oculta, però no ens separa.
Una abraçada a tots.