Arxivar per 24, juliol de 2012

24 jul. 2012


Crítiques benignes

Classificat com a Església,Jesús Huguet,RELIGIÓ

Navès ja té una placa commemorativa del pas de mossèn Jesús Huguet per les parròquies de Sant Feliu de Lluelles, Sant Andreu de Linya i Santa Margarida de Navès. Els veïns van aprofitar la celebració de les festes de la patrona d’aquesta darrera parròquia per homenatjar el reconegut capellà -traspassat el mes de març passat-, el qual va deixar una forta empremta tant per les seves aportacions en el camp pastoral com en l’àmbit cultural del municipi. Els veïns, d’altra banda, han volgut contribuir a la difusió de l’ideari d’Huguet i ho van fer per mitjà de la publicació de Crítiques benignes, un recull dels articles que Huguet va escriure com a col·laborador del diari Regió7.

Us deixo aquí un dels darrers articles que va escriure i que val realment la pena.

PER QUÈ CONTINUO A L’ESGLÉSIA

Aquesta és la pregunta que m’han fet més de quatre. Com és que un home obert i crític com vostè continua en aquesta Església? La puc respondre, perquè jo mateix me l’he feta més d’una vegada. Amb motiu d’alguns nomenaments de bisbes, del tracte infligit a homes de Déu com J. A. Pagola, B. Häring o L. Boff, de les injustícies i tripijocs del Vaticà i la covardia dels nostres bisbes arran de l’afer dels museu de Lleida, és difícil deixar de fer-te-la.

La meva resposta és molt senzilla: si un dia vaig creure en Jesucrist gràcies a aquesta Església que me’l va fer conèixer (només ella n’ha conservat la memòria viva), ara crec en l’Església gràcies a Jesucrist. Crec que Jesucrist es va comprometre i continua compromès amb aquesta Església santa i pecadora, mare i meretriu, que l’anomenava sant Agustí. El dia que Jesucrist deixés de creure en aquesta Església, jo també deixaria de creure-hi. Però, mentre Jesucrist continuï confiant en ella, jo no tinc dret a deixar de confiar-hi.

La meva fe ha estat sempre difícil i dolorosa. Com la de Teresa de Calcuta. O la de Teresa de Lisieux, els dos darrers anys de la seva vida. Però fa temps que he fet de Jesús el garant de la meva existència, el mòbil i referència de la meva vida. En els moments difícils sempre em ve al cap la resposta de Pere, quan Jesús, en una situació crítica, pregunta als seus apòstols si ells també volen deixar-lo: "Senyor, a qui aniríem? Només vós teniu paraules de vida eterna".

Certament, no és l’Església que voldria, ni ben segur, l’Església que hauria volgut Jesús i que havia somiat el Vaticà II. Però, a fi de comptes, amb totes les seves xacres, és l’Església de Jesucrist.

Seria una pedanteria pensar que jo puc viure sol, pel meu compte, la fe cristiana. I encara ho seria més pretendre crear una altra Església que fos pura, irreprotxable, totalment fidel a Jesús. O, simplement, millor que la que tenim. Jo també reconec les meves mancances i errors. I sé que, mentre l’Església no deixi de ser humana, mai no estarà exempta de febleses i infidelitats.

Per això crec que la millor opció és la de treballar pacientment i coratjosament, amb implicació i compromís, per renovar des de dins aquesta nostra malmesa Església. Per això de vegades sóc tan crític, més del que voldrien els bisbes. Però no em sap greu. Més d’una vegada ho he dit: voldria estimar més, tenir més caritat, per poder ser més valent. Voldria sobretot extirpar de l’Església totes aquelles coses que no vénen de Jesús i que fan patir la gent, voldria que l’Església fos, com deia Joan XXIII, aquella font de plaça de poble, en què tothom pogués trobar una mica d’aigua fresca per saciar la set, que la fe cristiana fos, enmig de les tribulacions de la vida, una font inesgotable de goig, de coratge i d’esperança.

Sí, tinc encara altres raons per seguir en aquesta Església. En les meves hores baixes, em conforta l’Església que jo anomeno de sotabosc, que no fa soroll ni crida l’atenció, però que fa un treball incalculable sigui als barris i carrers de Barcelona, sigui a Missions, sigui en el clos humil i abnegat de la família, on sovint es registren veritables heroïcitats. Tinc, a més, un munt de persones, creients i no creients, que m’aprecien i m’estimen molt més del que em mereixo, que d’alguna manera em tenen com a punt de mira i que difícilment entendrien la meva deserció.

És per totes aquestes raons que penso continuar i morir en aquesta meva "pobra, bruta, trista, dissortada" Església.

Mossèn Jesús Huguet

2 respostes