Arxivar per 26, juny de 2012

26 juny 2012


24 anys: una bona edat per morir?

Classificat com a Vida i mort

Ahir els diaris ens donaven la notícia de la mort de Miki Roqué, un noi trempolí que jugava a futbol i que fa poc més d’un any li van diagnosticar un càncer. Tenia 24 anys. No és una bona edat per morir. Però és que hi ha alguna edat bona? I si n’hi ha alguna, quina és?

La mort, aquest gran misteri; aquesta gran pregunta sense resposta; aquest moment sabut, temut, potser esperat per alguns i segurament ignorat per la majoria perquè fa basarda. I si no fa basarda, sí que fa respecte quan ens posem a pensar-hi seriosament. Mort i vida. Vida i mort. Tot tan unit en un mateix interrogant i en un mateix destí…

No fa gaires dies que vaig llegir una història impressionant que m’ha fet pensar molt en aquesta realitat tan simple i tan complicada com és això de viure i morir. De fet, hauria de dir més aviat “això de viure i morir amb sentit”. És la història d’una dona italiana que es deia Chiara Corbella. Va morir a principis de desembre, als 28 anys d’edat per defensar la vida del seu nadó. Francesco era el seu tercer fill, que va néixer el 30 de Maig del 2011. La seva primera nena (Maria), va néixer amb greus malformacions i va morir a la mitja hora de néixer. Chiara i Enrico sabien que les seves malformacions eren incompatibles amb la vida, però van decidir seguir endavant i deien que el dia que va néixer la seva filla va ser el més feliç de les seves vides i que ho recordaven amb gran pau. Al poc temps es torna a quedar embarassada i de nou el nadó (David), té gravíssims problemes, però també l’acullen i li permeten néixer encara que als pocs minuts del seu naixement marxa amb la seva germana. En contra de tota lògica humana i dels consells de la gent, no dubten a seguir oberts a la vida i Chiara es queda embarassada de Francesco, que segons les ecografies i els diagnòstics està perfectament sa.

Però …. al cinquè mes de gestació, li diagnostiquen a la mare, un carcinoma a la llengua. Ella no dubta a retardar el tractament fins al moment del part per protegir al seu fill.
Francesco neix estupendament, però per a ella era massa tard … Va morir, com diu el seu marit, no amb pau sinó amb felicitat. Tot un exemple de fe, a la qual segons van dir al funeral, va anar arribant amb "petits passos possibles" …
Un funeral al qual van assistir un miler de persones, un funeral ple de nens, de cants, d’alegria i de flors ja que per desig d’ella tots els assistents se’n van emportar de regal una planteta.

"La sento més viva avui que abans. I a més, el fet d’haver-la vist morir feliç per a mi ha estat una victòria sobre la mort. A mi em feia molta por pensar, després de les experiències dels meus fills, de David i Maria, poder veure morir també el meu fill Francesco. Avui sé que hi ha alguna cosa bellíssim més enllà, que ens espera "(Enrico, espòs de Chiara)

Aquest tipus d’històries, aquestes realitats tan impactants, aquestes morts en plena jovenesa, són les que ens fan replantejar moltes coses. I si no ens les fan replantejar… és que ja no tenim remei  i demostra que vivim tan superficialment que ni viure ni morir té cap sentit per nosaltres. I seria una llàstima no’?

No hi ha resposta