10 maig 2012
Cel enllà
Avui fa un any que va morir la nostra mare…
A vegades quan miro el cel
o miro el mar
et veig allà lluny,
entre dos núvols.
A vegades quan miro el mar
et veig en la línia de l’horitzó,
allà al fons de tot,
en un raconet,
feliç, petita, quieta, pensativa,
fent ganxet, passant el rosari
o escoltant la ràdio.
A vegades, moltes vegades,
et voldria aquí per poder estar junts
i acompanyar-nos mútuament una estona
sense dir-nos gran cosa.
Però sí que parlaríem del temps,
del fred o de la calor,
de com estàs o com deixes d’estar,
de la família i dels amics,
i de les darreres notícies.
I també del Barça,
perquè t’agradava saber que havia guanyat.
Parlaríem d’aquesta maleïda crisi
que ho ha fet malbé tot
i em diries que ja passarà
i em parlaries amb paraules tranquil·les
com si fos la teva darrera cançó de bressol,
els teves darreres paraules protectores,
els teus darrers consells
aquells que ho tranquil·litzen tot,
aquells que ens tranquil·litzen a tots.
Però haurem d’anar fent el nostre camí sense tu
-o amb tu-
però acompanyant-nos des de lluny,
guiant-nos en aquests moments foscos,
traient esperança d’on n’hi hagi
buscant aquí i allà ,
i encenent guspires
que ens vagin il·luminant el nostre caminar.
No ens deixis mai, mare, que et necessitem
per no anar perduts i errants
pels camins incerts d’aquest món.
3 respostes
Segur que ha llegit el teu poema, i estic segura que s’ha emocionat, com ho he fet jo, i ha pensat… “Sempre estaré amb tu, fill meu, cel enllà” Una abraçada molt forta!
Gràcies per compartir una mica d’aquesta estimació. L’amor és més fort que la mort… Ni un devessall d’aigües podria extingir-lo.
Gràcies Esperança i Josep maria per les vostres paraules.
Gràcies als que, sense deixar-me res escrit, m’heu acompanyat amb les vostres paraules o els vostres gestos avui i durant tot aquest temps. Gràcies.