29 abr. 2012
Crisi d’autoritat
La pensadora alemanya Hannah Arendt va fer una observació -potser ja fa 50 anys- que no deixa de guanyar vigència cada dia que passa: la crisi d’autoritat que viu el món contemporani no prové dels qui haurien obeir, sinó dels qui haurien de manar. Els que haurien de fer aquesta tasca tan important i tan imprescindible com és manar no ho saben fer, no ho volen fer o ho fan tan malament com saben. Aquesta és la trista realitat. I no l’exerceixen per no fer-se antipàtics o per no assumir responsabilitat.
Qui no vulgui pols, que no vagi a l’era. Qui no vulgui manar, que no es posi al davant. Manar no és fàcil i no és donar el que la gent vol. Manar potser vol dir fer justament el que la gent no voldria però que es considera necessari. Els principals responsables de la crisi actual són gent que no ha sabut o no ha volgut assumir la responsabilitat de parar les coses quan era ben clar que no anaven pel camí adequat (des dels bancs nord americans que van omplir el món de bons-porqueria, fins als polítics que havien de controlar-los i no ho van fer).
Acceptar una posició d’autoritat significa assumir el rol de representant d’un ordre vigent que no sempre és just i que potser cal canviar. Exercir l’autoritat no significa resguardar en qualsevol ocasió l’ordre vigent, sobretot si aquest ordre és manifesta injust. Si jo accepto posar-me al capdavant d’un organisme, estic acceptant ser la cara d’aquest organisme davant la societat. Si jo accepto un càrrec que em dóna poder de decisió, estic acceptant la legitimitat i l’orientació de les regles que em permetran exercir-lo de la forma més justa possible. Excepte en el cas que algú cregui haver estat designat per Déu o per la Història per manar sobre els altres (que encara n’hi ha d’aquest que creuen això), els llocs d’autoritat són part d’un entramat institucional que estem acceptant com a vàlid en el moment en que acceptem exercir-los. Per això caldria revisar urgentment les nostres institucions perquè cada dia responen menys a les necessitats socials. La nostra societat necessita urgentment canvis que no hi ha manera de fer perquè hi han massa interessos creats i no convé tocar massa coses perquè als que mantenen el poder no els convé. I els polítics ja sabem que parlen molt a l’hemicicle però després no fan res al carrer (o fan tot el contrari del que han dit des de la tribuna).
Per tant, malament ho veig per poder sortir d’aquest pou profund en què hem caigut si algú no és capaç de posar-se al davant i liderar un canvi profund de les coses. No sé qui ho haurà de fer, però algú ho haurà de fer. Entretant, els més febles segueixen rebent les greus conseqüències d’aquesta ineptitud. Com sempre.
No hi ha resposta
