A PEU

Notícia llegida fa un parell de dies als diaris i que et deixen astorat::

Yamina Benhattab Haddou és una dona de 65 anys que viu modestament en un apartament dels afores de Lió. Amb ella, viu la seva filla, discapacitada en un 80%.Yamina cobra una modesta pensió mensual de 800 euros. Fa poc, mentre estava a l’hospital, el seu marit va morir d’un infart. Com es pot comprovar, la seva vida no és un camí de roses. No obstant això, tot podria ser molt diferent si un familiar molt directe l’ajudés una mica més.

Aquest familiar és Karim Benzema, jugador del Reial Madrid. Benzema cobra actualment uns 708.000 euros mensuals, contractes publicitaris a part. Fa un any, la seva àvia materna (que, a més, el va cuidar quan era petit) ja va haver de recórrer a la justícia perquè d’aquests 708.000 euros uns ridículs 1.500 fossin per a ella i la seva filla discapacitada, en concepte de pensió alimentària. El jutge va donar la raó a l’àvia del jugador, però a aquest no li sembla just. No li sembla just que sigui l’únic a pagar quan l’àvia té a altres familiars, això sí, que difícilment han de cobrar aquests 708.000 euros mensuals.

I per això, sense pensar-s’ho dues vegades Benzema ha decidit, segons explica la web francesa VSD.fr, denunciar una tia i una cosina perquè l’ajudin en el dolorós deure de pagar-li 1.500 euros a la seva àvia. I per aquest motiu el proper dia 5 d’abril, la tia i la cosina hauran de comparèixer a un jutjat de Lió i esperar a veure si el jutge els diu que han d’ajudar Benzema a pagar o ha de seguir sent el jugador del Reial Madrid qui ho faci.

Una mica sorprenent no? Com podríem qualificar una actitud com aquesta? A més de demostrar que no és gens solidari i que és un gran egoista, demostra que no té gens de cap. Té peus per a fer gols, però no té cap per pensar. Sembla que només té el cap per dur-lo sobre l’espatlla. I a dins d’aquest cap sembla haver-hi només merda. Perquè, si no, una actitud com aquesta no s’entén gens ni mica.

I demostra no tenir gaire cap quan més d’una vegada ha estat notícia als diaris dels seus problemes a les discoteques i a les carreteres. Fa ben poc ha sortit la notícia que en un mes ha destrossat dos cotxes: primerament un AudiQ7 i després un Lamborghini Gallardo que va alquilar per celebrar el seu aniversari a l’ Illa Reunión. En el recorregut entre la discoteca i l’hotel va anar a espetegar contra un arbre. 

En una ocasió com aquesta m’agradaria ser jutge i que em toqués aquest cas!.

Tags: Karim Benzema, Relacions humanes, Solidaritat

Aquest noi (o noia, no ho sé) porta un parell de dies pensant si fa vaga o no. Està tan tens, tan estressat i tant perdut, el pobre, que ha provat totes les tècniques de relaxació oriental i occidental: dansa rítmica, massatges de tots tipus, gimnàstiques… Cap li ha fet recuperar el seu equilibri mental.

I per acabar-ho d’adobar, li proposen una vaga general! Ha estat el súmmum! Com que ja no podia més, ha decidit provar el ioga (que li sembla que és el que li va millor per pensar una mica i allunyar tensions).

Ha decidit fer vaga. Però vaga de fam i pensa seguir-la fent durant uns dies. No sabia si fer vaga o no perquè diu que ja quasi no creu en res i que fa molts anys que porta una vida de gos. Ha estat lligat durant anys amb un collar ben gros i una corda ben curta. L’amo només li donava les sobres ( a vegades mig podrides) i li feia guardar la casa les 24 hores del dia. Literalment, treball d’esclau. Els sindicats dels gossos diu que passaven pel seu costat i feien veure que no el veien. Només el saludaven quan hi havia eleccions. Els sindicats gossers -diu- només miraven per ells mateixos i que els gossos esclaus no els importaven gens.

Va pensar fer vaga a la japonesa, deixar de menjar, deixar de dormir, o deixar-se morir… Va pensar sortir al carrer i començar a bordar i mossegar tothom que se li posés al davant. No en va treure l’aigua clara del què havia de fer.

I aquí el teniu: ara que s’ha mort de gana el seu amo (tenia una petita empresa) i ara que ell ha quedat lliure, no sap què fer. No sap si hi guanyarà alguna cosa o encara hi perdrà més fent vaga. No acaba d’entendre que hi hagi gent que aprofiti les vagues per cremar contenidors, trencar vidres i fer destrosses. No acaba d’entendre que encara hi hagi piquets informatius que només es dediquen a coaccionar. No entén que els Governs puguin fer les coses tan mal fetes i donin peu a que la gent protesti amb tota la raó. No entén com la gent no penja d’un arbre els directius d’alguns bancs. No entén com les coses es poden fer tan malament per part de tothom. Ha acabat sense entendre res de res.

Aquest noi, per tant, ha decidit passar-se hores i hores –i si convé dies i dies- per veure si entenia alguna cosa. I de moment diu que segueix sense entendre res…

Tags: Humor, Vaga

José Mujica és el President de l’ Uruguai. El coneixen com “EL PEPE”. És una persona interessant. Ja n’he parlat altres vegades aquí mateix al meu blog. Un amic m’ha fet arribar aquest text que ja vaig posar una vegada. Però m’ha semblat prou interessant com per a tornar-lo a posar. El que no sabia era l’anècdota, que el retrata perfectament.

Anècdota
Este tipo es increíble. Días atrás el periodista radial de una radio de Cap. Federal, llamado Negro Oro, hablando con Teté Coustarot, quien contaba que estaba comiendo en un pequeño restaurant de Colonia, cuando se apareció el Pepe con su mujer, en SU VW escarabajo del 81. Todo el mundo asombrado (menos los del restaurant, pues son concurrentes periódicos) Habló con todos. Todos los respetaron cuando almorzaban y al irse, saco su billetera y pagó como uno más . Teté llamó al mozo que la estaba atendiendo y le preguntó cómo es que le cobraban al Presidente de la República. ?? A lo que el mozo le contestó: si no lo hacemos, nos mata y no viene más.
Pensá además que de lo que ganan él como Presi y su mujer como funcionaria, le donan el 70% a su partido. Cuando le preguntaron porqué , porque le debo a mi partido lo que soy y es norma. Además si hasta hoy pude vivir con $4.000 uruguayos y ahora entre mi Sra. y yo llegamos a los U$s 7.000 por mes. Para qué queremos más?

Dijo José Mujica  (Presidente de Uruguay):

LA EDUCACIÓN ES EL CAMINO

Ustedes saben mejor que nadie que en el conocimiento y la cultura no sólo hay esfuerzo sino también placer.
Dicen que la gente que trota por la rambla, llega un punto en el que entra en una especie de éxtasis donde ya no existe el cansancio y sólo le queda el placer.
Creo que con el conocimiento y la cultura pasa lo mismo. Llega un punto donde estudiar, o investigar, o aprender, ya no es un esfuerzo y es puro disfrute.
¡Qué bueno sería que estos manjares estuvieran a disposición de mucha gente!
Qué bueno sería, si en la canasta de la calidad de la vida que el Uruguay puede ofrecer a su gente, hubiera una buena cantidad de consumos intelectuales.
No porque sea elegante sino porque es placentero.
Porque se disfruta, con la misma intensidad con la que se puede disfrutar un plato de tallarines.
¡No hay una lista obligatoria de las cosas que nos hacen felices!
Algunos pueden pensar que el mundo ideal es un lugar repleto de shopping centers.
En ese mundo la gente es feliz porque todos pueden salir llenos de bolsas de ropa nueva y de cajas de electrodomésticos.
No tengo nada contra esa visión, sólo digo que no es la única posible.
Digo que también podemos pensar en un país donde la gente elige arreglar las cosas en lugar de tirarlas, elige un auto chico en lugar de un auto grande, elige abrigarse en lugar de subir la calefacción.
Despilfarrar no es lo que hacen las sociedades más maduras. Vayan a Holanda y vean las ciudades repletas de bicicletas. Allí se van a dar cuenta de que el consumismo no es la elección de la verdadera aristocracia de la humanidad. Es la elección de los noveleros y los frívolos.
Los holandeses andan en bicicleta, las usan para ir a trabajar pero también para ir a los conciertos o a los parques.
Porque han llegado a un nivel en el que su felicidad cotidiana se alimenta tanto de consumos materiales como intelectuales.
Así que amigos, vayan y contagien el placer por el conocimiento.
En paralelo, mi modesta contribución va a ser tratar de que los uruguayos anden de bicicleteada en bicicleteada.
Y amigos, el puente entre este hoy y ese mañana que queremos tiene un nombre y se llama educación.
Y miren que es un puente largo y difícil de cruzar.
Porque una cosa es la retórica de la educación y otra cosa es que nos decidamos a hacer los sacrificios que implica lanzar un gran esfuerzo educativo y sostenerlo en el tiempo.
Las inversiones en educación son de rendimiento lento, no le lucen a ningún gobierno, movilizan resistencias y obligan a postergar otras demandas.
Pero hay que hacerlo.
Se lo debemos a nuestros hijos y nietos.
Y hay que hacerlo ahora, cuando todavía está fresco el milagro tecnológico de Internet y se abren oportunidades nunca vistas de acceso al conocimiento.
Yo me crié con la radio, vi nacer la televisión, después la televisión en colores, después las transmisiones por satélite.
Después resultó que en mi televisor aparecían cuarenta canales, incluidos los que trasmitían en directo desde Estados Unidos, España e Italia.
Después los celulares y después la computadora, que al principio sólo servía para procesar números.
Cada una de esas veces, me quedé con la boca abierta.
Pero ahora con Internet se me agotó la capacidad de sorpresa.
Me siento como aquellos humanos que vieron una rueda por primera vez.
O como los que vieron el fuego por primera vez.
Uno siente que le tocó en suerte vivir un hito en la historia.
Se están abriendo las puertas de todas las bibliotecas y de todos los museos; van a estar a disposición, todas las revistas científicas y todos los libros del mundo.
Y probablemente todas las películas y todas las músicas del mundo.
Es abrumador.
Por eso necesitamos que todos los uruguayos y sobre todo los uruguayitos sepan nadar en ese torrente.
Hay que subirse a esa corriente y navegar en ella como pez en el agua.
Lo conseguiremos si está sólida esa matriz intelectual de la que hablábamos antes.
Si nuestros chiquilines saben razonar en orden y saben hacerse las preguntas que valen la pena.
Es como una carrera en dos pistas, allá arriba en el mundo el océano de información, acá abajo preparándonos para la navegación trasatlántica.
Escuelas de tiempo completo, facultades en el interior, enseñanza terciaria masificada.
Y probablemente, inglés desde el preescolar en la enseñanza pública.
Porque el inglés no es el idioma que hablan los yanquis, es el idioma con el que los chinos se entienden con el mundo. …..(Genial)
No podemos estar afuera. No podemos dejar afuera a nuestros chiquilines.
Esas son las herramientas que nos habilitan a interactuar con la explosión universal del conocimiento.
Este mundo nuevo no nos simplifica la vida, nos la complica..
Nos obliga a ir más lejos y más hondo en la educación.

José Mujica  (Presidente de Uruguay)

Tags: Pepe Mujica, Uruguai

No ens enganyem: des de Constantí, l’Església s’ha estimat més el palau que la catacumba, encara que la catacumba sigui molt més coherent amb les paraules i l’actitud de Jesús que no pas el còmode benestar dels palaus dels bisbes i de les estances vaticanes. Potser seríem injustos si diguéssim que tota l’església. Però sí que la jerarquia s’ha ha estimat més.

Tenim el Papa de gira. Mèxic i Cuba són dos dels països visitats. Molta gent, molta expectació i força desencís. Acabo de repassar uns quants diaris i tots coincideixen que la visita a Mèxic “ni fu, ni fa”, Que acabarà sent un plàcid passeig ple de discursos edulcorats i sense gaires novetats. Molt “júbilo y alegría” i coses d’aquestes que deixen content a tothom i a ningú.

I Cuba? Doncs a Cuba més o menys igual. Com deia algú, a Cuba ja no es persegueixen els rosaris però es continuen perseguint les idees i les opinions (quan es pot opinar, ja que no acostuma a ser fàcil). I el Papa sembla que no farà gran cosa per denunciar-ho i dir-ho ben clar i alt. Aquell Gener de 1998 Joan Pau II va fer néixer una mica d’esperança entre els cubans, esperança que ha anat decaient perquè la mateixa església cubana en aquest temps ha anat canviant i ha agafat camins de col·laboracionisme (almenys això és el que expressen molts cubans). Un exemple?. El que va passar ahir mateix al començament de la missa i, com deia un escriptor cubà, la tribuna de la Plaça d’ Orient semblava més aviat una escena de Monty Python en la Vida de Brian: un malentès còsmic, un conciliàbul grotesc. Possiblement el màxim líder de l’Església catòlica ignora que, tant en la missa d’ahir, com quan oficiï la seva missa pública a la Plaça Cívica de l’Havana demà, no només estarà oferint la seva benedicció al poble de Cuba, sinó que segellarà també el primer acte de reafirmació revolucionària convocat pel govern cubà en el marc d’una celebració religiosa, amb l’anuència i beneplàcit de la més alta jerarquia catòlica de l’Illa.

Un altre exemple? Ahir a Santiago de Cuba un home va trencar el cordó de seguretat en començar la missa i va cridar “Abajo el comunismo!”.De seguida els esbirros se li van abalançar i el van neutralitzar.  I – per a més inri- un membre de la Creu Roja  ( ho heu sentit bé: de la Creu Roja!) es va acostar al detingut i li va clavar una salvatge trompada. La bufetada, retransmesa per una TV colombiana i que es pot trobar en vídeo als diaris, va ressonar a la cara de tots els cubans que encara es consideren dignes. L’home de la  Creu Roja al pit no en va tenir prou i va seguir donant cops de llitera al cap del detingut… La Creu Roja agredint, o sigui, fent tot el contrari del que hauria de fer. Semblava que estava disposat, per la tranquil·litat del General Hugo Castro i de Benet XVI, a propinar-li cops de llitera al mateix Messies si se li posava davant. Caldrà preguntar-se de quina part estava Crist en aquell moment? Hi haurà una altra escena que simbolitzi millor la segona visita del Papa a Cuba?

Fins i tot a Cuba sembla que l’església prefereix els palaus a les catacumbes.

Tags: Cuba, Església, Mèxic

Ara que a Grècia s’ha destapat l’olla s’ha vist tot el que hi havia a dins de podrit. Aquí encara no s’ha destapat del tot però anem en camí de que ens la destapin. Ens podria passar com a Grècia i podrien trobar també un país en fallida. Em sembla que no n’acabem de ser conscients.

Diuen que la història ensenya que mai hi ha efecte sense causa. Experts encarregats per la Unió Europea per estudiar les causes que han portat Grècia a la present situació econòmica han trobat les següents coses:

– Falsejar la comptabilitat per entrar a l’euro i després van seguir falsejant la seva realitat, fins que la cosa va esclatar.   -Hi havia jubilacions massives als 50 anys
– Hi havia 50 conductors per cada cotxe oficial, de mitjana
-Hi havia 45 jardiners per un test amb 4 arbustos a l’hospital Evangelismos.
– Té la població fictícia més alta del món de persones de 110 anys perquè no es donen de baixa els morts i es cobra la seva pensió.
– La unió europea ha detectat que hi ha famílies que cobren 4 i 5 pensions que no els corresponen.
– Hi ha pensions que se segueixen cobrant amb morts que van morir el 1953, fa 48 anys.
– 40.000 senyoretes reben una pensió vi-ta-li-cia de 1.000 euros mensuals pel sol fet de ser filles solteres de funcionaris morts i que li costa a les arques de l’Estat 550 milions d’euros a l’any. Ara només la cobraran fins que compleixin 18 anys.
– Els marcapassos als hospitals grecs s’adquirien a un preu 400 vegades superior al que paguen els hospitals britànics.
– A Grècia són nombrosos els treballadors que s’han beneficiat de jubilacions anticipades fixades en 50 anys en el cas de les dones i 55 anys (aquesta llei va ser aprovada pel govern socialista de 1978) en el cas dels homes -per pertànyer a alguna de les 600 categories laborals considerades especialment extenuants, i entre les quals s’inclouen els perruquers (per allò de que els tints que utilitzen poden resultar nocius), músics d’instruments de vent (bufar una flauta és esgotador) o presentadors de televisió (se suposa que els micròfons provoquen danys en la salut).
– Hi ha milers de d’endolls, ministeris i instituts inservibles, dels que mengen un munt de grecs. Com ara l’Institut per a la Protecció del Llac Kopais, un llac que es va assecar el 1930. (1763 grecs són emprats per a la protecció del llac)
– El frau fiscal és massiu, més del 25% dels grecs no paga un duro a la renda de persones físiques.
– D’altra banda el pes del sector públic en l’economia és aclaparadora. Tenen prop d’un milió de funcionaris per 4 milions de grecs de població activa. Ells fan com que treballen i l’estat fa com que els paga.
– El salari mitjà dels empleats dels ferrocarrils públics grecs supera els 66.000 euros a l’any. I això inclou netejadors i altres treballadors de baixa qualificació. El metro d’Atenes (gairebé gratis) recapta uns 90 milions d’euros en tiquets cada dotze mesos, mentre que el cost total d’aquesta empresa pública és superior als 500 milions.
– Els francesos reben de mitjana com pensió un 51% del seu últim salari, els alemanys un 40%, els nord-americans un 41% i els japonesos un 34%. Mentrestant, els jubilats grecs s’embutxacaven un 96% del total del que cobraven treballant.
– En l’última dècada, s’han creat més de 300 noves empreses públiques.
– Grècia té quatre vegades més professors que Finlàndia, el país que millor nota va treure en l’últim Informe PISA, però aquesta superpoblació de docents només li ha servit per estar entre els països europeus amb pitjor nivell en gairebé totes les proves educatives.

En prendrem nota? Aquí també s’han començat a trobar exemples semblants als de Grècia? Els buscaran tots? Els trobaran tots? Si els troben, els veuran o faran veure que no els han vist?

Tags: Corrupció, Crisis, Grècia

El món de les Colònies d’ Estiu és un món fascinant. Us ho dic per pròpia experiència perquè, quan era jove, hi vaig fer de monitor uns quants estius a Peguera (Berguedà) amb les Colònies que preparava el Bisbat de Solsona i que tenien com a ànima Mossèn Víctor sallent. Caldria que algú que en sabés una mica en fes la història, que prou s’ho val.

Però avui no volia parlar d’aquestes, sinó d’un altre tipus de Colònies molt especialitzades: les COLÒNIES PER SABER-HO TOT SOBRE L’ASMA. Crec que val la pena difondre la notícia i que les famílies que tinguin un nen o nena amb asma sàpiguen de la seva existència. Per a qui en vulgui saber més, podreu trobar més informació a http://www.coloniesasma.com/

Aquestes Colònies les prepara la FUNDACIÓ SANITÀRIA SANT PERE CLAVER. L’equip organitzador consta d’un metge al·lergòleg, director de la colònia, una infermera i monitors especialitzats que són antics participants.

El Dr. Carles Lucas té 56 anys i és, probablement, el monitor de colònies més veterà de Catalunya. Des de fa 23 anys dedica hores i hores del seu temps a organitzar les COLÒNIES PER SABER-HO TOT DE L’ASMA, una experiència d’educació sanitària pionera i única al nostre país.
Des del juliol del 1990, uns dos mil nens i nenes han après -a base de jocs, tallers, piscina i esport- que tenir asma no impedeix dur una vida completament normal.
L’asma és la malaltia crònica més freqüent a l’edat infantil.És una malaltia agraïda: si tu la tractes bé, ella et tractarà bé a tu. Per això és important conèixer-la.
La colònia no és un balneari per nens malalts. Fer educació sanitària d’un pacient jove separats per una taula i una bata blanca no és una bona tàctica. Si un aprenentatge es planteja en forma de joc, la predisposició és més gran i els resultats obtinguts són millors.
Aquesta iniciativa de Sant Pere Claver Fundació Sanitària, ha estat guardonada amb el premi Jaume Suñol Blanchard de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears “per anar dirigit a una població especialment vulnerable que es pot beneficiar d’una informació científicament contrastada sobre la seva malaltia. D’altra banda, el premi s’atorga també com a reconeixement de la feina realitzada per aquest grup al llarg de quasi vint anys de promoure l’autonomia dels nens amb asma”.
Més informació a:
www.coloniesasma.com
[email protected]
93 442 39 02 – 93 442 39 03

Tags: Colònies d' Estiu, Esplai, Malaltia

La Generalitat ha començat unes jornades informatives per iniciar la selecció de fins a 1.000 aturats catalans disposats a anar a treballar al Quebec. Les empreses canadenques busquen principalment treballadors dels sectors de l’enginyeria, la salut i les noves tecnologies perquè allà es preveu la creació de 700.000 llocs de treball en els propers tres anys. En aquest sentit, la secretària d’Ocupació de la Generalitat, Esther Sánchez, ha volgut evitar parlar de "fracàs" i de la sensació que cal marxar "perquè aquí no tenim oportunitats", afirmant que s’ha de pensar de manera global prendre’s aquests moviments de manera natural per "enriquir" els treballadors.

En situacions de crisi profunda no sé si queda altre remei –però sí realment necessari- plantejar-se la pregunta: Marxo o em quedo? No jo, que ja tinc 64 anys i que més passat que futur. La pregunta se l’han de fer els joves que no tenen feina i que tenen la perspectiva de no tenir-ne en aquests pròxims temps. No és una pregunta fàcil, ho reconec. Però és necessària si no volem que una bona part de la nostra joventut es perdi en l’angoixa de viure sense futur, amb dificultats i angoixes econòmiques i vitals que faran que la seva vida sigui un petit o un gran desastre.

Emigrar sempre és dur. I ho és més encara si l’emigració és forçada per les circumstàncies que ens toca viure: tenim un entorn en crisi i amb perspectives de no poder tirar endavant si entre tots no fem el cop de cap per mirar la manera de manegar-nos-ho sols. Si no ens fem a la idea de que “val més sols que mal acompanyats” i no fem els passos necessaris per marxar (tan educadament i pacífica com vulgueu, però marxar a fi de comptes) no tenim futur per al nostre país. Potser la feina l’hauran d’anar a buscar en altres llocs i això que aquests dies ha passat en el mercat de treball serà el nostre pa de cada dia. Si el jovent no pot viure aquí es veurà obligat a marxat, tant si vol com si no vol, i sense dret ni temps a lamentar-se.

Que és dur? Que es difícil? Que no és la solució? Potser sí, però no hi haurà altre remei i pot ser l’ocasió de veure i viure noves experiències, conèixer noves realitats i créixer personalment i professionalment. L’emigració sempre tindrà aquesta doble cara i, tot i els aspectes foscos, també sempre serà font de nous horitzons de noves oportunitats, com bé sabem. Perquè l’emigració no és cosa nova ni és d’ara. D’emigració n’hi ha hagut sempre i també sempre hi ha hagut qui ha sabut aprofitar l’oportunitat i qui no. Jo he conegut molts emigrants que no s’han pas penedit d’haver fet la decisió i n’estan prou contents i satisfets. Tant, que alguns d’ells podrien retornar als seus països d’origen i no han volgut fer-ho perquè estan prou bé on són.

Per tant, crec que aquests nois i noies –si els sembla que estan ben preparats- haurien de fer el cop de cap i provar-ho, mirant les coses de forma positiva. No fixant-se tant en el fet que d’alguna manera els expulsen (que una mica també és així) sinó que són ells que volen marxar a buscar un futur millor i que possiblement d’aquí uns anys podran tornar, si volen, enriquits en tots sentits. I això sí: que pensin que haver nascut en un lloc determinat és simplement una carambola i que el que compta és que el lloc on els toqui viure se’l facin seu i l’estimin perquè, encara que no sigui el lloc on han nascut, és el lloc que els dóna de menjar i els dóna oportunitats.

Però no tots podran o voldran marxar. Pels que es queden, els ofereixo la lectura del poema de l’ Espriu, que també els anirà bé. De fet, ens anirà bé a tots en moments en que potser més d’un voldria fugit nord enllà.

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella, tan salvatge terra,

i com m’agradaria d’allunyar-me’n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans dirien

desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,

així l’home que se’n va del seu indret”,

mentre jo, ja ben lluny, em riuria

de la llei i de l’antiga saviesa

d’aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni

i em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge

i estimo a més amb un

desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria.

 Salvador Espriu

Tags: Emigració, Feina

L’escriptor català Josep María Gironella, explica que al desembre de 1936,  iniciada ja la guerra civil espanyola, en un moment en que la seva família temia per la seva vida,  va decidir passar a França, i el seu pare el va acompanyar des de Girona  fins a la frontera. En passar-la, els gendarmes francesos el van registrar i, en una butxaca, van trobar un paper que, sense que ell se n’adonés, havia introduït el seu pare moments abans de creuar la frontera. Era una brevíssima nota que deia: “No matis a ningú, fill. El teu pare, Joaquim”.

La nota era realment commovedora, sobretot en un moment com aquell. Perquè el més lògic hauria sigut que en aquesta circumstància un pare hagués aconsellat al seu fill: "Vés amb compte, que no et matin". Però aquell pare sabia una cosa molt important: que és molt més mortal matar que morir. El que mata un altre ésser humà, queda molt més mort, molt més tocat que el que és assassinat.

Això ve a compte per la notícia que aquests dies ha commocionat l’ Uruguai: dos infermers han matat un munt de malalts a dos hospitals de Montevideo. No se sap encara quants, però sembla que seran moltíssims. El cas s’està investigant i sembla que poden arribar a desenes els morts.

Què passa pel cap de persones com aquestes? Pot arribar a ser vàlid el que en un principi
va dir un dels acusats, que ho feia per raons humanitàries i per estalviar dolor i sofriment als malats? L’advocada d’un d’ells, Inés Massiotti, va assenyalar -en declaracions difoses pel diari uruguaià El País- que el seu representat "va confessar dient que, després de 20 anys de treballar en el CTI (hospital), amb l’estrès d’estar entre la vida o la mort, no va poder suportar més l’estrès ". Es possible que el que va començar amb una motivació d’eutanàsia, de matar per ajudar amb el dolor de la víctima, es va anar desvirtuant i es va convertir en un plaer per matar? Pot ser, però així i tot seria ètica una conducta com aquesta? Podem disposar de la vida d’una altra persona com si nosaltres en fóssim amos?

Però el cas dels infermers uruguaians i dels assassins en sèrie és encara més complicat perquè aquestes persones compleixen amb el perfil dels psicòpates, els principals trets de personalitat dels quals està marcat per la insensibilitat, la manipulació, la superficialitat i l’egocentrisme. Els psicòlegs diuen que en alguns cassos aquestes persones no és que perdin el sentit de la realitat; el que els falla no és la intel·ligència, sinó la part afectiva. El subjecte troba una satisfacció emocional matant i això queda establert en haver-ho fet durant tant de temps.

Davant de casos com aquests en podem fer un munt d’interrogants de caire ètic, moral, jurídic, filosòfic o simplement humà. Què i qui ens dóna el dret a matar una altra persona o –fins i tot- a treure’ns la vida a nosaltres mateixos? Aquí podria sorgir altre cop el debatut tema de l’eutanàsia, tema mai resolt i amb respostes totalment diferents segons es valori la vida des d’una vessant de persona creient o no. El principi general de no matar és clar i net. Però i les circumstàncies que acompanyen en algunes ocasions certes malalties com les valorem? I quan és el malalt mateix que demana la mort? O quan hi han estats de coma que duren anys i que no tenen sortida? Fins on és ètic allargar la vida de forma artificial? L’aplicació del principi general de respectar la vida comença resultar confusa quan la qualitat de vida de la persona és mínima o és nul·la. Un bon tema perquè hi segueixin reflexionant els entesos en aquests temes, des de metges a filòsofs i moralistes. I un tema que sempre està sobre la taula de forma permanent.

Tags: Ètica i Moral, FILOSOFIA, Medicina, Vida i mort

Josep

Maria

de

Sagarra

“Aigua-marina”, d’Àncores i estrelles (1936)

Voldria, ni molt ni poc:

ésser lliure com una ala,

i no mudar-me del lloc

platejat d’aquesta cala;

i encendre el foc

del pensament que vibra,

i llegir només un llibre antic,

sense dubte, ni enveja, ni enemic.

I no saber on anirem,

quan la mort ens cridi al tàlem:

creure en la fusta del rem,

i en la fusta de l’escàlem.

I fer tot el que fem,

oberts de cor i de parpelles,

i amb tots els cinc sentits;

sense la por de jeure avergonyits

quan surtin les estrelles.

Comprendre indistintament

rosa i espina;

i estimar aquest moment,

i aquesta mica de vent,

i el teu amor, transparent

com una aigua-marina.

Tags: Josep maria de sagarra, Poesia

El Lluís Llach té una cançó que es diu “País petit” i –naturalment- es refereix a la petitesa física de Catalunya. Hi han altres petiteses –en podríem dir mesquineses- que no van en el sentit que ho diu el Llach de Catalunya. Hi han països petits i grans en territori, en quilòmetres quadrats. Però també hi han països petits o grans pel seu valor moral, per la seva grandesa moral o per la seva mesquinesa.

Un d’aquests països mesquins, petits, empetitits, acomplexats i porucs és el que anomenem Espanya (alguns ja en comencen a fer befa i en passen a dir ECS-panya, o Escanya, noms que volen expressar actituds que desperta aquesta mena d’ Estat que vol ser gran, modern i important però que es queda a mig camí sempre).

Espanya sempre ha estat un país amb esperit de grandesa i ànima conqueridora. Sempre ha tingut aquest ànim de gran senyor -que en un temps ho va ser – però que ara ha esdevingut un senyor vingut a menys i que ja comença a fer llàstima perquè se li veuen massa els parracs que es veu obligada a vestir; vestits que en altre temps eren impecables i que ara ja es desfilen i s’esparraquen per tot arreu. Van voler fer un gran banquet per convidar-hi tothom, amb cafè, copa i puro per a tots i ara no els arriba ni el cafè, ni tenen prou tasses per servir-lo. Se n’adonen ara que són nous rics vinguts a menys, que molt del que es mostrava era només fum, que han volgut estirar més el braç que la màniga fent línies d’ AVE, aeroports absurds i grans infraestructures innecessàries i fora de lloc i ara, corrents i de pressa, volen tornar enrere, Patètic i dramàtic alhora! Faria riure si no fos que durant tot aquest temps de travessia pel desert han quedat molta gent pel camí, morts de gana, sense expectatives, mal ferits i que ja no se’n sortiran més. Faria riure si no fes plorar i fes sofrir a tanta i tanta gent. 

Això que anomenen Espanya s’ha tornat un cosa ridícula, que és incapaç de complir compromisos firmats, que és incapaç d’entendre que la diversitat és rica, que -amb l’aigua al coll i tot- segueix fent línies d’AVE o mantenint estructures sense sentit. Aquesta Espanya que diuen que és “Una, Grande y Libre” se’ls hi està desmanegant a les mans, se’ls hi està empetitint i cada dia es torna més esclava de les seves pròpies febleses estructurals, de les seves mancances, obsessions, pors, traumes i prejudicis. I ja ha arribat el moment que es veu que no hi ha ningú que sigui capaç d’arreglar-ho; tot al contrari: sembla que cada dia ho vulguin espatllar més.

Tags: España

"No te puedo prometer un gran sueldo, pero te prometo un trabajo fijo". D’aquesta manera comença la campanya vocacional d’aquest any per captar capellans, Campanya molt discutida, bastant criticada des de tots els àmbits (també ho ha estat molt des de dins mateix de l’Església) i, com a mínim, jo la qualificaria de campanya esbiaixada i feta amb força mal gust. Potser des del punt de vista “comercial” és afortunada perquè crida l’atenció. Diuen que un anunci que no crida l’atenció no serveix per a res. Però també és cert que un anunci que presenti un producte fals o falsegi el seu contingut, a la llarga tampoc serveix per a res i és contraproduent.

Per això a mi em sembla que aquest anunci deforma “el producte” que ven o, almenys el presenta de forma molt parcial i esbiaixada. Perquè… ser capellà avui és això? Aquesta forma de ser capellà que ens presenta l’anunci és la única i la bona? Tots els capellans és imprescindible que vagin amb “collet”, vesteixin de forma tradicional i tinguin una visió de la fe i de l’Església tan tradicional que fa feredat i que a mi em sembla que, més que atreure, allunya ? A mi em sembla que no hauria de ser així. Però per ells faran!

S’ha de fer broma amb això de “la feina fixa” i amb un “sou mileurista”, quan hi ha milers de persones que no tenen feina, no tenen sou i quan la mateixa societat qüestiona tant la forma de finançar-se l’Església? I a aquesta meitat de població que són les dones què els ofereix l’Església? Fer de minyones, de dones de neteja i d’actrius secundàries? S’ha d’estar tant segur que fer de capellà “és cosa de hombres” com l’ antic conyac Soberano? Es pot seguir per aquest camí d’excloure, excloure i excloure?  A més garanteix, “tu riqueza será eterna”,”trabajo fijo”, “una vida apasionante”, “te prometo que nunca te arrepentirás”. Voleu dir que és tant així tot plegat? No s’hauria d’anar més al fons, ser una mica més crític i veure quins capellans i bisbes té l’Església actualment i si tots ells responen al que Jesús esperava i al que la societat n’espera d’ells.

Una bona part de la societat (homes i dones) em sembla que espera una altra cosa de l’Església i espera que la fe es presenti amb formes i categories noves; que es rellegeixin els textos antics amb ulls nous; que no hi hagi tanta fixació i una mica més de llibertat; que els dogmes i les Escriptures serveixin per donar sentit a la vida dels homes i dones d’avui. Que es deixi opinar també a veus considerades avui dissidents però que segurament que tenen moltes coses –i molt interessants- a dir.

Per acabar, vull recollir algunes parts d’una xerrada pronunciada por Deme Orte a l’ Aula Magna de la Universitat de València, per iniciativa de “Somos Iglesia en Valencia! i el “Foro de debates de la Universidad”. Textos que ens poden fer qüestionar aquestes veritats que semblen tan intocables i que no ho són gens.

• Encara que es dóna per fet que celibat i ministeri han anat units, això no ha estat així sempre. Començant pel grup de deixebles de Jesús, i pels Dotze Apòstols, que poden semblar l’origen de l’estructura clerical, tampoc eren cèlibes. Pere, el primer Papa, era casat (en l’evangeli es parla de la sogra de Pere). (Mt 8,14)
• A l’Església primitiva, en les primeres comunitats, per a res es parla que els responsables fossin cèlibes. Recordem que la carta a Timoteu aconsella: "que el bisbe (o dirigent) ha de ser irreprotxable, fidel a la seva dona, assenyat …; ha de governar bé la seva pròpia casa i fer-se obeir dels seus fills amb dignitat. Un que no sap governar casa seva com cuidarà d’una assemblea de Déu? … (1Tm 3,1-6); també "els auxiliars siguin fidels a la seva dona i governin bé al seu fills i les seves pròpies cases …". d’això , sembla comú que algunes dones, que acollien a casa a les comunitats, eren les que les dirigien i presidien. Prisca: 1 Cor 16,19; Nimfa: Col 4,16; Fil 1,3 …
• A la història de l’Església, que no repassarem a fons, veiem, però, que fins al segle IV no es va començar a plantejar restringir la sexualitat dels clergues, i això, només per tallar els excessos i abusos que es cometien: clergues amb dones i concubines , amb nombrosos fills que en casos suposava un malbaratament del patrimoni eclesiàstic. El famós Concili d’Elvira, que tant es cita com a primera norma per exigir el celibat, en realitat va ser un concili local, celebrat l’any 300 prop de l’actual Granada, en què van participar 17 bisbes (només ells tenien vot) i 24 preveres. Diversos concilis locals i regionals (no hi havia el centralisme de Roma que hi ha ara) van tornar a insistir en exigir que els clergues s’abstinguessin de les seves dones i d’engendrar fills. Però sembla que amb poc èxit, ja que durant diversos segles després se segueixen fent els mateixos crides. El concili Laterà, el 1123, va ratificar la llei del celibat.
• En tota l’Edat Mitjana i el Renaixement (recordem els compatriotes Borja), encara que existís una llei, la pràctica era un generalitzat incompliment. El concili de Trento, en plena contrareforma, va ser qui va imposar la més rígida ortodòxia moral i disciplina canònica també per al clergat
• Parlem només de l’Església Catòlica, i ni tan sols de tota, ja que hi ha ritus orientals (com el ritu maronita), que sent catòlics, sí que admeten el matrimoni dels seus sacerdots. I altres esglésies cristianes, com l’ortodoxa, les luteranes i l’anglicana. I no per això són menys cristianes, i de vegades tampoc menys clericals.
• Però, bé. Això no vol demostrar res, sinó només ser una referència de que la llei del celibat ministerial és només una norma disciplinar, i que el mateix que es va posar, es pot treure, i no trontollaria per a res la fe, ni la veritat ni l’evangeli . Només una mica l’estructura clerical de l’Església especialment patriarcal i classista.

Tags: Església

Oscar Pistorius: "Tinc dues discapacitats i un milió d’habilitats"

Aquestes paraules que va pronunciar aquest atleta al Global Sports Fòrum de Barcelona i que avui tornava a llegir, m’han fet pensar que això és una gran realitat, si ho pensem bé.

Pels que no ho sàpiguen, Òscar Pistorius és un atleta sud-africà de 20 anys que, quan era nadó, va patir l’amputació de les seves dues cames a causa d’una malformació degenerativa de les extremitats. Avui és un exemple per a molts discapacitats ja que malgrat la seva "discapacitat" ha anat aconseguint tots els objectius que s’havia proposat, entre els quals hi ha el de poder arribar a ser un dels homes més ràpids del planeta.Cal destacar que l’Òscar corre contra atletes sense problemes físics, cosa que augmenta el valor del seu èxit.

"Discapacitat significa que hi ha alguna cosa que els altres poden fer i el discapacitat no. En aquest sentit NO SÓC UN MINUSVÀLID, NOMÉS EM FALTEN LES CAMES. No he vist res encara que altres puguin fer i jo no", havia dit en una altra ocasió. Òscar Pistorius és un home amb molta voluntat i esperit de superació. Aquestes són premisses necessàries per a tota persona qualificada com a discapacitada. Però la realitat és que tots tenim moltes discapacitats i un milió d’habilitats, com diu aquest atleta. Per tant, la qüestió és de conèixer bé i desenvolupar allò que ens falta. En la vida tot pot ser normal i tot pot ser anormal. De fet, no existeix allò que en diem “normal”. Perquè, qui és normal? Què és normal? Val la pena fixar-nos en la normalitat que marca una societat que és patològica en molts aspectes?. No existeix l’ésser humà "normal", l’essència d’ésser humà consisteix en què no hi ha dues persones iguals. Som, doncs, infinitament diversos i cadascun construïm un jo i un món coherents, siguin quines siguin les nostres limitacions, capacitats, cultura, etc.
La discapacitat la referim a la interacció amb l’entorn, no és una característica intrínseca de cap persona. Sentir-nos diferents no és una cosa repudiable, sinó la constatació d’una realitat irrefutable: tots som diferents. Una altra cosa és que s’hagi pres una mesura fal·laç de la "normalitat" que exclou i discrimina a moltes persones, empobrint –a fi de comptes- a tota la societat, ens diu Isabel Díaz, creadora de la “Fundación para la Integración de Discapacidades”.

Per tant, pensem-ho bé i creiem-nos aquesta gran veritat: “podem tenir moltes discapacitats, però encara tenim moltes més habilitats”.

Tags: Discapacitat, Òscar Pistorius

El “problema catalán” fa segles que dura. Per més que l’intentin amagar o silenciar, de tant en tant aflora com el riu Guadiana. En realitat no és cap problema o, si voleu, són un munt de problemes. Depèn de com ens ho mirem i depèn d’on ens ho mirem, el problema és d’un tipus o d’un altre. O potser –com deia un- els problemes en realitat no són problemes sinó que són situacions. L’únic problema que tenim és el d’etiquetar les situacions com a problemes.

Aquestes dues portades de diari, que han aparegut aquests dies i que he recollit a dalt (la d’ EL PUNT/AVUI i la de l’ABC), coincideixen en una cosa: que veuen la realitat com un problema, però possiblement no coincideixen en gaire res més: ni en la visió del problema o de la realitat, ni segurament en la seva possible resolució. El problema no és res més que una situació que fa segles que dura i a la que no se li ha volgut donar mai una sortida digna, justa i equilibrada. I el resultat és que Catalunya està insatisfeta i Espanya també. I no s’hi veu solució ni sortida perquè els que tenen la paella pel mànec no volen deixar ni el mànec, ni la paella ni volen deixar fer-la servir. En el fons ja els va bé seguir com ara, encara que els molestin molt certes coses (com aquell que té un gra, que com més es rasca, pitjor).

Considerar la realitat com a problema és carregar-la de negativitat i de prejudicis. La solució seria mirar d’analitzar-la de forma positiva i buscar vies d’entesa per difícil que pugui semblar. És clar que per poder fer això s’ha de tenir una actitud madura i lliure, acceptant que s’ha de poder parlar de totes les coses per difícils o tabús que puguin semblar, cosa que amb el tema que tractem no s’ha donat mai i sempre s’ha donat una situació d’estira i arronsa que ha donat com a resultat que guanyessin sempre els mateixos, o sigui, els que tenen el poder i cap ganes de deixar-lo anar. S’aferren ben fort al que creuen que és seu per dret a conquesta. Perquè, en el fons del fons, som per a ells un poble conquerit i esclau; o una colònia que té un amo i dret a decidir.

I justament aquí rau el moll de l’os del “problema catalán”. En realitat, el problema és que no es vol parlar del “problema” i el que es fa és amagar-lo, posposar-lo, dissimular-lo, disfressar-lo o com vulgueu dir-ho. Però aquesta actitud no fa més que carregar-nos a tots d’estrès, ansietat, fàstic, cansament, negativitat i prejudicis cada cop més grans. La solució vindria per acceptar, en primera instància, que la realitat és la que és i que la veiem molt distinta. En segona instància s’hauria de poder parlar lliurament i s’haurien de poder posar els mitjans adequats per tal de que hom pugui expressar els seus desitjos. I, per últim, s’hauria de tenir el dret a decidir. Però això ja són figues d’un altre paner… Per tant, em sembla que ha arribat el moment de cantar tots plegats allò de “volem pa amb oli, pa amb oli volem, i si no ens el donen, ens el prendrem”.

Tags: Catalunya, España

Molt sovint ens omplim la boca parlant de democràcia sense analitzar massa si realment ho som o no. Perquè si féssim cas a la realitat, l’analitzéssim una mica i fóssim una mica més crítics potser ens enduríem alguna sorpresa. Això és el que m’he endut jo quan he llegit les dades que The Economist dóna cada any en el seu anàlisi. No sé si són fiables o no. Potser algú que sàpiga més del tema m’ho podrà confirmar, però pel que he pogut esbrinar podríem dir que són dades serioses i fiables.

L’índex de democràcia és un mesurament fet per la Unitat d’Intel·ligència de The Economist (EIU per les sigles en anglès), a través del qual es pretén determinar el rang de democràcia a 167 països, dels quals 166 són estats sobirans i 165 són estats membres de les Nacions Unides. Aquest estudi va ser publicat per primera vegada l’any 2006 i ha tingut posteriors actualitzacions en 2008 i 2010.  The Economist basa els resultats en 60 indicadors que s’agrupen en cinc diferents categories: procés electoral i pluralisme, llibertats civils, funcionament del govern, participació política i cultura política. Pel que fa a la classificació que es fa als països d’acord a la seva puntuació, aquesta es divideix de la següent manera: països amb democràcia plena, països amb democràcia defectuosa, països amb règims híbrids i països amb règims autoritaris.

Si voleu trobar els resultats de l’any 2011 podeu anar a la següent pàgina: Índex de democràcia

Metodologia emprada
Com es descriu en l’informe, l’índex democràtic és una mitjana ponderada, basada en les respostes brindades a un qüestionari d’unes 60 preguntes, cadascuna de les quals permet triar una de dues o tres respostes alternatives possibles (a manera d’opció múltiple omultiple choice).
La majoria de les respostes corresponen a "avaluacions d’experts", encara que l’informe no dóna més precisions sobre ells, ni de la seva quantitat, ni si són empleats de The Economist o catedràtics independents, ni tampoc sobre la seva nacionalitat.
Algunes de les preguntes són respostes a través d’enquestes d’opinió dutes a terme en els respectius països. No obstant, en el cas dels països de règim polític tancat en major o menor mesura, dins dels quals no es poden dur a terme enquestes independents que donin resultats concloents, s’usen resultats prèviament obtinguts per a països de sistema de govern similar, a més de algunes avaluacions per part d’experts.
Finalment, l’índex de democràcia resultant, arrodonit a un decimal, decideix la ubicació del país en la petita taula que es mostra a continuació:

Democràcies plenes- Entre 8 i 10 punts.
Democràcies defectuoses- Entre 6 i 7,9 punts.
Règims híbrids- Entre 4 i 5,9 punts.
Règims autoritaris- Menys de 4 punts.

Els primers 25 països són els següents:
1. Noruega 9,80
2. Islàndia 9,65
3. Dinamarca 9,52
4. Suècia 9,50
5. Nova Zelanda 9,26
6. Austràlia 9,22
7. Suïssa 9,09
8. Canadà 9,08
9. Finlàndia 9,06
10. Països Baixos 8,99
11. Luxemburg 8,88
12. Irlanda 8,56
13. Àustria 8,49
14. Alemanya 8,34
15. Malta 8,28
16. República Txeca 8,19
17. Uruguai 8,17
18. Regne Unit 8,16
19. Estats Units 8,11
20. Costa Rica 8,10
21. Japó 8,08
22. Corea del Sud 8,06
23. Bèlgica 8,05
24. Maurici 8,04
25. Espanya 8,02

Per acabar unes consideracions:

Us heu fixat que l’Uruguai està per davant del Regne Unit i d’ Estats Units i d’Espanya, per exemple?

Us heu fixat que Espanya és el darrer dels països considerats “democràcies plenes”?

Us heu fixat que hi ha països molt importants que estan en un lloc no tan destacat com podríem pensar i que n’hi han altres més desconeguts que tenen un alt índex de democràcia?

Potser caldria que Espanya no s’ho cregués tant, no se sentís tan important, no pensés que és exemple de res i que n’aprengués una mica d’altres països bastant més humils i que són més demòcrates sense fer-ne escarafalls?

Tags: Democràcia

Extret de CATALUNYA RELIGIÓ Dm, 13/03/2012

“Descansi un pau un home bo, el capellà, el patriota, l’amic mossèn Huguet”

En el funeral d’aquest dilluns de Jesús Huguet a Solsona va pronunciar l’homilia mossèn Jordi Orobitg, gran amic de mossèn Huguet, exsecretari del bisbe Antoni Deig i actual rector de Mollerussa. No és el mateix un escrit que sentir-la proclamada però es un bon retrat de l’emotivitat amb que es va viure durant funeral en una catedral plena de gom a gom. En el digital NacióDigital podeu trobar un ampli recull fotogràfic del funeral.

(Jordi Orobitg) El senyor bisbe m’ha demanat si podia fer l’homilia en aquesta missa exequial per mossèn Jesús. He acceptat aquesta confiança, que agraeixo, amb emoció i amb respecte.

Amb emoció perquè els lligams amb la família de mossèn Jesús, la del Poal, venen de lluny, dels temps d’infantesa a Sant Guim. La Mundeta i l’Emilio (acs), el Facundo (acs) i la Lluïsa, les nenes i el Facundo petit. Encara diumenge vinent havíem de venir, el Jesús i un servidor, a dinar. No oblido, tampoc, el Sebastià i la Conxita; ell fidel ajudant a les misses de clausura a Mollerussa.

A aquest lligam familiar, cal afegir-hi el lligam afectiu nascut amb mossèn Jesús quan ambdós vam viure una estreta col·laboració amb l’estimat bisbe Antoni Deig, així com quan ell va ser rector de Solsona i un servidor col·laborava amb ell.

Però dic també amb respecte, perquè la figura de mossèn Jesús és tan gran i tan rica, que no sé si reeixiré a fer-li justícia. Ben segur que molts de vosaltres ho faríeu millor que jo. I ben segur que cal, en un altre moment, parlar-ne molt més abastament. Ara, que parli el cor.

“¿Ho creus això?”

La mort sempre ens sorprèn i suscita en nosaltres preguntes, queixes, interrogants. No podem banalitzar el sense sentit de la mort. Davant la mort, oi més la d’algú a qui coneixíem i estimàvem, no restem mai indiferents. És una realitat punyent, que ens provoca dolor, ens fa mal. Per això, la queixa de Marta, en la mort del germà, que hem escoltat a l’evangeli, ens sembla legítima: “Senyor, si haguéssiu estat aquí, el meu germà no s’hauria mort”. Ho diu amb el cor trencat i adolorit, com també nosaltres avui ho manifestem en la mort de mossèn Jesús. En Marta hi ha, tanmateix, una espurna d’esperança: “però fins i tot ara jo sé que Déu us concedirà tot el que li demaneu”. També en nosaltres, que confiem en les paraules de Jesús: “Jo sóc la resurrecció i la vida. Els qui creuen en mi, encara que morin, viuran, i tots els qui viuen i creuen en mi no moriran mai més. ¿Ho creus això?”.

I aquesta és la gran pregunta, la pregunta que mossèn Jesús va intentar respondre amb la seva vida. En la seva mort, però, es dóna la paradoxa, ha trobat la resposta. Aquella llavor de plenitud que fou plantada en ell el dia del seu baptisme, a Fondarella, ara ha arribat al seu terme.

Una ullada als evangelis ens fa descobrir que tota la vida de Jesús de Natzaret fou una aposta per la lluita contra el mal: “Jesús recorria tot Galilea, ensenyant a les sinagogues, anunciant la bona nova del Regne i guarint entre el poble malalties i xacres de tota mena” (Mt 4, 23). Bona part de les narracions evangèliques contemplen aquesta actuació de Jesús sanant i guarint, alliberant del dolor, del mal i de la mort.

Amb dolor, però amb esperança, nosaltres en dir adéu a mossèn Jesús, creiem que Déu també hi és present en la seva mort i, sobretot, en la seva Pasqua.

El nostre cos de resurrecció ja es va construint des d’ara, quan vivim segons l’Esperit de Senyor. Ara, purificada la memòria, sapiguem fer nostre tot allò de bo, bell i bonic pel que mossèn Jesús va viure i va lluitar.

Amorosament crític

Sota aquella bonhomia que el caracteritzava, s’amagava un cor tendre i inquiet, lúcida i amorosament crític; apassionat per la llibertat de l’home i de la dissortada pàtria, insubornable en els seus principis, amic fidel, company de caminada.

Aquest dies al Pla d’Urgell, als vorals dels camps i dels camins o en els turonets erms, els ametllers estan florint. Talment com l’ametller que entafora les arrels en l’aspra terra, i viu a la intempèrie, suportant estius xardorosos i freds hiverns, vigilant sempre atent, que amb la seva bella florida anuncia la primavera que s’acosta, també mossèn Jesús amb aquella finor i aquella aguda mirada a la realitat, ens avançava, amb encert, el seu punt de vista sobre les qüestions més diverses.

El capellà que estimava apassionadament Déu i l’Església. Un “Déu compassiu i benigne, lent per al càstig, fidel en l’amor!” (Ex 34, 6), “el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist, Pare entranyable i Déu de tot consol” (2Co 1, 3). Un Déu que de ben jove, li va seduir el cor i ha estat el referent de tota la seva vida.

I una Església, que volia més mare que mestra, més fidel i arrelada al seu Senyor, gratuïta, acollidora, pobra i dels pobres, fraternal i coresponsable, alliberadora i guaridora, en comunió. Aquesta seva estimació a l’Església sovint va fer-lo patir, i també, ell, en algun moment, va fer-la patir.

Va col·laborar d’una manera extraordinària i amb exquisida discreció, en el ministeri pastoral del bisbe Deig en la seva etapa solsonina: la conferència de Prada de Conflent i l’Assemblea Diocesana, en aplicació del Concili Provincial Tarraconense a casa nostra en són dos referents.

Dotat d’excel·lents capacitats per a l’estudi, tot i ser d’una diòcesi rural, va saber sempre cultivar-se. Bon teòleg i argumentador convincent, va posar al servei de l’Església el seu saber, malgrat a voltes no va ser prou valorat i incomprès.

Estimava de cor la seva gent, aquells que se li havien confiat a Solsona, al Pi de sant Just, a Navès, a Linya, i a tants racons d’aquest Solsonès, que havia fet seu. Ens sentim, avui, una mica orfes. De tots és prou coneguda la seva dedicació als malalts i a la gent gran, acompanyant persones i famílies en els moments de dolor i de joia. Home de carrer major, capellà de trobada i de diàleg. Catequista donat als infants i educadors de tants.

I amb quina passió estimava Catalunya!, la pàtria dissortada, que delia perquè fos més lliure, més plena, més solidària, generosament solidària, no imposadament solidària. Era una manera, com sovint recordava el bisbe Deig, de concretar l’amor al proïsme.

Aquella vivor i aquella frescor

Els seus escrits i les seves Xàldigues han ajudat a molts. Amb aquella vivor i aquella frescor tocaven el cor i el cap.

Voldria llegir aquest escrit, publicat a Regió7 el desembre de 2010, a tall de felicitació de Nadal. Parla per ell sol:

“Tant bon punt apareixereu a la terra, els habitants del món aprendran la bondat” (Is 26, 9). Aquest és, Senyor, el prec que voldria fer-vos aquest Nadal: ensenyeu-nos a ser bons.
Però bons de veritat.

Amb la bondat del pa, que a tothom agrada i mai no cansa.

No pas amb una bondat trista i avorrida, sinó amb una bondat reconfortant, que irradiï coratge i alegria i sigui per als cansats i afeixugats com un doll d’aigua fresca.

No pas amb una bondat tova i estèril, sinó amb una bondat diligent i activa, que no s’arronsi davant les dificultats i el compromís, que tingui uns ulls ben oberts per a descobrir les necessitats i unes mans ben llargues per a posar-hi remei.

No pas amb la bondat del bona fe, però sí amb la bondat del que, a pesar de tot, té fe en Déu i en les persones.

Feu-nos bons, Senyor, amb una bondat senzilla i franca, que no humiliï ni carregui.

Amb una bondat lúcida, que, sense deixar de veure les males passades, no es deixi vèncer per elles.

Amb una bondat, que no es cansi de perdonar.

Amb una bondat que no es defensi, però que desarmi.

Amb una bondat tan flexible amb els poderosos, com misericordiosa amb els febles.

Amb una bondat que per a tothom abasti, pels bons i pels dolents, pels amics i pels enemics.

Amb una bondat que faci venir ganes de ser bo.

Feu-nos bons, Senyor, amb la bondat tendra i humil del Nadal.

La darrera Xàldiga, però, la va escriure divendres al matí, i fou escrita a sang i a foc d’amor. Una doble paràbola:

-A mossèn Jesús l’home de poble, ara ja del poble, la mort el va sorprendre al mig del carrer, un dia de mercat, de la seva Solsona estimada. Donació i lliurament fins al final.

-No ho he vist, però m’ho han comptat: El cos de mossèn Jesús estirat al bell mig del carrer, debatent-se en la darrera agonia. El bisbe Xavier, agenollat davant d’ell. Et veig Xavier amb els ulls entelats de llàgrimes, un nus al coll i el cor encongit, impossible ja cap diàleg, donant-li la benedicció i retrobant-vos, en la mort, purificades les memòries, en la Pau i l’Amor d’Aquell que tot ho pot.

Descansi un pau un home bo, el capellà, el catequeta, el patriota, l’amic mossèn Jesús Huguet Serrano. Prega per nosaltres al Senyor.

Jordi Orobitg. Rector de Mollerussa.

Solsona, 12 de març de 2012.

Tags: Església, Mossèn Jesús Huguet, Vida i mort

"La mort no és res, no he fet més que passar a l’altra banda.
Jo segueixo sent jo, tu segueixes sent tu.
Allò que érem l’un per l’altre, ho seguim sent.
Dóna’m el nom que sempre em donares,
parla’m com sempre em parlares.
No facis ús d’un to diferent.
No adoptis una expressió solemne ni trista.
Segueix rient d’allò que ens feia riure plegats.
Prega, somriu, pensa en mi.
Prega amb mi.
Que el meu nom es pronunciï a casa com sempre fou,
sense cap mena d’èmfasi, sense cap mena d’ombra.
La vida és el que fou, el fil no s’ha tallat.
Per què hauria d’estar jo fora dels teus pensaments?
Només perquè estic fora de la vostra vista?
No estic pas tant lluny. Tan sols a la volta del camí…
Ho veus? Tot està bé.
Tornaràs a trobar el meu cor,
tornaràs a trobar la seva tendresa depurada
Eixuga les teves llàgrimes i no ploris més si m’estimes."

Sant Agustí

Tags: Vida i mort

El realisme màgic és un gènere artístic i literari propi de la literatura llatinoamericana de mitjans del segle XX, que fon la realitat narrativa amb elements fantàstics, mostrant el que és comú i quotidià com una cosa irreal o estranya. Ahir, els que ahir al matí van ser al Palau Sant Jordi es van trobar immersos en un clima de realisme màgic. Per una banda sabien que la realitat de la Nació Catalana és la que és però, per altra banda, veien com aquesta realitat era perfectament possible que pogués saltar pels aires i  es veiés la possibilitat de canviar-la per una nova, possible i meravellosa realitat. Per aquest motiu podem parlar de realisme màgic. La realitat i el somni s’entrecreuaven, es palpaven, es somniaven i es veia possible un nou horitzó per a la Nació Catalana.

I és que ahir va néixer oficialment l’Assemblea Nacional Catalana per traçar el camí cap a la independència. L’Assemblea Nacional Catalana era una realitat oficial quan ahir al matí va quedar constituïda en aprovar el seu full de ruta, que preveu la celebració d’un referèndum per la independència l’any 2014.

La noció de la realitat, tal com la valorem quotidianament, es veu trencada i posada en dubte por nous elements (que ara poden semblar fantàstics o irreals) que es barregen en les situacions acceptades com a reals. Per això el realisme màgic va florir en la literatura llatinoamericana arran de les discrepàncies sorgides entre cultura de la tecnologia, la cultura del mestissatge i la cultura de la superstició, i quan les dictadures que assotaven Llatinoamèrica van fer de la paraula l’eina més poderosa. Una vegada Gabriel García Márquez va dir: "El meu problema més important era destruir la línia de demarcació que separa el que sembla real del que sembla fantàstic.Perquè en el món que tractava d’evocar, aquesta barrera no existia. Però necessitava un to innocent, que pel seu prestigi tornés versemblants les coses que menys ho semblaven, i que ho fes sense pertorbar la unitat del relat. També el llenguatge era una dificultat de fons, doncs la veritat no sembla veritat simplement perquè ho sigui, sinó per la manera com es digui”.

Aquest és el tema de fons a partir d’aquest moment: s’ha de fer creïble, s’ha de divulgar, s’ha d’explicar, s’ha de creure i fer creure tot el que es va dir, es va somniar i es va proclamar ahir al Sant Jordi. El full de ruta ho serà només si es fa creïble amb unitat i sumant. Només sumant gent, esforços, il·lusions, arguments i tantes explicacions com siguin necessàries, es podrà aconseguir aquesta fita. Doncs vinga ja, som-hi!

Tags: Assemblea Nacional Catalana, Catalunya, POLÍTICA

Aquest matí ha mort atropellat, mentre travessava un pas de vianants, Mossèn Jesús Huguet. Era un home molt estimat i respectat per tothom i estic plenament segur que la seva mort haurà estat molt sentida perquè era el que en podríem dir un home essencialment bo.

L’any 2004 un grup d’amics seus van recollir en un llibre tota una colla d’escrits seus que durant vuit anys havia anat publicant al FULL DIOCESÂ de Solsona, Vic i Tarragona. Els publicava sota l’epígraf “Xàldigues” i aquest mateix va ser el títol del llibre que va prologar el seu amic mossèn Climent Forner, que ens explica que el nom de “xàldiga” vol dir espurna, guspira, espira, centella.

Els escrits de Mossèn Jesús eren com xàldigues: curts, precisos, concrets, valents, evocadors, de llenguatge senzill però molt vius i espurnejants. Semblava que no digués res, però tot el que escrivia era molt profund. Era un home molt intel·ligent i que tenia el do de la senzillesa i la bondat. Escrivia tal com era. La seva mort ha estat la darrera xàldiga que aquest matí, ben d’hora, ha saltat ben alt, fins arribar al cel del seu Pare que l’esperarà, li obrirà les portes de bat a bat sense cap mena de dubte, li farà una gran abraçada i el farà entrar per poder parlar amb ell durant tota l’eternitat.

Es podrien dir moltes moltes coses de Mossèn Jesús i no acabaríem. Però jo només en vull destacar dues o tres, tot esperant que de ben segur altres persones en diran moltes més i molt més ben dites.

Mossèn Jesús era un home bo, que estimava a tothom i es feia estimar. Ho feia de manera senzilla, en les formes, en la manera de parlar i de tractar. Per això entenia a tothom i tothom l’entenia a ell, fos un nen, un jove, un adult o un vell.

Mossèn Jesús era un home molt lúcid, molt intel·ligent, molt valent i molt coherent. Era un home d’idees obertes i, per tant, molt comprensiu amb les diverses i difícils realitats que li toca viure la gent. S’estimava molt l’Església i potser una part de l’Església (em refereixo concretament a la jerarquia) no l’estimava tant a ell. Per això no es comprèn de cap de les maneres que el bisbe Trasserra el fes plegar de les seves col·laboracions al FULL DIOCESA o quan el Cardenal Carles també va fer tancar la seva secció “Cròniques de rereguarda” a la revista “Catequesi”, de la qual n’era un gran especialista i sempre deia coses interessants. Ho deia la contraportada del llibre “Xàldigues”: “Huguet no defuig cap tema, per arriscat que sigui. Arrenca sempre de la vida i l’actualitat, per repensar.ho tot des d’una mirada pausada, tendra i tolerant. Les seves xàldigues esperonen, però no cremen: ens retornen la realitat sota la llum de ideari i els valors més alts de l’humanisme cristià”.

Mossèn Jesús, precisament per aquest esperit lliure que tenia, va ser un dels creadors del Fòrum Ondara de capellans del Bisbat de Solsona. Aquest Fòrum es caracteritza per ser un lloc de reflexió, valent a l’hora de dir les coses a qui creguin que les han de dir -amb més o menys oportunitat- però amb esperit constructiu perquè són gent que s’estima l’església. “La veritat us farà lliures” diu l’evangeli i Mossèn Jesús era una persona d’esperit lliure, senzill però molt audaç.

Podeu descansar en la pau de Crist, Mossèn Jesús, que durant la vostra vida no heu fet més que fer realitat allò que ens diu Jesús: “Que vegin les vostres bones obres i glorifiquin el vostre Pare del cel” (Mt 5,16). Ho hem vist i en donen testimoni.

Tags: Església, Mossèn Jesús Huguet, Vida i mort

En aquests temps en que llegir els diaris és rebre una dosi de desànim, resulta estimulant comprovar que HI HA ALTERNATIVES. “HAY ALTERNATIVAS. Propuestas para crear empleo y bienestar en España”, és el nou llibre de Vicenç Navarro, Juan Torres y Alberto Garzón.  Així ho afirmen aquests autors, tot esperant que contribueixi a noves reflexions que impulsin un ànim positiu per travessar aquests moments tan durs.

El llibre diu coses com:
– Que la crisi mundial és el que ja sabem tots: terrorisme financer.
– Que Espanya és l’únic país de l’OCDE on els salaris reals no han crescut en els últims 15 anys.
– Que no hem viscut per sobre de les nostres possibilitats, sinó que els salaris han estat per sota de les nostres necessitats.
– Que fa 20 anys, la diferència salarials entre directius i assalariats era de 10-20 vegades superior i ara és fins 100-200 vegades superior.
– Que els països que estan suportant bé la crisi són els països del nord d’Europa, on els serveis socials ocupen un 25% mentre que a Espanya només un 9% del pressupost.
– Que quan ens diuen que cal reduir la despesa pública, i reduir els sous per generar riquesa i ocupació, cal fer tot el contrari, i això ho explica amb tot luxe de detalls el llibre.
– Que la diferència entre Suècia i Espanya és que allà els rics paguen els impostos, i aquí només els paguen els treballadors amb nòmina. La majoria de les grans empreses espanyoles, només declara un 10% dels seus guanys, i les grans fortunes, un 1%, i per això utilitzen els paradisos fiscals i altres estratagemes, comptant amb l’ajuda inestimable dels seus companys, els bancs, que els ajuden a desviar i amagar els seus fons.
– Que en els ajustos realitzats en altres països d’Europa, les grans empreses no van acomiadar als seus empleats, només van reduir la jornada de treball. Per tant no es va generar atur.
– Que els plans d’austeritat que ens imposen només dirigeixen les economies cap al desastre.
– Que l’origen de tot això està en les tesis de l’economia NEOLIBERAL que van imposar al món R. Reagan i Thatcher. (Això ho explica molt bé Naomi Watts en el seu llibre i documental: la doctrina del xoc).
– Que a Espanya-amb els 40 anys de dictadura, on el poder de la banca i els empresaris estava molt unida a la política-encara segueix aquesta tendència: el poder de classe. (Veure pàg. 109-110)
– Que caldria nacionalitzar les caixes d’estalvis, perquè aquests diners realment serveixi al poble, i a les petites i mitjanes empreses. Ara s’està fent tot el contrari.
– Que el 0,66% de la població mundial té el 66% dels ingressos mundials anuals.

També diu que a Espanya no hi ha cap raó perquè estiguem malament econòmicament, només que, s’ha muntat un sistema tal (socialitzar pèrdues i privatitzar guanys), que mentre els bancs i les grans fortunes no paren de guanyar diners, la població és cada dia més pobre i està més escanyada econòmicament i laboralment.

Si voleu descarregar-vos gratuïtament el llibre ho podeu fer a la pàgina web d’  ATTAC.ES  on explica que temps enrere l’Editorial Aguilar va mostrar el seu interès a publicar aquest llibre que va prologar Noam Chomsky.

”Quan ja s’havia concretat com a data de publicació el llibre el 19 d’octubre i s’havia començat la seva promoció al web d’Aguilar i en llibreries, els editors ens van comunicar que l’empresa desitjava endarrerir sense altra explicació de per mig, el que ens va obligar lamentablement a desestimar la publicació en aquesta editorial. Es confirmava així com resulta de difícil difondre a Espanya, en els moments en que són més necessàries que mai, com ara, idees alternatives al pensament únic que predomina en el debat polític i social.
Per solucionar aquesta situació hem optat per oferir la nostra obra gratuïtament en format pdf a través de la xarxa i en una nova edició impresa en Edicions Sequitur que, amb la col · laboració d’ATTAC Espanya, s’ha arriscat a publicar ràpidament aquest llibre que estarà en llibreries a l’ preu de 10 euros a partir del 31 d ‘octubre.
Tenim la ferma convicció que només fent que la ciutadania sàpiga el que de veritat està succeint en la nostra economia i divulgant les alternatives que existeixen a aquesta aguda crisi del capitalisme podrem sortir-ne amb més ocupació i benestar social, com vam demostrar en aquest llibre.
Per això cridem a divulgar aquesta versió en pdf, a estudiar-la i difondre les seves propostes i demanem a tots els lectors que es converteixin ells i elles mateixes en distribuïdors del llibre un cop que es trobi imprès.
Contra la censura dels grans oligopolis i el pensament únic que imposen els poders econòmics, financers i mediàtics defensem la pluralitat i la llibertat de pensament coneixent i difonent el pensament crític.
Us demanem a tots i totes la vostra col · laboració per demostrar als que han intentat silenciar aquest text que el seu temps s’està acabant”.

"Gairebé tot el que hom faci serà insignificant, però és molt important que hom ho faci."
Mahatma Gandhi

Tags: ECONOMIA, SOCIETAT

Cómo hacerte saber que siempre hay tiempo?

Que uno tiene que buscarlo y dárselo…
Que nadie establece normas, salvo la vida…
Que la vida sin ciertas "normas" pierde forma…
Que la forma no se pierde con "abrirnos"…
Que abrirnos no es amar indiscriminadamente…
Que no está prohibido amar…
Que también se puede odiar…
Que la agresión porque sí, hiere mucho…
Que las heridas se cierran…
Que las puertas no deben cerrarse…
Que la mayor puerta es el afecto…
Que los afectos, nos definen…
Que definirse no es remar contra la corriente…
Que no cuanto más fuerte se hace el trazo, más se dibuja…
Que negar palabras, es abrir distancias…
Que encontrarse es muy hermoso…
Que el Sexo forma parte de lo hermoso de la vida…
Que la vida parte del Sexo…
Que el por qué de los niños, tiene su porqué…
Que querer saber de alguien, no es sólo curiosidad…
Que saber todo de todos, es curiosidad malsana…
Que nunca está de más agradecer…
Que autodeterminación no es hacer las cosas solo…
Que nadie quiere estar solo…
Que para no estar solo hay que dar…
Que para dar, debemos recibir antes…
Que para que nos den también hay que saber pedir…
Que saber pedir no es regalarse…
Que regalarse en definitiva no es quererse…
Que para que nos quieran debemos demostrar qué somos…
Que para que alguien sea, hay que ayudarlo…
Que ayudar es poder alentar y apoyar…
Que adular no es apoyar…
Que adular es tan pernicioso como dar vuelta la cara…
Que las cosas cara a cara son honestas…
Que nadie es honesto porque no robe…
Que cuando no hay placer en las cosas no se está viviendo…
Que para sentir la vida hay que olvidarse que existe la muerte…
Que se puede estar muerto en vida..
Que se siente con el cuerpo y la mente…
Que con los oídos se escucha…
Que cuesta ser sensible y no herirse…
Que herirse no es desangrarse…
Que para no ser heridos levantamos muros…
Que sería mejor construir puentes…
Que sobre ellos se van a la otra orilla y nadie vuelve…
Que volver no implica retroceder…
Que retroceder también puede ser Avanzar…
Que no por mucho avanzar se amanece más cerca del Sol…

Cómo hacerte saber que nadie establece normas, salvo la vida?

MARIO BENEDETTI

( Uruguai, 1920 )

Tags: LITERATURA, Mario Benedetti, Poesia, Uruguai

Després del que anem veient, jornada rere jornada, ara ja es pot dir ben alt i clar que el famós refrany castellà “A caballo regalado, no le mires el dentado” se’l pot fer ben seu el “Real de la capital”. Que quedi clar que el Real de la Capital juga prou bé al futbol com per que no necessiti tantes ajudes arbitrals i tants regals. Ell solet la podria disputar amb qui fos i quedaria tot més net i polit. Però es veu tan clar que aquest any, unànimement, tots han decidit donar-li una ajudeta que ja ni ho intenten dissimular. Per això del “Real de la capital” deu pensar que “a liga regalada, no le mires la cara” de la mateixa manera que a “caballo regalado, no le mires el dentado”. Per avaluar la qualitat d’un cavall, la seva edat, la seva salut i moltes altres coses, els experts li miren sempre les dents perquè diuen que és la millor forma de conèixer-ne el seu estat. Per avaluar aquesta lliga només ens caldrà analitzar un munt de detalls que ens donaran les pistes adequades.

Doncs això: que si al “Real de la capital” aquest any li volen regalar la lliga no ha de dir pas que no la vol. Benvinguda sigui, deurà pensar!. Ja li va bé. Fins i tot aquest any s’estalviaran haver de criticar-ho tot i fer servir totes les males arts que van fer servir l’any passat. Un regal és un regal i, per tant, calla, agafa’l i posat a córrer!. El que no sé ben bé és si els ha sortit gratis del tot. Possiblement Don Floren ha hagut de rascar-se la butxaca d’alguna manera o altra; perquè la cosa ja no donava per més i ja era massa el ridícul que començaven a fer, amb l’immens pressupost que té aquest club i amb el munt de diners que van gastar amb fitxatges, si no guanyaven res aquest any.

Per tant, merengues, sigueu agraïts. Els regals s’han d’acceptar sempre de bon grat i no cal que hi poseu cap tipus d’inconvenient. No cal que digueu que us han xiulat més penals a favor que a ningú, i amb diferència!  I no cal pas que recordeu que al Barça n’hi han escatimat també més que a ningú. No cal que digueu que teniu un entrenador que espera els àrbitres al pàrquing i que gasta més mala llet que ningú; tanta mala llet, que té acoquinats els àrbitres i els periodistes i ni els comitès ja ni gosen castigar-lo. Com no castiguen declaracions altres declaracions que han fet durant aquesta mateixa temprada i ara, en canvi, estan disposats a castigar al Piqué por les seves. Es veu que hi han dos reglaments: Un par al “Real de la Capital” i un altre per a la resta d’equips.

El “Real de la capital” té un entrenador tan “modèlic” que va esperar un àrbitre (Teixiera Vitienes) davant del seu cotxe al Camp Nou per increpar-lo dient-li: “¡Artista, cómo te gusta joder a los profesionales!”. I el seu capità Casillas, després de ser eliminat de la copa, va deixar anar aquestes paraules a l’àrbitre Fernando Teixeira Vitienes: “¡Vete de fiesta con ellos a celebrarlo, tanta polla y tanta mierda!”. Cap de les dues vegades va passar res i ningú va actuar d’ofici. Com ningú es va cuidar d’actuar d’ofici en la xafada de la mà de Pepe a Messi…

Episodis com aquests n’hi han hagut molts darrerament. El “Real de la capital” té un entrenador que posa el dit a l’ull dels tècnics rivals i se’n surt amb una ridícula sanció. José Mourinho té un gran catàleg de trucs (ens els contava no fa gaire el diari ARA) per assolir els seus objectius, que poc tenen a veure amb el joc net. Ja al Porto va agredir un jugador de l’Sporting, Rui Jorge, estripant-li la samarreta al túnel de vestidors. Era la temporada 2003-2004 i poc després el seu Porto eliminaria el United, fet que Mourinho celebraria corrent per la banda i provocant l’afició local. Un fet que al Camp Nou ja ha fet amb el Chelsea i amb l’Inter, quan va córrer per la gespa desafiant. Posats a provocar, durant un Milan-Madrid va aixecar tres dits davant l’afició local per recordar els tres títols que havia guanyat amb l’Inter. A les provocacions, molts cops hi suma els insults, com quan va dir "vés a la merda" a l’àrbitre d’un Madrid-Múrcia o "fill de puta" al d’un Chelsea-Tottenham. A les mans no hi acostuma a arribar, tot i l’episodi amb Rui Jorge i quan va fer fora amb empentes un periodista d’una zona mixta, a Itàlia.

El diari ARA ens continuava explicant que el seu truc més curiós, però, va ser quan estava sancionat, va entrar al vestidor i en va sortir amagat al carro de la roba bruta, quan la sanció no el deixava oficialment donar instruccions. Un truc més d’un tècnic que ha tret papers amb llistes d’errors arbitrals, ha enganyat donant alineacions, ha tallat rodes de premsa per preguntes que no li agradaven i s’ha autoanomenat “The Special One”. Especial ho és. Però no sempre per motius positius.

La culpa de tot això, però no la té el “Real de la Capital”. La culpa la tenen estaments com la Federación Española de Fútbol, el Colegio Nacional de Arbitros i demés “mandamases” que volten per allà. Però jo els diria que mentre succeeix tot això –i que veu tot el món a través de la TV- que aquesta lliga se la confitin. Mentre nosaltres ens guanyem el respecte i l’admiració de tot el món, ells es guanyen la fama de club xulesc, trampós i envanit. No sé on és el “señorío” del que tant gallegen i tan proclamen!

Tags: Futbol, Mourinho

A José Ignacio González Faus el conec de fa anys. Va ser professor meu de Cristologia i és considerat com una de les principals figures de la teologia mundial. Ara que ja s’ha jubilat de professor, segueix com a com a responsable teològic de Cristianisme i Justícia, uns quaderns que us recomano llegir si voleu sentir una altra veu, una veu distinta, crítica i molt lúcida de l’Església i de la societat.

González Faus fa una mica més d’un any que va escriure un llibre en col·laboració amb un altre gran teòleg, el biscaí Javier Victoria. El títol del llibre és “Presència pública de l’Església, ferment de fraternitat, o camisa de força?”. Llavors li van fer una entrevista que deia unes quantes coses interessants i que podríem dir que són el revers de la medalla del que sentim en alguns bisbes que últimament surten molt als diaris i a la TV. González Faus no és tan jove, ni tan mediàtic, ni tant guapo, però és bastant més profund i diu coses bastant més interessants. Vegem-ne algunes:

1-“Desgraciadament, quan es diu “presència pública" de l’ Església, es refereix a allò que és l’Església "oficial". Hi ha molta Església per aquí, l’Església som tots, i això és una cosa que no es pot deixar de dir mai. Aquesta altra Església és la que té una presència pública més adequada, em sembla a mi, al que demana l’Evangeli. L’Església oficial ha estat i encara està massa ficada en una estructura de poder: un Papa cap d’Estat, uns representants de l’Església romana que pertanyen al cos diplomàtic … Tot això porta a que gairebé l’única presència pública que aparegui sigui la de l’Església oficial”.

2-“En el llibre, analitzant un text de Ratzinger, porto 6 qualificatius de com hauria de ser la presència de l’Església: En primer lloc, sense poder, dialogant, que no pretengui imposar la seva pròpia veritat ni la seva pròpia moral (encara que sigui la Veritat) , sinó a través de l’argument, una presència servicial i molesta (perquè l’Església ha d’estar en els llocs on no hi ha ningú, on la societat crea les seves víctimes, etc), una presència exemplar (que es veiés que realment practica el que predica i no va per la línia del poder), una presència plural, per a una comunitat que és tan gran i de vegades conflictiva, amb moltes veus diferents que, però, convergeixen totes en la figura de Jesucrist.
A partir d’aquests adjectius, en el llibre anem discutint els temes com la ciutadania, la subvenció a l’Església, l’avortament, el Vaticà … etc.

3-“ És dur, però la impressió que jo tinc és que l’estament més oficial de l’Església està sent profundament infidel al Vaticà II. Es pot fer una anàlisi de l’eclesiologia que està latent, per exemple, en la Gaudium et Spes, on es diuen moltes coses sobre l’Església avui dia que no es respecten. Com reconèixer que el Vaticà II no té la solució a tots els problemes, i actuar com si tot problema que es presentés estigués ja resolt. En aquest sentit, jo crec que hi ha un retrocés important pel que fa al Vaticà II”.

4-“Aquest retrocés es transmet de dalt cap a baix, cap a les esglésies locals, i es fa en contra de l’Evangeli, del Nou Testament i de la seva pròpia tradició. L’Església està nomenant avui als seus bisbes d’una manera que pot ser legítima, però que ho ha estat en casos de excepció i ja no ho hauria de ser avui. És que, com que  el nomenament de bisbes ha quedat exclusivament en mans de la Cúria romana, es trien els peons que a la Cúria li convenen perquè es moguin al seu gust. De vegades, fins sense mala voluntat. Jo comprenc que un poder central vulgui evitar els molts problemes que pot tenir, i, si als bisbes els triessin, com hauria de ser, les comunitats, podrien ser més conflictius amb Roma. Imagina’t el que està passant a Chiapas, el que ha passat al Brasil … Però és que ningú li ha dit a l’Església que ha d’estar lliure de problemes. El que s’ha dit és que els hauria de resoldre evangèlicament”.

5-“La dreta catòlica està encarnada en aquests moments en els moviments neoconservadors. Els conec poc, però aquesta és la sensació que donen. Potser per ignorància, perquè de vegades aquests moviments són molt piadosos i molt poc il·lustrats. No saben fins a quin punt poden ser manipulats, i són catequitzats inconscientment, d’una manera que després és la més còmoda per a la dreta, en el sentit negatiu del terme. Aquesta dreta eclesiàstica diu que aquests moviments són els que ara mateix estan oferint, vocacions a l’ Església, que d’altres àmbits no surten …
Cert, però el problema de les vocacions no és tant de nombre com de qualitat. A mi m’agradaria veure quin tipus de vocacions són aquestes. Els meus últims anys de professor a la facultat (ara estic emèrit ja) contrasten molt amb els primers. Els primers anys jo anava a classe gairebé amb por, perquè sabia que els alumnes s’aixecarien. Els últims anys era a l’inrevés: Els interessava l’examen i res més, i, en tot cas, els seminaristes de Barcelona, ​​si jo deia alguna coseta que sonava una mica diferent del que ells sentien de les veus oficials, aixecaven la mà per dir-me : "Bé …. però … deixem les coses al seu lloc". Era un alumnat que s’havia tornat molt conservador. I jo no crec que un ministeri així tingui futur per salvar el cristianisme a Espanya. Tindrà futur per convertir-lo en una secta. Però la missió de l’Església no és ser secta, sinó llevat i ferment. El cas d’Espanya és d’allò més particular”.

6.“Els nomenaments episcopals que dèiem abans, ens poden hipotecar durant uns anys en aquesta mateixa tessitura. Segurament que sí i per això he dit que jo no espero poder respirar en el futur un aire diferent. Perquè, a més, jo crec que ells mateixos perceben que no tenen molt a dir, al contrari de Pagola, Javier Victoria, etc. Que de vegades potser ho diuen més cruament, però és perquè tenen alguna cosa a dir. Ells no. Llavors, sorgeix la frase d’un premi Nobel (físic) que jo he utilitzat tantes vegades: "La intolerància és l’angoixa de no tenir raó". A mi em sembla que molts d’aquests bons germans meus, pastors de l’Església, tenen l’angoixa de no tenir raó, i per això es tornen intolerants”.

7-“En general jo crec que en aquest moment les congregacions religioses estan mal vistes per la Jerarquia. I no només les apostòliques, perquè, curiosament, hi ha congregacions contemplatives (carmelites i algunes més), amb una línia tremendament oberta, i que a Roma li molesta. Perquè a Roma li agradaria que fossin totes del breviari al menjador i del menjador al breviari.
A Catalunya, on jo visc, no es respira la mateixa angoixa que en altres llocs. L’Església catalana és bastant més oberta, i allà podem fer més, estem millor. Encara que quan sortim a les notícies la gent es posa les mans al cap. Bé, doncs si ens toca patir, patirem.
L’Església som tots, l’Església és la comunitat dels creients primer de tot. I jo he de dir que en la meva església em trobo molt bé, perquè la base la forma gent meravellosa que no sortirà ni tan sols en Religió Digital, que ara mateix estan treballant per aquí amb prostitutes, contra el problema del tràfic de dones, que a Espanya és espantós. Aquesta gent que està treballant i patint, no sortirà mai enlloc. Noies que es veuen obligades a infinitat de coses que ens farien posar les mans al cap, i que els bisbes desconeixen. ¿Que una noia necessita avortar? Doncs, mira, l’acompanyo. Perquè aquestes decisions es veuen d’una altra manera des de la cruesa i la duresa de la situació. Aquests són Església”.

8-“Hi ha coses que són imparables, i que sembla que s’estan retardant però que arribaran. Acabaran arribant. El pitjor és que arribaran tard i malament. En el meu llibre L’autoritat de la veritat (sobre els errors dels documents del magisteri eclesiàstic) en què intento transmetre que l’Església es pot equivocar, apareix una constant, que és que l’Església accepta les coses amb 200 anys de retard. 200 anys després del crit de la Revolució Francesa, Joan Pau II va dir: "Això són paraules cristianes". Però en un primer moment "llibertat, igualtat i fraternitat" semblaven un atac a l’Església.
L’Església hauria de fer allò que diu Mateu del Messies: “No trencar la canya esquerdada, i no apagar el ble fumejant”. Perquè la Revolució Francesa, evidentment, era una metxa. I, així, moltes altres coses”.

9-“-Què ens queda? A la gent que ens movem en una sensibilitat oberta i dialogant, només ens queda  la mística de la resistència.La resistència suposa sempre esperança. Això a Cristianisme i Justícia ho diem molt. Hem de lluitar per la justícia, però no hem de donar esperança. Malgrat tot, ens val la frase que l’Apocalipsi diu per a una situació de crisi molt més gran, de persecució, etc: "Déu és el senyor de la història". I les babilònies acaben caient. Per tant, passarem aquesta travessia del desert, passarem l’hivern eclesial -que va dir Rahner-,  passarem els temps foscos -que deia Santa Teresa, perquè la cosa no és d’avui-…Però seguirem aquí humilment, evangèlicament resistint”.

10.”Tenim dues armes molt fortes. La primera és l’Evangeli. El que no deixa dormir tranquil·la a l’Església no és el progressisme o el laïcisme, sinó l’Evangeli. Agafa’t el capítol 23 de Sant Mateu, amb aquella duresa de les paraules de Jesús. Sant Jeroni deia: "Això no s’ha dit contra els jueus, s’ha dit contra nosaltres, perquè no caiguem en això mateix". (Imposar càrregues que nosaltres no portem, netejar el sepulcre per fora, que ens saludin i ens diguin pare i mestre i tot això …). Això està a les pàgines de l’Evangeli. L’Evangeli és enormement subversiu.
I després, tenim un altre arma, que és la millor tradició de l’Església. La tradició és una paraula que cobreix moltíssimes coses, i la millor tradició de l’Església està en contra, per exemple, dels nomenaments dels bisbes que hem estat parlant. Tot el que jo vaig escriure en el meu llibre del qual sempre faig propaganda: Vicaris de Crist, els pobres de l’Església i l’espiritualitat. Aquí està la millor tradició de l’Església.
Són dues armes serioses i podem defensar-les, naturalment, amb seny i sentit comú, sabent que l’hora no és de triomf i de cridar. Però no ens han de fer perdre l’esperança, ni moltíssim menys.

Tags: Església, González-Faus, RELIGIÓ

Aquests dies que a Barcelona els telèfons han estat el centre del món m’he assabentat que han descobert una nova malaltia. He de confessar que no n’havia sentit a parlar mai fins avui, que n’he llegit alguna cosa als diaris. La nomofòbia, és la por irracional (una fòbia) a sortir de casa sense el telèfon mòbil. El terme, és una abreviatura de l’expressió anglesa "no–mobile-phone phobia"= “nomofòbia”.

Es veu que és una fòbia que la pateix el 53% d’usuaris de telèfons mòbils i és considerada una patologia tecnològica. Es veu que cada dia hi ha més gent que té la por irracional a sortir al carrer sense el mòbil, a deixar-se’l a casa, perdre’l, que es descarregui la bateria o estar en una zona sense cobertura. Els homes són els més afectats: 58% enfront d’un 48% de les dones. Els qui posseeixen un “smartphone” (telèfon intel·ligent) són més propensos a patir la nomofòbia.

Entre els principals símptomes que presenten aquests malalts tecnològics del segle XXI hi ha l’agressivitat, la dificultat per concentrar-se i la inestabilitat emocional. No tenir el mòbil a mà, la descàrrega de la bateria o estar en una zona sense cobertura és un via crucis per aquesta gent. No s’acaba d’entendre que un avenç tecnològic que hauria de facilitar i fer més agradable la vida, es converteix en un element d’estrès i creant dependència psicològica.

Un símptoma de que som nomofòbics serà si en sortir de casa ens adonem que hem oblidat l’aparell i això ens genera tanta ansietat que hem de tornar a recollir-lo, siguem o siguem. Altres símptomes: si en les reunions amb amics, a la universitat, a la feina, a casa i fins al bany parlem pel mòbil o manipulem el telèfon per llegir missatges. Si com a mínim cada 2 minuts mirem la pantalla, encara que no esperem cap trucada, segur que tenim aquesta fòbia. Ho podem oblidar tot menys el mòbil. Els llocs que no permeten l’ús del mòbil, com cinemes, bancs, avions, certs restaurants, esglésies -entre d’altres-, generen estrès a aquesta gent.

Pensar que fa 50 anys enrere no teníem la majoria d’aparells que avui ens fan la vida més fàcil i que ara ens són totalment imprescindibles! No teníem rentadores i les dones anaven a rentar la roba al rentador públic. Allà s’assabentaven en un moment de tot el que passava al poble o al barri, es feia tertúlia i milloraven les relacions socials. No teníem nevera i la gent s’espavilava com podia, posant les coses amb l’aigua fresca del pou que encara es podia beure sense por i era més bona que totes aquestes d’ampolla que hi han ara, tan sofisticades i amb tantíssimes qualitats. No teníem TV i tots ens reuníem entorn a la ràdio per escoltar les novel.les que ens mantenien l’atenció durant setmanes, o per escoltar els programes de discos dedicats. De telefonar, res de res. Escrivíem cartes i, si era molt urgent (cosa que no passava gaire perquè la gent vivia sense tantes presses) anàvem a la centraleta telefònica on una senyora escoltava atentament tot el que dèiem, fos més o menys privat o íntim. En teoria les converses havien de ser per aquelles senyores com una espècie de secret de confessió (que es guardava amb més o menys fidelitat segons com era l’operadora de torn).

Doncs ja veieu fins on hem arribat! Ara és estressant per alguns tenir mòbil. Fins i tot diuen que ho és triar-lo entre tanta i tanta varietat. Hi ha qui es passa fins a sis mesos tractant de triar l’equip i el pla de pagament més adequats, mentre que les ofertes, la publicitat i les tendències els van confonent perquè, entretant, van sortint nous models o noves modalitats. Tot això fa comprendre millor la nomofòbia: per a molts la seva vida social, amorosa, familiar i de treball, la seva identitat i estil depenen d’un aparell, a falta d’habilitats socials que els permetin un altre tipus de llaços. Haurem de vigilar!

Tags: Malalties, Mobils, Tecnologia

El vídeo explica la història del Futbol Club Margatània, un equip de futbol 7 format l’any 2008 per l’Associaciò de Pares i Mares (AMPA) de les escoles Margalló i Cossetània de Vilanova i la Geltrú. L’equip es caracteritzava per les derrotes successives al llarg del campionat, amb golejades que havien arribat fins i tot a 27-0.
Tot i això, el vídeo mostra la bona voluntat dels nens i nenes del Margatània, i permet veure que el més important en qualsevol competició esportiva és la il·lusió dipositada, les ganes de seguir endavant i la motivació tot i les dificultats. En definitiva, doncs, un vídeo d’un “equip petit” que transmet grandesa en els seus valors humans.

Jo em pregunto: Tots hem d’arribar a ser grans, importants, poderosos, rics, famosos? Què és essencial per a viure feliç: la grandesa o la petitesa? La vida ens posa exemples clars que la majoria de nosaltres no ens tocarà viure esdeveniments espectaculars i extraordinaris i que el nostre viure consisteix en un quotidià “anar fent” que potser no ens fa extraordinàriament feliços però tampoc ens fa massa desgraciats.

Si ho pensem bé, les coses que ens fan més feliços són les senzilles: un petó, una carícia, una paraula d’agraïment, una mirada de comprensió, una ajuda a temps, el sentir-se estimat… Normalment és en la petitesa i la senzillesa que es descobreix la grandesa de la vida. Que no cal ser guanyador per gaudir, com gaudeixen aquests nens de l’equip petit que sempre perd. Que una societat o una persona amb valors és una societat o una persona amb futur. Amb un futur quasi amb assegurança de felicitat, per més que potser no sigui mai un gran guanyador i li toqui passar dificultats.

La majoria dels nens que juguen a futbol no arribaran mai a ser Messi, no seran grans golejadors, no seran coneguts ni seran números 1, ni en el futbol ni en les seves professions. I, així i tot, poden ser feliços si els eduquem en uns valors que els facin descobrir que la il·lusió de la seva vida l’han de posar en certes coses i no pas en altres que segurament que no aconseguiran mai i que els faran viure amargats i desil·lusionats. La majoria no podrem arribar mai a ser grans, però sí que tots podem arribar a ser petits i trobar en el do de la petitesa la nostra felicitat.