21 nov. 2011
Epitafi per aquell que ha arribat
Avui pensava que ZP –pobret- es mereix un bon epitafi ara que ha arribat al final del camí. No s’ha mort del tot, encara. Però ja li queden pocs dies de vida política, per més que faci les darreres espernegades i es mogui amb els estertors de la mort política imminent.
ZP es mereix un bon epitafi, pobret. Però pensant-ho bé, no sé si l’epitafi hauria de ser només pel que se’n va i no podria ser també pel que arriba, pobret.
Perquè al gallec li esperen sensacions fortes, sobresalts intensos i cigars fumats entre corredisses. Ell s’ho ha buscat!
Però seré bona persona i avui els desitjaré el millor: al primer, que se’n vagi ben lluny i no li vegem el pèl mai més. I a l’altre que miri de no ser massa mala persona amb nosaltres, pobrets indis de la reserva catalana.
I parlant d’indis i d’epitafis, n’he llegit un de molt bonic que ens ajudarà a començar la setmana de forma poètica, que sempre va bé.
Epitafi per aquell que ha arribat
No vagis a la meva tomba i no ploris
perquè no hi sóc.
Jo no dormo.
Sóc mil vents que bufen,
la brillantor d’un diamant a la neu,
la llum del sol damunt del gra madur,
la suau pluja de l’estiu.
En el silenci delicat de la matinada
sóc un ocell que vola ràpid.
No vagis a la meva tomba i no ploris,
no hi sóc,
jo no he mort.
Indi americà anònim.
