15 nov. 2011
Conversa amb un comercial de Jazztel
Ja n’he parlat alguna altra vegada d’aquest tema. Estic tip de les trucades telefòniques de comercials de Jazztel. També passa amb altres companyies, però no amb la insistència i pesadesa que ho fa Jazztel.
Ja no entro a valorar les ofertes que fan, que potser són prou bones i tot. No ho sé, perquè fa temps que no me’ls escolto. Primerament els atenia una estona, encara que només fos per educació. Però poc a poc m’han anat cansant: per la freqüència amb què truquen i per la poca (més aviat nul.la) sensibilitat amb el català. Normalment truquen persones amb accent llatinoamericà (argentins, sobretot) que no saben català i, per tant, no poden atendre en la nostra llengua.
Els he dit moltes vegades que no volia que em truquessin més i si hi havia alguna forma humana (o sobrehumana) de que m’esborressin de les seves llistes. Em van dir que sí, que ja se’n cuidarien. Però res de res. Es veu que no hi ha manera. Davant d’això, el recurs que jo adoptava darrerament, per tal de treure-me’ls de damunt, era dir-los que em parlessin en català. Contestaven que no en sabien i aquí s’acabava la conversa.
Però ahir la cosa va ser més interessant i vull reproduir-vos la conversa per tal que la valoreu vosaltres mateixos i comprovareu que certes mentalitats són tan pètries i tan arrelades que no hi ha manera de fer-les desaparèixer… Vull fer constar, en honor d’aquest noi llatinoamericà, que en tot moment em va parlar amb una exquisida educació, cosa que almenys s’ha de valorar molt positivament.
-Hola, le hablo en nombre de Jazztel. Queria ofrecerle… bla, bla, bla…
-Perdó, senyor, podria parlar-me en català?
-No entiende el castellano?
-Sí, és clar, però jo prefereixo ser atès en català.
-Es que yo no hablo ni entiendo catalán. Si usted habla castellano, no comprendo porque no quiere hablarlo conmigo.
Arribat en aquest punt em veig obligat a passar-me al castellà per tal de que m’entengui, poder fer una mica de pedagogia i ésser també una mica educat amb ell.
-Mire, señor, usted es un comercial, no? Usted está vendiendo un producto, no? Si usted quisiera vender un producto en Francia, por ejemplo, usted debería saber francés, no? En que lengua vendería su producto en Francia’?
-Por supuesto, lo haría en francés.
-Pues debería saber que acá en Catalunya a muchos catalanes nos gusta que nos atiendan en catalán, tenemos derecho a ser atendidos en nuestra lengua , su compañía debería saberlo y debería poner los medios para que así fuera.
-Comprendo su punto de vista, pero insisto en que usted podría seguir la conversación en castellano y atender mi oferta.
-Mire usted: Lo primero que le pido és que haga llegar mi protesta a quien corresponda de Jazztel y decirle que muchos catalanes tenemos el derecho a ser atendidos en nuestra lengua y que, si quieren vender su producto acá, quizás deberían cambiar un poco la mentalidad.
-Sigo sin comprender su punto de vista. Yo creo que no importa la lengua, si nos entendemos.
-De verdad no importa la lengua? Quizás a usted no le importe, pero a mi sí que me importa. Porque el problema que tenemos los catalanes es que, aunque la mayoría seamos bilingües, los que tenemos que pasarnos al castellano somos siempre nosotros. En realidad llos bilingües somos nosotros y los castellanoparlantes no lo son nunca. Cree usted que esto es justo?
– Pues yo no veo ningún problema en que se pasen al castellano.
-Bueno, señor, como me parece que esto es un diálogo de sordos y no creo que yo pueda tener la suficiente paciencia como para seguir de esta forma y como veo que mis argumentos parece que no hacen ninguna mella en usted, prefiero dar por terminada la conversación. Ah! Y no se olvide de decirles a Jazztel que yo prefiero el catalán… Lo digo por si siguen llamando a mi casa!
5 respostes
Pots tindre raó en un context com és catalunya en un territori que és Espanya, però ell també té raó: si ens entenem, què importa la llengua? Això és la visió que tenen “els de fora”, els dels altres països, eixos que no tenen cap problema amb la història i miren el món com un únic gran país on la llengua franca és, en aquest moment, l’anglés, i no pas el català o el castellà. Ser bilingüe és una riquesa no una imposició o un castig, tampoc és un seny de superioritat, simplement significa tindre una clau més per entendre el món que ens envolta i entendre que tots volem les mateixes coses: viure en pau, veure els nostres fills créixer en un món amb oportunitats, educació per tots, sanitat per tots, etcètera. Si m’entens, què més dona parlar en una o altra llengua?
Doncs, no senyor. Importa i importa molt… Amb els teus arguments podríem anar tant enllà com, per exemple, fer que tots ens entenguem en anglès i deixar morir o matar les altres llengües, no? Saber llengües és una riquesa (com més millor) però no respectar-ne una, per petita que sigui, és d’una gran pobresa moral i intel.lectual.
Macanesú: Em sembla que no has entès res del que diu el Jaume en el seu post. Simplement està defensant un dret a ser atès en catàla.
Vols 10 raons per parlar català?
1. El català és la llengua pròpia d’aquest territori i el castellà no; i, com que, a més, la immensa majoria l’entén, a priori, no hi ha cap motiu per a renunciar-hi davant d’algú que no el parla.
2. De mil vegades en què algú manté el català en una conversa amb algú que parla en castellà, n’hi ha força en què acaben parlant tots dos en català i ben poques —potser cap ni una— en què el primer es vegi obligat a canviar, perquè l’altre no l’entén. I quan passa, no vol dir necessàriament que hagi de parlar en castellà, sinó potser, simplement, més a poc a poc o escollint les paraules amb compte.
3. No hi ha cap llengua que sigui ofensiva: ni el català, ni el castellà, ni el francès, ni l’italià, ni cap altra llengua. Per tant, és una arbitrarietat sense fonament considerar de mala educació parlar el català en qualsevol situació. I, amb més raó encara, al territori on és llengua pròpia…! En canvi, a parer meu, sí que constitueix una desconsideració majúscula no haver fet ni tan sols l’esforç d’entendre’l després d’un cert temps de viure aquí, sobretot, sabent que molts catalans som especialment sensibles a aquesta qüestió.
Les llengües, doncs, no ofenen. Al contrari, faciliten la comunicació entre els éssers humans. Els qui ofenen, en tot cas, són aquells que d’una manera o d’una altra, ens volen fer parlar, tant sí com no, en una llengua en què no ens sentim còmodes i que, casualment —ves per on…!—, és la seva.
4. Si no comencem per generalitzar la conversa bilingüe, no hi haurà manera de salvar el català; i com més persones ens mantinguem en l’ús de la nostra llengua davant d’algú que ens parla castellà, menys temps trigarem a deixar de veure aquesta actitud com una provocació. Per cert, com és que el qui apareix com a provocador és el qui manté el català i no, en canvi, el qui manté el castellà? Us heu aturat a pensar-hi…?
5. Si no fem la llengua necessària, qui carall hauria de voler aprendre-la?: si qui només parla castellà sent a parlar només castellà, per què ha de tenir cap interès a aprendre una altra llengua si li serà del tot inútil? Plantegeu-vos-ho: heu sentit mai el desig irreprimible de posar-vos a aprendre l’eslovac o el maltès? No…? Serà potser perquè ningú no se us adreça mai en eslovac ni en maltès i no us cal saber-ne…? Doncs és això.
6. Si un ciutadà de procedència forana aconsegueix tenir interès a aprendre la llengua —que ja serà molt—, bé haurà de tenir algú amb qui practicar-la…; bé haurà de tenir algú que li faci de model…; bé haurà de tenir referents que li permetin copsar els seus avenços i les seves dificultats… Si parlem en castellà a tots els qui no són catalanoparlants d’origen, dificultem molt l’aprenentatge dels qui voldrien integrar-se lingüísticament. És això el que volem? Una llengua per a nosaltres sols?
7. És extraordinàriament important mantenir el català per solidaritat amb les persones que són d’altres indrets. Sí: per solidaritat. Perquè tenen tot el dret de conèixer la llengua de la terra que els acull, tot el dret de no haver de competir en inferioritat de condicions amb els autòctons, i tot el dret de no sentir-se permanentment forans. Si hi ha qui veu demagògia en aquest plantejament —que ja m’ho han dit en alguna ocasió— que comenci a pensar si no deu ser perquè ell mateix no considera el català una llengua tan valuosa com el castellà o el francès i que llegar-la a algú altre sigui fer-li un bé… I que revisi la seva noció de llengua nacional…
8. I cal mantenir el català també per respecte als nouvinguts. Sí, per respecte a aquells que encara no han après la llengua i per respecte als que ja l’han apresa. Als primers, perquè parlar-los en castellà és com dir-los: “No et crec capaç de fer el que he fet jo, que he après dues llengües”. I més: “I encara que en fossis capaç, jo no t’hi penso pas ajudar, perquè no et vull dels meus: ets de fora, i de fora t’has de sentir tota la vida”. Als segons, perquè parlar-los en castellà representa fer inútil el seu esforç d’haver après català i, per tant, tractar-los de passerells per haver esmerçat temps i energia per a no res: si, total, no han de poder usar-lo amb ningú…!
9. Cada vegada que fem servir el castellà, perdem una ocasió de fer servir el català i, per tant, d’augmentar-ne l’ús; i això representa donar arguments als qui diuen que el català no és necessari perquè és una llengua minoritària; que en castellà tothom s’entén; que als catalans no ens fa res parlar en castellà perquè també és la nostra llengua, com a espanyols que som; i moltes altres barbaritats que els mateixos catalans contribuïm a mantenir ben vives amb aquesta nefasta actitud lingüística tan dimissionària que ens caracteritza com a poble.
10. Per als catalans, la llengua ha estat sempre l’eix vertebrador del país, la punta de l’iceberg, allò que ens identifica com a poble i allò que ens cohesiona. O, almenys, així ha estat fins ara; Ja veurem què passarà d’ara endavant si continuem amb aquest suïcidi lingüístic col•lectiu que la sociolingüística anomena norma de convergència i la nostra acomplexada societat, bona educació…
estoy de acuerdo con lo que dice, Ramón yo también tengo mi lengua materna, y aqui donde vivo , también tienen su lengua materna, y llevo viviendo aquí , desde 1957,y solo hablo castellano,y no me han protestado nadie, por ello..
Trankilo Jaime, ya tu lo sabes me conoces somos amigos, de hace mucho, y que, digo las cosas como las siento, Tú Catalán y yo ,Gallega, gracias jajajajaja que sigas así muchos años,un abrazo.