27 jul. 2011
Aquests bojos que ensenyen
Són a punt d’arribar les vacances per alguns. Altres ja les han començat. Tothom té el dret –i el deure- de fer vacances. Es diu que els mestres en tenen massa, que són uns privilegiats… No ho sé. El que sí que sé és que tal com està el panorama avui en necessiten moltes i que se les mereixen.
Aquest text que m’ha arribat l’he trobat molt adequat en aquests moments i us el deixo, esperant que us agradi tant com em va agradar a mi.
“AQUESTS BOJOS QUE ENSENYEN”. Jo els conec. Els he vist moltes vegades. Són rars. Alguns surten ben d’hora al matí i ja són a l’escola una hora abans, altres surten de l’escola una hora més tard perquè tenen entrevistes amb els pares que treballen i no poden anar-hi a una altra hora, altres recorren cada dia més de 100Km d’anada i 100 més de tornada. Són bojos.
A l’estiu els donen vacances, però no desconnecten del tot, pensen en les seves classes, preparen tasques per al curs següent. A l’hivern parlen molt, sempre porten caramels de mel i llimona a la butxaca, altres van sempre amb una ampolla d’aigua al damunt. La seva gola sempre està adolorida, però segueixen ensenyant, de vegades forcen la seva veu, però segueixen transmetent els seus coneixements amb afecte i il.lusió.
Jo els he vist, no estan bé del cap. Surten d’excursió amb els seus alumnes i s’encarreguen de gestionar autoritzacions, recollida de diners i responsabilitat extra.
Què serà d’ells i elles. A la nit somien amb l’escola, se’ls apareixen planetes, ecosistemes i personatges històrics. He escoltat que arriben carregats amb quadernets i exàmens, que han corregit la tarda anterior a casa seva.
Són dones i homes, casats, solters, … de diferents edats, però a tots els apassiona la seva feina, veure créixer als seus alumnes, ajudar-los i aconseguir d’ells ciutadans competents.
Els he vist moltes vegades. Estan malament del cap. Alguns diuen d’ells que viuen molt bé, però els han retallat el sou i segueixen treballant fins i tot més que abans, alguns no miren ni la seva nòmina perquè la seva passió per l’ensenyament els fa cecs a pensar en el cobrament. Gaudeixen amb el que fan, encara que hi hagi pares que no els valorin, els critiquin i fins i tot els treguin autoritat, (de vegades fins els agredeixen), però ells segueixen endavant.
Estan malament del cap. A les tardes es queden per fer cursos de formació i no els importa perdre temps del seu oci per reciclar-se. Diuen que són autocrítics i que fan balanç de les seves experiències educatives, que es frustren quan no surten les coses com esperaven, que s’alegren quan els seus alumnes avancen.
Estan malament del cap, jo els he vist. Diuen d’alguns que van ser molt importants, que sempre tenen paraules d’ànim; diuen només que són MESTRES i que se senten MOLT ORGULLOSOS DE SER-HO.
Si en coneixeu algun envieu-li aquest text, potser s’hi senti identificat i potser estarà content. "
Amb afecte per a tots els mestres. BON ESTIU!
4 respostes
“Són dones i homes, casats, solters, … de diferents edats, però a tots els apassiona la seva feina, veure créixer als seus alumnes, ajudar-los i aconseguir d’ells ciutadans competents.”
Crec que té una visió un poc idealist de la feina de mestre. Per parlar de França, massa gent vol treballar de mestre justament per les vacances, sino per defecte.
http://www.kumbaworld.com/?q=node/8&idcanco=1201
Com en totes les professions hi ha de tot, però hi estic totalment d’acord que tenim moltes més responsabilitats de les que realment ens pertoquen i és ben vera que ser mestre/e no és una feina, és una vocació, això sí, poc agraïda per la societat. Els petits grans detalls com aquest text són molt d’agrair, gràcies Jaume, per pensar en nosaltres. Salutacions!
Olivier i Margalida: En tores les feines hi ha de tot, com diu na Margalida, però hi han feines que no es poden fer gens bé si no hi ha vocació. Ara em ve a la memòria allò que una persona li va dir a la Mare Teresa de Calcuta:
-Això que fa vostè jo no ho faria per tots els diners del món.
I la Mare Teresa de Calcuta li va respondre:
-Jo tampoc. Si ho fes per diners, faria anys que ho hairia deixat. Ho faig per amor.
Fer de mestre és una d’aquestes professions on no s’hi pot anar només a passar hores a l’aula. Es treballa amb nens i aquest és un material sempre molt delicat. Na Margalida ho sap prou bé!
Una abraçada a tots dos.
Una vez, se me acercó una alumna y, me enseñó un segmento de su muñeca cosido, por ella misma para llamar la poca atención de su madre hacia ella.
Ella me confesó que su madre la llamaba inútil por ir a un grupo reducido de refuerzo.
A aquella madre la hubiera…
Su hija, tras volver del hospital, lo primero que hizo fue venir a mi clase y enseñarme su bracito curado. Me prometió no volverlo a hacer nunca más.
Le expresé que lo mejor de su vida era ella misma y que confiaba en sus amigos y compañeros.
Su sonrisa, al volver del hospital, fue lo mejor de ese día para mí. Confieso que me pasé todo el fin de semana llorando por esa niña, una hija más en mi vida.
Sí estoy muy mal, pero esa gratitud, confianza, alegría y ganas de reír fueron justamente las razones que me hicieron vivir cuando murió mi padre.
Atentamente, otra alegre profesora y completamente loca por mi trabajo