15 juny 2011
Elogi del fracàs (2)
Ahir reflexionava sobre el fracàs a partir d’un text d’un autor argentí que vaig llegir. Avui he rebut un mail d’una persona que no conec de res, però que diu “ser i sentir-se fracassada”. Un mail que no puc publicar perquè és molt personal però que m’ha semblat molt sincer i molt dur. Per això avui vull continuar aquesta reflexió sobre el fracàs, no tant per contestar aquesta persona, sinó perquè aquest mail m’ha servit per continuar fent-me reflexionar. I això és el que pretenc avui: seguir fent una senzilla i modesta reflexió.
Normalment tenim la sensació de fracàs perquè teníem unes perspectives massa altes. Està bé a aspirar ben alt per quedar-se a mig camí, deien abans. Això pot ser una arma de doble tall perquè, per una banda, l’aspiració a metes altes pot ser estimulant. Però, per altra banda, pot conduir-nos a la desmoralització si no tenim prou maduresa per acceptar-nos tal com som i veure que potser mai podrem assolir allò que volíem.
Perquè no tots som alts, rossos, guapos, rics, intel.ligents, estimats… No tots tenim les qualitats que voldríem. Tenim les que tenim i, amb aquestes, hem de viure. El que hem de fer -i moltes vegades no fem- és aprendre a fer-les servir i a millorar-les. Sempre podem començar camins que no sabem on ens portaran però segur que ens duran a algun lloc. I en el camí mateix hi trobarem l’aprenentatge de les coses positives i negatives. La vida és aprendre i és feta de múltiples intents, no sempre tots reeixits.
Hem d’aprendre del fracàs (en tenim tots de fracassos) i hem de saber analitzar-lo. Llavors ens adonarem que el nostre “jo real” no coincideix amb el nostre “jo ideal” i que potser ens caldrà ajustar les perspectives i els enfocaments. Per tant, per això podem fer un elogi del fracàs: perquè pot ser un episodi positiu en la nostra vida.
4 respostes
Hola Jaume, em sembla molt interessant la teva reflexió en relació del fracàs i, segurament hi ha gent que per tenir perspectives massa altes, si no les poden acomplir se sentiran fracassats, com també n’hi ha que es desmoralitzen per no acceptar-se tal com son. Jo et puc dir que, he aconseguit coses que, o be em semblaven impossibles o en arribat sense haver-m’ho proposat de manera ferma. Malgrat que sempre m’agradat molt cantar i ho feia en reunions familiars o d’amics, vaig començar a fer-ho en conjunt (corals o grups) quan tenia 40 anys i fa vint-i-cinc anys que integro la Coral “Josep Maria Castelló” del Casal Català de Córdoba i quinze que formo part del Grup Vocal que es deia Quinta Armonía (que havia començat als anys 70 i que jo admirava) i ha esdevingut en Quintaesncia (dit sigui de pas, el dissabte 25 cantarem al Casal) i que tu has tingut l’oportunitat d’escoltar. Això es quelcom que, no obstant lo molt que m’agrada, no em pensava que algun dia ho podria fer. Pel que fa a haver aconseguit coses de manera impensada, puc dir que l’any 1989, essent vocal del Casal Català, vaig passar a Vicepresident doncs el que hi havia llavors va marxar cap a Mallorca i poc temps després, el President se’n va anar a viure a Calafell i jo vaig “heretar” el càrrec. Des de llavors he estat reelegit cada dos anys fins ara, però no m’ho esperaba pas. Ara be, el que si sento com a “fracàs” (és una manera de dir) és que Catalunya, la meva terra, encara no pugui ser lliure i hagi de patir els atacs de tota mena a la seva llengua, a les seves costums i al seu patrimoni. Encara tinc l’esperança de que aconseguim la independència abans de que em mori. Una abraçada i fins a la propera.
Josep Maria: Aquesta mateixa esperança que tens tu jo també la tinc. Pensa que les guerres es guanyen després de moltes i cruentes batalles… No ens hem de desanimar.
Una abraçada forta des de la “nostra ” Catalunya!
Els bons resultats provénen principalment de l’esforç continuat davant el fracàs repetit
Jordi: Els investigadors ho saben bé això. Després de molts fracassos arriba l’èxit, com molt ben bé dius. A vegades arriben per casualitat…però això és el que no passa quasi bé mai.
Una abraçada