02 juny 2011
Sabem el que no volem, però no sabem el que volem
Podríem parlar d’acampades a les places, de protestes, de garrotades de la Policia, d’insatisfacció, de crisi econòmica… Podríem parlar de moltes coses negatives perquè el món i els diaris n’està plens de coses negatives. Podem veure l’ampolla mig buida o mig plena. Podem veure el món en blanc o en negre.
Però no parlaré de cap d’aquestes coses en concret perquè no m’hi veig massa capaç. Molts entesos han analitzat -sense posar-se massa d’acord, per altra banda- aquests moviments de protesta generalitzats concentrats en les places de moltes ciutats. Per tant, no seré pas jo qui pretengui posar-hi cullerada, encara que m’agradaria poder-hi dir la meva, de manera molt modesta lògicament.
I la meva opinió és que estem en un moment de transició molt delicat on sabem el que no volem, però no sabem gens el què volem. O dit d’una altra manera: sí que sabem el què volem però no sabem com aconseguir-ho, ni quins són els mitjans adequats que hem de fer servir. No ens agrada el sistema econòmic, polític i social que ens toca viure però no sabem com crear-ne un de nou. De fet, això no és nou i en tots els temps hi han hagut persones -sobretot joves- que han estat inconformistes i han lluitat per canviar les coses. Però és que ara sembla que ho hi ha res que ens representi i no hi ha res que serveixi. Sembla que ha arribat el moment d’un canvi molt més profund en tot plegat i no sabem massa com fer-lo.
Ens han traït els banquers (cosa normal i que era d’esperar); ens han traït els polítics (cosa ja no tan normal i que potser ja no era tant d’esperar); ens han traït els intel.lectuals (sembla que els grans mestres s’hagin amagat)… La societat s’ha quedat orfe i desorientada. Les protestes i la mala maror que hi ha arreu i que és evident es quedarà en res (o si voleu en poca cosa) i s’anirà morint d’avorriment i inanició. La única confiança que em queda veient tot aquest neguit és que tots obrirem una mica els ulls i potser es començaran a crear les condicions adequades per crear nous esquemes: ens adonarem que hem de viure amb menys coses, que haurem de compartir més (feina, riquesa, espai, recursos…), que haurem de fer servir el diner i la llibertat d’una altra manera si no volem seguir essent esclaus. Perquè en el fons de tot plegat jo crec que hi ha un problema de llibertat i d’estar massa lligats (als monopolis de tot tipus, a un tipus d’energies determinats, a uns hàbits de consum caducs, a uns sistemes polítics que ja no representen el poble, a un sistema educatiu poc crític i desfasat, etc)
A veure si entre tots som capaços de trobar la sortida i a veure si surten les persones adequades per indicar nous i efectius camins. Que tinguem molta sort i que no morim altre cop en l’intent!
2 respostes
A mí hi ha una cosa que sempre m’ha indignat, no ara, sempre, i és la gent que es defineix com apolític i es queda tan ample. No és una etiqueta de seny o equanimitat, és la deixadesa de l’home al qui li manca un exercici de reflexió. Jo crec que pot arribar a ser tan perillós com altres tipus de violència, sota algunes circumstàncies, precisament per això, per falta d’enteniment. D’altra banda, això del moviment dels indignats no serà res mentre no defineixin si estan a favor o no de la democràcia, encara que joc crec que es podria entendre que és un acte contra la democràcia. Entendre-ho així no seria més que ser conseqüent amb el fet que la democràcia deixa espai a mecanismes de millora. Mentre no ho facin, l’únic que fan es afagir confusió a la situació actual. L’home és un animal polític, votar és una obligació i estar-hi en contra és com voler canviar el refranyer espanyol. Quien quiera peces que se moje el culo. Resumint, la meva opinió és que no és cap intent de reforma des del moment en que diuen que no són ni de dretes ni d’esquerres. Què volen inventar? No ho saben? I doncs? Per a mi, és un acte irresponsable i vandàlic, i res més.
Hola Jordi: Parlant en concret dels acampats a les places, el problema que tenen em sembla que és que no tenen líders i que sota les tendes de campanya hi ha una mica de tot; hi ha tantes classes d’indignació com persones. Perquè no hem d’oblidar que també hi han indignats que no són a les places i que tampoc se senten representats per ningú…
La democràcia assembleària és molt bonica però és la més difícil i normalment no acaba amb res concret. Bé, sí que acaba amb una cosa: com el rosari de l’aurora…
Per tant, algú hauria d’agafar aquestes inquietuts m organitzar-les i dirigir-les cap alguna cosa concreta. De moment, no només no ho veig sino que em sembla que es torna una mica caos tot plegat.
Una abraçada, Jordi.