26 abr. 2011
L’autohipnosi de Mourinho
Acabo d’escoltar una estona de la roda de premsa de Mourinho i de Guardiola, prèvia a un dels dos partits importants que ens esperen. Aquests partits els podem guanyar o perdre al terreny de joc, naturalment. Però, com ha dit Guardiola, ja els tenim guanyats pel que fa a educació i formes.
Una vegada més, la ment de Mourinho va lliscant-li pel món laberíntic del seu pensament retorçat. Ja fa temps que penso que ha esdevingut una caricatura tragicòmica. Els trets essencials del seu caràcter i de la seva manera de fer cada vegada s’han anat tornant més extrems, més estrafets, més acusats i més caricaturescos. Tant, que ara mateix tot ell s’ha transformat en una gran caricatura: gestos, mentides, declaracions, silencis, pensament, insinuacions, ganyotes… Entrenador, persona i personatge han esdevingut de manera indestriable una exageració majúscula com si en aquest individu s’hi hagués produït una autohipnosi transformadora.
Recordeu el protagonista de la novel·la d’ Orwell “1984”? Es diu Winston. En un moment de descans d’una sessió de gimnàstica comuna d’aquelles que recomanava (i manava) el Partit, la seva ment comença a posar-se en funcionament i comença a lliscar pel món laberíntic del pensament imposat pel Partit. Va analitzant allò que ell sap i creu i també allò que imposa el partit i que ell posa críticament en dubte.
Mourinho s’ha anat tornant un actor d’aquells que arriben a creure’s tant el personatge que acaben somniant-lo, que els persegueix i que, al final, ells mateixos es converteixen en personatge-actor.
I quin personatge s’ha forjat Mourinho? El de víctima, de perseguit, de persona tractada injustament.Sap i no sap el que és veritat i el que és mentida. És conscient d’allò que és veritat mentre va forjant i construint curosament mentides. Sosté, de forma quasi simultània en el temps, opinions distintes sabent que són contradictòries però rendibles en un espai de temps curt i creient-se, tanmateix, totes elles. I el que és pitjor: pretenent fer-les creure als demés, com si tots fóssim tòtils, crèduls i no tinguéssim memòria.
Mourinho fa servir la lògica contra la lògica; rebutja la moralitat tot apel·lant-hi. Sap tergiversar –quan li convé- esdeveniments que l’afavoreixen i sap oblidar-se d’altres que el posen en evidència. I aquest procediment mentider se l’aplica a si mateix, no sé ben bé si conscientment o inconscient. Aquesta és la subtilesa: induir conscientment a la consciència i, per tant, esdevenir inconscient de l’acte d’autohipnosi que s’acaba d’aplicar.
Artista? Còmic? Mentider? Egòlatra? Provocador? Acomplexat? Mal actor? Segurament que una mica de tot i molt d’això darrer, perquè cada vegada hi ha més gent que no es creuen el personatge i es va afartant de la mala interpretació que està fent d’aquest llarg sainet que ens va oferint dia sí, dia també.
Per sort, avui en Pep li ha parat els peus amb educació i elegància i l’ha posat al lloc on es mereix estar.
