18 abr. 2011
Por a la mort
Hi ha una història- sigui vertadera o no- sobre Alexandre el Gran que em sembla prou interessant per recollir-la en aquests dies .
S’explica que trobant-se a la vora de la mort, el gran rei de Macedònia va convocar als seus generals per comunicar-los que volia que el seu taüt fos portat a coll, transportat pels propis metges de l’època.També els va demanar que els tresors que havia conquerit fossin escampats pel camí fins a la seva tomba. Finalment, els va insistir que les seves mans quedessin balancejant en l’aire, fora del taüt, a la vista de tothom.
Sorprès, un dels seus generals va voler saber quines raons hi havia darrere de tan insòlites peticions. Alexandre el Gran li va respondre: "Primer, vull que els més eminents metges comprenguin que, davant la mort, no tenen el poder de curar. Segon, vull que tot el poble sàpiga que els béns materials conquistats, aquí romandran. I tercer, vull que tothom vegi que venim amb les mans buides i que amb les mans buides hem de marxar ".
A vegades sentim por a la mort. Antigament era molt natural que els nens
veiessin morir a casa seva els avis, els pares o germans. La mort no s’amagava. Era un fet assumit de forma força natural. Ara s’amaga i se’n parla amb cert to misteriós. S’oculta i ens fa por de parlar-ne. No hauria de ser així, i encara menys en una persona que tingui fe. Aquests dies de Setmana Santa podríem pensar una mica en aquests història i podríem pensar -els que siguem creients- amb la mort de Jesús i amb tot el sentit que Ell li va donar. Serà bo pensar en la mort i en la seva Resurrecció, que fa reviure totes les esperances, a pesar de que la mort sigui essent una pregunta sense resposta, un misteri i una porta tancada que a tots ens fa respecte traspassar. Però reflexionar-hi ens anirà bé perquè també ens farà pensar en la vida i en el sentit que li donem. I això també sempre ens anirà bé.
4 respostes
En un mundo en el que se hace un culto de la eterna juventud y se les falta tanto el respeto a los mayores, es bueno recordar que uno tiene un tiempo, que no es eterno, que la vida es un ciclo que se renueva permanentemente. Y perderle el miedo a la muerte, que al fin y al cabo vendrá igual cuando ella quiera.
Totalmente de acuerdo contigo, Patma. No hay eterna juventud, ni vida eterna en este mundo. En el otro y en la memoria de la gente que nos ama…quizás sí. Al menos, eso yo creo.
Un abrazo
Hola Jaume.
Avui, tal i co et vaig dir, ha aparegut publicat al blog de poesia la que et vaig manllevar.
Una abraçada
Gràcies, Maria. M’alegra que m’ajudis a compartir-la. Una abraçada