A PEU

En aquest país havíem arribat a tenir uns serveis públics més que acceptables, per més que sempre els critiquéssim. Però quan hom sortia i veia altres realitats, altres països i altres situacions i es posava a comparar, em sembla que ens adonàvem que no ens podíem queixar massa.

Ara hem arribat a un punt en que tot això s’ha acabat. Ens n’hem de fer la idea per més que fem vagues, protestem i critiquem. La realitat ens farà tocar de peus a terra, vulguem o no vulguem. Aquesta situació de benestar social que gaudíem s’ha acabat. Començarem a veure vagues per tot arreu, els sindicats ara es tornaran protagonistes i sortiran al carrer amb les urpes enlaire i la boca oberta; però jo penso que podien haver premut una mica més l’accelerador durant els anys de les vaques grasses i podien haver aixecat una mica més la veu. És com quan arriben eleccions, que els veiem a les empreses. Jo no he vist cap dirigent sindical visitant-me mentre treballo si no és en temps d’eleccions. Una autèntica vergonya!

Ara ens hem de fer la idea i ens cal esperar un temps (una mica llarg) amb llistes d’espera més llargues a la sanitat pública, amb retallades de tot tipus en el món de l’educació i dels serveis socials i amb dificultats de tota mena per trobar feina els que no en tinguin.

Aquest tipus de situació ens costarà acceptar-ho perquè tothom vol ser més ric, vol viure millor i tenir més i millors serveis. Endarrere no hi vol anar ningú i costa molt acceptar situacions com les actuals. Però no hi haurà altre remei. Alguns economistes ja fa temps que ho deien i no els van fer cap cas. Aquí la crisi no existia fins que se’ns va tirar al damunt i ens va donar la bufetada en plena cara. Aquí “España iba bien” fins que ara veiem que tot plegat era cartó-pedra i paraules buides.

I el pitjor de tot és que tenim poc marge de maniobra perquè les polítiques ens les marcaran des d’Europa i Europa també està força fotuda en el seu conjunt. Per tant, preparem-nos a patir…

Tags: Crisi

Comentaris RSS