22 març 2011
Anar a peu
El meu blog es diu “A PEU” perquè, com ja he explicat en alguna altra ocasió, és caminant poc a poc com millor s’observen les coses, les persones, les situacions i –en una paraula- la mateixa vida.
És anant a peu, anant a poc a poc, quan descobrim els altres i ens descobrim a nosaltres mateixos. És quan ens prenem el temps necessari per mirar-ho tot amb nous ulls, amb nova mirada. És caminant com descobrim la ciutat, els carrers, els edificis, la gent que seu a la plaça, la gent que treballa i la complexitat que té la vida d’una societat desenvolupada.
És anant a peu quan podem pensar millor, quan els nostres sentits es desperten, quan tot ens arriba millor al nostre interior a través dels sentits que recullen el món exterior, ens l’ofereixen i ens el regalen en forma de nous estímuls i noves possibilitats..
Podem anar a peu sols o acompanyats. Cada situació té els seus pros i els seus contres. La solitud i el silenci que ens regala l’anar sols ens pot fer recórrer camins interiors a l’encontre de nosaltres mateixos, cosa difícil d’assolir perquè el conèixer-se a un mateix és una de les feines més complicades que existeixen, com ja deien els grecs.
Anar a peu acompanyat o acompanyant ens fa descobrir l’altre, ens fa dialogar, ens fa veure coses noves i nous punts de vista que possiblement no havíem vist mai. Ens fa comparar i fa que ens haguem de relacionar. Ens fa sospesar i ens fa valorar la companyia i relativitza les nostres forces i les nostres capacitats. Ens farà veure les diferències que enriqueixen, els punts de vista que ens fan créixer i els afectes que ennobleixen. Ens farà veure que potser haurem d’anar més de pressa o més a poc a poc. Potser haurem d’esperar o potser ens haurem d’espavilar per tal de poder ser un bon company de viatge.
En fi, que anar a peu significa que encara podem moure’ns, que encara som vius i que encara tenim moltes coses a fer.
