18 març 2011
Fer-se càrrec, carregar i encarregar-se de la realitat
Des de fa una bona colla d’anys que estic subscrit i llegeixo els sempre interessantíssims quaderns que publica CRISTIANISME I JUSTÍCIA.
Aquests dies rebia el darrer número que porta per títol el que jo he fet servir per al meu post “ FER-SE CÀRREC, CARREGAR
I ENCARREGAR-SE DE LA REALITAT.FULL DE RUTA SAMARITÀ
PER A UN ALTRE MÓN POSSIBLE” de José Laguna.
A mida que l’anava llegint, em venia constantment al cap el cas del Pare Manel que aquests dies ha sortit als diaris i del qual encara se’n segueix parlant força. Sembla que el volen suspendre a divinis.per unes coses que explica prou bé al llibre que sobre ell ha sortit aquests dies i que ha tingut molt bona acollida. El Pare Manel vindria a ser un paradigma del que passa sovint a l’església: que els de dalt van per un costat i els de baix moltes vegades van per un altre completament diferent.
És el clàssic problema de veure la realitat des d’un lloc o des d’un altre.L’Església de Jesús quina és? És l’església de Roma, de la Conferència Episcopal espanyola, la d’en Rouco Varela i alguns bisbes com ell? És la del Pare Manel i tants i tants laics i laiques, capellans i religioses que treballen a peu d’obra, embrutant-se amb la pols i el suor de cada dia i respirant l’alè (a vegades desagradable) de la gent que sofreix els problemes del dia a dia?
En aquest darrer quadern del qual us parlava José Laguna fa servir una eina o un quadre de lectura pres d’ Ignacio Ellacuría per analitzar la paràbola del bon samarità. En diàleg amb el seu mestre Zubiri, el màrtir salvadoreny expandeix la «intel·ligència que sent» zubiriana cap al camp de l’acció i afirma tres moments en el coneixement de la realitat:
1. Es coneix la realitat quan, a part de fer-se càrrec de
la realitat (moment noètic)
2. i de carregar la realitat (moment ètic),
3. un s’encarrega de la realitat (moment pràxic)».
Tres moments perfectament identificables en la paràbola del bon samarità (i de qualsevol esdeveniment humà)i que posen en relleu les notes fonamentals del servei samarità, a saber: intel·ligència, compassió i compromís.
Si gent com el Pare Manel no caben dins de l’església de Jesús qui hi cabrà? Quina església tindrem? Qui se la creurà? A què donem importància? Tot un munt de preguntes que ens podem fer en un dia com el de demà –dia de sant Josep i dia del seminari- per veure quin tipus de seminaristes s’estan preparant en els Seminaris actuals i quin tipus de capellans tindrem amb la formació que se’ls dóna actualment?
Per pensar-hi una mica…
2 respostes
Les incongruències i la falsa moral de l’església, jo també he llegit moltes coses del Pare Manel i penso que és un exemple a seguir i que tal i com va passar amb el Pare Vicens Ferrer no interessa a la alta cúpula de l’ església perquè segueixen una educació religiosa i uns manaments que es bolquen mes en la humanitat cap als demès que cap als ensenyaments darrere d’una església obsoleta i manipuladora.
Marta: Que l’església té una falsa moral és evident. Però el problema de fons no és aquest. Falsa moral la trobem en molts llocs i moltes més institucions. El problema és que uns quants s’han apropiat de l’església i són ells qui dictaminen -sense fonaments clars- qui hi cap i qui no al seu si; qui hi té lloc i qui no n’hi té; fan un tipus de teologia i no deixen fer-ne un altre tipus; la democràcia participativa no es veu per enlloc, ni s’espera que arribi algun dia; l’església catòlica hauria de fer concilis permanentment (locals i universals) i no sembla que els interessi…
En fi, que podríem continuar…. Entretant, persones com el Pare Manel són marginades o excloses.